El pròxim 4 d'agost és l'aniversari de Barack Obama. 49 anys. Des d'Organising for America, la seva plataforma electoral que després de l'accés a la casa blanca d'Obama s'ha convertit en una plataforma de iberactivistes, s'ha creat un formulari amb què felicitar Obama pel seu aniversari, indicant que és la seva dona, Michelle, la que vol que tots participem firmant la postal, al costat de les seves filles i Bo, el seu gos.

No és la primera vegada que es crea quelcom semblant, com per exemple la felicitació pel 60 aniversari de George Bush. Tanmateix, és la primera vegada (que veig) que s'utilitza per segmentar tant als potencials "felicitadors": nom, cognom, ciutat, codi postal, email... i que a més, una vegada felicitat al president, apareix un formulari per donar diners, on encara es segmenta més: adreça i professió.

És una d'original manera d'aconseguir potencials fons i sobretot potencials activistes: “Now can you make a donation to help us take on the year ahead? This movement has done incredible work by contacting Congress to help push stalled legislation forward, by re-engaging supporters in the political process, by giving back with service projects across the country, and by doing so much more. Together, we have made history. Now we need the resources to make sure we can continue pushing forward for change — in this year’s elections and beyond“.

Imatges d'arxiu de la reina Isabel II, els últims esdeveniments reals, el príncep de Gal·les... En definitiva, els millors moments de la família real britànica ja tenen el seu espai a Internet a través de Flickr, on la casa reial ha penjat més de 600 fotos.

Primer va ser Youtube, després Twitter, entre mitges la pàgina web i ara li ha arribat el moment a Flickr, un servei de fotografia de publicació on line. La publicació permet veure des d'imatges inèdites de la reina Victòria fins a fotos d'Isabel II quan era petita.

A més, segons el Palau de Buckingham, les imatges s'aniran renovant i s'aniran afegint noves a mesura que es produeixin nous esdeveniments.

A més es mostrarà la vida quotidiana al palau, amb imatges, per exemple, del personal treballant durant un banquet oficial.

Vía El Mundo

La Fundació Josep Irla va presentar ahir a la tarda un nou número de la revista monogràfica "Eines", en la qual han inclòs un article meu. La presentació va ser a càrrec del president del Parlament, Ernest Benach, el director de Vilaweb, Vicent Partal, i el director de la Fundació Josep Irla, Josep Vall.

Al meu article "Les campanyes electorals a la xarxa", parlo dels canvis que les noves tecnologies han causat en la manera de realitzar campanyes polítiques, i intento donar exemples d'aquests canvis, defensant la hipòtesi que si bé les campanyes online són ja un element important, aquest nou espai no va en detriment del món offline, sinó que el completa i ho pot fer molt més fort i organitzat. En resum, deu idees o deu canvis que considero que cal tenir en compte per fer campanyes avui en dia.

Aquest article és un breu resum d'una presentació que vaig preparar per al postgrau de Govern i gestió pública en la societat del coneixement: e-govern, a l'Universitat Pompeu Fabra.

Podeu llegir l'article aquí o a Scribd.

Només són 9 pàgines!!. Espero que us agradi.

Yuri Morejón va escriure fa uns mesos el llibre "De tu a tu. La bona comunicació de govern", on es parla sobre comunicació política, tal com Yuri indica "pensat, escrit i dirigit per a polítics. Per als que governen i per als que aspiren a governar, amb l'ànim d'aportar les claus comunicatives que ajudin a millorar la malparada relació entre polítics i ciutadans." Yuri exposa els passos per projectar una bona comunicació amb els ciutadans. Des de les mesures i propostes d'un govern, fins a la gestió de crisis polítiques com vagues, rumors, destitucions o catàstrofes naturals, passant per la relació amb els mitjans de comunicació o la conformació d'una bona imatge pública. Els polítics ja no els és suficient amb gestionar bé el seu govern o amb proposar les reformes necessàries. Ni tan sols amb ser els millors. Ara també han de saber comunicar-ho.

