S'apropen les eleccions municipals i amb elles la preocupació de molts equips de campanya per fer arribar el seu missatge a l'elector. Avui som conscients que l'efectivitat de la comunicació directa és molt més gran que la qüestionada publicitat televisiva (i més a escala municipal), fet que ens porta a recuperar una vella tradició encara vigent a nivell local com és el porta a porta. El que no ens hem preguntat mai és si realment treiem tot el partit al que aquesta tècnica ens pot proporcionar i això és el que ha portat a Guillem López Bonafont a fer una breu i esquemàtica Guia pràctica del porta a porta.

Malgrat que aquí no existeix una cultura del porta a porta, tal com indica Guillem, aquesta iniciativa electoral augmenta els vincles entre els interlocutors, i pot arribar a augmentar la participació entre un 3 i un 7%.

En el text, Guillem parla de premisses (per què és important), fases i tipologies, anàlisis (on, quan i qui ha d'anar), planificació, formació, preparació de material i logística, coordinació i eines, i com comunicar-se. Recomano llegiu el document.

Es pot sol·licitar vía email a Guillem, encara que demana que a canvi se li indiqui el nostre principal dubte sobre el porta a porta.

Durant el dia d'avui, Barack Obama oferirà el seu discurs sobre l'estat de la Unió. Es tracta del segon discurs anual que dóna Obama des que va assumir el poder en 2009, però en aquesta ocasió ho farà amb un Congrés dividit. Després dels comicis de novembre passat, els republicans van recuperar el control de la Càmera de Representants i els demòcrates van mantenir el del Senat, encara que amb una majoria reduïda.

En el discurs, es preveu que el mandatari explicarà la seva agenda política per 2011, en uns moments en què persisteixen les divisions entre demòcrates i republicans sobre com esperonar la recuperació econòmica del país i reduir el deute nacional. A més, el discurs anual sol servir com a “aparador” d'herois americans o persones importants, que són convidades pel president i la primera dama. En aquesta ocasió, s'ha convidat, entre altres, a Daniel Hernández, l'heroi del tiroteig de Tucson.

Tot això tindrà lloc al Congrés dels Estats Units, però, potser ja preparant l'escenari de les properes eleccions, es vol generar un esperit d'equip a les persones que donin el seu suport a Obama durant aquest discurs. És per això que s'ha organitzat, en la majoria de barris i poblacions nord-americanes una sèrie de trobades, on els simpatitzants demòcrates podran veure el discurs en viu, a través d'una pantalla de vídeo, mentre es troben amb altres demòcrates del seu barri. En aquestes trobades s'aprofitarà, com no, per pensar noves iniciatives pro partit demòcrata que poden fer entre tots.

És una excel·lent idea per aconseguir relacionar a diferents activistes, crear connexions i emocions, noves idees, noves comunitats afins. La informació, hipersegmentada, circula per la xarxa, però els actes on els simpatitzants poden relacionar-se i mostrar una fortalesa com a comunitat es realitzen, com sempre, als carrers.

En el meu cas, estic convocat en New Jersey, en Cherry Hill. El meu codi postal de Gràcia, Barcelona, és el mateix que el del sud de New Jersey ;-)

Descobreixo en el bloc d'Antonio Espejo en El País una interessant biografia de Pete Souza, l'actual fotògraf de Barack Obama a la Casa Blanca, però que ja va ser també fotògraf de Ronald Reagan:

Ser el fotògraf oficial del president d'EE. UU. requereix per descomptat molta experiència, però sobretot ha de gaudir de tota la confiança del president de torn. Es va institucionalitzar fa una mica més de 50 anys, concretament el 1963 per J. F. Kennedy (abans les fotos eren realitzades per la Marina o pel departament de parcs) i de tots els fotògrafs que han ocupat el càrrec només Pete Souza ho ha fet en dues ocasions, amb Ronald Reagan i amb Barak Obama. Souza, d'origen portuguès, va néixer en 1954 a South Dartmouth, Massachussets. Es va graduar cum laude en Ciències de la Comunicació a la Universitat de Boston i també és master en periodisme i comunicació social per la universitat estatal de Kansas. No és tan sols el fotògraf oficial d'Obama, és també el director de l'oficina de fotografia de la Casa Blanca, el que s'encarrega que altres col·legues cobreixin gràficament la resta d'actes. Souza es troba en situació d'excedència de l'Escola de Comunicació Visual de la Universitat en la qual és professor assistent de fotoperiodisme. Ha treballat també com a fotògraf independent del National Geographic i pel Chicago Tribune, a Washington.

