Convergència i Unió va llançar ahir una nova plataforma gratuïta per enviar SMS. La Federació nacionalista ha estrenat una plataforma de SMS per tal d'enviar missatges predefinits pel canvi en només 4 clics. Aquest servei es crea per tal de dinamitzar i donar a conèixer tota la
informació durant campanya electoral.
Cal només seleccionar el remitent: "CiU" o "Artur Mas", seleccionar el missatge predefinit que hi trobareu a la dreta, apuntar el número de telèfon mòbil del vostre contacte i seleccionar la pestanya d'enviar missatges SMS. Són 4 passes.
Respecte al missatge, no són missatges ben bé de campanya, sinó més aviat "neutres". Potser, com més s'apropa la campanya els missatges canviaran i demanaran el vot o donaran alguna raó per anar a votar. El que és interessant és que tots els missatges enllacen a adreces web del partit. És a dir, aquesta plataforma ja té totalment en compte la importància de la política mòbil i dels dispositius amb connexió a Internet que cada cop tenen més ciutadans catalans, enllaçant i posant a disposició més informació per a qui navegui a través de l'enllaç.
Aquests són els missatges:
-Descarrega't la nostra sintonia al teu telèfon www.ciu.cat/musica
Sigui com sigui, la de CiU és una iniciativa interessant que permet ampliar la gent que pot rebre el missatge del partit. Les dades recollides no s'utilitzaran per a posteriors missatges, tal com diuen al web.
Llegeixo a Foreign Policy que l'ayatolah Ali Khamenei, líder suprem de l'Iran, va visitar la ciutat de Qom el passat 19 i 20 d'octubre. Qom és l'epicentre religiós de l'Iran i la residència de la major part de les autoritats superiors religioses del país.
És complicat a occident trobar informació sobre les seves activitats, però també sovint ho és a l'Iran, un país on les tecnologies de la informació estan ajudant a organitzar-se als seus ciutadans, hiperconnectats, per canviar el règim, com vam poder veure en les revoltes del mes de gener, i on a la xarxa no es pot trobar tanta informació com voldria el règim sobre el que fan. Potser per això l'oficina del líder suprem té un compte de Twitter que proporciona actualitzacions i enllaços, incloent fotos, de les seves activitats. Ja ho va fer Chavez quan va veure que l'oposició veneçolana monopolitzava Twitter.
El compte de Khamenei no està verificat, i té tan sol 800 seguidors. No segueix a ningú i només posa enllaços. Però n'hi ha prou amb una direcció on contactar amb algú (un reply) perquè es creï alguna campanya a Twitter, enviant-li milers de missatges, per exemple per a què intercedeixi per presos a punt de ser executats.
El passat divendres vam realitzar un Beers&Politics on vam comptar amb la participació de Vicent Martínez, periodista, màster en màrqueting polític i estratègia electoral, i que des de gener de 2009 treballa en el gabinet de la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya.. Divendres, en Cento ens va parlar de com es realitzen enquestes en període electoral, i la manera d'entendre-les:
Una enquesta és un instrument d’anàlisi social, un estudi estadístic amb la intenció d’esbrinar l’opinió d’un grup determinat de gent sobre una cosa o unes coses concretes. És un estudi estadístic, una prospecció, on suposem que el que respon determinada gent, triada expressament, es pot extrapolar a l’opinió general. Les enquestes no són la realitat, són una fotografia de la realitat que agafant parts de trossos reconstruïm la imatge sencera. I és una imatge fixa, a més.
Com es fa una enquesta?
Què vols saber: una enquesta està composada per un qüestionari, és evident. La forma de plantejar les preguntes i l’ordre en què les poses, el nivell de llenguatge emprat, i mil factors més poden influir sobre les repostes
De qui ho vols saber: univers. L’univers és tota la població de la qual vols conéixer l’opinió. Per exemple, en una enquesta preelectoral, és la població amb dret a vot.
A qui li ho preguntaràs: mostra. La mostra és la part de l’univers que serà enquestada. La tria de la mostra és la clau per fer una bona enquesta, és la part més complicada i delicada. Una mostra dolenta destrossa una enquesta, dóna resultats distorsionats i ens pot induir a greus errades d’interpretació de la realitat.
La mida de la mostra marcarà també la fiabilitat de les respostes: quanta més mostra, millors resultats, sí, però no és lineal. És una equació amb arrel quadrada. Es considera que per un univers de la mida de Catalunya una mostra de 1.200 comença a ser fiable, un 3% de marge d’error, 2.100 és gairebé l’ideal, dóna un marge d’error del 2 i pico per cent. A partir d’aquí no compensa la inversió pel resultat, però menys de 1.000 és perillós, ja no només pel marge d’error (3,16%), sinó per la pròpia mida de la mostra: si hi ha una errada, és molt més evident.
Compte amb les reduccions de la mostra per part de l’enquesta: en enquestes preelectorals, les províncies. Aventurar escons per província quan has fet, per exemple, 150 enquestes a Tarragona no és arriscat, és directament endevinar. I més encara amb un sistema d’otorgament d’escons com la Llei d’Hondt. Si, dels 1.200 enquestats, un 7% diu que voten a Iniciativa, són 84 respostes. Qualsevol conclusió que extraguem d’aquesta mostra tan menuda (valoració de líders, mobilització) ho hem d’agafar amb pinces.
Allò realment important no és la grandària de la mostra, sino la seva representativitat, que estigui ben escollida i ben treballada. Ha d'estar ben estratificada, amb quotes fixades per edat, sexe, mida de municipi. No és el mateix una ciutat de 30.000 habitants com Molins de Rei o com Manlleu.Com ho preguntaràs: treball de camp. Enquestes telefòniques, presencials, al carrer, a casa… cada modalitat té els seus avantatges i inconvenients. El CIS fa enquestes presencials i la majoria de la resta són CATI, enquestes telefòniques assistides per ordinador.
Dades-cuina
Quan acabes l’enquesta, tens una sèrie de dades, unes repostes a unes preguntes que cal interpretar i treballar. Més enllà de les eliminacions de les sèries de respostes inconnexes i clarament errònies, sobretot en les enquestes preelectorals existeix la necessitat de “cuinar”. Totes les enquestes estan cuinades (menys, en teoria, la del CEO), no ens enganyem, és lògic i és bo que així sigui. De fet, contextualitzar les dades ja és cuinar-les. I fer una prospecció d’escons sobre aquestes dades és fer un menú de boda gitana.