El llibre parla de tu a tu, de l'autor als polítics, i és així com pot obtenir, directament de l'autor. Yuri me'l va donar en mà el passat mes de juny a Bilbao i recomano la seva lectura, àgil i amb continguts molt pràctics. Us deixo algunes frases interessants:

"Cada tema o política del teu govern té un públic -i el seu canal- determinat. Hauràs d'aprendre a parlar a cada ciutadà fent que tots se sentin representats. Bateja amb noms o marques reconeixibles, no descriptives, els programes i mesures clau del teu govern. Posa-li fàcil a la gent i difícil als teus rivals. Que entrin al teu terreny".

"Entre oposició i govern, qui expliqui el millor relat, la millor història basada en els projectes, els valors, el futur o l'esperança... guanya".

"Has de distingir entre el que és urgent (per als ciutadans), el que és important (per al teu govern) i el que és interessant (per als mitjans). Rares vegades coincidirà. Fes que convergeixi".

"Mantenir motivats els teus, desmobilitzar els contraris i despertar adhesions entre els indecisos és una de les tasques comunicatives més difícils del teu govern".

"Una cosa és la imatge que tu creus que projectes, una altra el que creus que d'altres opinen de tu i, finalment, el que d'altres opinen de tu. En altres paraules, no és el mateix la teva marca personal que la teva reputació. El primer està a les teves mans i el segon... depèn molt de tu".

"Simplifica el missatge per a que arribi als ciutadans i connecti amb ells. Perquè els convenci. Però sobretot perquè l'assimilin, puguin recordar-ho, actuar i reproduir-lo també entre els seus familiars. Sigues breu i directe".

"Deu claus per a la compareixença davant els mitjans: 1. Sigues proactiu (prepara el missatge, oratòria i llenguatge no verbal i la imatge), 2. No discuteixis amb els periodistes, 3. Respon al que se't pregunta, 4. No prenguis per idiotes els periodistes (sigues transparent), 5. No menteixis, 6. Ves al gra, 7. No fereixis ningú, 8. Tingues cura amb els micròfons oberts, 9. Si no saps tota la informació reconeix-ho o calla't, i 10. Controla l'expressivitat de la teva cara i del teu cos".

"Deixa els despatxos per als tècnics i assessors. No tinguis por de sortir al carrer. Fuig de la solitud del poder. I de l'arrogància. No t'aïllis. Recorre el país, parla amb la gent. […] Governa per a la majoria sense passar per sobre de les minories".

Per aconseguir el llibre, se'l podeu demanar. També recomano aquest resum en vídeo (TV1).

Jean-Pierre Chevènement és un polític francès, fundador del Moviment Republicà i Ciutadà (Mouvement Républicain et Citoyen en francès), antic membre del Partit Socialista i diverses vegades ministre del govern de França. Aquest mes de juliol de 2010 s'ha nomenat com a presidenciable per a les eleccions de 2012, a poder ser, tal com va suggerir fa uns anys, en una gran coalició d'esquerres, al costat del partit socialista i el partit comunista, per treure del poder Nicolas Sarkozy.

A causa d'aquesta campanya, llançada a dos anys vista de les eleccions presidencials, Chevènement ha preparat una gran activitat a les xarxes socials, tenint Facebook com a centre neuràlgic de la seva campanya. A actupointinfo parlen de la seva estratègia en aquesta xarxa social, que pel seu interès crec totalment traspassable a qualsevol candidat actual. Es basa en 6 punts bàsics, que tradueixo:

1. Pàgina de fans. Tancament de "perfils falsos" del candidat, reestructuració dels grups existents de suport i dirigir el 100% de l'esforç en una pàgina de fans. Important: és millor tenir un nom d'usuari amb un simple URL (com http://www.facebook.com/jpchevenement) que una URL que no tingui sentit (com http://www.facebook.com/pages/blabalabala/1164394823737)

2. Màxima visibilitat de l'enllaç a la pàgina de fans en el bloc/web del candidat i en el seu newsletter. També crear un widget "pàgina de facebook" afegit en les firmes de correu electrònic, etc. La pàgina de fans és un element central de la comunicació política de Chevènement.

3. Conversions. Convertir al màxim de simpatitzants en fans de la pàgina, buscant-los en grups de suport existents, en visitants del seu bloc, o en grups relacionats de Facebook (temàtics, per exemple).

