Antoni Gutiérrez-Rubí va publicar ahir aquest post, que copio, presentant una eina senzilla que hem realitzat per conèixer de primera mà l'activitat online i saber quines eines utilitzen els diputats i diputades del Parlament de Catalunya, així com d'on són i de quin partit.
Aquest widget, anomenat "Parlament 2.0", es pot inserir a qualsevol pàgina web o bloc i és una eina molt visual i fàcil d'usar per estar en contacte amb els nostres polítics, que funciona com
a directori però també com una finestra digital per contactar-hi o estar al corrent de la seva actualitat i les seves activitats. També està disponible la webapp per a iPhone.
Actualment, el widget Parlament 2.0 analitza i enllaça amb tots els diputats/es actuals (a 21 de setembre). En iniciar-se la pròxima legislatura s'actualitzaran automàticament totes les dades amb els nous diputats del Parlament.
Espero que us sigui d'utilitat i, si hi ha algun error, si us plau, aviseu i el corregirem.
En analitzar la recopilació de totes les dades es descobreixen coses interessants, per exemple:
Twitter:
- Hi ha 47 diputats/es amb Twitter actiu (amb més d'un tweet el 2010)
- El 35% dels diputats/es del Parlament disposen de Twitter
- 14 dels 47 diputats de CiU té Twitter (30%)
- 17 dels 37 diputats del PSC té Twitter (46%)
- 8 dels 21 diputats d'ERC té Twitter (38%)
- 4 dels 14 diputats del PPC té Twitter (28,5%)
- 2 dels 12 diputats d'ICV té Twitter (16,6%)
- 1 dels 3 diputats de C's té Twitter (33%)
- Hi ha 27 diputats amb Twitter i 20 diputades
Blocs o web:
- Hi ha 62 diputats/es amb bloc o web (amb més d'un post el 2010)
- El 45,9% dels diputats/es del Parlament disposen de bloc o web
- 18 dels 47 diputats de CiU té bloc (38%)
- 21 dels 37 diputats del PSC té bloc (56,7%)
- 15 dels 21 diputats d'ERC té bloc (71,4%)
- 5 dels 14 diputats del PPC té bloc (35,7%)
- 2 dels 12 diputats d'ICV té bloc (16,6%)
- 1 dels 3 diputats de C's té bloc (33%)
Facebook:
- Hi ha 75 diputats/es a Facebook
- El 55,5% dels diputats/as del Parlament disposen de Facebook
- 28 dels 47 diputats de CiU té Facebook (59,5%)
- 12 dels 37 diputats del PSC té Facebook (32,4%)
- 17 dels 21 diputats d'ERC té Facebook (80,9%)
- 5 dels 14 diputats del PPC té Facebook (64,2%)
- 7 dels 12 diputats d'ICV té Facebook (58,3%)
- 2 dels 3 diputats de C's té Facebook (66%)
Resum de la presència online:
- 35% dels diputats/es és a Twitter
- 45,9% disposen de bloc o web
- 55% dels diputats/es és a Facebook
Exemples del WebApp per a iPhone:
Per inserir-lo en la vostra web o blog, copieu el que apareix en aquest enllaç i ajusteu-lo a la mida desitjada: http://www.gutierrez-rubi.es/parlament2.0/splash/
Més informació a EELECCIONES CATALANAS 2010
El Codi Da Vinci és una novel·la escrita per Dan Brown i publicada per primera vegada per Random House el 2003. S'ha convertit en un best seller mundial, amb més de 80 milions d'exemplars venuts i traduït a 44 idiomes, i amb una pel·lícula molt taquillera. Al llibre, l'Opus Dei estaria presumptament involucrat en una conspiració per encobrir la verdadera història de Jesucrist, que s'hauria casat amb María Magdalena i hauria tingut descendents que van arribar a França. La teoria exposada literàriament per Brown implica que el cristianisme hauria viscut conscientment dins d'una mentida forjada per l'Església Catòlica durant els últims dos mil anys. Això ha despertat gran quantitat de crítiques per contenir errors històrics, geogràfics, religiosos i culturals i per realitzar afirmacions sobre fets presumptament històrics sense aportar proves, però en molta gent alguna cosa va quedar, pensant que una mica de veritat tenia. A més, es va demostrar que els boicots i queixes de l'església (sobretot de l'Opus Dei) tan sols aconseguien donar-li més importància els continguts del llibre.
El 2006, el 22% de britànics havien llegit la novel·la, i d'ells, un de cada tres creien que el Priorat de Sió existia. Així, en ple apogeu de vendes de la novel·la, l'església es va adonar de que era impossible frenar el pensament de la gent, i que no era possible convèncer al poble que alguna cosa del que deia la novel·la no tenia sentit, especialment quan aquestes històries ja havien estat escoltades al llarg dels anys. Va ser llavors, el maig de 2006, quan la diòcesi de Wesminster va crear el "Da Vinci Code Response Group", un grup de persones que a base d'un bon entrenament podien fer comentaris sobre la pel·lícula i el llibre, i respondre a dubtes per desacreditar-la. El grup estava coordinat per Austen Ivereigh, el Cardenal Arquebisbe de Westminster i director d'Assumptes Públics. No era un òrgan oficial de l'Església Catòlica i contenia diversitat d'opinions i persones, entre elles un abat benedictí, dos sacerdots, teòlegs i acadèmics, així com els membres de l'Opus Dei i laics catòlics que treballen en comunicació. I, tal com indiquen a la seva pàgina web: "el grup s'ha format a causa que el codi Da Vinci (CDV) és el comerç d'una ficció explicat com un fet real. Creiem que el CDV és divertit i innocu en la mesura que es tracta com una ficció. Nosaltres no creiem en condemnes, boicot o protestes. [L'existència del grup és perquè la pel·lícula] és una trampa creada per Dan Brown: que l'Església està a la defensiva perquè està involucrat en un encobriment".
