"A les 3:34 AM vaig despertar. Estava tremolant. Em va prendre un segon adonar-se que era fort, molt fort, i em vaig aixecar d'un salt del llit per fer el que a tot nen a Xile li ensenyen en cas de sisme : allunyar-se de les finestres i parar-se sota el marc de la porta. Vaig aguantar allà fins que la terra va deixar de moure's. S'havia tallat la llum, i l'únic que tenia a prop per il·luminar era el meu telèfon". Aquest és el relat que fa Cony Sturm en el seu bloc sobre el que va ocórrer la matinada de divendres, després que Xile fos sacsejada pel fortíssim terratrèmol de 8,8 graus en l'escala de Richter, que ha suposat de moment 300 morts. Amb la llum i les línies telefòniques caigudes, Internet es va convertir en la principal font informativa per seguir en directe el que passava al país sud-americà. Jo mateix em vaig assabentar per Twitter i no per la televisió de la gravetat del terratrèmol.

Fins i tot els canals de televisió van començar a recolzar-se en informacions lliurades per usuaris de Twitter una vegada que van poder iniciar transmissions (bastants minuts després del terratrèmol) per informar sobre la magnitud de la tragèdia. Twitter s'ha convertit en una de les principals i més immediates eines per a informació en viu a la web. Són dos els topics utilitzats pels usuaris per accedir de forma directa a les informacions sobre el sisme: #terremotochile i #chile. És a partir d'aquesta xarxa com podem saber, de primera mà, el que està ocorrent, i en tot just uns minuts, la web s'actualitza amb centenars de 'tweets' nous que aporten nous enllaços informatius, imatges o noves dades, així com amb els testimonis dels qui es troben al país.

Qualsevol persona amb un telèfon mòbil pot ser protagonista i pot ser l'emissor del que veu, del que escolta o del que sent. I aquesta informació és la més valuosa, perquè és en directe i des de múltiples punts de vista i de localització. També agències de notícies i organitzacions no governamentals estan difonent via Twitter les últimes notícies, com per exemple Cruz Roja Chile.

A més de Twitter, la plataforma UStream TV ofereix l'emissió en directe de la "Televisió nacional de Xile" des de poc després del sisme i un xat perquè els usuaris puguin posar-se en contacte amb les seves famílies. Hi ha milers de persones veient les notícies a Xile gràcies a aquest mitjà.

Google ha creat, a més, un 'localitzador de persones'; una web per ajudar en la recerca de persones que, després del sisme, es troben desaparegudes. Aquesta aplicació va rebre milers de sol·licituds a les poques hores del seu llançament. A Facebook ja hi ha més de 420 grups i gairebé 250 pàgines ocupant-se del tema, donant informació i intentant posar en contacte les famílies.

Per tenir més informació:

• El País: ¿Cómo seguir la última hora del terremoto de Chile en Internet?
• eCuaderno: Fuentes sobre el terremoto
• ePeriodistas: Terremoto en Chile – recursos para la cobertura informativa
• Segundoplano: Datos y recursos
• Latercera.com (Santiago de Chile) – noticias actualizadas: @latercera
• ElMercurio.com (Santiago de Chile) – noticias actualizadas: @emol
• CNNChile
• Radio Bio Bio, radio de la región de Biobío, epicentro del terremoto
• TVU, televisión de la Universidad de Concepción
• Leo Prieto, Miguel Paz, Pablo Matamoros y Mario Vilches.

Des d'aquí, una abraçada a Xile.

Ahir vaig assistir com a ponent al programa de postgrau de Govern i gestió pública en la societat del coneixement: e-govern, a la Universitat Pompeu Fabra.

Vaig dividir la sessió en dues parts, en la primera vaig intentar analitzar els canvis (10) produïts en la manera de relacionar-se entre els polítics i la ciutadania a l'hora de fer campanyes, i en la segona presentació, analitzant com les iniciatives ciutadanes de participació estan fent canviar la manera com les administracions entenen aquesta participació ciutadana.

Adjunto les dues presentacions:

Gràcies a Josep Maria Reniu per proposar-m'ho, i per descomptat, gràcies als alumnes, amb els que les tres hores de classe se'm van fer curtes.

La comunicació horitzontal entre els polítics i la ciutadania que ofereix Twitter té a la seva estrella mediàtica: Cory Booker, alcalde de Newark.