En les enquestes d’intenció de vot la cuina és imprescindible. Si les dades que ens ofereix el CEO fossen veritat votaria el 70% de la població i el PP seria gairebé extraparlamentari, per exemple. Una i altra cosa són, evidentment, mentida. Això, els instituts d’opinió ho saben i per tant tracten les dades, modulen les respostes, poderen els diversos factors i ens ofereixen un resultat ajustat al que ells creuen que podria passar. Això és la cuina.
El problema és quan la cuina serveix per acontentar els clients o té una intencionalitat evident. Les mateixes respostes, amb cuines diferents, poden donar peu a resultats globals diametralment diferents. Alguns mecanismes de correcció són el propi històric electoral, ràtios numèrics de vot per persones i partits… cada maestrillo tiene su librillo. El CIS cuina, ho admet, i a més sol ser una cuina conservadora: sol encertar, però li costa detectar els canvis ràpids. Feedback també cuina des de l’honestedat. Agafa el treball de camp del CEO i l’analitza en base a criteris propis, i ofereix llavors resultats extrapolats quan el CEO mai en dóna.
Utilitat de les enquestes
Què ens interessa d’una enquesta? Ens solem fixar en dos aspectes principalment: el repartiment d’escons i el percentatge de vot. També crida l’atenció la valoració de líders. Però ho hem de saber posar tot en un context correcte. A més, com hem dit, el repartiment d’escons és poc menys que bruixeria.
La part que el Vicent creu que és més interessant d’una enquesta:
Creuament d’intenció de vot per record de vot. Ens detecta la mobilització. Perden importància els percentatges concrets, però ens diu de forma molt fiable qui està mobilitzat, qui no, qui es canvia de vot, qui se’n va a l’abstenció, qui no ho té clar. La quantificació és important però no definitiva. També és útil saber el nivell d’acceptació que té el líder entre els seus propis votants i entre els votants dels partits amb qui tens frontera. I la proximitat o llunyania envers els altres partits. Són aspectes molt més interessants per interpretat bé una enquesta que no pas la previsió d’escons.
Llavors, per què existeix la previsió d’escons? Per un tema eminentment mediàtic: La sobreatenció que mereixen les enquestes en periode electoral. En tot cas no deixa de ser un símptoma dels propis vicis de la professió: la cerca de la dada impactant. És per això que la majoria de periodistes polítics d’aquest país, encara que hagin après a interpretar de forma correcta les dades d’enquestes (especial menció a Carles Castro, de La Vanguardia), la pròpia rutina informativa del mitjà t’imposa informar sobre si CiU ha pujat dos escons o si Esquerra s’ha recuperat mínimament, quan passar d’un 37,5 a un 35% o d’un 6 a un 8% és estadísticament superflu.
Influència en la campanyaAquesta atenció que li presten els mitjans de comunicació ens serveix per introduir un altre punt del debat: quina influència té una enquesta d’opinió política sobre la pròpia opinió política? Més enllà d’ocupar un espai mediàtic considerable, es produeixen efectes sobre l’electorat. Són molt difícils de medir, no sé si un sociòleg ens pot ajudar, però normalment es parla de dos efectes, principalment: l’efecte underdog i l’efecte bandwagon.
L’efecte underdog és quan una enquesta atorga uns resultats dolents a una candidatura, i això fa despertar, per una banda, els votants apàtics d’aquella opció, que se senten impulsats a votar-los, o també una certa empatia amb aquell que està passant problemes, una mica un efecte Maria Teresa de Calcuta, que pot portar votar al perdedor gent que no tenia intenció de fer-ho. Se sol posar com a exemple Truman al 1948: tot un general, un heroi de guerra de la Guerra Mundial, vapulejat a les enquestes. Va guanyar la presidència.
L’efecte bandwagon es podria definir com apuntar-se al carro guanyador. Més enllà de les Calcutes, a ningú li agrada ser d’un equip perdedor, per tant si ets una persona més o menys indecisa t’apuntes al que és evident que guanyarà. Per Vicent, l’efecte bandwagon és molt més habitual. Per altra banda, també es pot produir una certa relaxació entre els votants d’una opció si té l’èxit assegurat i després passa el que passa, hi ha gent que apunta que en 2006 va haver-hi part de culpa en aquest tema perquè CiU no pugués guanyar de forma suficient a Catalunya.
Per últim, tinguem una cosa clara: la gent menteix, menteix molt, i és molt evident que menteix.
Moltes gràcies al Vicent i als assistents. Ens veiem al proper Beers&Politics.
Respecte al tema enquestes, en Vicent recomana seguir El pati descobert.
El 1969, Dave Obey, un demòcrata de només 30 anys, es va convertir en el membre més jove del Congrés. Era el primer demòcrata que representava al setè districte de Wisconsin des de 1893. Des de llavors ha estat reelegit 18 vegades, per la qual cosa porta 42 anys ininterromputs en el congrés nord-americà. Actualment és el membre que més temps porta de qualsevol de les Cambres del Congrés en la història de Wisconsin, i el tercer en tot els Estats Units. És president del poderós Comitè d'Assignacions.
Però Obey es retira, i al seu districte el predomini demòcrata (sempre guanyen demòcrates en totes les eleccions) pot acabar-se. Hi ha dos candidats, la demòcrata Julie Lassa i el republicà Sean Duffy, i les enquestes diuen que Duffy li treu 7 punts a Lassa.
Duffy és exconcursant de reality shows, i locutor en programes esportius de l'ESPN, casat amb una altra exconcursant de reality i amb 6 fills. I òbviament té bon control sobre què fer davant d'una càmera. És potser per això que la seva campanya s'ha basat especialment en la creació de vídeos, penjats a Youtube, on dóna a conèixer el seu lema "Bring the axe to Washington". Al seu canal disposa de 33 vídeos, del que s'ha que destacar, com indica un vasco en Nashville, aquest de "Get America rolling again", que també és el nom de la seva pàgina de voluntaris (Roll with Sean):
Per la seva part, la candidata demòcrata, Julie Lassa, no usa el vídeo, i el seu canal a Youtube (que no es pot trobar en la seva web) només disposa de 5 vídeos. Tampoc no utilitza tant com el seu oponent les xarxes socials (molt menys).
Això sí, com la majoria de candidats nord-americans de qualsevol Estat, ambdós prometen canviar Washington ;-)
En uns dies se sabrà si el setè districte de Wisconsin torna a ser republicà, 42 anys després.