4. Anuncis. Ús adequat dels anuncis de Facebook destinats a les persones adequades amb criteris diferents i per "provar" la solidesa de la seva elecció. Mantenir una política de publicitat en el període de campanya.

5. Treball diari i interacció. Actualització diària de la pàgina de fans, amb dinamització de comentaris, multiplicant l'intercanvi d'informació i creant un nou espai per al debat (sovint més obert que el bloc)

6. M'agrada: La instal·lació del botó "Facebook like" (m'agrada) en el bloc permet un ràpid creixement de les referències del candidat a les pàgines de Facebook (alguns articles han estat referenciats en perfils FB de simpatitzants més de 100 vegades).

Com a resultat d'aquesta estratègia, la pàgina de Chevènement ha passat en uns mesos de 360 a 3.400 admiradors, i s'ha convertit en un dels polítics francesos més seguits a la xarxa. El cert és que encara és molt lluny d'altres polítics i que fins i tot podria fer una mica més amb el seu Facebook (especialment per dinamitzar-lo), però no està malament, i a més, crec que és una bona estratègia per començar.

Facebook és el centre de la seva comunicació, junt amb la sev blog/web, i també té canals a Twitter, Youtube, Flickr, Dailymotion, Netvibes, AppStore (aplicació per a iPhones) o Amazon (accés als seus llibres).

Confuci deia als seus deixebles: "Fills meus, Per què no apreneu les cançons? Les cançons poden servir-vos d'estímul, afavoreixen les facultats d'observació, ajunten els homes en grups, serveixen per queixar-se, desperten sentiments contra l'opressió i la injustícia, exciten els sentiments d'amor als semblants... ". Els polítics han buscat durant anys eslógans, jingles enganxosos i música popular per ser utilitzada a les seves campanyes electorals. No és sols la música, que ha de despertar emocions en els simpatitzants i els que l'escolten, sinó que també són molt importants les lletres, amb un missatge o una referència al país (unitat, futur, lluita, llibertat, esperança, canvi...). També és important apropar-se als joves, i en els últims anys, alguns polítics han tractat d'associar-se amb un o un altre gènere de música o músics en particular, tot per guanyar-se el favor de determinats blocs de votants.

Gutiérrez-Rubí diu que "la utilització de la música en la política (sobretot en campanya electoral), ajuda la connexió emocional amb el ciutadà, a la identificació d'un partit, d'un candidat...de manera molt efectiva". Seguint aquesta frase, als Estats Units des de les campanyes de principis del segle XIX s'usaven cançons com a lema dels diferents candidats. Durant molts anys les campanyes incloïen cantants i bandes de música ambulants que cantaven la cançó del candidat allà on anaven (recordeu el terme efecte bandwagon). Les cançons es van convertir en un factor real d'interès per apropar-se al candidat, i per reconèixe'ls quan se sentia aquesta música. Eren cançons fetes a propòsit per al candidat, parlant d'ell o criticant satíricament l'opositor (per exemple Lincoln and Liberty (1860) o Tippecanoe and Tyler Too (per a Harrison el 1840). No va ser fins a mitjan el segle XX (a excepció de Roosvelt el 1932) que es van usar cançons de grups professionals de música, populars i coneguts.

Així, la primera referència que he trobat és la de Franklin Roosevelt, en la dècada de 1930. La música que més s'escoltava en els seus actes va ser "Happy Days are Here Again" (de Ben Selvin and the Crooners) -recordeu que s'acabava de sortir de la crisi del 29 i que Roosvelt volia representar la tornada (amb el New Deal que proposava en el seu programa electoral) als feliços anys 20-.

John F. Kennedy el 1960 utilitzava “High hopes”, de Frank Sinatra. Posteriorment, McGovern va usar “Bridge over Troubled Water” de Simon&Garfunkel (1972); Walter Mondale “Gonna Fly Now (Theme From “Rocky”)” de Bill Conti (1984), George Bush “This Land Is Your Land” de Woody Guthrie (1988) o Michael Dukakis i la cançó "America" de Neil Diamond (1988).