Des de la seva pàgina web deixaven números de contacte, argumentaris, respostes, crítiques raonades a la pel·lícula, etc... també es podien descarregar fullets informatius i infinitat de recursos, tot online. De manera offline, es van escriure cartes al director en diaris, es va participar en debats, etc... I tot això va ser molt més important que no boicots.
En l'actualitat, aquesta classe de comitès han sortit de nou a la llum amb la visita del Papa al Regne Unit, al mig dels escàndols de pederàstia. Així, i "casualment" també des de la diòcesi de Westminster, s'ha creat "Catholic Voices", que com indica Rey Lennon, es tracta d'un equip de 20 persones laiques (és a dir, no sacerdots), d'entre 20 i 40 anys, que després d'haver-se preparat durant mesos, ara està a disposició de la premsa, per explicar i defensar, amb fonaments, la posició d'un catòlic normal i participar dels innombrables debats sobre el tema que s'estan donant en aquests dies. Es tracta de speakers laics, que són estudiants universitaris, docents o professionals. Els membres de Catholic Voices van aprendre a respondre preguntes, a moure's en una entrevista davant de micròfons i càmeres, de manera convincent, sobre temes que van des de la prohibició de l'ús del preservatiu fins a l'escàndol dels abusos sexuals. La seva funció és sobretot defensar la resposta del Papa.
Resulten curiosos aquests grups de resposta, però en realitat no són res nou. En els anys 20, als Estats Units, es va crear el comitè Creel, format per joves comunicadors, psicòlegs i sociòlegs, contractats per crear un brou de cultiu als Estats Units i influir en l'opinió pública, generant un sentiment patriòtic per intervenir en la primera guerra mundial. Entre les seves idees trobem els "comitès d'homes de 4 minuts". Van aconseguir 75.000 voluntaris, i allà on hi havia un debat se'ls podia trobar. En aquell temps, els oradors aprofitaven els descansos en cinemes i teatres, esglésies, sindicats ... per aixecar-se i donar el seu discurs. Una xerrada precisa a favor de la guerra, recolzant la intervenció dels Estats Units, i de només 4 minuts com a màxim. Van fer un milió de mítings, amb la qual cosa van arribar a cent milions d'oients (als Estats Units hi havia 120 milions de persones).
I és que tenir gent preparada per respondre, i no només en els mitjans de comunicació, sinó als barris , les comunitats veïnals i fins i tot entre amics, és quelcom bàsic per a la comunicació.
El passat divendres vam realitzar un Beers&Politics on vam comptar amb la participació de Pau Canaleta, consultor en estratègia electoral, política i empresarial, que fa poc ha publicat un llibre sobre estratègia electoral on s'analitzen de manera pràctica i senzilla com es construeixen les campanyes electorals actuals per aconseguir una estratègia electoral guanyadora. Divendres, en Pau ens va parlar de quina ha de ser l'estratègia adequada en una campanya electoral, explicant-ho en l'entorn català.
L'estratègia és un camí per arribar a un objectiu en un entorn competitiu, i cal establir uns punts bàsics:
1. Quin és el nostre objectiu?
- Què volem aconseguir? Per què?
- Hem de visualitzar l’objectiu, l’hem de definir
- Per això ens hem de projectar al futur i descriure’l, sense perdre de vista la realitat. En el cas de les eleccions: quins resultants volem obtenir? Quants escons volem? Quantifiquem-ho.
- Cada partit politic té el seu propi objectiu: guanyar, ser determinant, crèixer, sortir elegits, etc.
2. Per això hem de saber molt bé els punts d’inici i arribada del camí: D’on venim, on estem i cap on anem.
- Per definir millor cap on anem, hem de saber com estem el dia que ens posem a treballar: Diagnòstic
- Biblioteca: històric electoral, dades sociodemogràfiques, padro, cens, etc.
- Enquestes varies: quantitatives i qualitatives
- Estudi dels actors: DAFO dels actors
Si ens equivoquem al saber ON estem, la nostra estratègia sera equivocada.
3. Definir el Terreny de joc
El terreny de joc són els temes que guiaran l’elecció, són els temes a l’entorn dels quals es decidirà l’elecció. NO necessàriament són l’agènda mediatica sinó el que farà a l’elector mobilitzar-se o decidir el vot.
- Quin terreny de joc tenim? Ens afavoreix?
- On ens sentim més segurs? Canviarem el terreny o ens adaptarem?
4. Posicionament. És l’objectiu real de l’estratègia electoral. El resultat final és una conseqüència.
- On ens hem de posicionar? En la ment de l’elector!
- En quin sentit? En el terreny de joc.