Booker - un Twittaire actiu, freqüent i creatiu - argumenta que els mitjans de comunicació socials poden ajudar a la ciutat de Newark, davant els seus considerables "problemes de reputació". A través de Twitter, Facebook, i fins i tot a disputes falses amb Conan O'Brien, Booker ha ofert al món un relat alternatiu de la ciutat que dirigeix.

Via Techpresident llegeixo que ahir va fer un pas més enllà en el seu Twitter, anunciant un cas de corrupció en el seu ajuntament: l'ex tinent d'alcalde Ronald Salahuddin havia estat processat per càrrecs d'extorsió i de suborn en el marc de contractes de la ciutat. La història ha aconseguit una gran difusió, no sols perquè va ser el mateix alcalde qui ho va anunciar, sinó perquè en comptes de tapar-lo o intentar ignorar-ho, va preferir difondre'l a "bombo y platillo" als seus ciutadans i seguidors.

El seu missatge deia: "Violació important de la meva confiança i la confiança pública avui respecte a un dels meus antics empleats. Estigueu atents", va dir Booker als seus 1.077.000 seguidors de Twitter - un de cada quatre residents de Newark. Més tard, a la nit, Booker va twittejar un enllaç a la seva pàgina de Facebook, on havia publicat una nota i dos minuts de vídeo d'alta definició sobre les acusacions de corrupció a Salahuddin i el que significava per a Newark. (Booker té 20.000 fans a Facebook.)

La meitat del clip és una conferència de premsa de Booker, mirant directament a la càmera, oferint una resposta més humana i personal a l'acusació del seu excol·laborador. Booker diu "el que realment vull dir als residents de la ciutat de Newark i simpatitzants de la nostra ciutat és que no podem deixar que res no ens converteixi en cínics o cansats. Que hem de creure en el que som, i en la grandesa de Newark i el seu col·lectiu. Hi ha dies que seran difícils". Però, diu, mentre finalitza el video a Facebook, "Jo crec en nosaltres".

És un missatge personal als seus ciutadans, en primera persona, explicant el que sent i la seva esperança en que la ciutat segueixi endavant. El missatge no ha passat abans per la premsa, ni els ciutadans de Newark han hagut d'esperar al diari d'avui. El missatge ha estat directe, horitzontal, i sense filtres.

No és la primera vegada que Booker dóna exemple de comunicació directa via Twitter. Recordava haver llegit que per any nou una veïna va escriure a Twitter que el seu pare de 65 anys estava atrapat per la neu a casa seva i necessitava que netegessin de neu la seva porta. Booker va respondre en 2 minuts, dient que aniria a rescatar-lo ell mateix. En 20 minuts ja estava allà, demostrant d'una banda les seves ganes d'ajudar (o de fer en campanya), però per un altre, i més interessant, que monitoritza constantment el seu Twitter.

El secretari de Prensa (portaveu) de la Casa Blanca, Robert Gibbs, va trobar una nova manera per comunicar-se directament amb el poble nord-americà: Twitter.

Via Clarín llegeixo que Gibbs, el principal portaveu del president Barack Obama, es va iniciar en el món de la xarxa social dissabte quan va enviar el seu primer "tweet" (missatge d'actualització) des del seu compte oficial: "Aprenent sobre 'el Twitter' -entrant a poc a poc amb primer tweet- " algun consell?", va escriure. Més tard, Gibbs li va dir a The Associated Press: "El vaig obrir avui. Estava mirant un torrent de missatges de Twitter quan el president va visitar la sala de premsa la setmana passada".

Va agregar que li va semblar "fascinador veure el que la gent estava pensant, fent i escrivint [...] Em va semblar que agregar la nostra veu era quelcom bo", va escriure Gibbs, que ja tenia més de 6.200 seguidors a poques hores d'obrir el seu compte. Avui, té ja 20.000 seguidors. Però els contactes que s'uneixin al seu compte han de saber que, com aquesta és oficial, els comentaris i missatges que rebi poden arribar a ser arxivats en compliment amb la llei de Registres Presidencials.


