El 13 de setembre de 2003, un conjunt de persones es van congregar al voltant d'una font, a la porta de l'edifici Space Needle de Seattle. Aquest centenar de persones donaven voltes a la font i feien sonar xiulets, per a la sorpresa dels que passejaven per allà (vídeo). En realitat, eren simpatitzants de Howard Dean, candidat demòcrata a les presidencials. Va ser el primer flashmob polític (que jo sàpiga) que va utilitzar la xarxa per fer coincidir en un lloc i hora determinada un munt de gent, que havia d'anar vestida i actuar a l'uníson. Van sortir en tots els mitjans de comunicació.

Però que és un flashmob? Tal com indica Adolfo Plasencia, la primera denominació d'aquests fenòmens col·lectius la va estudiar Howard Rheingold al seu llibre "Smart Mobs" (multituds intel·ligents) analitzant grups de persones que actuen col·lectivament en accions de comunicació reunint-se físicament de forma sobtada, mitjançant una convocatòria invisible feta a través de dispositius de comunicació mòbil (i afegeixo, online). Segons Wikipedia "Flash Mob", la traducció literal del qual de l'anglès és "multitud instantània" (flash -llampeg, ràfega-, mob - multitud-), és una acció organitzada en la qual un gran grup de persones es reuneix de sobte en un lloc públic, realitza quelcom inusual i després es dispersa ràpidament. Solen convocar-se a través dels mitjans telemàtics (mòbils i internet) i, en la major part dels casos no tenen cap altre finalitat que la diversió, però poden convocar-se també amb finalitats reivindicatives.

En reivindicacions polítiques, hem vist aquestes reunions en un mateix lloc, generades per usuaris anònims que es comuniquen a través de xarxes d'amics, des de la generalització dels telèfons mòbils (11 M a Madrid (2004) o la crida a manifestar-se d'un milió de persones a les Filipines contra Joseph Estrada el 2001). Amb la generalització d'Internet, el SMS ha deixat pas a esdeveniments a Facebook, correus electrònics o grups en xarxes socials, que permeten una comunicació més directa i barata.

L'èxit dels flashmobs és que solen ser creats per gent de fora de les organitzacions, que convenç els seus amics, que convencen els seus. És la xarxa i la gestió de col·laboracions diverses la que ho fa possible. Si l'acció política tradicional es fonamentava en el control dels fluxos d'informació per part de l'actor/decisor/emissor polític, el flash/smart mob implica la fragmentació absoluta dels emissors. Si l'acció política tradicional es fonamentava en una direcció/centre dipositària de la intel·ligència política necessària per actuar, el flash/smart mob requereix la presència de multitud d'intel·ligències que, quan tals, poden cooperar, donant lloc a una multiplicitat d'actors polítics "intel·ligents".

A més, quan es tracta de flashmobs polítics (i no reivindicatius) el divertiment que crea és una altra de les bases del seu èxit, sobretot entre els joves, ja que hi connecta a través del sentit de l'humor o la crítica intel·ligent. Com diu Antoni Gutiérrez-Rubí, són també actes provocadors, com els creats pel partit pirata alemany en les última seleccions alemanyes. Els seus simpatitzants quedaven per anar a mítings d'Angela Merkel i mentre ella parlava l'aclamaven (salvatgement i quan no venia a compte) amb el crit "Yeaaah": "Sense alterar l'ordre públic, però fent-se molt visibles des de la paròdia estètica, han organitzat un "flash mob" electoral, una moguda carnavalesca organitzada i convocada electrònicament, via mòbil i Internet que ha "perseguit" la candidata. Han format part del paisatge electoral i els mitjans de comunicació s'han fet eco de la seva presència burleta i burlesca. Fins i tot la mateixa Angela Merkel, hàbilment, els ha saludat des del faristol en més d'una ocasió".

Però normalment, més que provocadors o anar en contra d'algun polític, segueixen l'estela de l'ocorregut el 2003 amb Dean, és a dir, simpatitzants que s'uneixen per fer una cosa diferent, curiosa i que crida molt l'atenció. Exemples hi ha diversos, com en les últimes eleccions britàniques, on el passat 3 de maig centenars de partidaris de Nick Clegg van quedar a través de la xarxa a Trafalgar Square, on es van treure alhora les jaquetes mostrant samarretes grogues, junt amb globus i mentre cridaven consignes a favor del candidat (veure vídeo). Un altre exemple el tenim en el candidat a les recents eleccions colombianes, Antanas Mockus, amb un flashmob dels seus partidaris en una estació de trens (veure vídeo).

A Espanya, un exemple molt recent (i crec que l'únic) és el flashmob preparat per mostrar-se durant la presentació de la candidatura del PP a l'alcaldia a Vitòria, Javier Maroto, el 23 de juny. El candidat va parlar durant uns minuts, i en un moment donat, va dir: "Jo vull fer un pas endavant", i el dóna. Just a la seva esquena, en una gran pantalla, van punxar un video en el qual diferent gent de la ciutat de diferent edat fa el pas endavant, en un flashmob gravat per simpatitzants del partit per tota la ciutat, que es va organitzar a través sobretot de Facebook. A meitat del video, aproximadament, la pantalla es posa en negre, la música es baixa i Maroto reprèn la paraula durant 30 segons, en els que reforça el missatge i diu alguna cosa així com "A això em referia jo, donar tots un pas endavant perquè Vitòria doni un pas endavant". 30 segons després es reprèn el video. Just quan això ocorre, set ballarines que estaven camuflades a l'escenari s'aixequen i fan la coreografia que comença a aparèixer per la pantalla, mentre la gent del públic acompanya amb palmes. És, sens dubte, una presentació innovadora i divertida, allunyada de les típiques presentacions en hotels o en mítings.