- Quins terreny de joc són possibles? Quins temes o eixos poden capitalitzar l’elecció? Hem de veure quin terreny de joc ens afavoreix més i portar l’elecció a aquell terreny.
- Com ho farem? A través de les 3 armes de l’estratègia electoral: Candidat, Missatge i Comunicació. En funció del terreny i de les nostres armes, decidirem la nostra estratègia: ofensiva o defensiva. Són les estratègies que s’adapten a les eleccions, no al revés.
- Tota estratègia electoral té com a objectiu: 1. Que els teus vagin a votar (Necessari), 2. Que els del principal rival no hi vagin (Notable), i 3. Convèncer als indecisos (Excel·lent)
I com s’adapta l’estratègia al cas català? Abans les eleccions només s’entenien per l’eix dreta-esquerra. IPSO França va proposar un altre eix per explicar el pas de votants del PC al FN: l’eix obertura-tancament. Neix l’estructura bidimesional del vot. A Catalunya sempre hi han dos eixos superposats: eix nacional i eix dreta-esquerra. En funció del tipus d’elecció s’activa un eix o l’altre. L’eix definirà força el terreny de joc.
A Catalunya ens trobem amb un comportament centríped: tots els partits van cap al centre. El centre electoral és el centre-esquerra catalanista. En canvi a d’altres lloc és diferent. Per exemple, a Euskadi, on hi ha un comportament centrífug: ningú vol el centre. El trasvals de vot només es realitza entre partits del mateix eix.
La lluita dels 2 eixos és la lluita del terreny de joc. Cada partit vol imposar el seu eix: CiU i ERC el nacional i PSC, PP i ICV, el dreta-esquerra, però a Catalunya només guanya l’elecció qui sap creuar la ratlla del catalanisme.
Quatre són els temes que marcaran les eleccions del 28N: el canvi, la crisi, el sobiranisme i, en menor mesura, la inmigració. I a partir d’aquests temes, en Pau ens va fer una anàlisi de l’escenari actual:
- CiU té un clar avantatge, per què tots els temes l’afavoreixen. Juga en terreny propi, però té el handicap que necessita tots els vots possibles. No en pot cedir cap
- El tema principal és el Canvi i de fet, tots s’hi refereixen d’alguna o altra manera: Comença el canvi, el Canvi real, la independència és el canvi, etc.
- L’independentisme com a tema de campanya està una mica sobredimensionat, bàsicament per què als 3 partits grans els interessa: a CiU, perquè ha de mantenir l’eix nacional com a marc del terreny de joc, ja que l’afavoreix, al PSC per què les noves candidatures independentistes i especialment en Laporta, poden guanyar terreny a CiU i treure’ls-hi vots, i a ERC perquè l’independentisme és el seu terreny de joc natural i a més, fa que no es parli del tripartit. Tot això, pot afavorir a un quart partit.
- Estratègies dels partits:
- CIU: Defensiva light. Tenen avantatge i l’han de mantenir
- PSC: Defensiva arriscant. Han de defensar l’obra de govern però han de remontar les enquestes
- ERC: Defensiva a l’atac. Han de defensar el seu terreny que està molt assetjat (l’independentisme) però recuperant el terreny perdut
- ICV: A l’ofensiva. No tenen res a perdre
- PP: A l’ofensiva, han d’aprofitar l’avantage que tenen a nivell espanyol
- C’S: Ofensiva per sobreviure
- Laporta i Reagrupament: Ofensiva total
Moltes gràcies al Pau i als assistents. Ens veiem al proper Beers&Politics, que per cert, serà sobre enquestes electorals i on podrem fer una porra sobre les eleccions. En vam fer una divendres, de proba, i aquests són els resultats (mitjana de tots els participants): CiU 59; PSC 33; ERC 15; PPC 13; ICV 11; C’s 0; SC 4.
També parlen del B&P Edgar Rovira, Pau Canaleta i Janquim.
Que l'etern president d'Egipte, Hosni Mubarak, de 82 anys, té bona premsa al seu país no és cap novetat. Els mitjans de comunicació solen lliurar-se a la causa defensant sempre el seu nom, figura i actuació. És el gran líder des que el 1981 rellevés el president Anwar Sadat, assassinat per extremistes contraris a l'acord de pau amb Israel. Fa 29 anys que governa i fins a l'any pròxim no hi ha eleccions.
A més, es diu que està greument malalt, amb cancer de pàncrees. La inquietud que suscita la salut del líder egipci té fonament. El principal aliat d'EUA al Pròxim Orient té encara un gran pes geopolític i el president és una força d'estabilitat a la regió. Mubarak mai no ha nomenat un vicepresident i totes les fonts consultades coincideixen que el faraó dificilment abandonarà el seu tron llevat que tingui assegurada la reelecció d'algú de la seva confiança (es diu que hi ha una campanya "no oficial" a favor del seu fill i una altra d'"oficial" perquè no es pugui presentar Mohamed el Baradei, que inclou un canvi de lleis perquè no pugui ser candidat). Però la inquietud no és només internacionalment, sinó que el governant d'Egipte, amb mà de ferro fins fa 5 anys (va relaxar els estàndards democràtics per presentar-se a eleccions), ostenta un poder suprem al seu país i vol que se li continuï veient fort, sa i sobretot amb una forta presència internacional.