A la campanya de 1992, el candidat i llavors governador d'Arkansas, Bill Clinton, va fer molt ús de la cançó de Fleetwood Mac "Don’t Stop". El 1996, Dole, que llavors tenia 73 anys d'edat, volia que la música l'ajudés a arribar a audiències més joves. La seva cançó de campanya triada va ser "Soul Man", de Sam&Dave, utilitzada en la majoria de mítings i actes de campanya i amb un canvi en la lletra, que deia "I'm a Dole Man". A més, aquest va ser any de convencions en ambdós partits, per la qual cosa també va ser l'any de "La Macarena" de "Els Del Río" en ambdues convencions i amb els principals polítics i candidats ballant-la. Bob Dole va usar posteriorment "“Born in the USA”, de Bruce Springsteen, el que va provocar les queixes de l'artista. Ho va fer per apropar-se a la població de New Jersey, en un míting allà (lloc de naixement de Springsteen). Es dóna la casualitat que aquesta mateixa cançó ja havia estat usada per Ronald Reagan, a la campanya que el va portar a la Casa Blanca el 1984, al costat del seu famós “California here we come” d'Al Johnson (Reagan, com el seu oponent, Mondale, també va usar de tant en tant la banda sonora de Rocky ).

El 2004, es van començar a escoltar més d'una cançó "oficial" per candidat, per exemple George W. Bush amb “Only in America” (Brooks & Dunn) i “Wave on Wave” de Pat Green, i per part de John Kerry, “No Surrender” (Bruce Springsteen), “Fortunate Son” de John Fogerty, o “Beautiful Day” de U2.

El 2008, el discurs multiracial d'Obama va seduir el cantant Will.I.Am, líder dels Black Eyed Peas, que va produir en temps rècord dues cançons -”Yes, We Can” i “We re Are the Ones“, i que va tenir la participació de celebritats i músics com Scarlet Johansson, Macy Gray, Herbie Hancok, John Leguizamo i Alicia Keys, en utilitzar com a plataforma els discursos del candidat afroamericà. En tres dies, Jesse Dylan, el fill cineasta de Bob Dylan, va preparar les imatges en blanc i negre del video de la cançó, que es va posar dalt de la llista de vídeos més vistos a YouTube. Ha estat el gran canvi, ja no sols es basen en l'audio, sinó que també el vídeo i la seva manera ràpida de compartir-lo a través de la xarxa és el seu poder.

A l'oficina de campanya d'Hillary Clinton van utilitzar altres mètodes. Després de la repercussió i la imatge positiva que van despertar les cançons a ritmes hip hop d'Obama, l'equip de campanya de l'ex primera dama es va posar a buscar la cançó que identifiqués la seva candidata, i ho van fer a través de votacions populars. Els finalistes van ser Shania Twain, U2, Celine Dion i The Temptations, entre d'altres. L'elegida va ser “You and I“, de Celine Dion.

A Espanya, el 2008, el candidat Zapatero va aconseguir el suport de diversos artistes populars -músics, actors, cineastes i intel·lectuals- a partir de la creació de PAZ (Plataforma de apoyo a Zapatero). En diversos spots publicitaris apareixen cares conegudes com Joaquín Sabina, Joan Manuel Serrat, Miguel Bosé, Víctor Manuel i Ana Belén, simpatitzants declarats de la seva política. Tots ells, també, van aparèixer cantant junts en el video de la cançó “Defendamos la alegría“, himne de la campanya, amb una lletra basada en un poema de Mario Benedetti. El PP va utilitzar "Caí en la trampa" de Manu Chao en molts dels seus mítings, la qual cosa també va fer que el cantant es queixés per l'ús indegut (sense permís).

La música és un enorme generador d'emocions. Com indica Albert Medrán, "la melodia, la lletra, l'harmonia o el ritme saben esgarrapar en la nostra fibra sentiments que guien les nostres accions. Ens predisposen a estats emocionals que tenen molta importància en la nostra conducta". Els polítics i els assessors de campanya ho saben, i és per això que cal triar bé el que s'escolta i en quin moment s'escolta, i quines cançons i grups es mostren.