El Senat francès va aprovar ahir divendres la reforma de la jubilació impulsada pel president Nicolas Sarkozy. La reforma de les pensions eleva, entre altres coses, de 60 a 62 anys l'edat mínima de jubilació i ha encès una metxa difícil d'apagar. El 69% dels francesos estan d'acord amb les mobilitzacions, davant un 29% que les rebutgen, encara que més de la meitat no accepten el bloqueig de les refineries. La protesta social a França, iniciada el 12 d'octubre, no remet. Els sindicats estan disposats a donar batalla fins al final i han convocat dues noves jornades de vaga, el 28 d'octubre i el 6 de novembre.
A França hi ha deu dies de vacances per la "Toussaint" (dia de tots sants), que comencen avui, és per això que els vaguistes van anar sobretot a tancar les refineries per paralitzar el país i més en vacances: falta de serveis, suspensió de vols i altres mitjans de transport, gent als carrers... fins i tot avui, una quarta part de les benzineres del país segueixen sense combustible. I és per això també que el govern ha pres mesures per frenar l'amenaça d'una paràlisi per falta de combustible, reforçant i redoblant l'aposta quan sosté que no permetrà aquests desbordaments socials i que està disposat a reprimir i a castigar tots els que siguin necessaris (i ja ho ha fet obrint aquestes refineries per la força). Però la major preocupació, ara, és l'adhesió a aquestes marxes de carrer dels estudiants, que disposen a partir d'avui de 10 dies "lliures".
Però crec que són precisament aquestes potencials mobilitzacions radicals les que poden "salvar" Sarkozy. Si la vaga es radicalitza, els ciutadans deixaran de pensar tant en la nova proposta de llei i pensaran més en la violència als carrers, la qual cosa pot aconseguir que les mobilitzacions siguin pitjor vistes. Sarkozy ja té experiència com a polític "dur", com es va veure en l'explosió de violència en les banlieus de fa 5 anys.
L'estratègia de Sarkozy és clara quan diu que "On n’a pas le droit de prendre en otages des gens qui n’y sont pour rien. En prenant en otage l’économie, les entreprises et la vie quotidienne des Français, on va détruire des emplois", o les declaracions del secretari general de l'UMP, Xavier Bertrand: "Le blocage total, la paralysie, la prise en otage des Français, ça n’est pas permis dans un pays comme le nôtre et nous ne laisserons pas la France bloquée".Queden 2 anys per a les eleccions franceses i la presidència de Sarkozy pot apagar aquest nou incendi, com ja va fer amb l'escàndol L'Oreal. El que caldrà veure és si tants escàndols junts són apagables, o sí un brot de violència i la consegüent repressió policial contra joves simbolitzats com la Marianne de la foto no pot ser pitjor medecina.
En el bloc de Fco. Javier Jiménez Rivero llegeixo una curiosa innovació, via El blog de 101, en la manera d'introduir missatges publicitaris a Internet. Estem cansats de banners i google ads, tant que la majoria de vegades ni els mirem. És per això que només innovant es pot captar l'atenció dels anuncis online.
El "captcha" és un sistema d'imatges amb codis alfanumèrics la funció dels quals és assegurar que l'usuari és un ésser humà i no un robot a l'hora de realitzar activitats quotidianes com escriure un comentari en un bloc o inscriure's en una pàgina web. És un procediment del tot molest i que moltes vegades pot arribar a ser veritablement complicat de resoldre. Per aquest motiu, l'empresa Solve Media proposa facilitar la vida a l'usuari mitjançant una fórmula que també pot agradar a les empreses publicitàries: Consisteix a substituir el jeroglífic que suposa el captcha per un anunci que pugui ser assimilat fàcilment per l'usuari. Els beneficis d'aquesta genial idea són evidents: Simplifica el farciment del captcha estalviant-li temps i maldecaps a l'usuari i d'altra banda fa que la publicitat online sigui molt més efectiva ja que per completar l'acció l'usuari estarà obligat a atendre l'anunci.
Imagineu-ho en política: haver d'escriure un captcha i que en el text a copiar posi "comença el canvi" o "el canvi real" o "gent valenta", amb un logo del partit. Una excel·lent manera de donar a conèixer un missatge, de mostrar el logo del partit o del candidat, i si és en webs oficials o blocs amics, ser quelcom divertit i original per a qui hagi de "demostrar que és humà" per comentar.
El proper divendres 22 d'octubre, a les 20h, celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "Les enquestes en període electoral", a càrrec de Vicent Martínez, periodista, màster en màrqueting polític i estratègia electoral, i que des de gener de 2009 treballa en el gabinet de la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya.
El lloc serà el bar Schultz (C/ Bailén, 169, cantonada Córsega). A prop de metro Verdaguer i metro Joanic.
Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'un encontre absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.
Solem reunir de 15 a 25 persones i funciona així:
1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)
Espero que ens veiem allà.
Confirmeu, si us plau, la vostra presència en l'esdeveniment de Facebook.
Resums d'altres trobades:
- "L'estratègia electoral a Catalunya", amb Pau Canaleta
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
En 15 dies, el partit demòcrata nord-americà es juga la seva hegemonia en el Congrés, i el president d'EUA, Barack Obama, s'enfronta a dos immensos reptes. Primer, milions de persones que anteriorment ho van fer, no votaran demòcrata. I segon, els republicans han pres avantatge en el finançament, que sol assegurar la victòria en qualsevol elecció al Estats Units.
Una de les activitats que s'han proposat des del partit demòcrata per aconseguir convèncer la gent que vagi a votar és la denominada: "Change by the Million", on es fa una crida a voluntaris perquè realitzin trucades a persones que anteriorment havien votat demòcrata (el 2008). Els que fan les trucades entren en una web, que a través de l'IP sap d'on són i els mostra un llistat amb un nom, edat i número de telèfon d'algú del seu Estat.
En aquests moments, iniciada la campanya, en tot el país, milers de voluntaris estan entrant en la web i truquen. Aquestes converses són increïblement poderoses, i al costat del porta a porta, la manera més efectiva en la qual poden arribar a la gent.
A més, en la web demòcrata també donen argumentari als voluntaris per convèncer als seus contactes telefònics que vagin a votar: si és un estudiant universitari que va votar per primera vegada el 2008 i ha perdut l'interès des de llavors; si és una mare soltera que no està segura si tindrà temps de sortir del treball, recollir els seus fills a l'escola, i votar; si és un treballador que recentment va perdre el seu treball i va votar per Obama el 2008, etc....
