El president veneçolà, Hugo Chávez, va debutar a Twitter dimarts passat i, tres dies després, ja compta amb més de 125.000 seguidors del seu compte @chavezcandanga, ell segueix a 5 per ara. El compte està verificat per Twitter, encara que Chávez ja es va encarregar de dir que l'anava a fer diumenge passat.
A més sembla que vol convèncer Evo Morales i Fidel Castro perquè entrin també, la qual cosa no estaria gens malament.
Però Chávez no ha entrat sol a Twitter, i ho ha fet acompanyat dels ministres i directius del Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) Diosdado Cabello, Tarek El Aissaimi i el president de la Comissió Electoral d'aquesta organització, Francisco Ameliach, que al seu torn van instar els 7 milions de militants d'aquest partit a "prendre per assalt" les xarxes socials i contrarestar les opinions que per aquesta via emet l'oposició, que des de fa ja mesos ha convertit Twitter i les xarxes socials en l'única finestra on expressar-se. Twitter era, fins a aquest dimarts, per a Chávez, el lloc on s'amaguen els terroristes.
El més estrany, almenys per a mi, és que pensen que per ser més a Twitter ho poden conquerir, sense pensar que no es realitza la mateixa comunicació a la xarxa que a través de la televisió o diaris o manifestacions als carrers. En aquests casos, ser més per descomptat que ajuda i és una mostra de poder, però a la xarxa el que funciona és el mèrit individual, i per molt que es comuniquin entre ells, només se seguiran a aquells que hagin de dir coses interessants, però els missatges de l'oposició es continuaran realitzant. Una altra opció és que tan sols vulguin crear (o evitar) trending topics. En aquest cas, sí que compta la quantitat.
Diosdado Cabello va dir: "L'oposició es creu la propietària de les xarxes socials, creuen que el Twitter (i el Facebook) és d'ells. Nosaltres estem donant la batalla i som 7 milions (de militants del PSUV) i tindrem Twitter. Tots en el PSUV tindrem un compte. Comencin a consultar. Seguirem els mentiders". Però ha oblidat pensar que per molt que ells segueixin, no significa que els segueixin a ells.
En aquest sentit, Javier Pereira fa una interessant reflexió: "la idea no és comunicar, entrar en contacte directe amb els seguidors, obrir una línia de conversa entre el cap d'estat i els militants del partit, debatre els assumptes públics, posicionar-se, opinar... res d'això. L'assumpte és "treure" a l'oposició d'un espai". És a dir, seria fantàstic que 7 milions de persones, incloent els seus màxims líders, difonguessin les seves idees, les compartissin, les discutissin, dialoguessin... però si seguim al peu de la lletra les manifestacions aparegudes en premsa dels chavistes, sembla que no sàpiguen gaire bé com funciona i per a què és Twitter.
Entre els chavistes hi ha també molts i bons Twittaires (Javier enumera a alguns/es). Estaria bé que els escoltessin.
Iniciativa per Catalunya ha endegat un procés participatiu per a escollir el que serà el proper programa electoral que presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya de final d'any. És per això que han creat una web (muntant-la a la web de Joan Herrera) on qualsevol pot llegir les 200 propostes inicials, i votar-les, comentar-les o donar noves idees.
L’activitat virtual es combinarà amb la realització de diversos fòrums i jornades, així com de reunions i trobades amb organitzacions socials i la ciutadania que celebraran en els propers mesos. El debat tindrà 2 fases.
Fase 1. Debat ciutadà (abril – juliol)
El procés de construcció del programa electoral constarà de diversos espais de socialització i conversa. També recolliran propostes i faran retorn de les mateixes. Aquestes propostes poden ser comentades i esmenades o se’n poden afegir de noves a través del web i xarxes socials, o bé participant en les diferents jornades, reunions i fòrums programàtics.
Les propostes estan ordenades en 6 fòrums: Fòrum d’Economia i Ecologia; Fòrum de drets socials; Fòrum d’autogovern, model d’Estat i Unió Europea; Fòrum de radicalitat democràtica; Fòrum d’emancipació juvenil; Fòrum d’igualtat entre dones i homes, i drets de les dones.
Fase 2. Retorn i votació (després de l’estiu).
Tindrà lloc després de l’estiu a través de la Convenció Programàtica, que culminarà el procés programàtic. Serà oberta a totes les persones que hagin participat en el procés. En la mateixa es realitzarà el retorn del procés i es votaran les propostes programàtiques definitives.
Inciativa per Catalunya obre per tant el seu programa electoral a la deliberació popular, però no ho fa des de la seva web (on només hi ha un banner), sinó que ho fa des de la web del seu candidat. Per una banda, això dóna molta significació a Joan Herrera en aquest procés obert, però per altra, no sé si mantindrà aquesta preponderància del procés al seu web, ja que tapa la resta d'informacions i actualitat del candidat. En qualsevol cas, sempre és una bona noticia que es deixi participar en el procés programàtic.
La relliscada del primer ministre britànic, Gordon Brown, en anomenar "dona intolerant" a una votant que l'havia fet preguntes incòmodes quan estava parlant amb els seus assessors amenaça amb marcar la campanya electoral britànica, fins al punt que l'ha obligat a acudir personalment a la casa de la dona per presentar-li les seves disculpes.