Tot això explica la imatge apareguda al diari Al Ahram, diari governamental en el sentit literal de la paraula ja que el Govern és un dels seus principals amos. Aquest no és un diari més. Tot el que es publica allà té suma importància perquè reflecteix les opinions de l'establishment que al cap i a la fi és qui decideix la identitat dels seus editors. La seva tirada supera el milió d'exemplars i és dels més llegits.
La imatge, com molts haureu vist per televisió, fa referència al passeig per la catifa vermella a la Casa Blanca del president nord-americà, Barack Obama, liderant els participants en la solemne cerimònia de la represa del diàleg israelopalestí. En la imatge real, Obama avança ferm al capdavant del grup, escortat en primera instància pel primer ministre israelià, Benjamí Netanyahu i el president palestí, Abu Mazen. En els costats, els dos padrins regionals del procés de pau renovat: el rei Abdala de Jordania (dreta de la imatge) i Mubarak (esquerra).
En canvi, en la imatge que es va publicar al diari egipci, miraculosament Mubarak no només no apareix en un costat, sinó que fa d'amfitrió de tots a la Casa Blanca, anant per davant del propi Obama. Això sí, en el photoshop l'han posat al revés, suposo que quedaria millor.
No ho pregunti, no ho digui (en anglès Don’t ask, don’t tell) és l'expressió amb què es coneix popularment la política sobre homosexualitat de les forces armades dels Estats Units, que estableix la legislació federal. La llei, establerta per Clinton el 1993 (abans es preguntava a tots els nous reclutes si eren homosexuals) prohibeix a qualsevol homosexual o bisexual revelar la seva orientació sexual o parlar de qualsevol relació homosexual, mentre estiguin servint en l'exèrcit. És a dir, la llei prohibeix a qualsevol que "manifesti la seva tendència o intenti mantenir pràctiques homosexuals" servint en les forces armades dels Estats Units, perquè "podria crear un risc inacceptable per als alts estàndards morals, el bon ordre i disciplina, i la cohesió de la unitat que és l'essència de la capacitat militar", però tanmateix, també obliga a no preguntar ni a dir la tendència sexual. Des de 1993 (abans deuria ser pitjor), 13.400 militars han estat expulsats en investigar la seva condició sexual (alguns amb acusacions tals com que en no anar amb prostitutes segur que era gay).
La passada setmana, aquesta llei que prohibeix als homosexuals servir en l'exèrcit ha estat declarada inconstitucional per Virgínia Philips, una jutge federal nord-americana, que va sol·licitar una petició judicial per bloquejar la llei coneguda com 'Don't ask, don't tell'. Aquesta és la major acció legal contra aquesta llei que durant dècades ha generat polèmica i que el president Barack Obama va assegurar que canviaria abans de desembre de 2010.
Aquesta decisió ha creat molta controvèrsia al país, i, per tant, moltes cerques a google sobre el tema. I aquesta gran quantitat de cerques ha fet que ambdós partits, el republicà i el demòcrata, hagin usat adwords (anuncis patrocinats amb paraules clau) per donar a conèixer el seu missatge. Aquesta setmana, als Estats Units, aquells que escrivien al cercador la frase "don't ask, don't tell" o "gais in the military", per exemple, veien un anunci patrocinat del partit republicà (el seu grup de suport a gais, Log Cabin) i un altre del partit demòcrata parlant de la política d'Obama contra aquesta llei. Ambdós anuncis estan d'acord amb la decisió de la jutge Philips, però aprofiten per donar a conèixer els seus missatges i, de passada, recaptar fons i contactes.
Es tracta del que a Techpresident anomenen "campanyes d'actualitat". S'aprofita qualsevol tema candent per realitzar anuncis patrocinats a google, molt visibles, però que duren poc, fins al pròxim tema d'actualitat al país. Seria una cosa així, per exemple (i és només un exemple hipotètic) com si Rafa Nadal guanya l'Open dels Estats Units, i es pengés un anunci patrocinat durant dos o tres dies, que enllacés a les polítiques sobre esport d'algun partit, per descomptat amb una foto de Nadal amb algun polític.
Són campanyes curtes, no massa cares, i de molta visibilitat. Tanmateix, s'ha d'estar molt atent i encertar amb la campanya de paraules clau a realitzar, i sens dubte amb la informació a mostrar. En anteriors eleccions, ja des de 2006, s'han usat adwords en campanya sobre temes genèrics: atur, terrorisme, ocupació... però és ara quan comencen a usar-se en temes d'actualitat, relacionant-los amb alguna política concreta del partit.
Les relacions personals, amb els teus veïns, a 
l'hora de captar vots, són una eina fonamental per mobilitzar votants, o almenys per a tenir segmentat al teu públic exponencial. Sovint, tanmateix, és complicat de fer ja que la burocràcia (llistes enormes de portes a les que trucar i portes trucades amb l'informe de cada possible votant contactat) impedeix aprofitar tot aquest ingent treball que fan els voluntaris. La feina d'un voluntari porta a porta significa una despesa de temps, energies i de passió inquantificable, i aquesta és la principal raó que aquests resultats obtinguts siguin utilitzats correctament.