Això sí, per a flashmob reivindicatiu, i que porta una setmana causant sensació en tots els mitjans de comunicació suïssos, aquest de Greenpeace, que alerta sobre els perills de les centrals nuclears. Si heu vist la sèrie Flashforward, us recordarà a alguna cosa:



O aquests dos, sense cap ànim reinvindicatiu, però realment divertits, a Londres (de T-Systems) i a Anvers (promoció d'un programa de TV).

Els flashmobs polítics serveixen per sorprendre, per innovar, per aconseguir que la gent (simpatitzants) participin i, sens dubte, per crear una comunitat de gent que es diverteix mentre ajuda el seu partit. Aquest ha de ser l'objectiu. I serveixen perquè són una cosa nova (relativament) en política i perquè sorprenen. Quan deixin de sorprendre, deixaran de tenir valor. Com tot, d'altra banda.

Les campanyes electorals del segle XXI són molt complexes i es lliuren en diferents fronts i durant molt temps. S'escenifiquen a través dels mitjans de comunicació, però això és només una petita part, la visible, d'un engranatge d'estratègia electoral dissenyat al mil·límetre. Al llibre de Pau Canaleta, "L'estratègia electoral", s'analitzen de manera pràctica i senzilla com es construeixen les campanyes electorals actuals, per aconseguir una estratègia electoral guanyadora.

El llibre, publicat a la col·lecció Vull Saber de l'Editorial UOC, és un fantàstic compedi d'idees bàsiques i pràctiques per crear una bona campanya política.

Deixo algunes frases:

"Hem de presentar nostra "visió política". La visió és una fotografia del futur amb un cert comentari explícit o implícit que explica perquè la gent s'ha d'esforçar per crear aquell futur (Koetler) "

" [sobre la microsegmentació] La nostra comunicació destinada a un target ha de ser coherent amb la nostra comunicació en general, harmonitzada"

"En una campanya política es ven esperança, confiança en el futur. Si la candidatura que ho proposa no és creïble, la seva proposta no tindrà èxit. El primer pas per a que ho sigui és no fer-lo ser el que no és"

Us ho recomano.

Jimmy Schulz, diputat alemany del FDP ha estat el primer membre d'una cambra parlamentària que s'ha presentat en una intervenció davant del ple amb el seu iPad sota el braç, l'ha situat al faristol i s'ha servit d'ell per llegir i documentar el seu discurs.

Això no ha estat molt del grat de la resta de diputats, especialment dels més vells, en un parlament que ja va prohibir el 1995 l'ús dels mòbils i que ni tan sols permet a la cambra l'ús de portàtils. La pregunta d'aquests diputats sobre si se li havia de permetre o no va escalar d'instància en instància, fins que, disposada a reparar el buit legal, la comissió d'Ordre i Funcionament, a la qual pertanyen 13 diputats, ha anunciat que estudiarà quins mitjans digitals poden o no usar-se a la sala de plens, incloses les tribunes de premsa i de visitants.

El diputat del iPad, Schulz, ha dit que acatarà la decisió de la comissió, però ha recordat que "aquí treballem amb informes i expedients eterns, fem referència detallada a documents de centenars de pàgines i, tot això, amb el iPad, seria molt més fàcil. A més, ja és hora que acabem de fotocopiar amb això muntanyes i muntanyes de paper".

Es tractava, per cert, d'un ple dedicat a la protecció de dades a internet, en el qual el ministre de l'Interior, Thomas de Maiziere, va demanar una "goma d'esborrar digital per a cada usuari", que permeti eliminar dades i que, en paraules del ministre, "ensenyi a Internet a oblidar".

Però per ocurrents que fossin les expressions del ministre, la imatge que ha quedat en els mitjans de comunicació, i possiblement en el subconscient de la política alemanya, és la imatge de Schulz llegint el seu discurs en un iPad que manejava amb els rovells dels dits amb increïble rapidesa, tenint en compte que els diputats alemanys disposen d'ell des de fa només un parell de setmanes.

Via El Mundo. Més informació a Spiegel o Libero-news.

Divendres passat vam realitzar un Beers&Politics a Bilbao, als peus del museu Guggenheim, on vam comptar amb la participació de David Redolí, expert en comunicació política, que ha estat assessor i escriptor de discursos de la Vicepresidenta del Govern María Teresa Fernández de la Vega, i que és professor en diversos postgraus i masters sobre aquest tema.

David ens va parlar de "Com escriure un bon discurs polític". Per a ell, l'important en un "logògraf" (o escriptor de discursos) és pensar en el text no per ser vist, sinó per ser escoltat. I també és bàsic posar-se al lloc de qui ha de dir el discurs. Aquest travestisme intel·lectual, empàtic, és complicat de vegades, no sols perquè cal conèixer bé un polític per posar-se al seu lloc, sinó que perquè cal pensar a tota hora en quin context ens trobem, i un polític (en l'exemple, Mº Teresa Fernández de la Vega) pot ser vicepresidenta, però també portaveu del govern, diputada per València, etc... S'ha de valorar en cada moment amb quina "personalitat" s'està dirigint al públic, i també tenir ampli coneixement de què han dit altres alts càrrecs del govern o del partit sobre aquest tema.

A l'hora de crear els discursos, preparant-los amb 2 o 3 dies de treball normalment, cal tenir en compte set etapes indispensables:

1. Què escrius, per a qui, quan, on, durant quant de temps i perquè. A partir d'aquí es té una idea general del que ha de portar el text, i una idea de l'important que és i el seu públic objectiu.