Els fets es van produir perquè Duffy, de 65 anys, va començar a fer-li a Brown preguntes incòmodes relacionades amb la immigració, el crim i l'economia mentre parlaven a la localitat de Rochdale, al nord d'Anglaterra. Semblava que tot s'anava a quedar allà, en un intercanvi de preguntes-respostes del qual Brown va intentar sortir correctament. Tanmateix, en acabar i després de ficar-se a l'automòbil oficial, Brown no es va adonar que encara tenia punxat i obert el micròfon de la cadena Sky News i se li va escoltar dir: "Ha estat un desastre, mai no em van haver de posar amb aquesta dona. De qui va ser la idea? És ridícul". Preguntat què era el que Duffy li havia dit, Brown va contestar: "De tot, era una dona intolerant". Poc després d'aquestes paraules, Brown escoltava les seves paraules durant una entrevista en la Ràdio 2 de la BBC mentre les càmeres captaven la seva imatge en l'estudi enfonsat, subjectant el seu cap amb les mans davant del que estava escoltant.
Brown està bastant malament en les enquestes, llevat que miraculosament es redimeixi en el debat televisat d'aquesta nit, que parla d'economia. Semblava que no podia anar-li pitjor, però hem vist que no és així i es va superant per moments.
No és el primer cas de micròfons oberts, ni serà l'últim, encara que el cas més destacat sens dubte va ser el de Ronald Reagan el 1984 (en plena guerra freda). Estava fent una prova de so sense adonar-se que el micròfon estava obert i en comptes de "provant, provant" va voler ser més creatiu, dient: "Em complau comunicar-los que acabo de firmar una llei que proscriu a Rússia per sempre -el bombardeig començarà en 5 minuts. "
Altres bons exemples:
- John Major, el 1993, dient "bastards" als membres desobedients del seu gabinet
- George W. Bush quan va rebre en el 2006 al predecessor de Brown, Tony Blair, amb un planer "compare Blair".
- Joe Biden a Barack Obama, després de firmar la reforma sanitària: "Aquest acord és de puta mare"
- George W. Bush es refereix a un periodista durant la campanya electoral de 2000: "És un cabró de marca major".
- Dick Cheney, al senador demòcrata Patrick Leahy als salons del Congrés: " A fotre's! "
- Mariano Rajoy després d'un acte del PP: "Demà tinc el coñazo de la desfilada".
- José María Ruiz Gallardón, durant la Transició, després d'acabar una roda de premsa: "Amb això i un pa de pessic aquesta nit m'emborratxo... ".
- José Bono a Joaquín Almunia i Rodríguez Ibarra en un Comitè Federal del PSOE: "Blair és un torracollons integral, un imbècil."
- Una altra de Bono; aquesta vegada als passadissos del Congrés en animada conversa amb altres parlamentaris: "Els del partit propi són uns fills de puta".
- Zapatero a Iñaki Gabilondo en Cuatro: "El que passa és que ens convé que hi hagi tensió".
- Jordi Sevilla a Zapatero en el debat pressupostari de 2003: "Se't nota insegur. Has comès un parell d'errors, però són bestieses. Això ho aprens en dues tardes... "
- José María Aznar el 2002 en un debat de la Unió Europea: " ' Vaja conyàs he deixat anar! "
- Esperanza Aguirre sobre un lloc d'IU a Caixa Madrid: "Me n'alegro perquè l'hi hem tret al fill de puta".
- Federico Trillo el 1997 en el Congrés després de llegir la complexa redacció d'una esmena parlamentària que es disposava a votar la Càmera i va exclamar per a si, encara amb el micro obert: "Manda huevos! "
- Jordi Sevilla: és impossible que "un xarnego" com José Montilla pugui ser president de Catalunya
- Mariano Rajoy, el 2002, després de rebre una pregunta d'un periodista: "aquest tio és tonto del cul"
- George W. Bush, a la seva primera campanya electoral a la Casa Blanca, abans d'iniciar un discurs, se li va escoltar descriure un periodista del New York Times com un "imbècil de les grans lligues".
- El primer ministre James Callaghan li va dir al seu staff: "Quin avorriment i pèrdua de temps haver d'anar dues vegades per setmana a la cambra dels comuns per respondre preguntes"
- Kathleen Gingrich, mare del republicà Newt Gingrich, va dir sense voler les opinions del seu fill sobre Hillary Clinton, llavors primera dama: "Ell pensa que és una filla de puta"
- George Allen, republicà en campanya, va cridar "macaco" a un membre de l'equip opositor (d'origen indi). Va ser la primera vegada que un vídeo a Youtube va destrossar la carrera política d'algú.
El proper dijous 6 de maig celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "The British Decision", a càrrec d'Edgar Rovira, consultor polític, especialitzat en les estratègies de comunicació en els Social Media. A través del seu bloc, Tot és Política, està fent un seguiment exhaustiu de les eleccions britàniques, així com d'altres temàtiques relacionades amb l'actualitat política.
L'encontre es farà el mateix dia de les eleccions al Regne Unit. Seguirem minut a minut els resultats des d'una taverna anglesa de Gràcia i comptarem com a ponent amb Edgar, que ens explicarà com ha transcorregut la campanya. Comença a les 20 h, encara que com de costum, es pot arribar i marxar quan un ho desitgi.
El lloc encara està per concretar (cal elegir encara la taverna -n'hi ha dos a Gràcia-), i enviarem l'adreça als membres del grup de Facebook a començaments de la pròxima setmana.
Per a aquells/es que mai no heu vingut a un Beers&Politics, es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixer-nos i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.
Solem reunir de 10 a 20 persones i funciona així:
1. Algú és ponent principal i parla 10 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)
Espero que ens veiem allà.
Confirmeu, si us plau, la vostra presència en l'esdeveniment de Facebook.