Aquests voluntaris es converteixen en les persones que poden aconseguir que els antics votants d'Obama vagin a votar de nou. Aquesta campanya, que ara té nom i que ha estat àmpliament difosa entre totes les seves bases de dades, té com a objectiu arribar com a mínim a un milió de persones, i durant tota la campanya ja estava disponible en la web, amb el títol de "call voters", que també geolocaliza via IP per Estat de procedència.
Els pròxims dies 4 i 5 de novembre se celebra a Bilbao Telepolitika, el primer Fòrum de polítiques de comunicació d'Euskadi, en la seva II Edició. Amb un format dinàmic i participatiu, Telepolitika pretén apropar l'actualitat en matèria de comunicació política i electoral al públic en general, a empreses, partits polítics, governs i institucions.
Durant dos dies, s'organitzaran diverses taules temàtiques, amb tertúlia i debat obert al públic, que inclouran des de la tasca comunicativa d'un portaveu de govern, a la investigació i estratègia en el disseny de la campanya electoral o la gestió i projecció de la imatge del candidat davant dels electors.
En el programa podeu veure els diferents ponents entre els que em trobo, en una taula al costat de Yuri Morejón, i moderats per Javier Domínguez. La inauguració correrà a càrrec de la Portaveu del Govern Basc, Idoia Mendia.
Els integrants de Telepolitika - Fòrum sobre polítiques de comunicació són acadèmics, investigadors i professionals de la comunicació política procedents de: AVASCOP-EAPE, Euskobarometro, la Facultad de Ciencias Sociales y de la Comunicación i Yescom Consulting – Comunicar es Ganar. Aquí teniu alguns dels vídeos de la I Edició.
Podeu seguir tota la informació relacionada amb aquest Forum a Twitter i Facebook.
Aprofitarem la nit del dia 4 per a realitzar un Beers&Politics a Bilbao.
Molts partits, a partir de la campanya de Barack Obama el 2008, creien que amb fer-se un compte a Facebook o Twitter ja podien començar la campanya. Però això, com va indicar Julius Van the Laar, és un terrible error. Si vols que la gent participi, dóna-li alguna cosa per fer del que se senti orgullós. Es pot utilitzar Facebook (com Martin Gelin -Labour party- va dir que es va prioritzar a la campanya britànica) o Twitter, però cal comunicar-se, no n'hi ha prou amb tenir més "amics" o "seguidors" que el contrari.
El creador de MyBarackObama, Chris Hugues, va dir una vegada que "no m'importa l'energia i l'entusiasme online pel simple fet que sigui energia i entusiasme online. Es tracta d'aconseguir diners, fer trucades o dels vídeos que s'han reenviat als amics." Aquesta frase, citada pel diputat socialista noruec Ketil Raknes és un resum del que cal buscar en una campanya política online: resultats.
La tecnologia no pot salvar una campanya sense un missatge preparat i disciplinat, el qual cal difondre. La xarxa és una gran manera de difondre'l, però no s'ha d'oblidar que els missatges, com el que s'aconsegueix amb la comunicació, ha de servir d'alguna cosa.
En l'actualitat ens trobem amb diferents tendències en la manera de realitzar campanyes. Aquestes macro-tendències, establertes per Fritz Plasser, són:
1. Professionalització dels que porten la campanya
2. Atenció als mitjans. No et diuen què pensar, però cal tenir-los en compte a l'hora de llançar els missatges del candidat
3. Personalització. Importantíssim rol del líder del partit
4. Microtargeting, enquestes... Es la "Cientificitat" de la campanya
5. Increment de les campanyes negatives
També és important tenir en compte que estar en el govern fa perdre popularitat (Narud and valen, 2007). Els partits ho han de tenir molt en compte a les seves campanyes. La comunicació online és una bona eina per estar en contacte amb el públic i aconseguir que participi de la campanya.
Un exemple de creació de campanyes online ha estat la creació de la Coopol. L'objectiu d'aquesta xarxa és equipar d'eines de comunicació i d'activitats a les 4.000 seccions del PS, i que el secretari de cada secció pugui facilitar als grups de gestió invitacions a esdeveniments, importar contactes d'altres plataformes (correu web, missatgeria instantània, Facebook...), que els militants sàpiguen on s'han distribuït fullets i on es realitzen activitats a través de de geolocalització, etc. El seu creador, Romain Liberge (partit socialista francès) va explicar que aquesta xarxa social pròpia del partit, o fòrum per intercanviar idees per fer campanya, té 30.000 membres en l'actualitat.
A la Coopol no només hi ha idees que deixen els propis militants o activitats proposades pel partit perquè els activistes actuïn, sinó que també s'han realitzat eines de campanya, especialment usant mapes exhaustius, per exemple un mapatge de dades i punts de votació perquè tots sàpiguen on votar, o un mapa de voluntaris. Aquests mapes i dades polítiques serveixen per millorar l'activisme de base i millorar la seva informació, ja que les dades són de cada 1000 habitants. L'objectiu és tenir una idea millor dels votants per poder calibrar millor el missatge i veure com realitzar la campanya.
Els blogs també són importants, i un bon exemple el tenim en la pressió al govern croat a què va sotmetre Marko Rakar des del seu blog. Un altre exemple és el que va indicar Guilhem Fouetillou a França: Segoléne Royal tenia 1.044 blogs de suport que servien per donar a conèixer el seu missatge, però també per difondre idees i activitats a realitzar. En els blocs polítics, sovint, es crida molt i es dialoga poc. En aquest sentit, Bente Kalsnes va llistar què fer i què no fer en el blogging polític: No mentir, ser obert; No ser mal educat; Respondre als comentaris; No subestimar els usuaris; No actuar com a algú que no s'és; No amagar les fonts; No ser sarcàstics (ja que sovint no s'entén); Implicar l'usuari; Explicar quines seran les regles de diàleg al bloc; Animar els lectors a participar; Aconseguir fans i ajudar-los a difondre el bloc; Crear contactes; Seguir persones rellevants; Ser creatiu: videos, imatges...; Escriure d'una cosa diferent... En el cas que el blog sigui gestionat pel propi polític: sobretot que faci articles curts i divertits. Cal cridar l'atenció si volem atenció, cal dir una cosa que sigui important per a nosaltres, i enllaçar.