2. Documentació. És una fase clau. Estar ben documentat és bàsic per escriure un bon discurs. La documentació se sol·licita als departaments corresponents i s'ha de buscar també en diferents recursos, per adquirir la major informació veraç possible.

3. Estructura de text. Cal pensar quant durarà, on hi haurà les paraules clau, on els aspectes més acadèmics (a partir de la documentació), on la part més emocional, on es diran els punts claus que volem que siguin talls de televisió... I això és important, en qualsevol discurs, sempre es parla als mitjans de comunicació, que són els que recolliran les idees i el missatge que es volen donar. Cada dia hi ha més de 100 discursos a Espanya (polítics, alcaldes, presidents...) i existeix l'economia de l'atenció, cal ser conscient d'això i afavorir que el teu missatge i les teves idees força arribin més fàcilment als mitjans. David ens va posar un altre exemple sobre aquest fet, i és que per exemple el president nord-americà Jefferson va donar dos discursos en 8 anys, mentre que Clinton 540 en un sol any. El seu primer any, Obama 600.

4. Introducció. Es prepara la primera part del discurs, sempre amb una entrada que destaqui, sigui simpàtica, que faci referència a l'última vegada que va acudir a aquest fòrum i que no passi desapercebuda, per exemple: "No em venia gaire de gust ser aquí avui... perquè l'última vegada que vaig estar em vau tractar tan bé que no volia anar-me'n, i tinc molta feina" (no recordo l'exemple que va posar, però era una mica així! ;)

5. Cos del discurs. És la gran part del text, i ha d'estructurar-se com s'havia pensat

6. Tancament. És sempre millor acabar amb un resum, i sobretot amb la repetició de la idea força que vol donar el discurs, el missatge. Els discursos, encara que sovint siguin protocol·laris, sempre han de donar un missatge.

7. Que ho llegeixi algú. Ha de ser llegit per algú per veure si s'entén, si el missatge sobresurt o si hi ha algun error o si es fa llarg. La millor durada d'un discurs és d'uns 10 minuts, (8 minuts són unes 950 paraules).

.

Moltes gràcies a David per prestar-se a venir, moltes gràcies a Yuri per ajudar-nos amb l'organització al Juan Víctor i a mi, i moltes gràcies als presents. Ens veiem en el pròxim Beers&Politics.

Parla també de la trobada en Ricardo Ibarra.

Alberto Apicella ens va parlar del neurobiomarketing. És a dir, mesurar les reaccions del cervell en escoltar o veure un polític per veure les reaccions de la gent i per tant, saber què pensen del candidat.

Al final dels anys 90, Gerald Zaltman va iniciar el procés de fer una ressonància magnètica a una persona per identificar els productes i les seves marques preferides a través de l'activitat del seu cervell. Apicella va comentar el cas de Pepsi i he buscat més informació sobre aquest tema: des dels anys 70, Pepsi ve insistint amb el seu popular "desafiament Pepsi", pel qual els embenen els ulls als consumidors i els donen a provar un got amb Pepsi i un altre amb Coca Cola. Sempre són majoria els que opten per Pepsi, diu l'empresa, i no per la líder del mercat.
El que va fer Read Montagne va ser replicar aquest experiment, però amb instruments de neurobiologia. El resultat va ser que en els tests a cegues qui bevien Pepsi registraven una major activitat cerebral a la zona associada al plaer per beure o menjar una cosa bona. En una primera instància, l'experiment va confirmar la hipòtesi de Pepsi. Després hi va haver una segona instància, en la qual se'ls va avisar als enquestats què hi havia a cada got. El resultat es va invertir: la majoria va elegir Coca Cola. Però el més sorprenent va ser que en aquests casos es "va encendre" una altra zona del cervell, associada als records i experiències que la gent va tenir en el seu passat amb la beguda, i no tant amb el gust. En altres paraules, el poder de la marca va servir per activar una altra regió cerebral i fer regirar el resultat inicial. En última instància, l'objectiu del màrqueting i la publicitat és crear una relació emocional durable amb els consumidors.

Després d'aquests experiments s'han succeït des de llavors molts altres, que ens ajuden a entendre una mica millor el laberint que és el cervell humà. Marco Iacoboni va realitzar experiments amb polítics. A la primavera de 2004, Iacoboni i el seu equip van mesurar l'activitat neuronal del cervell d'afiliats demòcrates i republicans, mentre miraven una sèrie de fotos dels seus líders (Bush i Kerry). Iacoboni va veure que Bush activava zones de por en els demòcrates i sensació de vell amic entre els republicans.

El bon polític estimula el cervell. Descartes va dir la frase "penso, doncs existeixo", però s'equivocava. La frase correcta és a dir "sento, doncs existeixo". Són els canvis físics al cervell i les emocions que sentim les que poden canviar la valoració que tenim d'una persona, i el cervell no menteix. I emocionar és mes eficaç que fer pensar.

La segona regla important és conèixer la teva personalitat neurobiologica i la dels teus votants. Què senten en veure't? què els agrada? què és el que no els agrada de tu?. Cada cervell és diferent, els d'esquerra prefereixen situacions complexes, els de dretes, en canvi, prefereixen situacions dicotòmiques: és bo o dolent?, blanc o negre?.

Les reaccions nervioses sí que són iguals per a tots, i la neurobiopolitica mesura l'activació de zones del cervell. El cos mai no menteix, i es mesura l'activitat cerebral, el ritme cardíac, la tensió muscular i la sudoració per obtenir resultats fiables. S'escanneja l'activitat en diferents punts del cervell. Si no hi ha activitat, la imatge que apareix no té lluminositat (com si fos aigua), si hi ha activitat la lluminositat és semblant a la sang. I on hi ha impulsos elèctrics hi ha activitat.