Al juliol de 2008 va publicar el llibre: “L'ascens de Barack Obama”, amb fotografies exclusives de la campanya que va portar al llavors senador fins al cim del poder. Durant el primer any d'Obama en el Senat el va acompanyar en les seves gires per set països, entre ells Kenya, Sud-àfrica i Rússia. El llibre va arribar a estar en la llista de bestsellers del New York Times, durant cinc setmanes.

Però no tot ha estat la vida dels polítics. Després de l'11 de setembre, va ser un dels primers periodistes a cobrir la caiguda de Kabul, Afganistan, després de creuar les muntanyes nevades de l'Hindu Kusha. Com a professional independent, ha publicat dos treballs en la revista National Geographic i tres assajos fotogràfics per a la revista Life, a més de revistes i diaris de tot el món, incloent portades de Fortune o Newsweek.

Del seu anterior pas per la Casa Blanca, des de juny de 1983 fins que Reagan va deixar la Casa Blanca el 1989, ha produït i publicat un parell de llibres molt intimistes sobre la seva vida. També va ser el fotògraf oficial, al juny de 2004, del funeral del president, tota una classe magistral de com cobrir un acte com aquest.

Com també indica Espejo, TVE va emetre el passat 22 de gener un documental sobre Souza, denominat “Obama a través de l'objectiu”. Ho podeu veure aquí (en anglès) o descarregar aquí (en espanyol).

És important que la imatge evoqui valors i emocions. Si una imatge té qualitat i és bona, serà escollida molt abans que una altra. Així, si és el polític qui difon aquestes imatges, hi haurà més possibilitat que la imatge “triada” sigui triada per periodistes o bloggers.Però, com hem vist en la biografia de Souza, no tothom pot fer-les. Tenen més importància del que semblen.

Més imatges a la pàgina web de Pete Souza.

Una de les autonomies que poden variar de govern en les properes eleccions de maig és la de Castella la Manxa. Malgrat que sempre ha guanyat el PSOE per majoria absoluta, el desgast de govern autonòmic, la situació de crisi econòmica i l'arma electoral de tenir a Maria Dolores de Cospedal com a candidata del Partit Popular fan suposar un resultat molt ajustat, com mostren algunes enquestes publicades.

És per això que des de l'equip de Cospedal s'han llançat a la xarxa, intentant recaptar suports i difondre el seu missatge. El passat 20 de gener, Cospedal va presentar a Toledo el projecte denominat ‘Cospedal 2.0’, que es pot consultar en l'adreça www.mdcospedal.es. El portal inclou un blog personal, diferents seccions i enllaços als seus perfils a les xarxes i plataformes Twitter, Facebook, Youtube, Flickr, Linkedin o Slideshare.

Una de les primeres entrades en el blog ha estat el vídeo “8 dies amb Mª Dolores Cospedal”, fruit del seguiment que durant 8 dies s'ha realitzat de la secretària general del Partit Popular.

Encara que crec que el més destacat ha estat la posada en marxa de la iniciativa “#100ideasparaCLM”, llançada a través de Twitter en plena presentació, un espai que pretén recollir i difondre de forma dinàmica idees per millorar Castella la Manxa en 140 caràcters. Els internautes podran llançar els seus suggeriments usant aquest hashtag. La intenció d'aquesta última aposta del PP de Castella la Manxa és “generar un banc viu d'idees sobre el qual construir un nou projecte per a Castella la Manxa”.

No és la primera vegada que ho veiem, però que recordi, sí la primera vegada que ho veig en unes eleccions a Espanya, i és una manera senzilla d'aconseguir idees però, ben utilitzat, aconseguir també una comunitat de persones que puguin sentir-se escoltades i vinculades al projecte electoral de Cospedal. Tal vegada sí que es troba a faltar, a part de no tenir enllaç o explicació a la web, que no tingui un espai web per poder recolpilar totes aquestes idees, ordenar-les, i fins i tot aconseguir més participació amb vots i comentaris, a l'estil de la iniciativa semblant llançada pel Governador Arnold Schwarzenegger a finals d'agost de 2009 “My Idea for California" per compartir i parlar de les seves idees per fer avançar Califòrnia.

En qualsevol cas, aquestes iniciatives per aconseguir més participació poden ser molt útils perquè la gent se senti partícip de la campanya.