Un altre exemple d'ús d'Internet en campanyes el tenim a Itàlia, a la regió de Puglia. Allà, Dino Amenduni va citar l'exemple d'Emilab. Michele Emiliano era alcalde de Bari i el 2008 es presentava a la reelecció, però anava molt enrere en les enquestes. Per això va crear Emilab, una plataforma que feia de think thank, a la qual tan sols podien pertànyer menors de 30 anys. També va contractar per al seu equip a un grup jove, expert en vídeos i xarxes socials, que al seu torn eren liders d'alguna xarxa social local, com Sakinostri. Tot es basava en la frase: "Si jo confio en el meu amic i aquest confia en un altre, jo confio en aquest altre". A partir d'aquí, es van començar a crear continguts, videos, imatges... que via web van començar a arribar a tots els racons de Bari, creant una comunitat d'activistes que li van donar la victòria. Emiliano va arribar a segona ronda, i els seus votants estaven molt més motivats per anar a votar.
Un altre exemple és “La fabbrica di Nichi”, del president de Puglia Nichi Vendola. Vendola va passar d'una elecció complicada, lluitant contra oposició i contra el seu partit, a una victòria, gràcies especialment al moviment de campanya creat des de la fabbrica, i obtenint en les primàries de gener de 2010 el 73% dels vots. En les eleccions, el març de 2010, també va guanyar. Hi ha ara 463 fàbriques al món, copiant el sistema de Vendola.
Amenduni explica que això ens dóna una lliçó: que fer política és donar crèdit als joves, que els joves busquen grans líders, que busquen campanyes interessants que els motivin i que cal donar poder a la gent. Respecte a Vendola, en l'actualitat els seus fans a Facebook són 275 mil, més que Berlusconi.
Un altre exemple, a França, va ser tractat per Nicolas Vanbremeersch. El projecte de Seine et Marne experience era apropar a la gent al projecte polític, canviar la politica. La promesa: nosaltres escoltem. Es van realitzar 10 mítings per a 250 persones, amb una web i 5 mesos de discussió, també a Facebook. El resultat va ser increïble: 280.000 persones el van conèixer, 27.000 van votar, i 2.500 es van comprometre amb el projecte realment. Però l'important és: Que és el pròxim? perdre aquesta gent o construir nous projectes amb ells? Les recomanacions de Nicolas són: no facis només un esdeveniment, fes-ho permanent. Ves on està la gent. Pensa en els mes actius com els teus principals actius, escull tecnologia senzilla i de baix cost, on i off, canvia la manera de parlar, converses i no discursos. A Alemanya, com va explicar Andreas Jungherr, els elements dels mitjans de comunicació social en les darreres tres campanyes del CDU - Hessen 2009, les eleccions generals de 2009 i Renania del Nord-Westfalia de 2010 van ser comuns, i al CDU es va aprendre de cada una d'elles per a que la campanya en sí fos de continuïtat.
A Catalunya, Lluís Recoder va donar la seva opinió sobre la seva experiència com a polític connectat. Per a ell, la seva relació amb la xarxa: "it's complicated". No es tracta tant de dir coses, com d'apropar-se als ciutadans, i una vegada saltes a l'arena ets part de la conversa. La gent no busca polítics a la xarxa sinó que vol conèixer persones, encara que siguin polítics. I aquests no ho han d'oblidar en la manera de crear converses i en escriure, sigui en blogs, FB o TW. Recoder va esmentar fins 13 maneres de contactar amb ell.
.
Aquest és el meu tercer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.
La xarxa permet accedir a informacions, notícies i, al seu torn, permet comunicar-se i difondre missatges d'una manera mai no aconseguida fins a l'actualitat en la història de la humanitat. Un bon exemple d'això és que com indica Andy Carvin (Dpt. d'Estat USA), la xarxa estableix importants accions de connexió durant crisis humanitàries.
Hi ha una clara evolució: el 1995 pocs voluntaris estaven connectats. A Kobe hi va haver un terratrèmol i es va crear una llista de debat sobre com es podia ajudar, però Internet acabava de néixer. En aquella època tan sols hi havia donació de diners i de sang, però els ciutadans de Kobe eren molt lluny. El 2001 es va començar a pensar a utilitzar Internet. Durant l'11 S es van adonar que no podien crear eines, però sí compartir informació. Calia acabar amb els rumors que anaven apoderant-se de la gent i també dels mitjans de comunicació. A través de la xarxa es va formar un grup d'email per debatre i respondre preguntes d'inmediat. Llavors ningú no s'encarregava, era un periodisme ciutadà. Es van utilitzar llistats de servidors i butlletins.
El 2004, la vigília del tsunami, ja hi havia Wikipedia i blocs, els activistes ja usaven aquestes eines. Al sud-est asiàtic es va crear “Tsunami Help”, 24 h després de la catàstrofe, era ja la font d'informació més fidedigna per al món del que estava passant. Les agències internacionals no tenien accés a la zona, i es dirigien al bloc. Va ser importantíssim en la resposta al tsunami. Una cosa semblant va succeïr durant el Katrina, amb un bloc que va funcionar com a wiki, on la gent podia deixar les seves informacions, imatges o podcasts (Katrina aftermatch).
En 2007-08 les coses van canviar. Va néixer Twitter i Facebook. Hi havia eines ràpides per enviar informació a grups grans d'usuaris. L'agost de 2008, els Estats Units es van veure amenaçats per un huracà, i es va crear una web, huracà 2.0, on 500 persones es van comprometre a col·laborar.
També és important amb els refugiats. Un projecte que funciona, presentat per Christopher Mikkelsen és com fer que es connectin els refugiats i fer un seguiment sobre ells. Al món hi ha 43 milions de persones que són refugiats, que busquen familiars desapareguts. Tanmateix, no hi havia informació disponible sobre on era cada un, ja que els països no compartien aquesta informació. Es necessitava una línia principal de comunicació, i per això el 2006 es va crear REFUnite, una plataforma online per reconnectar les famílies disponible sobretot des de telèfons mòbils, al que tenen accés el 75% dels refugiats.
I Internet, com indica Massimo Micucci, també pot influir clarament com a lobby, com a plataforma que influeix en la legislació, influir en les converses, en la creació d'idees... Hi ha múltiples exemples amb campanyes en xarxes socials o blocs que han tingut èxit, però també els lobbys (de tota la vida) poden utilitzar-lo. Un exemple pot ser en el tema de l'energia nuclear. Fer lobby en un parlament no és tan útil com fer-ho una comunicació bilateral, en comunitats, creant continguts a la xarxa a favor de les nuclears i donant informació positiva. Els lobbys hauran de ser transparents, parlar amb la base, i perdran alguna cosa el control però tindran moltes més converses i arribaran a molta més gent.