Una altra regla important en neurobiopolítica és l'empatia. Si somrius, al cervell de qui et vegi s'encendrà un somriure. Cal tenir emocions i demostrar-les perquè també sentin emocions aquells que t'escolten o et veuen. Emociona't perquè els altres s'emocionin. Tot ha de ser senzill, carregat d'emoció, i cal pensar en titulars per arribar millor la gent, ja que són les emocions les que interactuen amb l'ambient creant l'imaginari col·lectiu. L'associació entre llenguatge i emoció pot generar neurometàfores.

L'activitat cardíaca és un indicador fiable d'emocionabilitat, però també ho és la sudoració de les mans i la tensió muscular al rostre, clau també per al reconeixement de les emocions tal com va demostrar Paul Ekman.

Apicella ens va mostrar una anàlisi neurobiopolític de Berlusconi, analitzant paraula a paraula les sensacions que generava al cervell de 50 estudiants, a través de mesurar l'activitat cerebral, ritme cardíac, tensió muscular i sudoració.

En el seu bloc he pogut trobar un bon exemple d'ús de la neurobiopolítica a través d'aquesta anàlisi. Així, Apicella demostra que els primers 30 segons són els més negatius per al president, s'activa un rebuig emocional que repercuteix i interfereix en el processament cognitiu del missatge, és per això que una de les recomanacions va ser participar i aparèixer en públic quan estiguin garantits temps majors de presència, com per exemple en programes d'entrevistes, shows, rodes de premsa i no donar declaracions ràpides a periodistes en situacions improvisades. Durant la resta del missatge observem que el talkpremier produeix un augment de l'arousal positiu, alhora disminueix l'ansietat i genera un augment de la focalització en els participants, la grámatica emocional està ben estructurada ja que els temes presentats durant el discurs s'identifica un problema ansíogen i es dóna una solució ansiolítica creant en l'espectador escenaris amenaçadors que seran solucionats en primera persona pel president.

Aquest és un resum de la ponència d'Alberto Apicella en l'encontre de l'ACOP a Bilbao.

Segons George Lakoff, el partit republicà nord-americà treballa amb desenes d'estratègies, coordinació de missatges, llistes de distribució... perquè el seu missatge i el significat que volen donar a les seves paraules calin en la població. A més, el 80% dels que parlen en televisió són republicans. Els conservadors han inoculat el seu llenguatge als mitjans i així estan reforçant el seu sistema moral. Aquestes paraules o frases generen marcs, i han invertit molt temps (30 anys) i diners a fabricar marcs (frames) amb frases del tipus «alleujament fiscal» o «guerra al terrorisme». Qualsevol que s'oposi a aquest marc lingüístic està caient en una trampa perquè significa que vol apujar els impostos o recolzar el terrorisme.

Als Estats Units, els polítics conservadors estudien "empresa", "màrqueting" o "economia", mentre que els demòcrates estudien "ciències polítiques", "dret", "treball social", etc... Això ha fet que els conservadors emmarquin millor els seus missatges, els dirigeixin millor cap als interessos dels electors.

Hi ha una gran diferència entre la raó i el llenguatge. La major part del que pensem en escoltar als polítics o als mitjans de comunicació és inconscient. El llenguatge genera i alhora s'acobla a marcs i sistemes de pensament que, quan es repeteixen constantment, creen formes de pensar que no són naturals, però que la gent, en el seu subconscient, sí que assimila com si ho fossin.

Lakoff parla del marc de pare estricte i protector, que posa disciplina però alhora ens protegeix dels perills. El partit republicà ha aconseguit instaurar aquest marc en la majoria de població nord-americana, usant les paraules per alimentar aquest frame, per exemple en parlar d'impostos com "càrrega tributària" sense referir-se al que es rep a canvi del que es paga (activant el mite del ciutadà espoliat per l'Estat), o en parlar de matrimoni homosexual en lloc d'unió entre persones (la qual cosa implica la devaluació de quelcom sagrat per a molta gent).

L'esquerra sol parlar dels seus programes de manera racional, pensant que si la seva proposta és racional tindrà més vots. Tanmateix, no és així, als votants els importen cinc coses: valors, connexió, autenticitat, confiança i identificació. Només si transmet amb emoció els seus valors de sempre, i els encaixa en un relat que permeti connectar amb la gent, parlant dels problemes reals del carrer, i generant credibilitat i confiança de la ciutadania, l'esquerra serà capaç de transformar aquests valors en polítiques.

La seva solució per als progressistes és afirmar clarament els seus valors, i crear el seu propi llenguatge, un llenguatge que generi els seus propis marcs, i que a poc a poc siguin acceptats per la població de manera inconscient. Si continuen oposant-se als republicans usant el llenguatge (i els marcs) conservadors, li estan donant força a aquests marcs.

La raó usa frames, usa metàfores que donen forma al nostre pensament, com la narrativa, que fa que les emocions es facin presents. I en això és molt important l'empatia. Gestionar significa ser molt coherent, amb un frame específic per a cada tema. Més frames es repeteixin, mes bo serà el frame, tenint en compte sempre que els frames morals tenen més valor. En un dels seus discursos, George W. Bush va usar 49 vegades la paraula llibertat (free, freedom, liberty) en tan sols 29 minuts. És un exemple més de l'ús de les paraules per generar marcs en la ciutadania.