La Casa Blanca innova per comunicar i difondre els seus missatges i sobretot per fer-los més accessibles, el que significa preparar-se perquè els seus textos siguin possibles de llegir en el major nombre de formats possibles. El Twitter de Gibbs no és la única cosa nova aquesta setmana. Precisament dijous passat 11 de febrer va publicar com PDF, però també com un llibre electrònic per als formats Amazon Kindle, Barnes & Noble, Sony Reader i una sèrie d'altres dispositius, l'Informe Econòmic anual del President - una anàlisi detallada de les mesures adoptades per l'Administració per abordar els problemes econòmics d'EUA durant l'any passat i els plans del President per reconstruir i tornar a equilibrar l'economia per al futur.

L'informe complet, de 400 pàgines, està disponible per a la seva descàrrega com un llibre electrònic gratuït a través WhiteHouse.gov o a través d'Amazon, Barnes & Noble o la botiga de Sony Reader.

És summament important la percepció que poden tenir les persones sobre algú, especialment per als polítics, i per aconseguir una bona percepció cal tenir una bona imatge pública. No és l'únic, però és important generar una idea de bona imatge física i personal.
Una bona comunicació verbal, no verbal i la combinació correcta d'ambdues ajuden a obtenir una òptima opinió dels altres sobre alguna cosa o algú.

Eduard Punset va escriure en el seu bloc com les imatges són un element fonamental en els processos cognitius que pretenen una permanència a llarg termini en la memòria: «Posar imatges a un concepte abstracte al cervell té un efecte immediat. No visualitzem fàcilment la gana en abstracte a Ghana, però, en canvi, la imatge d'algú ferit a la carretera activa reaccions de solidaritat immediates. Als laboratoris estem comprovant l'impacte, fins a ara desconegut, de les imatges en els processos cognitius. Les últimes investigacions aclareixen que la imatge compta com a instrument de permanència o durada de la memòria. Sense imatge és difícil que alguna cosa s'assenti en la memòria a llarg termini. I sense memòria a llarg termini no es produeix la reacció estimada: un sentit determinat del vot.»

L'evocació de la imatge dels candidats i de les emocions que representen és una base important en la identitat política de la ciutadania, i aquesta és la raó per a que calgui cuidar-la, també a Internet, que s'està convertint en un dels principals generadors per desenvolupar la marca dels partits i dels candidats. Punset deia que el poder de les emocions és molt més dominador que el de les multinacionals.

I aquesta frase és certa, una proposta o idea, o la imatge que tenim d'un polític es pot transformar en quelcom perdurable en la ment del votant si existeix un suport audiovisual. La raó és senzilla: són més fàcils d'interpretar les imatges que les paraules. La capacitat receptora que té el cervell se li atribueix als sentits, i en efecte la major part del que recordem es deu a les imatges. Parlem també de vídeos, però especialment de fotografies.


En els últims mesos hem vist com diferents polítics han començat a usar normalment Flickr com eina de màrqueting polític, i la seva utilitat es pot veure per diverses raons:
- Són fotos de molta qualitat, escollides pel propi gabinet del polític. Per descomptat el polític sempre surt perfecte
- En fer una recerca per Internet, sovint seran aquestes les fotos que trobem. Si som periodistes o tenim un bloc, les podrem usar. I preferirem aquestes a altres de menor qualitat
- Que en diaris i en blocs comencem a veure bones fotos d'aquests polítics transcendeix a l'emocional, millora la visibilitat i la visió que tinguem d'ells.

D'altra banda, no sols hi ha fotografies realitzades i penjades pel gabinet de comunicació a Flickr, sinó que també hi ha infinitat de fotògrafs i periodistes que fan excel·lents fotografies, , algunes d'elles també penjades als seus propis canals de Flickr. La recerca d'aquestes imatges i la seva reutilització per part del polític o dels partits és una altra cosa a tenir molt en compte. En primer lloc per l'ús per si mateix, hi ha imatges boníssimes que podrien fer-se públiques o usar-se pel partit o polític; en segon lloc, t'apropes a aquest fotògraf (ocasional o no) i generes un contacte, sigui per demanar-li permís per usar-la o per sol·licitar penjar-la en el Flickr del polític.


Hi ha diferents maneres de donar a conèixer les imatges dels polítics. Em basaré en cinc models, que són els que s'usen normalment:

1. Fotografies de qualitat, algunes de fins i tot artístiques, que ensenyen el dia a dia del polític, tant personalment com laboralment. Totes les fotografies estan a disposició de tot el món, penjades a la xarxa i amb àmplia difusió gràcies a Flickr. Sovint, moltes d'elles formen part de la portada d'algun diari. També es poden comentar. Exemple: el Flickr de The White House.