Un altre exemple del bon ús de la xarxa és el projecte de Facebook per la pau, presentat per Randi Zuckerberg. Després de superar els 500 milions d'usuaris -si fos un país seria el tercer estat més poblat del món-, Facebook vol servir per buscar la pau mundial. Per a això ha creat peace.facebook.com, per quantificar la pau mundial. La visió és promoure la pau mitjançant la construcció d'una tecnologia que vol disminuir els conflictes a través de la visualització de les connexions (amics) entre països en conflicte o religions. En aquest projecte, en el qual col·labora la universitat de Stanford, Facebook s'enorgulleix de jugar un "paper actiu" en el foment de la pau mitjançant la creació de tecnologies que ajudin les persones a entendre's millor entre elles. Segons ells, possibilitant que persones de diverses procedències puguin connectar fàcilment i compartir les seves idees, podem reduir els conflictes mundials a curt i a llarg termini.
Però la xarxa també té coses dolentes. Un exemple d'això pot ser l'augment de partits d'extrema-dreta, que amb la xarxa estan aconseguint una visibilitat que abans no tenien, tal com va indicar Ketil Raknes o va mostrar, en el mapatge de relacions Twitter-partits polítics francesos, Guilhem Fouetillou: si bé al mapa polític del Twitter francès, amb 2 milions d'usuaris (11.000 d'ells polítics) predomina el partit socialista, s'ha notat en els últims anys un gran presència de partits d'extrema-dreta. Un altre gran exemple és l'escàndol de Terry Jones, el pastor d'un poble perdut nord-americà que volia cremar corans. Nicolas Vanbremersch diu que Terry Jones té una causa però en realitat no tènia públic que el seguís. Parlava malament, presentava videos casolans còmics, i tènia uns 1000 visitants. La seva idea va saltar a través dels mitjans socials. Podem culpar als mitjans de comunicació, però no seria cert. Va aconseguir visibilitat a través dels extremistes egipcis, que ho van comentar en els seus blocs, d'allà als mitjans àrabs, i després a un nivell mundial. Tant que Jones va passar de no ser ningú a parlar amb Barack Obama. Jones no era una figura pública, sinó que és el que a la xarxa es coneixeria com un troll, que els medis han alimentat.
Estem en un moment d'hibridació entre els mitjans i la web. I alguns dels casos d'hibridació trobats són virus. Jones és un microbi que va contagiar als medis. Si els virus arriben als medis, adopten popularitat. Com es lluita contra això? Vanbremersch és molt pessimista però respon: "Creant antídots":
1. Educar i sensibilitzar als mitjans.
2. Crear contrapoders actius. Molts moviments populistes ho necessiten. Cal usar les mateixes eines. Romandre dalt de la piràmide de la informació
3. La nostra pròpia agregació. Cal evitar que el sistema estigui ple de virus.
No és l'únic problema per a l'activisme que la xarxa pot tenir. També el slacktivisme és quelcom problemàtic. Amb un sol clic podem recolzar a una causa, el problema, com indica Matthias Klang, és que després de fer aquest clic ens podem oblidar de la causa que hem "recolzat". A més, en algunes causes sempre hi haurà mitjans de comunicació que no ho divulguen. Klang va citar aquí Orwell: "En qualsevol moment existeixen idees que es donen per sentades. Qui les desafiï, es trobarà terriblement silenciat". Però també hi ha bons exemples, com causes que han tingut èxit a les xarxes socials i que després han arribat al carrer i als mitjans de comunicació.
.
Aquest és el meu segon post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.
Per a Alec Ross, la història de la humanitat és una lluita entre societats obertes i tancades. Quan les societats (i els governs) són oberts és quan es creen els fonaments més forts per al progrés. En el 300 AC hi havia societats obertes: en aquella època, per exemple, és quan Arquímedes i Euclides van crear els fonaments de la geometria.
Posteriorment es va tancar aquesta energia i aquella època, fins a 1441 amb Gutemberg i la impremta. Amb la invenció de la impremta, la societat i els coneixements es van obrir, va començar la il·lustració i la reforma protestant.
El 2010, la societat, en la majoria de països, sol ser oberta, i a tot el món tenim eines que connecten les persones. Però aquesta societat moderna ha de pensar en la potència i en els límits. A Haití, a les primeres hores del terratrèmol, es va tenir la idea d'enviar SMS per mòbil per aportar ajut econòmic. Durant dos o tres setmanes, només als Estats Units es van aportar 3 milions de dòlars, sent 10 dòlars per persona. Això demostra la força de la tecnologia. Però el límit de la tecnologia és que després cal decidir què es fa amb els diners rebuts.
En l'administració succeeix el mateix. Ha d'obrir-se, i cada vegada s'obre més. Si fem que els serveis de govern estiguin en línia per posar els ciutadans en el centre, això farà que els ciutadans també moguin els governs. Però també hi ha governs que lluiten contra aquesta obertura i contra la tecnologia que permet que la societat sigui oberta. Parlem de l'Iran, o de Síria, on per exemple Facebook està prohibit. Sempre hi haurà grups que lluiten contra l'obertura. Stalin deia: si no els donem als nostres enemics armes, per a què li donarem idees. Encara és aviat per veure on ens portaran les societats obertes. Som al capítol 1, pàgina 1, on hi ha l'encreuament entre les xarxes de comunicació mundials i l'activisme.
I l'administració també s'obre, no sols amb transparència de dades sinó com a difusora d'informació del que fa. Un bon exemple el tenim en el Foreign Office britànic (ministeri d'exteriors), tal com ens va explicar Jimmy Leach (head of Digital Engagement, the Foreign and Commonwealth Office). El Foreign office es va fundar el 1382 i des de llavors han canviat moltes coses. El ministeri s'ha anat adaptant sempre, i just això és el que fa ara, adaptar-se, sent un exemple mundial en l'ús de les noves tecnologies per difondre el que fan.
El Foreign Office disposa de la seva pròpia pàgina web, òbviament, i d'una pàgina a Facebook amb 600 persones, però també de 257 pàgines web a més de 170 països, en 14 idiomes, on es donen notícies, informacions sobre política, serveis consulars... tot amb una visió local de cada país, independent, amb 60 bloggers. Es tracta del que Leach denomina el soft power, un contacte de cada delegació britànica amb els ciutadans del país respectiu.