Robert Entman deia que la repetició estableix marques al nostre cervell. Són associacions positives, encara que no sapiguem si eren veritat. Un bon exemple el tenim en la presentació com a candidata a vicepresident del partit republicà de Sarah Palin. Es va posar molt èmfasi en presentar-la com una "hockey mum", i això és el que va aparèixer en tots els mitjans de comunicació, és a dir, una dona pionera, femenina, que es cuida dels seus malgrat estar tan atrafegada. Però ningú no va investigar si realment era cert que anava a l'hoquei amb els seus fills. Un mal exemple, Joe Biden, el candidat demòcrata, és un gran pare, però ningú no ho va dir.

Els fets són importants, però els frames tenen molt a veure en la visió que la gent té dels candidats. Els liders quan comuniquen volen un frame esbiaixat, que influeixi i els afavoreixi. L'objectiu és que el frame que beneficia influeixi al llarg del temps a l'audiència. Tot consisteix a guanyar, si el teu frame guanya és possible guanyar.


Aquest és un resum de les ponències de George Lakoff i de Robert Entman en l'encontre de l'ACOP a Bilbao.

Demà divendres, aprofitant que Juan Víctor Izquierdo i jo estem a la trobada de l'ACOP a Bilbao, hem organitzat un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "Com s'escriu un bon discurs polític", a càrrec de David Redolí, expert en comunicació política i que ha estat assessor de la Vicepresidenta del Govern María Teresa Fernández de la Vega, i que és professor en diversos postgraus i masters sobre aquest tema.

Ens trobarem a les 20.15 h a la porta del palau Euskalduna, Avda.Abandoibarra, 4, de Bilbao.

Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixer-nos i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 15 a 25 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 10 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Espero que ens veiem allà.

Resums d'altres trobades:
- The British Decision, amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge personal i política", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Després de 38 anys d'espera, les famílies de les víctimes del Diumenge Sagnant van escoltar ahir per fi, a boca del primer ministre britànic, David Cameron, que els 14 manifestants morts a trets el 30 de gener de 1972 per soldats britànics a la localitat nord-irlandesa de Londonderry eren civils innocents.

Durant gairebé quatre dècades de conflicte a Irlanda del Nord, la versió oficial, fruit d'una investigació desenvolupada el 1972 per Lord Widgery i mancada de tota imparcialitat, va sostenir que els militars van respondre amb foc a l'agressió de terroristes de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). La nova versió, rebuda per les víctimes com "la veritat" del que havia passat, estableix que l'actuació del Primer Regiment de Paracaigudistes va ser "injustificada i injustificable". "Ho lamento profundament", va reiterar en to greu el primer ministre britànic en una intervenció pública que va ser seguida a través d'una pantalla gegant per centenars de persones concentrades en el centre de Londonderry, on també es va difondre l'informe.

Cameron va fer aquesta afirmació en presentar davant del Parlament l'informe dirigit per l'exjutge del Tribunal Suprem lord Saville de Newdigate sobre l'ocorregut pel 30 de gener de 1972, quan soldats britànics del Primer Regiment de Paracaigudistes van disparar contra una manifestació a favor dels drets civils al barri catòlic del Bogside. Les investigacions d'aquest jutge van acabar el 2004, després d'escoltar els testimonis de 919 testimonis, entre civils, policies, soldats, polítics i exmembres del ja inactiu Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), l'antic braç paramilitar del Sinn Fein, i van començar per indicació del llavors primer ministre Tony Blair, el 1997.

El diumenge sagnant és un símbol que ha acompanyat la relació entre el Regne Unit i Irlanda del nord durant gairebé quatre dècades, i va ser ahir quan sembla que s'ha pogut posar un punt i final amb la disculpa oficial de Cameron, un altre important símbol per a la reconciliació.

Durant aquests anys el tema ha estat importantíssim per a l'esperit col·lectiu nord-irlandès, que s'ha reflectit en manifestacions, monuments, queixes, películ·les, cançons, webs explicatives, mapas interactius, investigacions estrangeres, i la resolución jurídica la qual ha estat seguida i llegida atentament a través de la xarxa. A més, la web de Downing Street ha col·locat la notícia en portada i ha creat molta informació sobre això.

Avui, més que mai, indispensable escoltar això:






Han passat 38 anys, però per fí s'ha pogut respondre a la pregunta que fa U2: How long, how long must we sing this song?

La passada setmana, el comitè nacional republicà per al Senat (NRSC) va llançar una aplicació per a iPhone exclusiva per a les pròximes eleccions, el novembre d'aquest any.

Tal com indiquen a TechRepublican, aquesta aplicació disposa d'una guia dels candidats (d'ambdós partits), possibilitat de veure vídeos del canal de Youtube, veure imatges de la campanya, donar les teves dades per a la campanya i fins i tot enviar informació de l'aplicació o qualsevol text o imatges als teus amics (via e-mail, Facebook o Twitter). L'aplicació permet al seu torn rebre la informació més actualitzada possible, a través de mostrar via RSS les actualitzacions del partit i dels candidats que es realitzen a Facebook, Twitter o notícies en la web.

El més interessant sembla ser que l'aplicació segmenta automàticament segons des de quina localitat es descarregui i s'usi l'app. Així, segons on s'utilitzi es rebrà informació dels respectius candidats (encara que també es continuarà rebent informació de la campanya republicana en general).

Demà diumenge tindran lloc les eleccions a la presidència del FC Barcelona, on els 170.000 socis del club elegiran entre quatre candidats: Agustí Benedito, Jaume Ferrer, Marc Ingla o Sandro Rosell. No m'ha agradat massa la campanya, i hi ha hagut més llançament de mentides (o pitjor, veritats ;) i crítiques ferotges que normalment. Potser el fet que no hi hagi hagut debat sobre el model esportiu del club hagi ocasionat aquests atacs, ja que no es podien anunciar grans fitxatges per part de cap candidat.