Dijous vinent, 27 de gener, a les 19.30h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió, ho fem sota el paraigua del I Congrés de Comunicació Política de Catalunya, organitzat per Àstrid Alemany i Maria Llorach. El títol de la jornada és "El valor de les relacions institucionals", on comptarem amb un ponent d'excepció, l'ex-president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que ens parlarà de la importància que tenen les relacions institucionals en política i en la comunicació política, el que ha viscut com a president, el que ha après, recomanacions, el que no s'ha d'oblidar, anècdotes, exemples...

El lloc serà en el mític Bar Velòdrom (C/ Muntaner, 213, entre Londres i Diagonal). Prop de metro Hospital Clínic i Provença/Diagonal, del tramvia a Plaça Francesc Macià i d'uns quants autobusos). El local ha estat cedit per Moritz, patrocinador del CCPC.
Serà un B&P especial, segurament amb molta més gent, i fins i tot amb micro. És la primera i molt probablement l'última vegada, però creiem que el ponent i l'ocasió ho mereixen.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 25 a 35 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:

- "Humor i política", amb José A. Pérez
- "Enquestes en període electoral", amb Vicent Martínez
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Si un país està dividit, o desunit, o no confia en el seu govern, és molt més senzill que hagi revoltes, revolucions o que els ciutadans surtin al carrer. A més, si els ciutadans estan dividits, no es poden unir contra un enemic comú, i el govern, a més, ha de lluitar contra aquests opositors interns, afeblint les accions d'aquest Estat. Aquesta estratègia, també teorizada per Maquiavel en “El príncep”, suggereix que la millor manera d'obtenir el poder és sembrant la intriga entre els qui governen (o qui pot arribar a governar) per aconseguir la seva separació.

Durant la guerra freda, aquesta estratègia s'usava per part d'Estats Units a través de l'enviament de missatges, d'aquí la creació de Ràdio Liberty o Radio Free Europe, que donava notícies (en les seves respectives llengües) als països de l'est. A Afganistan (de 1985 a 1993) i a l'Iraq (des de 1994) també era per a el mateix. Fins llavors s'havia fet a principis del segle XX a través del llançament d'octavetes, per exemple la “guerra de paper” a la guerra civil espanyola. Aquesta és una estratègia de propaganda (que també es fa a la xarxa, per cert), per intentar convèncer i per donar arguments als opositors dels diferents governs “enemics”.

El passat mes de novembre va esclatar el conflicte (de nou) entre Corea del Sud i del Nord, quan aquests últims van atacar una illa dels primers, en resposta a maniobres militars del sud. A partir d'aquest moment, empreses sud-coreanes van començar a rebre una onada de faxs on el govern nord-coreà culpava al seu veí per les tensions. Els faxs, massius i amb un mateix missatge, culpaven a Corea del Sud per l'atac d'artilleria de 23 de novembre a la Illa de Yeonpyeong, intentant estendre la idea que Corea del Nord tan sols es defensava davant les provocacions, i saltant-se la informació que donava el govern sud-coreà, que per descomptat era la contrària.

Els faxs representen un augment en el que es coneix en la península de Corea com la guerra de la propaganda. S'ha expressat de diverses formes en els últims anys, incloent un arbre de Nadal gegant a la frontera. Pyongyang va desmantellar l'arbre el 2004, després que els països acordessin posar fi a la propaganda transfronterera, però amb els dos últims conflictes (enfonsament d'un vaixell i l'atac a la illa), la propaganda ha tornat a aparèixer (i l'arbre!).

Altres exemples són les emissions de ràdio, especialment amb una cançó d'un grup sud-coreà, 4minute, que parla de la llibertat de la joventut sud-coreana: “Quan dic que vull aparèixer a la televisió, quan dic que vull arribar a ser més bonica, tothom diu que no puc fer-ho. Baby, estàs de broma? Faig el que em dóna la gana …“. També s'han utilitzat globus aerostàtics, d'heli, amb bosses amb propaganda, CDs, o petites ràdios. Seül també va col·locar altaveus al llarg de la frontera fortament protegida amb el Nord, com a part de les contramesures després de l'enfonsament de l'embarcació.

No obstant això, és la primera vegada, que jo sàpiga, que s'utilitza el fax com a element de propaganda.