Com a exemple aquesta imatge del Flickr de l'ambaixada britànica al Vietnam:
A l'actualitat hi ha 60.000 persones treballant per al ministeri a l'exterior. Cal ensenyar-los i apropar-los a poc a poc, cal digitalitzar-los. Aquestes persones ja saben parlar bé, són diplomàtics!, però cal anar a poc a poc, apropant-los al mitjà.
També han entrat en els mitjans socials, amb més de 70 comptes de Twitter, Flickr o Tumblr, i sens dubte el seu màxim líder és qui dóna exemple. Així, el ministre William Hague, amb 20.000 seguidors a Twitter, respon quan el pregunten. Així, no només s'estableix contacte, sinó que es personalitza el treball del ministeri. L'objectiu és crear continguts, no tant difondre'ls (que també), per exemple, no volen fer aplicacions de iPhone. Segons Leach: "Sortim a la xarxa, ens expliquem i escoltem. Ens formem per fer-ho, per implicar-nos i fer contactes directes i individuals, per saber què fem amb tot això."
El Foreign Office no és l'única administració que intenta difondre el que fa. Stephen Clark (Director de comunicacions online del Parlament Europeu), informa que ja el 38% dels eurodiputats tenen un compte a Twitter, i alguns més a Facebook. Per a Clark, tenir presència a FaceBook significa tenir una comunitat, conèixer a gent interessada en aquests temes. Volen que la gent s'interessi per Europa i que rebi informacions de primera mà, sense passar pel filtre dels mitjans de comunicació. Tanmateix, és necessari tenir polítics amb més reciprocitat i diàleg, com ens va dir Marietje Schaake (eurodiputada holandesa). És complicat per a la ciutadania accedir a la informació europea i cal buscar eines perquè aquesta ciutadania, les empreses i el tercer sector es puguin apropar a la UE i al que es fa i decideix en ella, i la comunicació que Internet permet és una bona eina per intentar aconseguir-ho.
Moltes institucions i administracions s'obren a la xarxa, sí, però queda molt per fer. No només la difusió i la presència online són importants, sinó que també ho és la transparència i l'accés a la participació. Que les administracions expliquin el que fan, que es converteixin en prescriptores del seu treball davant dels ciutadans connectats. Per a Alberto Cottica el més important són les connexions entre l'administració i els ciutadans. Hi ha prop de 40 milions d'empleats públics a Europa, d'ells, quants expliquen el que fan? I no és tan sols això, sinó que la xarxa està plena de webs públiques que no se sap qui gestiona o que no s'usen prou bé, eines que disposen per difondre el que fan i per oferir millors serveis. Itàlia té 25.000 webs de l'administració, la Unió Europea té uns 350.000 sites, i en total, a tot Europa hi haurà més d'un milió de webs públiques. Per què no s'utilitzen millor? Per què no serveixen de connexions entre administració i ciutadania?
Respecte a la transparència, cal entendre el perquè les dades han de ser públiques. Per a Hakon Wium Lie (Chief Technology Officer of Opera Software) hi ha tres raons principals: perquè ja els hem pagat, per un principi democràtic i per crear nous negocis. La transparència és bàsica per crear confiança en la ciutadania. Sense transparència no hi haurà confiança, i sense aquesta no hi haurà participació ciutadana. Paul Johnston (Cisco) deia que aquesta participació cal aconseguir-la a petita escala, en àmbits locals, aconseguint que petits temes molt segmentats puguin aconseguir participació de cert segment local. Per exemple es pot crear una plataforma d'opinions ciutadanes per a un projecte d'una nova escola, fent preguntes als ciutadans d'aquesta població. Des de les administracions cal crear aquesta possibilitat, cal implicar la ciutadania. Un bon exemple, que funciona, és la web ePetitions, al Regne Unit, on hi ha registrades més de cinc milions de persones.
I és que la web ha creat un canvi, un gran canvi que encara no coneixem. Per a Hakon Wium Lie la web durarà 500 anys, els mateixos que fa que es va inventar la impremta. Això va canviar el món, igual que ho farà Internet. Però encara no podem donar grans exemples d'aquests canvis, i com diu Andrew Rassiej, no podem calcular encara el poder que la ciutadania adquireix amb la xarxa. Per a ell, el futur és el diàleg horitzontal, en política i també amb les administracions. La seva teoria del WeGovernment és que governs i ciutadania cocreïn, aprofitant dades obertes, per resoldre problemes públics. Fix my Street és un gran exemple d'això, desenvolupat en àmbits locals, com també indicava Johnston, ha tingut un èxit brutal, amb més de 100.000 informants, i és un model que s'estén pel món (Holanda, Estats Units, India, i molts més).
Reprenent Alec Ross, estem en una societat oberta, i el món -i les administracions- canviaran, però encara no sabem com.
.
Aquest és el meu primer post resum del Personal Democracy Forum Europe (PDF Europe). Barcelona, 4 i 5 d'octubre de 2010.
Demà tenen lloc les eleccions primàries del Partit Socialista de Madrid. Aquestes primàries, convocades el passat 9 d'agost, serviran per elegir el candidat a la presidència de la Comunitat Autònoma de Madrid. Tomás Gómez, actual secretari general del PSM-PSOE, es mesurarà en aquestes primàries contra Trinidad Jiménez, en aquest moment titular del Ministeri de Sanitat i recolzada per diversos membres de la direcció federal del Partit Socialista.
A la campanya val tot, incloent una guerra d'enquestes filtrades, audàcies diverses o divisions entre els militants. I és això el que destaca la premsa, el desgast d'ambdós candidats. Tanmateix, i analitzant-ho fredament, crec que unes primàries tenen molts més punts positius que negatius.
Pros:
- Legitimació democràtica. Són els militants els que trien
- Disminució d'interferències partidistes. Els partits poden triar un candidat, però és la militància la que vota. S'han acabat les reunions en "sales de fum", com als Estats Units es denominava a les reunions dels alts càrrecs polítics per decidir candidats "a dit". Els militants no se senten "convidats de pedra"
- Transparència. Unes de primàries permeten informar-se de cada candidat, del que proposa i permet al seu torn que la ciutadania (no militant) sàpiga que han estat triats per aquests.