La campanya ha tingut lloc també a la xarxa. Totes les candidatures han tingut presència a Twitter, Facebook, Youtube o blocs, i inclús Foursquare, Vimeo, Formspring, Linkedin o Flickr. Demà veurem si aquestes estratègies, al costat de les seves presències en actes, debats i al carrer han donat els seus fruits.

Durant tota la campanya s'ha parlat de tot, però aquests últims dies ha sorgit un tema que considero interessant, com és el de crear un Barça també a la xarxa, a través de diferents mesures. La comunitat d'aficionats culers és enorme i no s'ha explotat massa a la xarxa. Tenia curiositat per veure, no sols quines eines online han usat a la campanya electoral sinó també saber, a partir de dilluns, què proposa cada candidat per a la comunicació entre el club, els seus socis i els seus 400 milions d'aficionats al món. En cap de les quatre candidatures s'explica massa en el seu programa electoral, però no n'hi ha més que preguntar-los perquè et responguin. I això he fet.

El programa d'Agustí Benedito advoca per un ús racional de la xarxa, no només com a mera plataforma publicitària, sinó usant les xarxes socials amb les quals el FC Barcelona ja compta per mantenir una conversa amb el soci. Així mateix volen una participació del soci via Internet en votacions importants, ja que entenen que molts dels actuals socis no poden anar a votar el Camp Nou quan toca i per tant, no poden participar al 100% en la vida del club. A través de mecanismes online volen que això canviï també.

Una altra de les seves propostes és que el soci pugui veure els partits gratuïtament de manera online, des de casa seva o on sigui que es trobi. També estudien una xarxa WiFi en el Camp Nou i la creació d'apps per a telèfons mòbils.

El seu gran objectiu, a més, és aconseguir crear un sentiment on el soci o simpatitzant del Barça sigui respectat tant fora com dins de la xarxa. La marca "Futbol Club Barcelona" és de les més valorades del món i volen usar-la i millorar-la. És per això que, pel que es refereix a Internet, s'encarregarà una auditoria per observar el posicionament de la marca a la xarxa. Des de la seva candidatura indiquen que ja ho estan fent, i que encara hi ha molt que fer, ja que no hi ha res explotat en aquest camp, és important estar en el 2.0 (participació del soci) però s'ha d'anar més enllà.

L'equip de Jaume Ferrer indica de què si el Barça és un club capdavanter en molts esports, també ha de ser-ho en l'ús de noves tecnologies amb els seus socis i aficionats. La tecnologia no és l'objectiu del club, però sí un mitjà clar per comunicar-se millor amb els seus socis. El club ja disposa d'eines socials però cal millorar-les per millorar la interacció. Per això han preparat un programa de noves tecnologies per millorar la comunicació del club, la relació amb els socis i l'accessibilitat del Camp Nou. El seu objectiu és millorar els serveis per als aficionats. L'ús de la tecnologia es basa en quatre grans punts:

1. Millorar la relació amb els socis i simpatitzants, a través d'eines participatives directes (també xarxes socials), que qualsevol pugui opinar i suggerir idees de millora per al club.

2. Millora de l'accessibilitat. Per gestionar a través de la xarxa la gestió, evitant les cues, o millorant el sistema del “seient lliure". La tecnologia també pot millorar l'experiència d'usuari dels que vagin al camp, per exemple amb noves idees com fundes de seients amb calefacció (que també podria portar publicitat) o plafons interactius en el camp per indicar on són els seients.

3. Eines mòbils. A través de nous serveis en mòbils es poden aconseguir augmentar els 400 milions d'euros d'ingressos actuals.

4. Explotació publicitària, optimització de la publicitat en el camp, a través de LEDS

La candidatura de Marc Ingla proposa crear un Camp Nou 2.0 (ppt) que permeti als usuaris obtenir tot tipus d'informació a través del telèfon mòbil. A més d'impulsar una xarxa de connexió sense fil a tot l'estadi, l'equip de la candidatura d'Ingla proposa crear una aplicació específica per als telèfons mòbils o dispositius similars que permetria als aficionats, de manera online:

Abans del partit: conèixer en temps real l'estat del trànsit als voltants de l'estadi, compra d'entrades i taquilla electrònica (el sistema permetria conèixer amb exactitud el nombre d'entrades disponibles i la ubicació de les mateixes sense necessitat d'acudir a l'estadi), impressió d'entrades amb codi i mapa per arribar al seu seient...

Durant el partit: rebre estadístiques actualitzades i fins i tot veure la repetició de les millors jugades, localització via Google maps de socis a l'estadi, xat entre socis, votacions...

Després del partit: es podrà veure per Barça TV online la roda de premsa i un resum dels partits. El projecte del Camp Nou 2.0 també preveu la creació d'una xarxa social específica de seguidors barcelonistes que acudeixen al Camp Nou amb l'objectiu que puguin interactuar i comunicar-se.

L'equip de Sandro Rosell disposa de les idees creades pel Consell 2.0, que han estat els creadors de la campanya online (una entrevista via Twitter al candidat, bloggers i twittaires coneguts...) que ha ideat el projecte ‘Barça 2.0 ‘ (ppt), un programa dins de l'àrea social amb dos eixos fonamentals. Primer, ajudar que qualsevol soci proposi idees, que es votin les millors i que poden ser una base d'excel·lents propostes perquè arribin a la junta directiva; i d'altra banda, servirà per agilitar tràmits i fer més transparent la informació. Tal com diuen, no conceben les noves propostes online com eines, sinó com una manera de fer les coses. El projecte té tres grans directrius:

1. Escoltar i deixar participar. El primer objectiu és democratitzar el club i escoltar el soci i els aficionats, i per a això pretenen crear una xarxa social barcelonista, una eina que serveixi per aprofitar la intel·ligència i la inquietud col·lectiva dels socis del Barça.