2. Fotografies de qualitat, que ensenyen el dia a dia polític. Trobades, alguna reunió, presentacions... Totes les fotografies estan a disposició de tot el món, penjades a la xarxa i amb àmplia difusió gràcies a Flickr. També es poden comentar. Exemple: el Flickr de Downing Street o el Flickr del govern mexicà.

3. Fotografies d'actes protocol·laris de polítics. Estan allotjats en la web corresponent del polític o de la institució, amb un enllaç ben visible. Exemples: la galeria d'Isabel II, la galería del Palau de l'Elisi, la galería del govern xilè, la galería del govern canadenc o la de la Casa Rosada, a Argentina

4. Fotografies d'algun acte protocol·lari del president. Amagades en les profunditats de la web oficial. Exemple: La Moncloa.

5. No es mostren ni pengen fotografies, ja ho farà la premsa

Amb quin model us quedaries si volguéssiu generar una bona imatge del polític o del candidat? Segurament amb cap de les dues últims.

Fotos via el bloc de Luís Arroyo (Obama), bloc de Diego Beas (Bo) i flickr de Downing Street.

La recerca de noves fonts de difusió i de noves eines i canals de comunicació política és quelcom consubstancial a la política, especialment en temps d'eleccions.
Un d'aquests canals, el còmic, explorat als Estats Units i França, amb molta tradició i una bona indústria, ja és una cosa habitual, però no ho és tant a la resta de països.

Conèixer la vida d'un polític, o les seves idees, o senzillament veure el teu superheroi de còmic preferit aparèixer en una vinyeta amb un candidat fa que la visibilitat d'aquest polític augmenti exponencialment, que arribi a un públic al que segurament no podria arribar de gaires altres formes. En molts casos, si el còmic és positiu i no satíric, molts lectors es poden sentir identificats emocionalment amb aquest candidat si apareix al costat dels seus herois.

En alguns casos, com indiquen en un article de Quilmes presente, el pas dels polítics pels còmics no ha estat merament anecdòtic i, de vegades, van inspirar biografies dibuixades o historietes que van servir com complement a una campanya electoral o retrats humorístics i de vegades satírics que han format part dels grans reclams en festivals internacionals de còmic i en llibreries. També per a molts editors les vides d'aquests líders han inspirat títols i fins i tot col·leccions que perfilen la història d'aquests personatges en forma de biografia. És el cas de la col·lecció "Political Power" de l'editorial Bluewater Productions, que han publicat els còmics de Ronald Reagan, Colin Powell, Joe Biden i Barack Obama.
També Darren G. Davis dirigeix "Female force", una sèrie sobre les dones, moltes d'elles dedicades a la política, com Condoleezza Rice, Michelle Obama, Sarah Palin i Hillary Clinton, les biografies de les quals van sortir a la venda en plena campanya per la presidència.

Així, poques setmanes després d'arribar al Saló Oval, Barack Obama es va convertir en el primer president electe que protagonitzava la tapa d'un còmic de "la casa de les idees", del gegant editorial Marvel Comics. Tot un esdeveniment mediàtic que va esgotar la tirada abans que la historieta sortís a la venda, i que donaria la volta al món en només unes hores. El resultat va ser una breu història de cinc pàgines en la qual l'alter ego de l'home aranya, Peter Parker, s'enfrontava a un curiós contratemps durant la presa de possessió del president, quan un doble d'Obama intenta sense èxit aconseguir el poder.
Encara que breu, aquesta aparició elevava sens dubte a la categoria d'heroi Obama, a qui Spiderman, icona indiscutible de la cultura popular i el símbol més preat de Marvel, li dedicava picades d'ull des de la primera pàgina.

Però la fascinació icònica que desperten els inquilins de la Casa Blanca va saltar al món del còmic ja en els anys '60. Marvel va retratar gairebé tots els presidents nord-americans, des de George Washington, que va aparèixer el 1974 a les historietes de Els 4 fantàstics, per les que també passarien John F. Kennedy (1963) i Gerald Ford (1977), fins a Barack Obama. Franklin Roosevelt, Richard Nixon i Bill Clinton van tenir la seva aparició al costat del Capità Amèrica -testimoni de la Guerra Freda, de la del Vietnam, de l'escàndol del Watergate i de la posterior dimissió del president- i Ronald Reagan va compartir algunes pàgines amb l'Increíble Hulk.