Resums d'altres trobades:
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge personal i política", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
Avui és Sant Jordi, i com no podia ser menys, us recomano uns llibres que crec interessants:
Open Government: Gobierno abierto
(Coordinat per César Calderón i Sebastián Lorenzo)
Polítics, diplomàtics, acadèmics i economistes han participat en aquesta experiència col·lectiva que busca, 'més que plantejar respostes, fer algunes preguntes sobre com entenem el que està succeint al nostre voltant. L''Open government' té tres potes fonamentals: la transparència -que els governs ens informin d'en què estan gastant els nostres diners-, la participació i la col·laboració dels governs amb les empreses, els mitjancers socials i els ciutadans. A part de Cèsar i Sebastián, altres autors són Alberto Ortiz de Zárate, Carlos Guadián, Javier Llinares, Osvaldo Nemirovsci, Antoni Manchado, Pablo Díaz, Rafael Estrella, César Ramos, Juani Belvís, Nagore de los Rios, Daniela Vilar, Juan Manuel Abal Medina, Jorge Cabezas, Martín Olivera o Ariel Vercelli.
Recomano per començar la fàbula introductòria, d'Alberto Ortiz de Zárate sobre Bruges.
La imagen del político. Tratado teórico-práctico, de Jorge Santiago Barnés
El llibre tracta sobre l'assessorament d'imatge i la consultoria política. És un treball de profunda reflexió acadèmica que descobreix el món inexplorat de la imatge del polític. La imatge idònia de candidats a ser alcaldes, diputats, senadors, ministres, presidents de govern, etc., és analitzada des de la perspectiva de la mercadotècnia, màrqueting i política, amb l'experiència d'un assessor d'imatge que instrueix i il·lustra en els mètodes, tècniques i estratègies utilitzades actualment per aconseguir-ho: Com causar una bona primera impressió, una aparença personal que el distingeixi mitjançant l'ús de la indumentària apropiada i oportuna, el coneixement i significació dels colors...
Los nuevos liderazgos políticos. Claves para una carrera política, de Juan Milian Querol
"L'experiència de polítics que, com Barack Obama, Nicolas Sarkozy i David Cameron, han aconseguit liderar un profund procés de canvi, primer en unes màquines tan reàcies a ell com són els partits polítics i, després, en una societat necessitada de noves idees i maneres de fer política, pot ser d'interès tant per a aquells que pretenguin impulsar una carrera política, com per a aquells que vulguin conèixer una intrahistoria del món polític que els mitjans de comunicació amb prou feines mostren.
Els nous lideratges polítics. Claus per a una carrera|cursa política tràfic, des de com es dissenya una estratègia fins a com s'elaboren els discursos, tots els elements que conformen la realitat d'un líder i la imatge que aquest projecta a la societat. Analitza i sistematitza, a partir de l'experiència de reconeguts líders d'altres països, els conceptes fonamentals de la Comunicació Política, aplicats o aplicables, també, al nostre. "
#Política 2.0, d'Ernest Benach
El llibre és una excel·lent reflexió, en primera persona, sobre les noves relacions entre la classe política i els ciutadans que la comunicació a través de la xarxa permet: "les coses estan canviant, i de pressa, i la política ha de canviar".
En el text, Benach, un dels polítics catalans que més ha fet per difondre el que es fa en el Parlament i apropar les seves activitats a la gent, també parla en primera persona de com els canvis en la comunicació a través de blogs, xarxes socials o Twitter estan afectant la política, els polítics i la manera de fer política. Més informació aquí.
.
Micropolítica, d'Antoni Gutiérrez-Rubí
Aquest llibre recull cinc dels articles realitzats per Antoni per a la Revista de la Fundació Rafael Campalans,, en els quals escriu sobre diferents aspectes de la comunicació en el desenvolupament de l'acció política i apunta idees i reflexions amb la voluntat que puguin contribuir a una nova manera d'apropar-se, veure, fer i entendre la política en els nostres dies. "Un renovat interès per les emocions i les percepcions, com a elements centrals de la comunicació política, s'obre pas amb força als nostres escenaris polítics més pròxims. Acceptada la "intel·ligència emocional", els polítics comencen a valorar la gestió de les emocions com a vehicle decisiu per generar els sentiments que els permetran transmetre -de manera que es percebi- un determinat missatge en les millors condicions. Paraules que generen percepcions, emocions que guien a les nostres neurones... Aquest escenari tan químic i epidèrmic... és una dificultat o una oportunitat? La micropolítica, la política del que aparentment és petit, obre grans oportunitats per canviar la comunicació política. "
Descarregable aquí.
N'anava a recomanar algun altre, però amb 5 dels que he llegit n'hi ha prou per avui. Si teniu alguna recomanació, no dubteu de fer-la.
El meu objectiu d'avui: comprar "Sí, ministre", traduït per Toni Aira.
Aquesta nit tindrà lloc el segon debat de la campanya electoral al Regne Unit. Tal com resumeix Edgar Rovira, girarà entorn dels International Affairs; Afganistan, Iraq, la relació amb els Estats Units, la Xina i altres potències emergents, la possible entrada en l'euro, el conflicte amb els submarins Trident, etc.
Després de l'èxit de Nick Clegg en el primer debat electoral de la història britànica, fa una setmana, que li ha fet pujar deu punts en les enquestes i situar-se segon en intenció de vot per darrere de David Cameron, per a molts avui és el dia en què ha de demostrar si va ser flor d'un dia o si al contrari és un candidat real a ser primer ministre.
Clegg s'ha convertit en un verdader perill per a David Cameron i per a Gordon Brown, ells ho saben i avui sortiran preparats, però també ho sap la premsa afí al partit conservador i laborista, que "casualment" avui han llançat diferents atacs al candidat liberal-demòcrata.