Una cosa així ha hagut de pensar l'equip de campanya del partit demòcrata nord-americà, que ha creat una eina, instal·lable en qualsevol iPhone o iPad, que permet saber on cal anar, qui ha anat, que votarà cada veí, i especialment que controla quantes cases ha visitat cada voluntari. Així, el Comitè Nacional Demòcrata va anunciar el passat 1 de setembre que s'ha realitzat una actualització de la seva aplicació per al iPhone i l'iPad, que ara inclou un conjunt d'eines de canvassing (porta a porta). La nova aplicació permet retirar ràpidament les dades sobre els votants en un territori (incloent mapes del lloc on viuen), trobar informació sobre cada votant contactat que es pot passar als contactes interessats, i, important, no perdre de vista el que els organitzadors de camp estan aprenent de seus temps dedicat a perseguir els votants.
Indispensable veure aquest vídeo per a entendre que es tracta. Va una mica ràpid, pel que recomano anar parant-lo per veure tot el que l'eina pot fer.
Per descomptat, l'aplicació té a més altres característiques: rebre alertes i notícies al moment, trobar esdeveniments propers, fotos, vídeos, argumentarios i donacions.
Sovint parlo de curiositats històriques o tradicions que tenen a veure amb la política, i normalment són d'altres països, però mai d'aquí. És per això que avui volia escriure sobre quelcom que el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va explicar el passat divendres en l'acte d'homenatge a tots els presidents del Parlament.
Després de la guerra civil, el Parlament català es va exiliar amb el seu president al capdavant, Josep irla. Aquest, una vegada afusellat el president de la Generalitat Lluís Companys el 1940, va ser nomenat el 124è president de Catalunya, i per tant, el càrrec de president del Parlament va ser ocupat per una altra persona. Respectivament: Antoni Rovira i Virgili (1940-1949), Manuel Serra i Muret (1949-1954) i Francesc Farreras i Durán (1954-1980).
Francesc Farreras (Manresa, 1900 - Cuernavaca, Mèxic, 1985) va seguir mantenint viu el Parlament elegit pel poble el 1932, durant tota la dictadura de Francisco Franco. Un dia abans de les eleccions de 1980, les primeres eleccions catalanes des de 1932, va enviar des de Mèxic la seva carta de renúncia al Parlament. Anava a nom de "President del Parlament", ja que ni tan sols no sabia qui seria el seu substitut. D'aquesta manera, s'enllaçava la recuperació de les llibertats democràtiques i d'autogovern amb la legalitat republicana d'abans de la guerra, representant, en paraules de Joan Rigol, la continuïtat de les institucions en la història.
Un cop realitzades les eleccions, el primer president del Parlament després de 40 anys, Heribert Barrera, i com primer acte, va llegir la carta de Farreras: "En constituir-se el nou Parlament de Catalunya, creiem que els que hem mantingut el primer Parlament, amb penes i i treballs i a costa de grans sacrificis, ja podem renunciar al nostre càrrec, amb tota la dignitat amb què l'hem mantingut des de 1932. Així propiciem que, amb el nou Estatut, hi hagi un únic Parlament, amb un nou president, una nova mesa i també un nou president de la Generalitat, que nosaltres acceptem i acatem amb l'esperança que puguin emprendre la tasca de presentar al món una Catalunya-Estat, amb la pròpia llengua: la catalana. Escric quan no sabem ni els noms dels nous diputats ni el de les persones que ostentaran els càrrecs d'una i altra presidència. Per això és més adequat que ens afanyem a dir que acatem les noves institucions. Per a mi, i crec que per a tots els diputats que ens hem mantingut fidels al mandat del poble, els nous presidents són, des de la seva presa de possessió, els nostres presidents".
Aquesta carta, lliurada llavors a Heribert Barrera, és col·locada per cada president del Parlament l'últim dia del seu mandat en un calaix de la seva taula, ja buida, per a que el futur president la rebi i la llegeixi. Ja ha passat per mans de Miquel Coll, Joaquim Xicoy, Joan Reventós, Joan Rigol i Ernest Benach. I serà a la taula del pròxim president del Parlament, que es coneixerà aquest mes de desembre.
El pròxim divendres 17 de setembre celebrem un nou Beers&Politics. En aquesta ocasió el títol de la jornada és "L'estratègia electoral en les eleccions catalanes", a càrrec de Pau Canaleta, consultor en estratègia electoral, política i empresarial, que fa poc ha publicat un llibre sobre estratègia electoral on s'analitzen de manera pràctica i senzilla com es construeixen les campanyes electorals actuals, per aconseguir una estratègia electoral guanyadora. A través del seu blog, Estratega, ens dissecciona habitualment els secrets de les estratègies electorals dels partits, en especial les dels partits catalans.
El lloc serà el bar Catalluna (C/ Encarnació, 21), com no, al barri de Gràcia. A prop de metro Fontana i metro Joanic.
Solem reunir de 15 a 25 persones i funciona així:
1. Algú és ponent principal i parla 15 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)
Espero que ens vegem allà.
Confirmeu, si us plau, la vostra presència en l'esdeveniment de Facebook.
Resums d'altres trobades:
- "Com escriure un bon discurs", amb David Redolí
- "La campanya electoral britànica", amb Edgar Rovira
- "La campanya xilena", amb Francesca Parodi
- "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé
El fotògraf George Tames va cobrir Washington DC durant quatre dècades (1945-1985), per al diari New York Times, i és recordat especialment per una fotografia: "The Loneliest Job" (el treball més solitari). Una fotografia del president John F. Kennedy mirant per la finestra al sud del despatx oval. Des de darrera, sembla com si el president nord-americà portés el pes del món a sobre.