En altres països, i abans de les eleccions legislatives, Angela Merkel va veure com la seva biografia saltava a les historietes. A França, amb una tradició de lectura i venda de còmics, les caricatures de Sarkozy durant la campanya electoral de 2007 van arribar a vendre 200.000 exemplars de la seva biografia satírica. La vida de Sarkozy ha inspirat altres títols com "La face karcher de Sarkozy" (joc de paraules que utilitza una controvertida expressió del cap de l'Estat), o " Carla & Carlito, la vie de château", un dels còmics més demandats en el passat festival d'Angouleme (França) i l'últim títol que va inspirar l'enllaç del president amb la cantant i model Carla Bruni. Segoléne Royal no es va salvar de la sàtira, però també va tenir el seu còmic per a "simpatitzants", titulat 'Ségo, François, papà et moi' (editorial Hachette), un còmic en blanc i negre de 220 pàgines l'autor del qual, Olivier Faure, es va valer de la seva afiliació al Partit Socialista i d'un format inusual per comptar-nos amb tendresa i audàcia els detalls que van conduir a la investidura de la candidata Royal.

A Llatinoamèrica, Evo Morales també va tenir la seva aparició al còmic al costat de Supercholita, l'heroïna del còmic més popular de Bolívia, a qui el president va demanar ajuda per treure el país de la crisi. A Espanya, durant les generals de 2008 van sortir al mercat dos llibres en format còmic de Grup Editorial 62 (Comic Books). Un, amb el títol “La EsPPaña de Rajoy“, l'autor del qual és Enric Sopena i compta amb les il·lustracions de David Ramírez. I l'altre, “La EZpaña de ZP” de César Vidal i il·lustrat per Franfer.

Els comics han estat sovint instrument per a la propaganda ideològica, de vegades buscat per gabinets de comunicació, de vegades volgut pels editors o els dibuixants, de vegades tan sols realitzats per aconseguir diners aprofitant les campanyes. Però cal admetre que és un nou públic, que els còmics poden humanitzar els candidats, mostrant-los més o menys naturals o més o menys poderosos. I és un públic important, cada vegada més, al que se sol deixar de costat a l'hora de pensar en màrqueting electoral.
A més, que pensaríem com a electors si en el nostre còmic favorit aparegués aquesta imatge?:


- Article re-publicat a ComiCat (via fonamental)

Al gener es va inaugurar la nova xarxa social de la comunitat del Partit Socialista francès, Lacoopol.fr. Aquesta "política de cooperació és la xarxa social de tots aquells i tots aquells que volen discutir i actuar a l'esquerra", anuncia la pàgina d'inici. Tal com indiquen a 01Net, el lloc permetrà que els partidaris i militants del Partit Socialista s'organitzin, comparteixin continguts, discuteixin, i mobilitzin a l'organització sobre el terreny.

L'objectiu és equipar d'eines de comunicació i d'activitats a les 4.000 seccions del PS, que el secretari de cada secció pugui facilitar als grups de gestió invitacions a esdeveniments, importar contactes d'altres plataformes (correu web, missatgeria instantània, Facebook...), que els militants sàpiguen on s'han distribuït fulletons i on es realitzen activitats a través de de geolocalització, etc.

El desenvolupament de Lacoopol.fr va començar el juny passat i vint seccions ho han estat provant a partir de setembre. Lacoopol.fr ja té 150 grups i 5 000 subscriptors, tot i que sigui una xarxa social tancada no ajuda que persones curioses (i m'incloc) puguin veure què fan, com s'organitzen i on tindran lloc les seves accions.
La setmana anterior, el 8 de gener, va ser l'UMP, el partit de Sarkozy, qui va treure la seva pròpia comunitat denominada "Les créateurs du possible" (els creadors dels possibles).
El lloc, bastant auster, no només està obert als militants dels partits sinó també a qualsevol usuari i es basa especialment en la participació i en la recollida d'idees i propostes i iniciatives (nacionals i locals, projectes, debats ...) per posar en pràctica accions concretes.