La premsa conservadora obre avui les seves portades amb munició pesada contra Clegg. "The Daily Telegraph" publica extractes del compte bancari personal del líder liberal-demòcrata, en el qual tres empresaris van ingressar en conjunt 750 lliures mensuals durant 2006. "The Times" hi afegeix que Clegg va cobrar durant els seus deu anys en les institucions europees un total d'1,9 milions d'euros, xifra que el diari estima elevada.
Per la seva part, en to sensacionalista el "Daily Mail" titula "Clegg, calúmnia nazi sobre el Regne Unit." El diari reprodueix paràgrafs d'un article que Clegg va escriure el 2002 en el que deia: "Totes les nacions tenen una creu que portar, i cap més que Alemanya amb els seus records del nazisme. Però la creu britànica és més insidiosa encara. Un sentit de superioritat sense parangó, sostingut sobre il·lusions de grandesa i una tenaç obsessió sobre l'última guerra, és molt més dificil de treure-se'l de sobre. Hem de ser posats al nostre lloc".
Aquests atacs serien segurament demolidors, encara que siguin atacs ridículs. Tanmateix estem el 2010, i a aquests atacs de la premsa se'ls ha respost des de Twitter, amb frases iròniques i humorístiques sobre Clegg, amb el mateix to que les emprades des d'aquests diaris, afegint l'hashtag #NickCleggFaults, actualment segon trending topic del món (en els 5 minuts que porto escrivint aquest post, veig que hi ha 750 nous tweets sobre el tema!).
Aquests missatges són virals, i es basen en l'humor i en "a veure qui la diu més grossa". El seu primer exemple va ser un èxit, el que van tenir els "facts" de Chuck Norris a començaments de 2005, iniciats en el programa de Conan O'Brien. Són frases eloqüents, humorístiques, sobre el que Chuck Norris pensaria i faria sobre molts temes, posant-lo com un home dur i gairebé com un superheroi (o del tot). Algunes són divertidíssimes i durant molt temps aquestes frases han anat enviant-se de persona en persona, de forma viral. Fins i tot hi ha una web que les recopila.
Els facts s'han usat molt a Twitter, posant un hashtag amb un nom i la paraula Facts. A Espanya s'ha vist recentment amb els WillyToledoFacts o els AguirreFacts de fa una setmana.
Clegg no està tenint bona premsa, però a Internet Twitter s'està consolidant com una gran ajuda, per defensar-lo i per difondre el que fa o diu, i també com a crítica als mitjans de comunicació, que sembla que fan política en comptes d'informar.
I ara el més interessant. Uns exemples:
- Twitter is over capacity. It’s #nickcleggsfault
- My coffee is cold #nickcleggsfault
- Today marks 115th anniversary of Oscar Wilde’s arrest for “gross indecency”. Surely #nickcleggsfault
- I am taking super strong antibiotics for a sinus infection AND I caught a cold at the same time #nickcleggsfault
- Went out for lunch to read in the park but the sun went in. #nickcleggsfault
- Is it true Sam Cameron is pregnant??????? #nickcleggsfault
- Nick Clegg wrote the ending for Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull. #nickcleggsfault
- The Tectonic Plates that caused the Haiti earthquake are to be renamed #nickcleggsfault
- Twitter being overrun by LibDem comments? Definitely #nickcleggsfault
- When the moon hits your eye like a big pizza pie, that’s #nickcleggsfault
- If the Daily Mail has just become the most hated newspaper in the world, it’s #nickcleggsfault
- Dave’s inability to find the clitoris of the Conservative Party – or anyone elses – is #Nickcleggsfault
I milers més a Twitter.
Més informació als blocs de Nick Butcher o de Chickyog.
Un partit polític pot aglutinar mitjançant Internet a molta gent al seu voltant, persones anònimes que poden estar d'acord amb les idees que prediquen o amb la seva ideologia, i que a través de correus electrònics o clics de ratolí poden mostrar la seva simpatia cap a un partit determinat. Però cal tenir en compte que aquestes persones segurament ja voten en l'actualitat el candidat del partit en qualsevol elecció que es produeixi. Així doncs, per a què serveix tenir-les aglutinades? Doncs serveix en un primer moment per a generar una comunitat de persones afins, persones que a través de la xarxa escoltin argumentaris, coneguin altres simpatitzants del partit, es sentin partícips de les idees i propostes que es donen a l'organització, i a sobretot, el crear aquestes comunitats permet tenir en un mateix espai (llista de correu, grup de Facebook, xarxa social pròpia a NING, llista de Twitter, blog col·laboratiu, etc...) a persones que pensen de manera semblant políticament i que poden per tant ser segmentades.
Tanmateix, i malgrat que no és fàcil aconseguir crear una comunitat àmplia, l'error més comú és no aprofitar aquesta comunitat per crear iniciatives i accions polítiques a la xarxa però sobretot fora d'ella, i portant les idees del partit a gent aliena a aquesta política partidista, però que no és aliena a les persones membres. Parlem de familiars, amics i coneguts dels ciberactivistes, que confiaran molt més en un conegut que els envia informació que no si reben un correu electrònic o un fullet electoral directament del partit. El boca/orella continua triomfant i els partits polítics han de teixir complicitats en la seva comunitat afí per a que cada persona surti i difongui les seves idees a la seva pròpia xarxa personal.