Els afeccionats a l'equip de futbol americà dels Washington Redskins tenen des de fa uns mesos una manera més fàcil de mostrar el seu suport i connectar entre si a través de Foursquare. En un projecte pilot per a la temporada de futbol 2010, l'equip de la NFL va llançar una iniciativa a FS com una manera de recompensar als afeccionats per assistir als partits a casa o fora. Els resultats van superar les expectatives. Al desembre, els fans dels Redskins havien registrat més de 20.000 registres d'entrada en l'estadi FedExField i desenes de milers més en altres llocs en tota l'àrea metropolitana de Wahington.

En l'últim parell d'anys, els Redskins han construït la seva base de seguidors a Facebook i Twitter. Però han pensat en Foursquare com un tipus diferent de relació amb els fans – com una forma de recompensar a aquells que es presenten en persona. Segons indiquen, “volíem fer alguna cosa divertida i recompensar als afeccionats“. L'equip també va establir prop de 30 diferents bars i restaurants “redskins” als voltants de la ciutat on els fans poden reunir-se i veure els partits, i verificar que estan, fent check in. Alhora, l'organització promou establiments que acullen als seus fans i dóna als fans una forma de connectar uns amb uns altres.

Entre els premis pels “majors” o persones que més van a llocs “redskin”, hi ha entrades per a partits, per a la llotja, conèixer als jugadors, etc… A més, s'han creat trobades d'afeccionats, en bars i restaurants afins a l'equip, la qual cosa ha augmentat la xarxa relacional dels fans i ha creat noves comunicacions, per exemple, amb trucs amb els millors llocs d'aparcament prop de l'estadi o on menjar les millors hamburgueses.

A partir d'aquest exemple, ara imaginem que els partits polítics connecten les seves seus a Foursquare, que saben els qui són les persones, militants o no, que van més als seus locals, als seus actes,mítings, reunions, a bars d'ideologia afí… i premien als visitants més habituals, amb marxandatge, amb invitacions a esdeveniments, amb sopars amb els alts càrrecs del partit, amb els candidats… no és una bona manera, i senzilla, de premiar la fidelitat i, alhora, d'estimular les activitats a favor del partit? A més, FS s'enllaça amb Facebook i Twitter, amb el que els contactes d'aquestes persones veuran també el que fa el simpatitzant, i guanyaran en visibilitat dels seus actes.

Una altra opció d'ús de Foursquare que se m'acut és per part dels candidats o polítics locals. Si un candidat, o polític, amb una agenda complicada fes check in en cada lloc, local, mercat, plaça, … al que va, donaria una molt millor imatge de la seva activitat diària, i augmentaria la transparència sobre el seu treball. Ni cal dir que si aconsegueix ser “major” d'algun lloc, especialment d'on treballa, millor que millor.

“En último resultado, si al Sr. Silvela le parece mi sistema anticuado porque me levanto siempre a decir que todo va muy bien, a mí me parece más anticuado y de peor gusto el sistema de su señoría, que siempre se levanta a decir que todo va muy mal; y entre sostener que todo va bien y sostener que todo va mal, me parece mejor lo primero que lo segundo.

Pero, después de todo, cuando yo digo que el señor Silvela atribuye al partido liberal males porque los recuerda de su partido, estoy en lo cierto; porque eso de que yo me levanto a decir que todo va bien, muy bien, eso lo ha dicho el partido conservador, y del partido conservador lo he aprendido. Recuerde S.S. la cantinela constante con que el partido conservador contestaba a las impugnaciones que nosotros le hacíamos: que todo marchaba bien, muy bien, perfectamente bien. Yo no hago más que defenderme y apoyarme en los hechos; S.S. dice que todo va mal, y no ha dado ningún argumento para probar que todo va mal; yo digo que todo va bien, en contestación a lo que dice S.S. De manera que cuando S.S. demuestre que va mal, y por qué va mal, yo le demostraré que va bien, y por qué va bien. No tengo más que decir“.