Encara que la foto va ser presa el 10 de febrer de 1961, la imatge més endavant tindria un significat més simbòlic, ja que durant la Crisi dels Míssils, el New York Times va batejar la foto, "la més solitària feina del món". La foto va ser una de les favorites del president Clinton, que la va penjar a la seva oficina presidencial privada al segon pis de la de la Casa Blanca.
És molt interessant la visió de George Tames de la Casa Blanca. Per a més informació podeu llegir una entrevista sobre els seus 40 anys d'experiències a Washington, o contemplar les seves millors imatges, al NY Times o al MOMA.
Vía Iconic photos.
El seminari Personal Democracy Forum és, potser, l'esdeveniment del món amb més concentració d'investigadors i “gurús” sobre la relació entre Internet i política, democràcia i administració. Es realitza anualment als Estats Units i els seus ponents són els principals investigadors i pioners en la implementació de les noves tecnologies en la política i en la participació política. Els seus fundadors són Andrew Rasieg y Micah L. Sifry.
El pròxim 4 i 5 d'octubre, el PDF creua l'Atlàntic i per segona vegada té lloc fora d'Estats Units. El segon PDF Europe tindrà lloc, de nou (i per sort per a mi) a Barcelona, al TNC.
Stephen Clark. Webmanager, European Parliament (Belgium)
Guilhem Fouetillou. CEO of Linkfluence (France)
Martin Gelin. Web Strategist, Socialdemokraterna (Sweden)
Stefan Hennewig. Head of Marketing and Communications, CDU (Germany)
Ghaffar Hussain. Head of Training & Consultancy, Quilliam Foundation (UK)
Birgitta Jonsdottir. MP, IMMI (Iceland)
Andreas Jungherr. Consultant, CDU (Germany), Consultant, CDU (Germany)
Bente Kalsnes. Communication Advisor, Origo (Norway)
David y Christopher Mikkelsen. Co-Founder, Refunite.org (Denmark)
Ronny Patz. Advisor, Transparency International (Brussels)
Marko Rakar. Political Blogger, Pollitika.com (Croatia)
Marietje Schaake. Member of the European Parliament, D66 (Netherlands)
Bryan Sivak. CTO, District of Columbia (USA),
Benoit Thieulin. Founder, La Netscouade (France)
John Tolva. Director of Citizens and Technology, IBM (USA)
Julius van de Laar. 2009 Online Campaign Advisor to the SPD (Germany)
Entre els temes a tractar aquest any, s'inclouen el moviment de la transparència governamental, les ciutats intel·ligents, les iniciatives ciutadanes, la llibertat a Internet, pirateria informàtica cívica i l'impacte d'Internet mòbil en la bretxa digital. Així mateix, també es parlarà de com les campanyes polítiques i organitzacions d'activistes estan utilitzant la web per a guanyar les eleccions legislatives, com els mitjans polítics estan canviant i la hibridació en el nou entorn online.
En resum, dos dies que crec seran apassionants per a tots als qui ens agraden aquests temes. Ara falta veure si hi vaig!
Juan Freire i Antoni Gutiérrez-Rubí han presentat un llibre conjunto,”32 tendencias de cambio: 2010-2020“, on s'enumeren les que consideren 32 tendències de canvi en la pròxima dècada, i que han dividit en set grans transformacions: tecnològiques, polítiques, de la informació, dels models de negoci, de les organitzacions, relacionals i urbanes.
Em permeto copiar aquí les 5 tendències de canvi en la política que ambdós han elaborat, i que considero de lectura obligada:
a. Els nous lideratges
L'organització tradicional dels partits polítics està seriosament amenaçada, no només per la imparable necessitat de canvi i de regeneració política que una ciutadania més crítica i autònoma reclama, sinó per la irrupció d'una cultura política radicalment diferent que s'alimenta d'una praxi comunitària, colaborativa i participativa que les tecnologies socials o 2.0 sustenten.
El model polític tradicional fonamenta l'autoritat en la jerarquia organitzativa, des del primer secretari a l'últim militant o simpatitzant. I aquesta autoritat no se sosté, fonamentalment, en el mèrit de les seves idees o en el seu lideratge per cohesionar i mobilitzar recursos i equips. La seva autoritat és poder, no necessàriament coneixement o capacitat. Una de les xacres d'aquest model és la incapacitat per seleccionar als millors... o per atreure'ls.
La política 2.0 posa en escac tal axioma organitzatiu. La comunitat política és molt més rica que el partit i promou i valora els nous lideratges que troben noves formes d'emergir sense prejudicis i sense cotilles. Lideratges transparents.
b. El final de l'agrupació i la comunitat política
El model de partit basat en les agrupacions territorials com a enquadrament bàsic per a la participació política serà depassat. El fet de demanar-li un ciutadà activista que vagi a una reunió tal dia a tal hora, perquè en una assemblea local es decideixi tal o qual representant en una llista de congrés o electoral, serà superat per una dinàmica més estimulant per aixecar una mà en una votació "per unanimitat". Per què assistir a reunions molt previsibles si em puc connectar i participar sense limitacions temps/espai? Els socialistes francesos van elegir la seva candidata en primàries online i també ho van fer els demòcrates nord-americans.