Per desgràcia per als partits, no és tan senzill com dir "difoneu la paraula" i ja està, sinó que cal crear activitats i continguts perquè puguin ser difosos, i cal crear coses a fer per a aquells que no vulguin o no sàpiguen crear els seus propis continguts. Si un partit no ensenya o proposa clarament el que es pot fer per ell, segurament aconsegueixi poca participació i per tant poca difusió. Ja Jesse Ventura va pensar una cosa semblant a la seva campanya de 1998, però és des de les eleccions al senat de 2006 als Estats Units, i especialment a la campanya presidencial de 2007-2008, que es van crear per a aquests "menesters" els "action center". Aquests action center oferien un conjunt d'activitats per fer, sovint classificades per temps de durada de cada activitat. Així, i citant l'exemple del partito democratici di sinistra italià el 2009: van crear activitats d'un minut (enviar una postal, un sms...), 5 minuts (difondre el banner del partit, obrir un blog, reexpedir un vídeo de Youtube...), 30 minuts (fes una proposta al partit, fes preguntes al candidat...) o més temps (fes-te voluntari, recull fons...).
Òbviament és en període electoral quan aquests action centers tenen més validesa, però és molt interessant i aconsellable la seva creació i manteniment també en precampanya (o campanya permanent). I fora del període electoral també es poden oferir enllaços per llegir articles interessants.
Un exemple d'aquest últim tipus d'action centers és "5 clics pel Canvi” creat per Convergència i Unió, dins de la seva xarxa social "Cativistes”, formada per 1.800 simpatitzants. Cada dia s'ofereixen 5 accions per ajudar el partit, que normalment no porten més d'un minut cada una.
Amb això creen activitats per a la seva comunitat, difonen la informació que desitgen es conegui a través de diferents mitjans (via Cativistes, però també via Facebook, Twitter o la web de CiU), i generen o donen a conèixer continguts que poden ser interessants per al partit o la seva comunitat. A més, no deixa de ser un bon entrenament per a quan la campanya electoral comenci de debò, i llavors les activitats segurament seran diferents, però els activistes ja estaran acostumats a aquests 5 clics.
L'oratòria cada vegada queda més relegada, amagada en desenes d'assessors, escriptors de discursos, teleprompters, preparació a consciència de cada escenari... i això no és dolent per donar a conèixer el missatge d'un polític, al contrari, és només que es dilueix aquesta personalització del missatge i la manera natural i personal de parlar, i fins i tot es pot arribar a dubtar de si el candidat està d'acord del tot.
En un context de desafecció i de crisi en la política es troben a faltar discursos de valors, de pensaments personals, que fan reflexionar i que demostren que la política és quelcom més que un espectacle o una lluita pel poder, que no s'ha d'oblidar l'afany de servei a la societat.
Un bon exemple d'això és un vídeo que circula per Youtube d'una sessió en el parlament brasiler. Tal com descobreixo a mints words, el discurs de la diputada Cidinha Campos, pronunciat el 24 de març de 2010, és interessant tant per la forma (un to sincer i emocionat) com pel fons (simple, planer, directe). La diputada critica la corrupció estesa al país i a la pròpia cambra de diputats, donant noms i cognoms. Com ella diu, "la corrupció d'aquest país no és aquí o en la Justícia o en el Ministeri Públic. És en l'ADN del país. És en l'ADN de les persones i escolto rialles darrere de meu. Com més lladre, més estimat, més simpàtic".
El vídeo d'aquest discurs circula per la xarxa i ja és conegut amb el títol "Os que maman". La diputada ha aconseguit molta visibilitat i acceptació al Brasil, i el vídeo, penjat pel seu equip, té constants referències al Twitter de la diputada i al seu correu electrònic.
Podeu llegir el discurs sencer, en portuguès, en aquest document que han penjat a mints words.
I sí, l'oratòria, l'ús d'un llenguatge que qualsevol pugui entendre, i els valors ètics i polítics encara es troben, tot i que en aquests temps, sovint a Youtube.
Els debats televisius han estat decisius en diverses ocasions, i l'exemple més clar és el primer debat televisat de la història d'Estats Units, el 1960, quan es van enfrontar Nixon i Kennedy. En aquesta primera ocasió, gairebé 70 milions de ciutadans nord-americans van seguir el debat, on un Kennedy entrenat va guanyar a un Nixon sense maquillar i amb una jaqueta horrible (tanmateix Nixon va guanyar de carrer per a aquells que van escoltar el debat per la ràdio). Aquest cara a cara va inaugurar el regnat de la televisió en la comunicació política. Des de llavors, els detalls es cuiden al màxim.
Amb cinquanta anys de retard respecte als Estats Units, el Regne Unit avui es disposa a estrenar els debats televisats entre els principals candidats a primer ministre. Serà un moment històric i ha aixecat molta expectació. I ho ha fet perquè per primera vegada al Regne Unit podran escoltar els candidats parlar entre si sobre els temes de campanya, i observar què diu i especialment com ho diu cada un d'ells, el seu aspecte, la seva oratòria, les seves idees...
El candidat laborista i primer ministre sortint, Gordon Brown, el conservador i favorit en els sondeigs, David Cameron, i el liberal-demòcrata Nick Clegg, debatran qüestions de política domèstica durant noranta minuts a les 20.30 d'aquesta nit (una hora més aquí). Aquest primer debat se celebrarà a Manchester, serà retransmès per la cadena ITV i s'espera que assoleixi una audiència de 20 milions de persones. Abans de les eleccions del 6 de maig els candidats es veuran les cares en viu i en directe en unes altres dues ocasions: dijous 22 discutiran de política exterior a la cadena Sky i el dia 29 abordaran a la BBC l'assumpte més candent de la campanya: l'economia.