Sembla un discurs molt actual, per la seva temàtica, però la veritat és que va ser pronunciat el 15 de març de 1889, fa gairebé 122 anys, per Práxedes Mateo Sagasta. És un dels pocs discursos de governants espanyols que es poden trobar fàcilment a la xarxa, i és gràcies a que la Fundació Sagasta ho ha penjat, al costat de 2.000 discursos més. Tal com indica el compilador, José Antonio Caballero, en la web de la Fundació: “No hi ha hagut, ni segurament hi haurà, polític espanyol amb una trajectòria semblant a la de Práxedes Mateo-Sagasta. Aquest polític i estadista de La Rioja va estar en la primera fila de la política espanyola des de l'any 1854 fins al mateix any de la seva mort el 1903. En aquests gairebé 50 anys va ser diputat en 16 Corts i 34 legislatures, president del Congrés i, incansablement, del Govern (set vegades) amb dues dinasties, les de Savoia i Borbó. Els seus discursos són, no hi ha dubte, un document de primeríssima mà per seguir i conèixer la història de l'Espanya de la segona meitat del segle XIX”. Ho vaig descobrir preparant la web de discursos, durant la recerca de discursos històrics a Espanya, i els de Sagasta va ser dels pocs discursos que vaig trobar.

Es tracta de patrimoni de la política espanyola, un relat del seu temps i del seu context històric, i per desgràcia, un dels pocs discursos i/o documents trobables a la xarxa sobre aquesta època. El valor de la política resideix segurament en els seus polítics i en el que es diu d'ells, en el tracte que els mitjans de comunicació els donen, etc… però donar valor a la política significa també que les institucions s'adonin del valor que han tingut els seus polítics en la història, que els donin a conèixer, que expliquin el seu context històric, les seves decisions, les seves paraules… A Catalunya, m'ha costat trobar discursos de Macià o Companys, fins i tot de Jordi Pujol. A Itàlia és impossible trobar discursos de Mazzini, Cavour o Garibaldi, i pocs de Berlusconi… Complicat és també trobar alguna cosa sobre els presidents de govern d'Espanya. Ni tan sols he pogut trobar, ara com ara, el discurs de campanya d'Adolfo Suárez “puedo prometer y prometo” (sí està en vídeo).

Si que he vist aquest interès, per exemple a Estats Units, on es pot saber fàcilment, amb només un clic, el que van fer o van dir els seus líders, des del principi de la seva democràcia el 1873 fins a l'actualitat: imatges, biografies, discursos, vídeos, context… no només de grans discursos d'investidura (estan tots i cadascun d'ells), sinó de molts més. Es pot trobar ràpidament el discurs que anava a donar John F. Kennedy a Dallas el dia que va ser assassinat, els discursos amenaçant a Espanya abans de la guerra de 1898, declaracions de guerra, el discurs per si Neil Armstrong no arribava a la lluna…I alguna cosa semblant, encara que menys, es pot trobar dels polítics britànics, amb molta informació i documentació a la xarxa, des del segle XVIII fins avui.

Són països o bé amb una cultura democràtica major, o bé països que valoren el que han fet i valoren la seva història. Segurament les dues coses. No obstant això aquí he trobat alguns discursos, en pàgines web de vendes de llibres, on uns pocs estan compilats. Tal vegada a les institucions no els interessa donar a conèixer la nostra història política, o tal vegada ni tan sols li donin valor, o tal vegada no pensen que si no està a Internet, només uns quants podran llegir la seva història.

En uns temps en què la política està mal vista, on, com indicava Edgar, potser manca respecte per la política i per tots aquells que han fet de la política la seva vocació, les institucions segueixen ignorant la seva història, el seu valor democràtic i la narració que aquesta història comporta per al país: que s'ha arribat molt lluny, des de molt enrere, i amb bons, en la seva majoria, polítics. Si no s'explica la història, no s'aprèn d'ella i, o es desconeix o s'obvia.

L'altre dia vaig llegir-me el nou llibre (i segon) de Pau Canaleta, titulat "Explica't amb una història. Onze claus per construir un relat guanyador", publicat per l'Editorial UOC.

El llibre és una introducció al món de l’storytelling a través d’una història personal, narrada, com no, en forma de relat, que explica les vicisituts i la cerca d'un relat personal del Manel Cortada, un candidat a alcalde, que acaba d'aterrar a la política com a candidat, i que vol preparar-se per a explicar la seva història de la millor manera possible. Una història que expliqui qui és, què pensa i quin projecte polític té per a la seva ciutat.

És per això que realitza una sèrie d'entrevistes a diferents persones de diferents àmbits (un director de cinema, un actor, un escriptor, un sacerdot, un guionista...), però totes elles amb alguna cosa en comú: expliquen històries, i expliquen al protagonista 11 idees per a explicar el seu relat correctament.