2. Generar transparència informativa i agilitar els tràmits. Fer-se soci, veure les llistes d'espera, o fins i tot fins i tot participar en una assemblea, tot de manera online.

3. Barça 'Glocal'. Aprofitar les noves tecnologies i la comunicació 2.0 per exportar i transmetre els valors del Barça a tot el món, però també a la gent d'aquí. Les seves paraules clau són "experiència, usabilitat, emoció, proximitat."

En resum, noves eines online per mantenir els socis i simpatitzants units al club, amb nous serveis i idees.

Moltes m'han encantat, i m'animo a afegir-ne unes quantes, demostrant que encara es podrien fer més coses, i que la creació de més serveis online per als barcelonistes és possible. Algunes són bestieses, i altres idees interessants. Aquí les deixo:

- The popcorn machine (Los Angeles Lakers). Podcasts sobre la història del club i entrevistes a persones conegudes al món de l'esport

- Blog del club (Chicago Blackhawks) o Lakers girls blog (Los Angeles Lakers).

- Partits en directe a l'ordinador (Manchester United)

- Ofertes comercials per a socis (Manchester City).

- Llistat de blocs i webs d'aficionats (Manchester City) o Miami Dolphins. En aquest cas, també es podrien posar en portada posts de blocs sobre el barça que fan aficionats culers.

- Fotografies amb el logo de l'equip (Boston Celtics). Envia la teva foto i aconsegueix un joc personalitzat per l'equip. També té quelcom semblant l'AC Milan i els Washington Capitals

- Impressió lliure de fotografies oficials, de qualsevol mida (AC Milan)

- Activitats pedagògiques online (Canadiens de Montreal) o Xarxa social per a nens

- J-Pezzy’s DJ (Los Angeles Lakers). Mp3 descarregables amb música interessant, que podria ser la que se sol escoltar a l'estadi o la que escolten els jugadors.

I desenes i desenes més d'exemples.

Moltes gràcies a Trina Milán, Dídac Lee, Toni Aira, Marc Elena (i Daniel Fernández Capó), y Tolo Moya.

Des de Convergència i Unió segueixen amb les seves iniciatives a la xarxa. L'última eina és “Artur Mas respon”, un formulari mitjançant el qual qualsevol pot formular-li una pregunta al seu candidat a les pròximes eleccions de Catalunya, Artur Mas.


Les preguntes, via Google Moderator, les pot fer qualsevol, i segons indiquen, les tres més votades seran respostes per Artur Mas el proper 15 de juny en una DocSession, una de les reunions temàtiques que Mas fa amb simpatitzants una vegada per setmana (per exemple, ahir va ser sobre innovació). A "Artur Mas respon" es pot escriure ràpidament una pregunta, així com afegir algun vídeo i dir la teva localitat, per a què es vegi al mapa principal.

No sempre és senzill parlar amb un candidat, per la qual cosa aquesta eina, encara que tres preguntes em semblen poques, és un bon pas per aconseguir respostes directes a les preguntes més votades. Encara que ho suposo, no s'indica com es respondran i si seran pujades a un vídeo perquè qualsevol (i especialment els que van fer les preguntes) puguin escoltar-les, com es fa en les OpenQuestions d'Obama.

De qualsevol manera, una iniciativa senzilla i interessant.


Actualització 17 de juny: Enllaço el vídeo on Artur Mas respon les tres preguntes més votades

El període d'inscripcions per a la 3a edició dels Premis Blocs Catalunya es tancarà el proper 14 de juny. Tres dies després, el 17 de juny, començarà el període de votacions, que s'allargarà fins el 9 de setembre. De cara a aquest procés, STIC.CAT està preparant un nou sistema de votacions, que farà públic en les pròximes setmanes. L'associació confia superar aquest any les xifres de l'edició anterior, quan va haver-hi 600 blocs inscrits i 20.000 votacions a través del web www.premisblocs.cat.

Paral·lelament, STIC.CAT també treballa per completar el programa de la 3a edició dels Premis Blocs Catalunya, que tindrà lloc el dia 1 d'octubre a Mataró. Un any més, la cerimònia de lliurament dels guardons als millors blocs escrits en català serà la culminació d'una jornada plena d'activitats des de primera hora del matí vinculades a la blogosfera, Internet i l'ús de les tecnologies en diferents àmbits de la societat catalana. L'acte tindrà lloc al parc científic i de la innovació TecnoCampus Mataró-Maresme.

El jurat de la III edició dels Premis Blocs Catalunya estarà format per Trina Milán, Ernest Benach, Alícia Romero, Judith Vives, Miquel Duran, Dani Cortijo, Teresa Ferriz, Anna Nogué, Jordi Iparraguirre, Marc Serena, Albert Castellanos, Àlex Araujo i Xavier Verdaguer.

Aquest any, però, fem un pas més. Coincidint amb el procés dels premis, la gent de STIC.CAT realitzarem un estudi en profundidat sobre el perfil del blocaire en català. Mitjantçant una enquesta i les dades recollides en les tres edicions dels Premis Blocs pretenem oferir una radiografia de la blocosfera en català. Aquest estudi, però, no és un objectiu en sí mateix, sinó que pretenem que sigui unllegat per a la sociertat catalana i una eina útil per a les institucions, per exemple, per endegar polítiques públiques vinculades amb les TIC. El treball de camp el durem a terme en paral·lel al procés dels premis, i esperem presentar les conclusions durant el darrer trimestre de l’any.