Segons ABC, el 44% dels britànics creuen que Cameron ho farà millor, davant el 20% que pensen que serà Brown i el 13% que s'inclinen per Clegg. Els laboristes pensen que l'aplom que pot oferir el primer ministre constitueix una bona base davant la inexperiència de Cameron, a qui li podria trair la seva obsessió per la telegenia. L'equip d'aquest creu que es tractarà d'una sobreexposició de Brown, que pot presentar-se com a gestor de la crisi però a qui costa acceptar una altra legislatura.
«No sé si Brown i Cameron trauran alguna cosa en net, qui obtindrà benefici és Clegg, a qui fins ara el 35% dels britànics deien desconèixer» afirma Patrick Dunleavy, politòleg de la London School of Economics. Afegeix, de tota manera, que l'aparició de dues persones joves molt semblants entre elles, com físicament ho són Cameron i Clegg, pot centrar l'atenció del públic en la persona diferent i experimentada que és Brown.
Brown ha estat assajant amb Alistair Campbell, antic director de comunicacions de Tony Blair, i diuen els mitjans britànics que li està costant ajustar-se a les estrictes normes pactades i no superar el temps màxim que té per donar les seves respostes.
Els tres partits han pactat un paquet de 76 regles, que van des de la composició del públic i el comportament d'aquest al repartiment del temps i els temes. Els tres candidats romandran dempeus tot el temps, darrere del seu faristol
Per cert, per a qui tingui interès, en el Canal24h podrem veure els debats en directe. El primer de tots, aquesta nit, a les 21.30 h.
Els dos principals partits britànics estan adoptant tècniques similars en el seu ús de la xarxa, però amb objectius molt diferents. Per als conservadors, el principal desafiament consisteix a convèncer els votants dubtosos, i per a això empren els mitjans de comunicació socials per "normalitzar" la idea del vot conservador, i reduir l'estigma, demostrant que la gent pot confiar tranquil·lament en David Cameron. Per als Laboristes, es tracta d'aconseguir una motivació per al suport existent: utilitza els mitjans de comunicació social per organitzar els activistes, construir comunitat, i criticar l'oposició. Tanmateix, tots utilitzen la xarxa per aconseguir situar el seu missatge, i per fer-ho no dubten d'atacar, de manera simpàtica (i de vegades a mala llet) al contrari.
Ambdós usen les xarxes socials, buscant aconseguir missatges virals que puguin difondre's persona a persona a través de la xarxa. Però sovint la difusió de missatges polítics de manera viral requereix una cosa diferent al que es fa en una campanya convencional. En general, els missatges que es comparteixen, es difonen i s'envien als amics i coneguts són aquells que fan riure, que són innovadors, simpàtics i divertits.Un bon exemple d'això, com indicaven a The Guardian, és la web creada pel tercer partit en discòrdia, el partit Liberal demòcrata, que va crear “Labservative.com“, una paròdia de web de partit que barreja Laboristes amb Conservadors, denominant-los el partit Labservative, amb el seu candidat Gorvid Camerown. A través d'aquesta web, que iguala a Laboristes i conservadors com el mateix, en contraposició amb els liberal-demòcrates, es fan crítiques divertides a través de vídeos i imatges, que estan fent que la web i el seu vídeo sigui una de les més vistes durant aquesta precampanya electoral. A més, permet que qualsevol pugui participar, creant nous eslògans, "tunejant" imatges, i fins i tot comprant o descarregant productes a la botiga. Aquest candidat imaginari també té presència a Twitter i Facebook.
Una altra de les webs que està cridant l'atenció és MyDavidCameron.com, a través de la qual pots "tunejar" posters i pujar-los a la web, criticant el candidat conservador. Qualsevol persona disposa de tres models de posters, utilitzats a la campanya electoral britànica, per posar la frase que agradi, i pujar-la a la web o al grup de Facebook. Per fer-ho, es pot descarregar la plantilla, o canviar-lo de manera online.
Un altre exemple interessant és el del cartell electoral del partit laborista. Tal com indiquen a comunicación electoral, els laboristes de Gordon Brown van fer públic un pòster amb un muntatge fotogràfic per atacar David Cameron: "El cartell mostra a Cameron assegut sobre el capot d'un Audi Quattro com el del detectiu políticament incorrecte Gene Hunt de la popular sèrie de la 'BBCAshes to Ashes', ambientada en la dècada dels vuitanta. Amb l'eslógan 'no deixis que porti al Regne Unit de tornada als anys vuitanta', la idea era advertir els votants que una victòria de Cameron significaria una tornada als pitjors anys del thatcherisme. El cartell va ser dissenyat en concurs públic -convocat pel partit per estalviar diners- per un jove simpatitzant de 24 anys, Jacob Quagliozzi, i retocat després per l'agència de publicitat Saatchi & Saatchi. "
Els conservadors van usar ràpidament aquest cartell per retocar-lo, canviant-li l'eslògan per 'Engega el Quattro. És el moment del canvi', a més, van indicar que la idea era una "amable donació" del partit laborista.
Els grans llocs web polonesos s'han tenyit, després de la tragèdia aèria en la qual ha mort el seu president, Lech Kaczynski, de blanc i negre en senyal de dol. Primer va ser la pàgina oficial de la presidència de Polònia la que ha canviat el seu aspecte...
... la va seguir la popular televisió de notícies TVN…
... es va sumar el diari més important del país, Gazeta Wyborcza…
… també Rzeczpospolita, un altres dels importants…
... i el moviment, impressionant, s'ha estès entre els internautes polonesos amb rapidesa. Una original i impressionant mostra de dol que supera amb escreix al tradicional llaç negre.