Els nous activistes volen participar del tot sense passar per la casella de sortida, gairebé sempre limitada i controlada. Els "culs de ferro" (expressió utilitzada en alguns ambients polítics per identificar a què guanyen assemblees gràcies a la seva capacitat per allargar indefinidament reunions) no podran frenar l'avenç dels activistes. Aquests faran política des de dins o des de fora. L'avenç és imparable.
Les comunitats organitzades sobre serveis de xarxes socials, com Facebook, Tuenti o Orkut, també estan marcant noves tendències per al desenvolupament de l'estratègia política en Internet, on es promocionen els grups de suport on i offline, i s'intenta implicar els més actius en el procés polític. L'afinitat (i la proximitat) és la paraula clau. Compartir el coneixement (i el poder) és la contrasenya del futur de la política.
c. L'activisme com a element de cohesió
La política 2.0 afavoreix l'activisme gradual, a la carta, espontani, organitzat, solitari o en xarxa. Aquesta mobilització d'energia per a l'acció, per al canvi, combina malament amb un model de partit pensat fonamentalment com a maquinària electoral i que ha anat abandonant a poc a poc les referències cíviques de l'activisme crític. Participar, alhora, en un campanya de mobilització o sensibilització contra la dictadura de Birmània, col·laborar amb Barack Obama des d'un altre país, o compartir vídeos de les concentracions per un habitatge digne amb altres persones a més de 500 quilòmetres de distància proporciona l'estímul necessari per sentir-se part de xarxes plurals i diverses amb què sumar la teva capital personal.
Les dificultats socials i polítiques a què ens hem d'enfrontar, en lo local i global, exigeixen que el talent i la creativitat latents a la xarxa penetrin i revitalitzin les estructures dels partits democràtics per actualitzar la seva concepció bàsica: la de servei públic. La xarxa batega
mentre les estructures partidàries llanguideixen. La cultura digital és una ona de regeneració social (d'allà la seva força política) que connecta amb moviments molt de fons en la nostra societat: plaer pel coneixement compartit i per la creació de continguts; al·lèrgia a l'adoctrinament ideològic; rebuig de la verticalitat organitzativa; fórmules més obertes i puntuals per a la col·laboració; nous codis relacionals i de socialització d'interessos; reconeixement als lideratges que creen valor; sensibilitat pels temes més quotidians i personals; visió global de la realitat local i creativitat permanent com a motor de la innovació. Hi ha esperança de nous lideratges. Però a la xarxa només es reconeix l'autoritat, no la jerarquia. Millor les causes que els dogmes.
d. La creativitat política
Les tecnologies 2.0 descobreixen talents creatius i estimulen la imaginació. La política serà més divertida i la retroalimentació entre els mitjans on i offline, entre els mitjans formals i els informals, obre noves oportunitats per a la comunicació política, on qualsevol iniciativa amb repercussió en la Xarxa té el seu impacte en els mitjans de comunicació convencionals.
La viralidad com a referència moderna i contemporània. Jocs, vídeopolítica, ciberaccions, wikis... Crea-ho, passa-ho, comparteix-lo, reinventa-ho.
e. La recuperació de la paraula i de les idees
Les tecnologies 2.0 reforcen el poder de la paraula. Són, més que mai, hipertextuals. Les consignes, la publicitat, la propaganda... tenen poc predicament en un entorn exigent amb les idees. Els nous activistes són, fonamentalment, constructors de relats i d'interpretacions. La seva passió per l'escriptura, pel text, pel missatge no per a de créixer i conviu molt bé amb la cultura de la imatge i el culte estètic. Estem descobrint persones que escriuen fantàsticament bé, que argumenten, que raonen, que convencen. La política 2.0 serà llegida i escrita per molts autors.
.
Més informació sobre el llibre a la web.
Presentació del llibre a Madrid (Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. Auditori 200. Dijous 9 de setembre de 2010, a les 19:30h). Esdeveniment a Facebook.
Presentació del llibre a Barcelona (CCCB. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Aula 1. Dimecres 15 de setembre de 2010, a les 19:30h). Esdeveniment a Facebook. Aquí hi seré!
Descarrega't el llibre (pdf)
Aquí tens la versió pdf del text que pots baixar-te lliurement, amb pròleg de Francis Pisani.
Les eleccions franceses de 1965 són les segones de la cinquena república, les primeres amb sufragi universal des de 1848, presentant-se al lloc l'anterior president, Charles de Gaulle, triat el 1958 (eren 7 anys de govern), contra un jove François Mitterrand i contra Jean Lecanuet. Ambdós havien vist la importància que havia tingut la televisió en la campanya de Kennedy, pel que en la seva campanya volien utilitzar aquest mitjà per a millorar les seves possibilitats de derrotar a De Gaulle, que eren possibles degut al fet que s'havia canviat el sistema electoral el 1962.
La televisió arribava a les llars franceses (eren gairebé 7 milions de famílies amb TV), i la manera de comunicar-se en política, per tant, també canviava. De Gaulle va renunciar a aparèixer en televisió. Estava bé en les enquestes i va pensar que no era necessari, i va seguir amb la seva campanya a ràdios i als carrers. Els seus contrincants sí que van aparèixer per televisió, i De Gaulle es va adonar que baixava en els sondejos de manera perillosa. No va ser fins llavors que va voler donar alocucions per televisió, encara que al general francès mai no li va agradar aquest mitjà. No obstant això, De Gaulle tenia la lliçó ben apresa de les anteriors eleccions.