- Democràcia interna. Reflecteixen el tarannà democràtic del partit
- Participació de la militància, el que significa per tant implicació a la campanya i en el resultat. Els militants se senten partícips de la política i s'impliquen en la campanya a primàries, en la qual tenen interès, el que sol aconseguir que molts continuïn fins a la campanya final
- Maduresa democràtica. Els ciutadans no només se senten capaços de triar, sinó que ho fan
- Prova de candidats. No s'ha d'esperar a una campanya electoral cada 4 anys. En les primàries se'ls pot escoltar, conèixer i votar (o no)
- Mediatització. Els candidats es donen a conèixer molt abans de la campanya electoral "real", surten en els mitjans, són reconeguts, guanyen difusió i tots els ciutadans d'un territori (no sols els militants) coneixeran al futur candidat
Contres:
- Personalització de la política. Es coneix els candidats pel seu nom, però no tant pels seus projectes, que queden sovint amagats ja que en ser del mateix partit, les propostes solen ser molt similars (si no iguals)
- Fragmentació. Els militants es divideixen en dos, i existeix la por que els suports del perdedor no vagin al guanyador
- Rivalitat. Hi ha lluites internes, que surten en la llum a través dels mitjans, i que a curt/mig termini poden fer mal al partit i als candidats
Crec que, encara que segur que m'he deixat pros i contres, guanya el sí a les primàries.
Respecte a Madrid, demà sabrem el que els militants de Madrid pensen. Ha resultat interessant l'actitud de l'actual presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, respecte a les primàries en el seu partit rival. Com indica Yuri Morejón en una recomanable entrevista, "s'ha mantingut bastant al marge d'entrar o opinar, una estratègia, a la meva manera de veure encertada. Perquè tota intervenció en aquest cas d'Aguirre, podria produir que es vinculés a un determinat candidat amb l'oposició, i això pogués determinar que la presidenta regional els donés més portades del que realment li pogués interessar".
El 2007, l'empresa Campaign Solutions va ser pionera en l'ús d'un mètode de campanya denominat "Google Surge", traduït, quelcom semblant a "l'onada Google". El van utilitzar a la campanya del governador Bobby Jindal. Es tracta de saturar a base d'anuncis de banners polítics tots els anuncis de Google ads en diferents webs, per a persones de cert territori.
És a dir, moltes pàgines webs tenen anuncis Google amb banners. En aquesta campanya es tractava de que totes les persones d'un territori determinat que entressin a Internet veiessin un determinat anunci. Aquesta classe de campanyes, també conegudes com "Google Network Blast", permeten una visualització del candidat o del missatge d'una manera increïble durant un o dos dies per a tot el públic al que es vol dirigir. Són campanyes cares, però que un dia abans de les eleccions poden fer canviar algun vot. Segons diversos estudis, amb aquesta tipologia de campanyes s'aconsegueix aproximadament un 95% de presència en webs que tenen anuncis de Google. I el més important, no són només adwords (anuncis amb paraules), sinó que són directament banners, per la qual cosa es pot pensar el missatge i la imatge a mostrar.
Aquesta tàctica també es va usar el 2008, 48 hores abans de la votació a Califòrnia pel "sí a la proposició 8", aprovada pel 52% dels vots. Actualment, la tàctica "Google Surge" és comunament reconeguda en les estratègies de campanya digitals. Com indica Becky Donatelli, directora de Campaign Solutions: "una càrrega de publicitat d'aquest tipus és més eficaç quan es concentra entorn d'un esdeveniment transcendental, tal com una elecció. Fet correctament, crea tot seguit un brunzit i arriba als mitjans de comunicació".
Un altre exemple va tenir lloc el passat mes d'abril en les eleccions al districte 20 de New York, on durant un dia i mig, tots els habitants de Saratoga Springs, Lake Placid, Glens Falls i Oneonta veien banners del candidat demòcrata Scott Murphy. El candidat va gastar 25.000 dòlars per aconseguir-ho, però va tenir una visibilitat gairebé total per a aquests ciutadans durant aquell curt període de temps, quan es connectaven a Internet. L'objectiu és semblant a una campanya de televisió clàssica. S'intenta persuadir els votants abans de les eleccions en veure aquests anuncis a la seva pantalla en un curt període de temps. La campanya Murphy volia arribar a 650 mil residents que van visitar un lloc a la xarxa amb AdSense de Google, i van aconseguir 12.5 milions d'impressions d'anuncis durant el període de 36 hores abans de les eleccions.
L'objectiu ja no és arribar als votants per aconseguir donacions o reclutar voluntaris. És per convèncer els votants indecisos a votar per un candidat en particular, o recordar als seguidors que han d'anar votar. I en el cas de Murphy ho va fer amb dos banners, un que criticava l'oponent i un altre amb una frase d'Obama recolzant Murphy. També a Facebook es va seguir la mateixa tàctica de Google Surge, en aquest cas posant anuncis per a joves de 18 a 25 anys segmentats en aquestes localitats de New York. A Facebook, la campanya va gastar 5.000 dòlars, i va tenir 5 milions d'impressions, és a dir, un dòlar per cada mil impressions del banner.
Un exemple en la imatge de baix, en una campanya Google Surge del republicà Bob McDonnell a Virgínia, el novembre de 2009 i que va durar de 9 del matí a 5 de la tarda:
A finals de 2010, els Google Surge han passat a un nou nivell, amb l'ús intensiu dels telèfons mòbils. Ja no importa només on vius, sinó on et connectes. Un bon exemple el tenim a la campanya de Michele Bachman (candidata republicana de Minnessota) a començaments d'aquest mateix mes de setembre.
Un dels esdeveniments més destacats de Minnessota és la fira estatal. Un dels seus assessors de campanya, Eric Frenchman, va pensar: "Imaginin que la gent està de dempeus a la cua per buscar la seva cervesa i treu el seu iPhone per fer temps. Imaginin que l'únic anunci que poden veure és el de la candidata, precisament dient que el seu contrincant vol apujar els impostos, incloent cerveses i frankfurts, i que la persona que està a la cua pot veure aquest anunci emès a la palma de la seva mà. Pur geni maligne... ".
I això és exactament el que van fer. Tot aquell que es connectés a Internet des del seu dispositiu mòbil al voltant de 10 quilòmetres de la fira, veia un banner criticant l'oponent de Bachman, on es podia llegir "Watch This Video On Tarryl Clark Taxing Your State Fair Foods!" i que el dirigia a aquest vídeo, el qual va tenir el primer dia de campanya un 61% de visites provinents de telèfons iPhone i Android:
Durant les primàries de la setmana passada a Florida, alguns candidats van utilitzar també aquests anuncis per a mòbils per a què fossin visibles per la gent que esperava per votar, fent cua. L'objectiu era aconseguir els votants indecisos d'última hora.
Ha nascut el Google Mobile Surge.