Precisament, per a les eleccions catalanes, hem començat a veure els primers exemples d'aquestes emocions generades, a través d'una cançó oficial de precampanya, llançada pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) el passat dissabte a Lleida amb la seva cançó, titulada "Segueixo creient", que aprofita la lletra d'un dels discursos del president José Montilla amb la seva veu de fons (de manera semblant a la cançó de Will.I.Am per a Obama). La cançó ha estat realitzada per un militant del partit, JJoan Ramon i Bernabé, i serà usada durant tota la precampanya a les eleccions.

La podeu escoltar aquí.

.

Enllaços interessants:

Presidential Songs (a Spotify)
Música & política: canciones en campaña (La Nación)
Canciones de campaña (Albert Medrán)
Música y campañas en Chile (Claudio Rolle)
Música y política (A. Gutiérrez-Rubí)

En el bloc d'Orlando Jorge Mera he vist aquest post i em permeto compartir-lo aquí. Tots coneixem aquesta foto, però molt pocs coneixíem (jo tampoc) la història que porta darrere:

Winston Churchill va visitar Washington i Ottawa el 1941, buscant suport per enfrontar-se a Hitler. Estant a Ottawa, el fotògraf Yousuf Karsh, després de tenir el permís del llavors primer ministre canadenc, li va demanar permís a Churchill per prendre-li una foto, al que Churchill va accedir dient-li que només li podia prendre una foto. Karsh va preparar tot l'escenari, va col·locar els seus equips, però hi havia un element que li pertorbava i era el tabac que Churchill estava fumant. Karsh no volia que el cigar sortís a la foto. Hàbilment, Karsh va col·locar un cendrer a prop de Churchill, i va continuar arreglant l'escenari, va col·locar Churchill al set, i ràpidament, però amb cortesia, li va treure el cigar de la mà, i va fer la foto. Karsh mai no es va imaginar que estava fent una de les fotos més extraordinàries en la història política i en la història de la fotografia. Només veure la mirada de Churchill, com volent devorar al fotògraf per haver-li tret el seu cigar, és un motiu per contemplar aquesta obra fotogràfica. El relat de la foto es pot trobar aquí.

Dies abans d'haver pres aquesta foto, Churchill havia sofert un lleuger atac de cor a Washington, la qual cosa va ser revelada anys després de la seva mort. Un exemple més de la fortalesa de l'últim Lleó.

Recomano veure a més la web del fotògraf, Karsh, on explica la història d'unes desenes de grans fotografies de la història. Especialment m'ha agradat la de Pau Casals.

En un gran debat en el Congrés, quan un polític sap que l'estan enfocant centenars de càmeres, quan a sobre s'és el cap de l'oposició i saps que ets el segon objectiu més enfocat, no s'ha de fer absolutament res que pugui malinterpretar-se, especialment a través d'imatges.

Una de les imatges que no s'han de donar mai és la que dóna Mariano Rajoy en destrossar un munt de papers en el seu escó just després de parlar en públic. La raó és simple, es pot interpretar que el que estàs trencant és el discurs, i per tant: 1. Ha estat un fracàs, 2. No t'ha agradat el que has dit, i 3. Et sents perdedor.

Havent vist el discurs, crec que el que Rajoy trenca són uns apunts que tenia, escrits a mà, amb idees que anava agafant a partir del que deia Zapatero, i que escrivia sobre el seu discurs escrit. Tanmateix, veient només la imatge, no s'interpreta això.

És una ximpleria, però m'ha resultat curiós.

La web dels partits és la principal font d'informació per a molts periodistes i simpatitzants. És el lloc on trobar informació sobre el debat i sempre el primer lloc on trobar els discursos dels diferents candidats.

Una vegada finalitzats els debats d'ahir he fet un cop d'ull a com han informat dels diferents discursos de José Rodríguez Zapatero i de Mariano Rajoy.

A la web del PSOE han posat el vídeo al seu portal, a primera plana, en gran format, perquè qualsevol pugui veure-ho. També han escrit dues notícies, una amb el discurs, descarregable en PDF i una altra amb una nota de premsa que fa de resum del que va dir. A la resta de la web, com notícies destacades han publicat les reaccions al debat de Leyre Pajín, José Antonio Alonso i de Pepe Blanco. També en el seu canal de Flickr es poden trobar moltes fotos (65) dels diferents discursos de Zapatero i de la cambra, especialment del dia d'ahir, que era quan es realitzava el discurs principal del president del govern, i també l'han seguit a través de Twitter i de Facebook.. Al canal de Youtube encara no hi ha el vídeo (sí a PSOETV).