Té tres espais bàsics: les iniciatives (de moment 1.600, que poden ser votades i qualsevol pot afegir la seva); prés de chez moi (a prop de casa meva), amb les activitats segmentades per territori; i el meu espai personal, que funciona com a xarxa social i que, com lacool.fr, pot connectar-se via facebook.

Sembla ser que ja ha començat la campanya electoral a les municipals de 2011. Si des de fa unes setmanes es veuen moviments per part del PSC i especialment CiU, ara és ERC qui es comença a moure's. En un principi sembla que ho farà a través de la web "Esquerra t'escolta", que ja els va donar rèdits durant el 2006, en aquell cas buscant propostes electorals per a les autonòmiques.

Però ara s'ha canviat el format. Si la campanya i la presència a la xarxa és bàsica, no ho és menys la presència al carrer. Per això aquest dissabte 6 de febrer organitzen 17 parades informatives per tots els districtes de Barcelona, on de 10h a 14h donaran a conèixer la campanya i recolliran en mà peticions i queixes dels veïns i veïnes. És a través de la web on es centralitzen les propostes i on es pot trobar tota la informació, i, se suposa, on es penjaran totes les propostes, idees, queixes i especialment respostes donades als ciutadans.

Ara la web està renovada i posada al dia amb les darreres novetats de campanya en xarxa: esdeveniment a Facebook, Flickr, Youtube, Twitter i un google maps on se senyala on es faran totes les trobades.


Amb aquesta campanya la Federació de Barcelona d'ERC vol apropar els càrrecs electes i la ciutadania, oferint la possibilitat que tothom que vulgui s'hi adreci amb el compromís que totes les peticions seran respostes individualment per un Regidor/a, la Diputada o un Conseller/a de Districte.

Si al 2006 estar a la xarxa volia dir potser modernitat, al 2010 estar a la xarxa vol dir especialment organització i difusió (també per a actes presencials). I aquest n'és un altre exemple.

Ahir es va convocar una reunió amb blocaires i el Conseller d'Educació de la Generalitat de Catalunya, Ernest Maragall, per a explicar-nos el que fan i per a rebre feedback sobre el que podrien fer. L'excusa era presentar-nos les noves eines que van sortir a la llum el passat 19 de gener, quan el Departament d’Educació va posar en marxa el seu propi bloc, canal a Twitter i canal a YouTube.Ismael Peña ja ha fet un molt bon resum i una molt bona reflexió sobre l'acte. En el seu post parla de tres estratègies que es donen alhora i que són necessàries en el departament, tal com ens va explicar el conseller o tal i com van anar sorgint durant l'acte:

1. Una estratègia de govern obert, de democràcia electrònica, perquè la ciutadania pugui participar en els debats i decisions del govern en matèria d'educació.
2. Una comunitat de pràctica i d'aprenentatge, per a que els educadors (i la comunitat educativa en general) puguin intercanviar coneixements sobre metodologia educativa i TIC, així com reflexionar sobre la implantació d'aquestes a l'aula.
3. Un canal on el treballador i la direcció poguessin tractar les seves qüestions laborals de forma oberta i participativa, qüestions laborals que, sovint, s'encavalquen amb aspectes d'interès general (punt 1) o metodològic (punt 2), el que ha comportat que molts professors "prenguessin per la força" les noves eines per a aquest últim propòsit.

La conselleria (i opino com l'Ismael) sembla que ha llançat la seva estratègia a la xarxa pensant en el primer punt, tot i que ara mateix no crec que sigui tant un "govern obert" com "una eina de comunicació per a un govern més obert". El conseller Maragall ens va parlar al principi de l'acte de problemes de comunicació, de que les coses no s'entenen (o no s'expliquen bé, hi afegiria), i de que quan la informació no arriba adequadament als interessats (treballadors, famílies, societat) pot no entendre's, i llavors són els rumors i el boca-orella el que pot fer empitjorar les coses i "derrotar a l'administració".
Tot i així, el conseller va voler expressar en tot moment que el departament vol comunicació, no vol propaganda. Amb aquestes noves eines volen apropar-se a la ciutadania allà on molta hi és, a la xarxa, intentant canviar el rol entre societat i servidors públics.