Copiat de El Catalejo
Twitter s'ha cobrat la seva primera víctima a la campanya de les generals del Regne Unit. Es tracta de Stuart MacLennan, de 24 anys i aspirant laborista a diputat en la circumscripció escocesa de Moray. En el seu Twitter, MacLennan insultava els seus companys de partit i els seus contrincants conservadors i lliberals, definint-los com a cabrons, gilipolles, fotuts idiotes i fills de puta, a més de frases masclistes i insultants cap a minories i cap als ancians.
Sobre els votants, va descriure als ancians com "els que esquiven els taüts" i va emprar el terme despectiu "chav" (hortera) per parlar de la gent que va trobar a l'estació de tren de Stirling, localitat on va acudir a fer campanya. Altres "joies":
- Déu, aquest comerç just. Les bananes orgàniques són merda. En puc tenir una, conreada per esclaus, millorada químicament i modificada genèticament si us plau?
- Al tren a Inverness. Tinc una revista i un six pack d'Heineken fent-me companyia
- Assegut davant una vaca particularment egoista al tren, que ha pres tot l'espai per a les cames sota la taula amb les seves bosses
- Feta la meva connexió de tren. No hi ha primera classe. Al davant la vaca més lletja que he vist
- Crec que estic completament sobri per primera vegada en 4 dies
- Jesús, avui estic tan sec com una puta monja
- La dona en el meu costat al tren està llegint una novel·la de Danielle Steele. Puc, de fet, confirmar que està en lletra molt gran i a doble espai
- Johnnie Walker Red Label és tan horrible que no es pot vendre a Escòcia
En realitat, aquestes frases a Twitter eren de fa un any, però van ser difoses pel diari The Sun i han causat una forta polèmica, tanta que l'han "acomiadat" del partit laborista.
Més informació a FayerWayer, El Mundo o Fast Company.
Gràcies Ladis per comentar-m'ho!
A finals del passat mes de gener, Convergència i Unió (CiU) va posar en marxa “Idees pel canvi“, iniciativa encapçalada per Francesc Homs, que consisteix a desplegar els líders del partit per 250 itineraris al llarg i ample del territori català, per escoltar noves idees dels ciutadans i incorporar-les en el programa electoral. Segons deia La Vanguardia, es cuidaria amb especial atenció tenir presència en 47 TIP, sigles que signifiquen "territoris d'interès prioritari". Es tracta de punts considerats clau pels analistes electorals de CiU en relació amb comicis anteriors i amb el repartiment d'escons.
Les vies per recollir aquestes propostes ciutadanes són la pàgina web www.ideespelcanvi.cat i tallers que s'han estat organitzant des del mes de febrer, a raó d'un per comarca i un altre per cada ciutat de més de 15.000 habitants. Totes les iniciatives, idees i propostes recollides es poden llegir esquematitzades en els resums dels diferents encontres que s'han anat realitzant, junt amb alguna imatge de cada acte.
A la web es poden trobar resums de tots els encontres, un núvol de paraules amb els temes desenvolupats (en cada trobada els participants trien tres temes a debatre), l'agenda de futurs encontres, reflexions sobre el procés participatiu de Francesc Homs, i un formulari de participació via web, des d'on deixar una proposta -encara que no es veuen quines propostes s'han realitzat.
En un moment de desafecció política, interactuar amb la gent, apropant-se a les seves cases i ciutats, i sobretot escoltar el que han de dir, ha de ser una prioritat. També és una manera d'apropar la política a la ciutadania i de fer-la més pròxima. Si la ciutadania no vol apropar-se a la política, iniciatives com aquesta permeten que la gent es pugui sentir escoltada i identificada, a través de la seva participació, amb el que s'està decidint per al futur. Per cert, que qui vulgui participar, pot apuntar-se encara.
El pròxim 10 de maig es realitza a Barcelona una interessant jornada sobre campanyes electorals, titulada "Noves tendències en Comunicació Política". La jornada, organitzada per la Facultat de Dret d'ESADE i MAS Consulting, està dirigida a partits polítics, candidats, assessors i equips de campanya per ajudar-los en la preparació de les seves campanyes electorals, així com als executius, periodistes i professionals que vulguin conèixer més de prop les claus de la comunicació política. Des de les noves tendències en comunicació política, el storytelling, l'ús de xarxes socials o la videopolítica fins al paper de les enquestes s'abordaran en aquesta sessió, en la qual participaran diversos experts en comunicació política amb una àmplia experiència internacional en campanyes.
Per a aquells interessats, penjo el programa:
09:15 h Benvinguda i inauguració
Enric. R. Bartlett Castellà, Degà de la Facultat de Dret d'ESADE.
Daniel Ureña, Soci-Director de MAS Consulting Espanya i Codirector del Programa de Comunicació Política i Campanyes Electorals de la Facultat de Dret d'ESADE.
9.30 h Lliçons de la campanya de Barack Obama
John De Cecato. Consultor de campanya de Barack Obama. Soci d'AKPD, la consultora de David Plouffe i David Axelrod, màxims responsables de la campanya d'Obama. Al costat de Plouffe i Axelrod, De Cecato ha treballat estretament amb Barack Obama, primer el 2002, durant les eleccions primàries del Partit Demòcrata, i posteriorment en la passada campanya presidencial. Al costat de David Axelrod, De Cecato va ser el responsable de la redacció i producció d'alguns dels spots més coneguts de la campanya d'Obama.