Per la seva part, el Partit Popular ha col·locat un gran destacat en la seva web amb el resum del discurs de Mariano Rajoy titulant-lo "Convoque elecciones anticipadas", des d'on s'accedeix a la notícia del debat i a totes les notícies i documents relacionats (podem descarregar-nos en PDF el discurs i la seva rèplica i dúplica). Al seu portal, el PP també ha posat un visible banner amb "10 razones para convocar elecciones anticipadas". Des de la web, més a baix, també es pot veure el vídeo del discurs des de PPTV, i es poden veure imatges (7) a la galeria d'imatges de la web del PP.

Immediatament després del discurs de Zapatero, van treure diferents notes de premsa i documents atacant-lo, per exemple un PDF d'"Arguments populars" sobre el discurs dient que el seu projecte està esgotat, un altre argumentari breu sobre "Zapatero no està a l'altura de la nació", o un altre sobre la intervenció de Rajoy. Són documents d'una sola pàgina, breus i concisos, amb els destacats més importants del missatge popular. Posteriorment també van treure aquestes mateixes notes de premsa, també penjades a la web. També és interessant un minut a minut que van fer sobre el debat, resumint (i criticant) el que deia Zapatero i resumint (i destacant) el que deia Rajoy. Aquest matí fins i tot tenien la notícia de "Rajoy guanya el debat", enllaçant enquestes de La Razón, El Mundo, la Cope i 20 minutos (ara no l'he trobat a la seva web).

En resum, si bé la informació sobre el debat a la web del PSOE és total, sembla que des del PP s'havien preparat una mica més per difondre el que havia ocorregut en el debat. Potser esperaven que Rajoy i el seu discurs deixessin KO a Zapatero, o que el missatge del candidat de l'oposició tindria més repercussió en els mitjans de comunicació. Tota la seva web (especialment ahir) sembla centrada temàticament en el debat i les seves conseqüències, i a informar alt i clar de la victòria de Rajoy gràcies al seu discurs, i aprofitar-ho per llançar la seva campanya sobre "eleccions anticipades". Potser escoltant el discurs inicial de Zapatero (sobri i seriós, amb un to gris) es presagiava el millor per al PP, però Rajoy en el seu discurs i Zpatero en la seva rèplica van poder canviar les coses.

Per saber més sobre com va ser el discurs i les diferents visions, recomano llegir a Antoni Gutiérrez-Rubí, Albert Medrán, Manuel Rico, Carlos Ruiz Mateos, Ana Polo (I i II), o Miguel Ángel Vázquez.

A qualsevol campanya, tenir presència al carrer és necessari, així com informar a la major quantitat de gent possible de les teves idees. Per tant, qualsevol manera de tenir més visibilitat que un adversari ens pot fer guanyar uns vots i apropar-nos més a la ciutadania.

Una bona estratègia és la que està desenvolupant el Partit Laborista Australià, que ha creat una senzilla manera perquè els seus simpatitzants puguin donar informació del partit i les seves propostes als veïns. La iniciativa, denominada "LetterBox“, consisteix a descarregar-se fulletons des de la web del partit, que poden ser impresos des de casa, per a que els simpatitzants els reparteixin pels carrers dels seus barris. No és necessari res més, tan sols una impressora i repartir en les bústies mentre es passeja al gos o es va a la compra. A Xile, Enríquez Ominami va fer una cosa semblant, però les impressions eren posters per penjar a les finestres.

Tal com diuen en la web: "Letterboxing pamphlets is an important way to let your neighbours know what Labor is doing to build Australia’s future. So when you next take the dog for a walk or just a stroll to the park with your kids, you can help us by popping some of our pamphlets in letterboxes around your neighbourhood?".

A més, sol·liciten que els avisis via correu electrònic dels carrers que has "embustiat", perquè estiguin al corrent. És una manera ràpida i senzilla d'involucrar els simpatitzants. Tanmateix, per ara només hi ha tres models de fulletons al web. És una llàstima que no ho aprofitin per segmentar per zones, parlant del que li interessa a cada barri i assenyalant solucions a problemes propers als veïns, que segurament es veurien més reflectits en aquestes informacions.