Ja el 1958 va voler utilitzar la TV, amb 3 milions de televidents, donant algun discurs. Però com indica Christian Delporte, el resultat va ser dolent o encara pitjor, fent-lo baixar en les enquestes. Va ser llavors quan De Gaulle li va demanar consell a Marcel Bleustein-Blanchet, fundador de Publicis i un dels publicistes més reconeguts de la història de França. Aquest li va dir: “General, vostè pot haver pensat que parlava a tres milions de francesos. Però no, en absolut. Vostè està parlant a un milió de vegades tres francesos. La televisió és familiar. Amb el seu discurs vostè entra a les cases de la gent. Bé senyor, a la gent no se li parla solament amb el kepi [el barret típic] al cap o amb les ulleres i la lectura de les seves notes, quan vostè es diu General De Gaulle“.
El fundador de la Cinquena República acabava de rebre la seva primera lliçó de comunicació política: l'eloqüència no ho és tot. La manipulació de les paraules, en l'era de la petita pantalla, no és res sense el control de la imatge, sense el control de l'aparença. El 27 de juny, en el seu nou discurs televisat, el general es va transformar. Mirant directe a càmera es va dirigir als ulls de França, sense ulleres i sense notes, i va ser tot un èxit.
La imatge i la persuasió política en la ciutadania que la imatge representa, havia arribat a França. En 1965 van millorar els seus contrincants a través de la imatge pública que van projectar per la televisió, però De Gaulle va tornar a guanyar.
Articles interessants:
- Image, politique et communication sous la Cinquième République, de Christian Delporte
- Discursos de De Gaulle
Quan t'equivoques en escriure una url apareix una pàgina en blanc dient que s'ha produït un error. Tant en empreses com en partits polítics és important estar preparat perquè aquesta pàgina d'error doni informació a l'usuari sobre com prosseguir la seva navegació. Un exemple, la web del PSOE: "El recurs que s'intenta obtenir no es troba accessible en aquest moment, disculpin les molèsties. Pot prosseguir la seva navegació mitjançant les llistes desplegables disponibles en el menu superior o mitjançant les opcions de menú laterals relatives a l'àmbit" o a l'UMP francesa: "La page recherchée a peut-être été supprimée ou renommée ou bé elle plus disponible n'esttemporairement. Veuillez réessayer d'ici quelques instants. Nous nous excusonspour la gène occasionnée".
En el PP de Catalunya han fet el mateix, però s'ho han pres amb humor. Escrivint la direcció web del Partit Popular de Catalunya, i afegint qualsevol lletra de més, per exemple www.ppcatalunya.com/hjjklkl apareix la frase: "Error 404. Encara que sembli mentida aquest error no l'ha produït el president Montilla".
No sé si ha estat idea del partit o una broma del webmaster, però el cert és que m'ha semblat graciós.
Vía un twit de Núria Vega i de David Alandí.
Tot i que la campanya a les eleccions a la comunitat de Madrid va engegar a començaments d'agost amb la notícia bomba que la direcció del PSOE no volia Tomás Gómez com a candidat, avui s'ha obert de manera oficial la cursa socialista per Madrid. L'actual ministra de Sanitat, Trinidad Jiménez, i el secretari d'Estat per a l'Esport, Jaime Lissavetzky, han registrat aquest migdia les seves candidatures a cap de cartell del PSOE amb vista a les eleccions autonòmiques i locals de 2011.
Era el seu dia. I no hi ha gens millor perquè no es parli tant de la presentació d'un candidat com que el candidat opositor es presenti en aquesta presentació i es faci una fotografia amb aquest candidat. Una cosa així ha hagut de pensar el candidat a les primàries socialistes de Madrid Tomás Gómez, que ha aparegut a la presentació de Trinidad Jiménez, que es presentava avui.
Per descomptat sembla una estategia estudiada, ja que ahir, el seu equip ho dubtava i assegurava que qüestions d'agenda anaven a impedir a Gómez saludar el seu contrincant. Aquest matí, curiosament, un únic fotògraf ha estat testimoni del ràpid encontre, de cortesia, entre Trini i Tomás. Una imatge que s'ha convertir en el principi d'un l'embolic de flaixos, ja que òbviament la fotografia s'ha hagut derepetir per a tots els fotògrafs presents, i pel que de nou s'ha hagut de cridar a Tomás Gómez per fer-se una segona foto.
La fotografia ha sortit en portada de la majoria de mitjans, deixant a un costat la presentació de Trinidad Jiménez. Posteriorment, sí que s'ha informat àmpliament de la presentació i de les paraules de la candidata, però el primer impacte ha estat de Tomás Gómez.
Les eleccions primàries de Madrid es posaran molt interessants, i també a la xarxa. A veure si faig un bon seguiment. Respecte a què fan i què faran a les seves campanyes online respectives, recomano llegir aquest article de Guiomar del Ser, al País, titulat "El front digital es posa en marxa", amb dades molt interessants de la presència dels candidats a la xarxa.