Presenta: Enric R. Bartlett Castellà. Degà de la Facultat de Dret d'ESADE (URL)
Col·loqui
10.45 h Pausa-cafè
11.15 h Panel d'experts: Noves tendències en comunicació política
Antonio Núñez. Expert en Storytelling
César Calderón. Autor del blog Netoratón i expert en xarxes socials
Antoni Gutiérrez-Rubí. Consultor polític
Daniel Ureña. Soci-Director de MES Consultoria Espanya i Codirector del Programa de Comunicació Política i Campanyes Electorals de la Facultat de Dret d'ESADE (URL)
Modera: Oriol Llop. Director de Comunicació d'ESADE
Col·loqui
13.00 h El paper de les enquestes a les campanyes electorals
Gabriel Colomé. Professor de Ciència Política (UAB)
Presenta: Joan López. Codirector del Programa de Comunicació Política i Campanyes Electorals de la Facultat de Dret d'ESADE (URL)
Col·loqui
14.00 h Fi de la sessió
Més informació aquí i aquí.
Per a aquells que es puguin permetre assistir, realment té molt bona pinta.
Les activitats de qualsevol polític durant la seva jornada es veu moltes vegades ignorada, ja que només surt en els mitjans de comunicació durant determinats actes, sempre mediàtics. Això comporta que les activitats del polític es vegin enfosquides i que sovint sembli, per a l'opinió pública, que no fa res.
En el gabinet d'Obama es trobaven amb el mateix problema, i per això han creat "The West wingWeek" (la setmana de l'ala oest), que resumeix en un curt vídeo els set dies anteriors a la Casa Blanca, o en qualsevol part on el President pugui viatjar. Això aconsegueix destacar els esdeveniments mediàtics, no tan mediàtics, i especialment el que es cou entre bastidors, durant la jornada diària del president.
És una bona manera, tant d'explicar les activitats presidencials, com de narrar el dia a dia d'Obama i el seu equip, humanitzant-lo, ja que no sols surt en els actes, sinó també durant la preparació d'aquests actes, amb el seu equip, amb bromes i somriures. En resum, una molt bona idea per donar a conèixer el que fan.
En cada vídeo publicat, també especifiquen (amb enllaços) a quins actes ha acudit durant la setmana, per a qui vulgui trobar més informació.
Via The White House blog
La importància de la tradició en la política nord-americana és una constant en la seva història. Hi ha actes als quals un president ha d'acudir sí o sí, com una tradició més a complir. Una d'aquestes tradicions, molt desconeguda aquí (i per això em fa gràcia explicar-la), és la de donar el firstpitch: el primer passe de la temporada de beisbol.
Als Estats Units, el beisbol no és un esport més. El primer club organitzat de beisbol va ser format el 1842 per un grup de joves a la ciutat de New York que va anomenar al seu club Knickerbocker Base Ball Club. Els Knickerbockers van desenvolupar un conjunt de vint regles, publicades per primera vegada el 1845, que es van convertir en la base del beisbol modern. Durant la dècada de 1850, es van fundar clubs de beisbol per tota la ciutat de Nova York adoptant-se noves regles. A finals d'aquella dècada, la popularitat del joc s'havia estès més enllà de la ciutat i va començar a conèixer-se com New York Game (El Joc de Nova York). El New York Game es va popularitzar durant la Guerra Civil Nord-Americana, quan els milers de soldats de la Unió, que venien de la ciutat de Nova York, ho practicaven als llocs per on viatjaven. En finalitzar la guerra el 1865, el joc (anomenat ja baseball) s'havia convertit en l'esport més popular de tot el país.
El 1910 el beisbol a Washington estava en declivi, en especial pel seu equip, els Washington Senators, que anava últim. El propietari de l'equip, Clark Griffith, era un dels homes amb més influència en tot el país, i va pensar que res millor que el president dels Estats Units, un gran fan del baseball, per donar una mica de presència a l'esport a la capital (i de passada, fer propaganda del seu equip). El president va acceptar i, William Howard Taft, el president número 27 dels Estats Units, es va convertir en el primer mandatari en llançar la primera bola del dia inaugural de la lliga de beisbol, el 14 d'abril de 1910. També ho va fer la resta d'anys del seu mandat, instaurant la tradició (només va faltar en 1912, per la tragèdia del Titanic, i ho va fer el seu vicepresident).
La resta de presidents han continuat amb la tradició, i almenys una vegada durant el seu mandat (excepte Carter) han acudit a aquesta ineludible cita amb els ciutadans, fent el mateix que qualsevol d'ells, jugar a baseball, donant inici a l'esport favorit nord-americà durant els mesos de primavera i estiu.
A més, des de 1993 (Bill Clinton), els presidents baixen al monticle del pitcher per passar directament la bola al catcher, i ho fan vestits amb peces esportives de beisbol, normalment de l'equip amfitrió, però sovint amb peces dels seus equips favorits. És l'exemple d'Obama, que ahir va lluir una jaqueta vermella dels Nationals de Washington però una gorra negra de l'equip de la seva ciutat, els White Sox de Chicago. L'any passat, la seva primera vegada, va ser una mica més radical, i directament tota la seva jaqueta era dels White Sox. Per cert que ahir Obama va llançar fatal, segons ell mateix explica.
A Estats Units, com en el món, és important no saltar-se determinades tradicions, la majoria d'elles de molta visibilitat mediàtica, i on es té més a perdre no acudint que assistint a l'esdeveniment. Obama (i segur que el seu futur successor) segueixen la tradició. Fa ja 100 anys que la primera bola va sortir del braç del president Taft, i continua inaugurant cada any la temporada de l'esport favorit dels Estats Units.
Aquí podeu veure més imatges de presidents durant aquests "first pitch".