Els fons d'escriptori poden ser un bon símbol del partit, una cosa que és senzilla de fer i que molts partits ja tenen a disposició dels visitants en les seves webs per poder ser descarregats. Però tot i així, no sempre aquests fons d'escriptori són adequats, ja que, com en tot, preval la bellesa, la discrección, l'originalitat o que cridin l'atenció més que el simple logo del partit col·locat en un escriptori, que és el que més abunda.

Si s'aconsegueix un bon fons d'escriptori, aquest es pot donar a conèixer i difondre's entre la resta de simpatitzants, que el poden usar als seus ordinadors i reenviar-ho als seus coneguts. Fins i tot es pot crear una mini-campanya per a que tots els simpatitzants es posin aquests fons. És per això que hi ha d'haver bons fons, però també variats, per a què qualsevol pugui triar-los. No són complicats de fer i és una llàstima que no s'usin més, ja que són molt visibles en oficines i en centres de treball on l'ordinador és omnipresent. També és important que el nom del partit o del candidat sigui en el centre de la imatge, perquè no es tapi amb les diferents carpetes o programes a l'escriptori. Si a més es creen salvapantalles, la visibilitat serà fins i tot major.

A l'Archivo Electoral podeu trobar una bona mostra de fons que s'han usat políticament al món, però m'agradaria destacar aquests per intentar mostrar que no és el mateix un fons de qualitat, estèticament bonic, que un qualsevol sense gràcia i amb només el logo.

Juan José Ibarretxe (Euskadi. Campanya de 2009):

Internal Macedonian Revolutionary –People’s Party (Campanya de 2009):

Partido Socialista Unido de Venezuela – PSUV (2009):

New Democratic Party (Canadà – 2010)

I per descomptat, no fer mai una cosa així.

La Fundació Rafael Campalans va presentar dilluns 28 de juny el paper “La experiencia y la esperanza. Un análisis cualitativo de los discursos de John McCain y Barack Obama”, de Michele Falci. Malgrat que cinc dies tard des que hi vaig anar, m’agradaria parlar del llibre.

A partir de l’anàlisi del discurs d’ambdós candidats nordamericans a les eleccions de novembre de 2008, McCain i Obama, es poden establir relacions entre els segments als que es dirigeix el discurs, la retòrica utilitzada i la imatge del candidat; és a dir, el discurs passa de ser el mitjà pel qual es transmet el missatge per convertir-se en un element transformador en sí mateix, que té força com per transmetre el missatge, l’objectiu, la voluntat i la imatge del candidat. Michele va concloure afirmant que va ser, precisament, a partir del discurs més que no pas cap altre mitjà o eina de comunicació, a partir d’on els candidats van transmetre els seus principals valors polítics, doncs, aplicant les teories de Lakoff, el marc lingüístic va determinar la posició en l’espectre ideològic, més enllà de les polítiques concretes proposades, i va ser el marc utilitzat el que definir els valors dels candidats i, per tant, en gran part, la decisió final dels votants. Va ser als discursos, també, on es va poder emprar l’emotivitat vers els votants, el que és un recurs retòric essencial a l’hora de persuadir al públic: un discurs retòric basat en la racionalitat no arribarà mai ni al cor ni al cap de l’auditori. També és important el relat que cada un dels candidats fa en els seus discursos de la seva vida, connectant-la també amb la història dels Estats Units.

És un interessantíssim llibre on trobar curiositats comparant els 12 discursos més importants de cada candidat. Així, per exemple, respecte a temàtiques concretes, veiem que Obama parla més sovint d’alguns temes que d’altres, i el mateix fa McCain. Uns petits exemples sobre el nombre de vegades que citen certes paraules als discursos:

Famílies (McCain – 30; Obama – 62)

Nens (35; 99)

Llatins (0; 10)

Negres (3; 52)

Classe mitjana (3; 23)

Treballadors (21; 26)

Docents (4; 11)

Veterans (37; 5)

Joves (1; 26)

Immigrants (0; 8)

Enemics (18; 0)

Rússia (18; 0)

Al Qaeda (7; 3)

You (132; 261)

We (477; 708)

Together (16; 65)

En resum, que recomano la lectura de les 80 pàgines del llibre. El podeu descarregar aquí.