Així doncs, us animo a apuntar-vos!!!

Als Estats Units es preparen per a les eleccions del 2 de novembre de 2010. Seran escollits els 435 escons a la Cambra de Representants i 100 escons del Senat. Cada estat és representat a la cambra de representants proporcionalment partint de la seva població, i té dret a tenir almenys un representant; l'estat més poblat, Califòrnia, té 53 representants. El nombre total de representants està fixat actualment en 435 per la Reapportionment Act de 1929. En el Senat, són dos representants per Estat, i cada dos anys s'elegeix a un terç, que seran durant 6 anys.

Des de fa mesos ja es prepara la campanya, però tal com indiquen a The Bivings Report, s'ha notat un canvi a l'hora de crear les seves respectives pàgines web. Les web de campanya típicament tenen dos públics principals: (1) la gent que entra per saber més sobre un candidat (i 2) simpatitzants que busquen maneres de donar un cop de mà a la campanya.

Fins ara, la majoria de webs posaven èmfasi en ser un centre de notícies del candidat i alhora, donar opcions d'action center. A Bivings diuen que és quelcom lògic per a aquells candidats que ja tenen una marca pròpia i que són coneguts, però que tanmateix, per a aquells candidats que no es coneixen no té sentit, ja que abans s'han de crear una marca pròpia. I sembla ser que s'ha començat a pensar així, i en els últims mesos podem trobar noves maneres de donar a conèixer els candidats, d'una manera molt més estilitzada, visualment agradable, clara, i sobretot basant-se en el poder de les imatges i dels vídeos.

Opino que en aquestes pàgines web ja hi ha eines per a que qui ho desitgi pugui saber encara més del candidat o trobi eines per ajudar i participar en la campanya, però el primer és entrar per la vista, especialment quan no es coneix el polític, és el seu estil, el seu fisonomia i la bellesa dels seus materials de campanya, i és senzill aconseguir-ho amb una bona imatge o un bon vídeo el més visible possible. Si aconsegueix agradar de primeres, és probable que el visitant vulgui visitar més la web, i trobar llavors els argumentaris i la resta de materials, notícies i opcions.

Una altra opció, que és la que indiquen a The Bivings, i és quela web també és quelcom diferent, nova, que crida molt més l'atenció que les típiques webs electorals. A més, aquesta nova fisonomia s'assembla cada vegada més a la creació d'una "marca" pròpia com qualsevol producte de màrqueting.

A l'hora de parlar bé d'un candidat i per convèncer en el vot se sol fer el porta a porta, que sempre és molt més efectiu que les trucades. Tanmateix, és complicat, perquè o bé costen diners o bé costa trobar qui ho faci d'una manera constant.

Però hi ha dos col·lectius de persones que sempre estan en contacte amb la gent, que parlen constantment de diferents temes i que opinen i donen els seus punts de vista durant les converses que tenen diàriament pel seu treball. Ambdós col·lectius, taxistes i cambrers (i segur que se me n'oblida algun més) parlen amb els seus clients i no és estrany fins i tot que aprofitant aquestes relacions, el president colombià, Uribe, proposés incorporar taxistes a la xarxa d'informants de la policia.

Són especialment els cambrers els que generen relacions de confiança amb els seus clients que els permeten parlar bé d'un candidat i que aquesta valoració sigui no només escoltada sinó sovint tinguda en compte pels seus interlocutors. Aquests contactes personals són els que generen el boca-orella, que continua sent bàsic per crear estats d'opinió i per convèncer o canviar un vot.

I no sols parlem de converses. Tenir un cambrer o un taxista convençut, però a més amb informació i argumentari del candidat, amb material electoral al seu bar o al seu taxi (posters, adhesius, fulletons...) i que es senti partícip de la campanya fa que sovint el tema surti a col·lació sense que el simpatitzant hagi de començar a parlar. No es tracta de fer campanya constant o de dir "hola, bon dia, voti a X, si us plau," sinó que si surt aquesta conversa, el simpatitzant pugui parlar bé del seu candidat i exposar les seves idees.

Si a més l'elecció és local, encara millor, ja que l'impacte i el coneixement dels candidats serà major i més proper. Un exemple el tenim a l'actual campanya electoral del FC Barcelona. Dos dels candidats, Sandro Rosell i Marc Ingla, han utilitzat restaurants i cafeteries com a centres electorals on aconseguir informació i donar una signatura de suport. En el cas de Rosell també en agències de viatges i Ingla fins i tot en supermercats. I també ha estat aquest últim qui abans-d'ahir es va reunir amb taxistes, buscant nous referents i nous públics.

En política, tot comunica, i algunes feines poden comunicar de manera més propera, així que no està de més tenir en compte a determinats col·lectius.

Convergència i Unió (CiU) ha llançat avui una aplicació per al mòbil iPhone, ja preparada també per a ser utilitzada a l'iPad. D'aquesta manera, CiU és la primera organització política catalana que fa servir aquest procediment per arribar als seus simpatitzants i als possibles electors.

Tal com indiquen a 3cat24, el procés de creació s'ha allargat durant prop de tres mesos i a darrera hora s'hi van incorporar els elements necessaris perquè l'aplicació també funcioni amb l'iPad.
L'aplicació conté recursos polítics com ara fotografies, vídeos i notícies relatives a CiU i la seva precampanya electoral però la peça més interessant és el botó que permet una connexió amb Cativistes, la xarxa social pròpia que CiU va obrir a principis d'aquest any.