Durant la presentació, en canvi, es va veure por, pànic, al que passarà. En paraules de Xavier Vidal, cap de comunicació, estan "acollonits" pel que passi en un futur amb aquestes eines i amb el seu ús en el futur per part de la ciutadania.
El departament dóna servei a 3.000 centres públics i té 100.000 treballadors. Molts d'ells es queixen que no tenen una manera clara de conèixer les informacions que el Departament els ha de donar. Aquesta és una de les raons de crear aquests canals online, en canvi, molts treballadors utilitzen els comentaris al nou bloc per a expressar queixes constants del que passa als seus llocs de treball. Tal com comentava la Trina Milan, de 100 comentaris rebuts, 3 oferien idees i la resta eren queixes que no tenien a veure amb el contingut dels posts.

El departament d'educació, com la resta de departaments, té tres dimensions, la dimensió de govern, la dimensió d'administració d'una temàtica (l'educació) i la dimensió de patrons de treballadors. Cal deixar clares aquestes diferències, i potser, pensar que si al bloc hi ha tot de queixes és perquè els treballadors no han trobat cap altre lloc on expressar-se.
Si això els fa por, com va semblar, potser que no obrin més canals de comunicació.
És a dir, que hi hagi canals de comunicació entre l'administració i la ciutadania és una gran noticia, i han d'estar contents, molt, de l'èxit aconseguit. Porten tres setmanes, és poquíssim temps per a veure resultats, tot i que ja són visibles i molt bons.

La trobada d'ahir, si demostra una cosa, és que hi ha interès, per part de la conselleria però també per part del mateix conseller, en aprendre, en comunicar-se, en aconseguir idees i en millorar aquestes eines de comunicació, no només en la vessant comunicació administració-ciutadania, sinó en la millora de les idees per a una educació de futur i per a que el bloc no sigui només una eina emissora de la conselleria, sinó de totes les coses positives i innovadores que es fan a les escoles de Catalunya per part del professorat. Aquest ha de ser l'objectiu, segons la meva opinió. L'objectiu és millorar l'educació, amb l'ajuda de tots.

Durant la trobada es va veure una problemàtica greu, i és que es nota una dicotomia clara i enorme entre la conselleria i els seus treballadors. Algú va dir que és com si a un partit de futbol portessin una samarreta diferent encara que estiguessin en el mateix equip. No sóc ningú per a donar consells, però el que s'ha vist aquestes setmanes és que el professorat utilitza la xarxa també per a comunicar-se amb la conselleria, i si ho fa així és que o bé no tenen altres canals per a fer-ho o bé els altres canals no funcionen. També és obvi que (tal i com diu algun comentari) així es desfoguen, anònimament. Però si se'ls respon deixaran de desfogar-se i canviarà el comportament. Veuran que no és un paripé sinó una eina que els pot ser d'utilitat.

En Xavier Vidal es queixava (amb raó) de que per ara al bloc no hi ha participació, només crítiques que no tenen a veure amb els continguts que s'hi pengen. Doncs potser cal pensar alguna cosa per a millorar la comunicació. Potser cal crear un altre canal per a que el professorat es comuniqui directament amb la conselleria i que aquests els puguin respondre o enviar la seva queixa a la persona corresponent. Si hi ha comunicació hi haurà confiança, i si hi ha confiança hi podrà haver una comunitat de persones que puguin aportar idees o col·laborar.
La confiança ha de vèncer la por. Ha de portar curiositat i per últim interès i col·laboració.

La conselleria d'Educació ja està sent un exemple per a múltiples conselleries (per exemple el bloc del PTOP (tot i que va sortir abans) o el Twitter de la conselleria de treball (que comença precisament avui)) i està aconseguint tenir una identitat digital basada en la seva reputació, que es crea a través del que diuen i del que responen. Cal que continuïn, que no es deixin espantar per les crítiques i que segueixin amb la idea. Cal buscar la comunicació i la participació. Si es queden a mitges, aquest projecte, com va dir Gutiérrez-Rubí, només serà una anècdota.
Han passat tres setmanes, tenen tot un món per endavant.

Els presents vam ser: Ramon Barlam, Albert Criado, Miquel Duran, Albert Garcia Pujadas, Saül Gordillo, Francesc Grau, Antoni Gutiérrez Rubí, Jordi Jubany, Josep Martínez Piñero, Albert Medran, Miquel Pellicer, Ismael Peña López, Xavier Peytibi, Jordi Roca Font, Xavier Rosell, Pilar Soro, Xavier Suñé, Dani Gàmez, Francesc Grau i Artur Tallada.

