Divendres passat vam realitzar un Beers&Politics, on Francesca Parodi ens va explicar la campanya xilena i el que ella va observar in situ des d'allà. Us adjunto un breu resum:

En primer lloc, és interessant analitzar el partit de la Concertació. En el procés d'elecció del candidat hi va haver precandidats, com per exemple José Miguel Insulza o Ricardo Lagos, però finalment, sense realització de primàries, va ser Eduardo Frei l'elegit, expresident entre 1994 i 2000. La Concertació estava fracturada, amb corrents crítics interns i amb un candidat poc valorat segons l'opinió pública.

De la Concertación van sortir dos candidats més, escindint-se. Un d'ells va ser Marco Enríquez-Ominami. Aquest cineasta i jove polític deia representar els valors progressistes i volia un canvi en la Concertació. En no poder lluitar en primàries contra Frei, va fundar el seu propi partit. El seu target electoral és l'electorat d'esquerra desencisat amb la concertació. Va potenciar els seus defectes convertint-los en atributs diferenciadors dels seus oponents, i humanitzant-se. Per exemple els seus innovadors anuncis amb escenes de la sèrie Lost a les franges (espais electorals molt seguits a Xile) i banalitzant la política que fins llavors es feia a Xile. Es diu que aquesta no era la seva campanya, sinó que es prepara per ser president en les eleccions de 2014.
L'altre candidat va ser Jorge Arrate, que va sortir de la Concertació per presentar-se pel partit comunista.



La campanya de Frei (Viurem millor - Tots per Xile, tots per Frei) va ser molt canviant, amb tres directors de campanya, el que mostrava els continus canvis de rumb a la campanya electoral.
En un primer moment es va intentar amagar el candidat i potenciar la presidenta Bachelet (a les primeres franges ell no apareix). Aquest va ser un gran argument d'Ominami, ja que MEO deia ser també un hereu de Bachelet, que havia estat en el mateix partit però que es presentava per si mateix. La campanya de Frei també va intentar empetitir a Ominami, el que va causar finalment un efecte negatiu.

Per a la campanya en primera volta, els tres candidats de la Concertació, especialment Frei i Ominami, es van enfrontar entre si, deixant pla el camí del candidat conservador, Sebastián Piñera. Contra ell s'intentaven arguments en seu contra, per exemple dir que era milionari i hereu del pinochetisme. Tanmateix, ambdós arguments van ser ràpidament rebutjats. En primer lloc perquè tot el món ja sabia que era milionari (ja li ho van retreure a la campanya contra Bachelet de 2005), en segon lloc, va ser d'un dels polítics conservadors que va votar contra Pinochet el 1988.

La campanya de Piñera va tenir un to alegre. També Internet va servir com a eina, a l'avançar per la xarxa tots els anuncis de la franja i totes les notícies destacades. A Xile és molt important la participació de les famílies dels candidats, i en això la família de Piñera sempre va estar molt atenta.

En arribar la segona volta canvia el to de la campanya. Els dos candidats finalistes, Piñera i Frei, busquen nous vots, especialment els vots de Marco. Aquest dóna llibertat als seus votants, i fins a 24 hores abans de les eleccions no dóna el seu suport (sense nomenar-lo en cap moment) a Frei.
El candidat de la Concertació comença a veure-ho tot perdut i és llavors quan comencen a dimitir ministres i portaveus per recolzar-lo (a diferència d'Espanya, els càrrecs públics deixen d'aparèixer en els actes de partits mentre siguin càrrecs públics).

Tanmateix, els errors a la campanya, la divisió dels votants d'esquerra, les ganes de canvi potser i una bona campanya del candidat conservador, fan que Piñera guanyi les eleccions i sigui el pròxim president de Xile.

Curiositats de la campanya:
- El gest loser de Frei. Frei feia el símbol d'una L, volent significar el seu nas, però en idioma de signes significa la L de Loser. El símbol va tenir molt impacte i va ser un gran èxit entre els seus simpatitzants. Va ser quelcom semblant al gest de la cella de Zapatero en les generals 2008 a Espanya.
- Incorporació d'homosexuals a la franja de la dreta i frase final de Piñera. Va ser la primera vegada que un candidat conservador feia una picada d'ull a posicions més de centre, desmarcant-se d'altres socis de coalició com l'UDI.
- Imitació de spot de Mastercard de Frei i accions legals d'aquests contra el seu comando de campanya



- Ciberactivisme . Les campanyes paral·leles d'activistes anti-candidats van ser nombroses. Uns exemples: Frei no more (Faith No More), Piraña 2010 (Així em compro Xile)
- Còpies Piñera: Logo Piñera i Lula és el mateix – Discurs de ZP
- Música a la campanya. Constant a la campanya, al contrari que en altres països
- Vídeos constants i diversos, el mateix que els cartells als carrers. En un barri se'n poden trobar uns i en altres barris d'altres, buscant la màxima segmentació.

El 2 de gener de 1960, John F. Kennedy va manifestar la seva intenció de competir en les eleccions presidencials d'aquell mateix any amb aquesta frase: "I am today announcing my candidacy for the Presidency of the United States. The Presidency is the most powerful office in the Free World. Through its leadership can come a more vital life for all of our people. In it are centered the hopes of the globe around us for freedom and a more secure life…".

En les eleccions primàries del partit Demòcrata va competir amb el Senador Hubert Humphrey de Minnesota i el Senador Wayne Morse d'Oregón. Amb Humphrey i Morse fora de la competència, el principal oponent de Kennedy en la convenció de Los Àngeles va ser el Senador Lyndon B. Johnson de Texas. El 13 de juliol, Kennedy va aconseguir ser elegit candidat presidencial del Partit Demòcrata.
A començaments de 1960, també Richard Nixon, llavors vicepresident de Dwight Eisenhower, es va presentar com a candidat a les primàries republicanes, en el seu cas, el seu principal rival va ser l'ex-senador de Massachussets Henry Cabot Lodge Jr.