Núria Vega parlava ahir en un excel·lent post sobre la transformació que la xarxa ha significat envers les nostres relacions amb els altres. Podem seguir la petjada d'una persona a través del que escriu a Facebook o a Twitter, sense que importi si el coneixem personalment o tan sols a través de la xarxa: "El camp virtual ha guanyat espai en el nostre dia a dia i amb això la informació al nostre abast s'ha incrementat exponencialment. Coincidim, llegim, interactuem amb persones que no coneixem però sí seguim. Una persona com a mitjana a Facebook pot tenir al voltant d'uns 130 amics. A Twitter l'usuari gaudeix del beneplàcit de poder seguir a qui vulgui de manera que només davant de l'ordinador podem disposar d'un elevat nombre de contactes virtuals que amics o no formen part del nostre dia a dia. Les relacions han començat a assumir un altre calibre. La imatge a les xarxes socials dependrà en gran manera de la fidelitat del propi usuari a la seva marca, el seu nom a la xarxa, el valor afegit que doni als seus seguidors i fans: El compromís. La idea: ets un altaveu amb la teva pròpia audiència Vols alguna cosa? Doncs mobilitza'ls per la teva causa. El missatge circula, tu tries si vols ser emissor o receptor". Jo afegiria: Vols que et segueixin? crea interès.

En política succeeix el mateix. Molts dels nostres polítics són a la xarxa, depèn de nosaltres seguir-los o no, però també, en major mesura, depèn d'ells que ens interessi seguir-los o no. Si un polític té bloc, twitter, facebook o tot en general, dependrà del que escrigui, del valor del que ens diu, que siguin més o menys interessants per a nosaltres. Si només enuncia frases de l'argumentari del seu partit o si només envia frases soltes, sense comunicar-se amb ningú, al cap d'un temps (cada vegada menys) aquest polític deixarà de ser interessant, ja que el que ell o ella diu ja ho podem llegir pels mitjans de comunicació tradicionals o fins i tot pel Twitter o el Facebook del seu partit. I què no dir d'aquell/a que només es dedica a criticar i insultar als altres i únicament a discutir amb el primer/que aparegui: molt respecte a la xarxa no guanyarà.

Volem conversa (o possibilitat de que existeixi), encara que decidim ser tan sols espectadors del que aquest polític fa a la xarxa. Crec que ens agrada la possibilitat d'escoltar en primera persona un polític (conèixer virtualment), però també tenir la possibilitat de respondre-li o preguntar-li qualsevol cosa si volem. No implica que l'anem a votar, però sí que escoltem (i ens interessa) el que diu i sí que ens podem sentir molt més propers a aquells que comparteixen amb la gent les seves idees. I un polític no ha de ser només polític. Ningú (per molt friki que sigui) parla 24 hores al dia de política. També s'ha de parlar d'alguna cosa personal, de què fa, de què li agrada, de què està pensant... Internet i les relacions que s'estableixen han de generar confiança, proximitat, i volem saber de les persones, no només de la seva ideologia o la seva professió.

Seguint amb el post de la Núria, "El que interessa és veure el tipus de valor que una persona dóna al meu timeline; quin potencial té. Per a això és crucial que m'ofereixi quelcom diferent, diferent al que puc trobar entre els meus contactes." S'apropen eleccions i, com no, molts polítics entraran a la xarxa amb nous blogs, comptes de Twitter o de Facebook, i se suposa que ens explicaran idees i el seu punt de vista sobre les coses. És la manera que tenim per saber qui són, què volen i quina és la petjada que deixen en els nostres timelines. Però mal usat, és a dir, no explicant res interessant i no participant en la interacció de la vida en la xarxa, es pot tornar contra ells, ja que no seran interessants, no seran comunicatius i, a més, es demostrarà que no tenen ni idees a compartir ni ganes de donar a conèixer els seus missatges. A més, estem al 2010, hem vist ja moltes campanyes online, i no ens deixem prendre el pèl tan ràpid ;)

Comencem a decidir a quines petjades seguir i a quines ignorar.