El llibre narra en un format entretingut i entenedor les claus que ha de tenir qualsevol relat que vulgui comunicar amb eficàcia. Són onze consells que serveixen al protagonista del llibre i que de ben segur, serviran a tothom que vulgui començar l’apassionant aventura d’escriure la seva pròpia història.

Són 11 idees que resumeixen l'art d'explicar històries, el que no pot faltar i el que és imprescindible: estructura, ritme, sentit, arc de la transformació, seqüència i causalitat, tres relats en un, emoció, equilibri, personatge, conflicte i coherència. Només cito les 11 idees, que estan ben explicades en el llibre.

Una excel·lent narració de la construcció d'un relat polític, la del Manel Cortada, però també la de qualsevol altre candidat.

Un cop presentat a Figueres, es pot saber més sobre el llibre a les properes presentacions:
El proper dimarts 18 de gener del 2011 a Madrid -Centre Cultural Blanquerna (Alcalá 44) a les 19:30, a càrrec de l'Albert Medran.
I el dijous 20 de gener a Barcelona. La presentació serà a la Llibreria Proa Espais (Roselló 212) a les 19h, a càrrec de David Madí. Allà estaré.

Al llarg de la història, els discursos polítics han estat un bon termòmetre per conèixer els canvis que es produeixen a cada país. Cada fet destacable té el seu reflex en un (o varis) discursos. És per això que, al costat de Juan Víctor Izquierdo, hem creat la web "Discursos en la historia“, on hem intentat reflectir aquests canvis històrics, recollint, de manera cronològica, els que hem considerat els millors o més importants discursos de cada any, des de 1783 fins a l'actualitat. Són 227 anys que podeu analitzar.

L'objectiu és poder entendre la història a través de l'oratòria i la retòrica de cada polític, comparar-la, aprendre com s'han expressat les idees polítiques al llarg del temps, i tenir, a més, un bon recopilatori de discursos on trobar-los fàcilment, o bé en el cronograma o bé buscant per autor, paraula o idioma (català, castellà, anglès, francès o italià). En alguns discursos també hem inclòs un enllaç al vídeo.

En la web no estan tots, perquè no els hem trobat o perquè els hem omès sense voler, però aquesta web està oberta a qualsevol discurs que ens envieu o que considereu interessant, en qualsevol idioma i de qualsevol època.

La web de discursos és una nova iniciativa de Beers&Politics, principalment una trobada informal entre ‘freaks’ de la política i especialment de la comunicació política, als quals esperem els serà útil aquest projecte.

Esperem us sigui d'utilitat.

Durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, els pòsters de reclutament es van tornar extremadament comuns, i molts d'ells han persistit en la consciència nacional, com els cartells de “Lord Kitchener Wants You“ del Regne Unit, o el “Uncle Sam wants you” i el “Loose Lips Sink Ships” a Estats Units. Eren una de les millors eines de comunicació de l'època, àmpliament visibles, i el seu ús es va fer extensiu en totes les ciutats i pobles per animar el fervor patriòtic.

Els cartells en temps de guerra també van ser utilitzats amb finalitats de propaganda, la persuasió i la motivació, com el famós cartell de Rosie, la rebladora, que exhortava a les treballadores durant la Segona Guerra Mundial amb la frase "podem fer-ho!”. La treballadora que va prestar el seu rostre per a aquest cartell, convertida després en una icona del moviment feminista a EUA: Geraldine Doyle, de 86 anys, ha mort aquesta setmana, com indiquen a El Mundo.

Doyle tenia 17 anys quan -igual que van fer 18 milions de dones nord-americanes durant la Segona Guerra Mundial- es va sumar als esforços de la guerra i va començar a treballar en una fàbrica metal·lúrgica propera a Ann Arbor (Michigan). Portava només uns dies en el treball quan es va topar amb ella un fotògraf d'United Press International que retratava la contribució femenina a la contesa bèlica.

La seva fotografia va ser utilitzada per l'il·lustrador J. Howard Miller per realitzar el cartell encarregat pel govern on apareix, amb una cinta vermella lligada en el pèl, pujant-se les mànigues de la camisa per mostrar els seus músculs. “Podem fer-ho” (“We can do it”), diu.

El pòster -conegut popularment com Rosie the Riveter, Rosie la rebladora, per la cançó que va inspirar- es va fer encara més cèlebre en els anys 80, quan es va apropiar d'ell el moviment feminista i la imatge va passar a simbolitzar la igualtat de sexes.

Un poster amb història i per a la història.