L'aproximació i la proximitat dels polítics i els ciutadans es veu de vegades com a inaccessible. La possibilitat (o el pensar que és impossible) de parlar amb ells fa que sovint els polítics siguin vistos com persones estranyes, fora de la vida comuna dels "mortals".
Tanmateix això no és així. Un polític és una persona com qualsevol, amb una agenda més complicada normalment, però que sol ser molt més accessible del que creiem.

Sens dubte no és fàcil quedar amb el president del govern o el president de la Generalitat i prendre un cafè, però no és tan complicat (o molt menys del que la majoria de gent pensa) quedar amb un diputat, un regidor, un candidat o un càrrec públic. N'hi ha prou de vegades amb un correu electrònic o una trucada perquè més aviat o més tard aquest encontre es pugui realitzar.
De vegades molts ciutadans pensem que els polítics viuen a part, però no és veritat. Els ciutadans hem de poder parlar amb ells. Tanmateix de vegades molts polítics pensen que realment viuen a part. Això ja és més problemàtic, per a ells i per als ciutadans.
Un polític que vol servir a la seva ciutat, país, poble... no pot allunyar-se massa de la gent. No han d'oblidar que encara que no tinguin la porta del seu despatx oberta de bat a bat per a qui vulgui anar, de tant en tant han d'obrir una finestra.

En canvi, difícilment arribaran al nivell d'Elvis Presley. Llegeixo en el blog d'Orlando Jorge Mera una història mítica en la política americana. Mítica per lo desconeguda i curiosa que és, i perquè la foto d'aquesta trobada és encara de les més sol·licitades als arxius nacionals dels Estats Units.

Aquesta foto recull la trobada entre el president Richard Nixon i Elvis Presley, la llegenda del rock, presa a la Casa Blanca el 21 de desembre de 1970. En els anys setanta, tant Nixon com Presley estaven en moments molt difícils, i Presley que, en la seva vida havia escrit sols quatre cartes, li va escriure una carta al president Nixon, de cinc pàgines, sol·licitant-li una entrevista.

Presley va volar per sorpresa a Washington, i a l'avió va escriure aquesta carta, parlant del seu amor al país i que volia ajudar en alguna cosa, per exemple en la lluita contra les drogues. Va ser el mateix Elvis que va lliurar la carta en mà (que havia escrit al mateix avió) a l'agent de seguretat de la porta de la Casa Blanca, i se'n va anar al seu hotel.

L'endemà, des de la Casa Blanca, encara pensant que era una broma, el van cridar per quedar aquell mateix dia. L'encontre es va estendre per gairebé una hora. Dins de la conversa, Presley li va sol·licitar a Nixon que el nomenés "agent federal antinarcòtics", la qual cosa li va ser atorgat immediatament amb un "badge". Presley li va regalar a Nixon una "Colt 45", la qual està exhibida a la Biblioteca Nixon. Al seu torn, Nixon li va regalar a Presley diversos "souvernirs" de la Casa Blanca. El "badge" és avui exhibida a la casa de Presley a Graceland, al costat de desenes d'altres plaques de policia, ja que Presley feia col·lecció, de badges i d'armes.

L'interessant i curiós és que aquest encontre va romandre en secret, amb l'acord de Nixon i Presley, durant tretze mesos. Ni tan sols el servei secret ni les dames que van saludar Presley a la Casa Blanca no el van revelar a ningú, fins que un periodista, tretze mesos després, revisant les memòries del Suplent de Director John Finlator es va trobar amb la notícia que a "Elvis Presley se li havia atorgat una llicència com a agent federal antinarcòtics". Després la història és coneguda. Nixon renuncia de la Presidència dels Estats Units el 9 d'agost de 1974. Presley mor el 16 d'agost de 1977, amb una sobre dosi de drogues. Nixon es va cuitar en aclarir que eren "drogues legals", per evitar el contrast amb el fet que Presley morís amb una sobredosi, sent "agent federal antinarcòtics".

La història de tot el que va ocórrer darrere d'aquesta foto pot ser llegida aquí. Impressionant relat. Definitivament, en política, de vegades, el que no es veu és més important que el que es veu.
I, malgrat no ser Elvis, podem conèixer i parlar amb els polítics, encara que difícilment no serà el mateix dia que ho demanem.