Entre setembre i octubre es van realitzar tres debats presidencials entre Kennedy i Richard Nixon. El 26 de setembre de 1960, 70 milions d'espectadors van presenciar el primer debat presidencial transmès per televisió en la història dels EE. UU. El 7 d'octubre es va realitzar el segon debat i el tercer i últim debat va tenir lloc el 13 d'octubre. El dimarts 8 de novembre, Kennedy va vèncer Nixon en una de les eleccions presidencials més renyides del segle XX.

Aquest any es compleix el 50 aniversari d'aquesta campanya electoral. Núria Masdeu explica en el seu blog que per a celebrar-ho, la biblioteca presidencial John F. Kennedy està narrant la campanya a Twitter, en primera persona, com si fos ell mateix el que explica el que fa diàriament, remuntant-nos a gener de 1960.
No és l'únic protagonista d'aquest viatge en el temps, ja que Richard Nixon, Hubert H. Humphrey, Lyndon B. Johnson, Henry Cabot Lodge, Harry Truman o Dwight Eisenhower també tenen el seu propi Twitter des del que expliquen les seves respectives campanyes.

En resum, una iniciativa molt curiosa que permet viure via Twitter i dia a dia aquella campanya. Això sí, tinc ganes que arribi algun dels dies assenyalats: 13 de juliol, 26 de setembre o 8 de novembre.

Qui vulgui seguir JFK, ja sap. Per cert, tots els comptes també interactuen amb qui els pregunta, encara que si els preguntes per política actual et diran que no saben qui és Bush, ni Cheney, i encara menys Obama.

CiU va llançar el passat dilluns una xarxa social pròpia, anomenada Cativistes, que ja té prop de 900 membres i que serà un dels instruments de la campanya electoral d'aquesta coalició. La xarxa social, creada a través NING per l'empresa Cink, ha tingut força èxit els primers dies, amb molts perfils, grups de discussió i campanyes creades, a l'espera de rebre idees i recolzaments. Per la seva banda, l'equip de comunicació de CiU alimentarà la xarxa amb vídeos i altres materials, tot i que qualsevol pot afegir vídeos i imatges a la xarxa.


Tal com indiquen a 3cat24, els impulsors de Cativistes tenen la intenció d'oferir premis en metàl·lic i altres recompenses als activistes més actius, després d'haver entrenat els primers dos-cents membres en la pràctica del ciberactivisme.
Marc Vidal parla d'un "exèrcit d'enxarxats", que s'adreçaran des de primera hora als "punts calents" dels debats diaris per deixar-hi comentaris, reenviar enllaços i escriure apunts als blogs.

Cativistes també consta d'una agenda d'activitats, directori de blocs, noticies, i un ranking d'èxit de les diferents campanyes (que actualment no funciona). És interesant l'assessor 2.0, que resol, vía correu electrònic o xat, qualsevol dubte sobre com tenir presència, tant a aquesta xarxa com a les xarxes 2.0.

La pregunta és: funcionarà una xarxa social fora de les xarxes socials on hi som tots, com Facebook? Aquesta és la pregunta principal.

Una xarxa social com Ning i com Cativistes, permeten segmentar molt millor, ja que tots els membres són del partit o simpatitzants, també permet per tant, adreçar-se directament a les persones interessades, no només en rebre informació, sinó en ser actius políticament. Es poden crear idees, basades en crowdsourcing, però alhora el partit pot donar visibilitat a idees que ja tenen i aconseguir participació. També la integració dels membres en un ranking pot aflorar la competitivitat per a participar més i millor.
Tot l'èxit dependrà de les activitats que es proposin i de la interacció entre els mateixos membres però també entre els membres i el propi partit. Si la gent es sent a gust, pot conversar i pot trobar activitats interessants i sentir-se escoltats, pot ser un èxit. Si només llegeix exactament el mateix que pot llegir a Facebook o a Twitter, no ho tindrà.

Veurem. Comença la campanya. Cativistes és una nova manera de preparar les forces d'atac i de defensa de CiU, que tindrà a la xarxa un camp de batalla propici. CiU ja ha mostrat quina serà la "caserna" on trobar-se (cativistes) i el primer missatge, d'unitat, dient que a cativistes es poden retrobar i actuar plegats tots els catalanistes:

El proper divendres 29 de gener celebrem un nou Beers&Politics, que per a aquells/es que mai no heu vingut es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 10 a 20 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 10 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar o argumentar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem el tema ;)

Aquest dijous, el títol de la jornada o de la conversa és "La campanya xilena", a càrrec de Francesca Parodi, analista electoral i actualment treballant per a la Fundació Rafael Campalans. Els mesos de desembre 2009 i gener 2010 ha viscut la campanya presidencial xilena in situ, on va viatjar com a observadora. També ha escrit dos articles sobre el tema amb Yuri Morejón, que també vindrà a l'encontre.

La trobada tindrà lloc al barri de Gràcia de Barcelona: Cafè-bar Catalluna (C/ Encarnació, 21). A prop dels metros Joanic i Fontana.
Comença a les 20 h, encara que com de costum, es pot arribar i marxar quan un ho desitgi.

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència en l'esdeveniment de Facebook.

Resums d'altres trobades:
- "El Candidat davant dels mitjans, lelegenia i imatge personal i política", amb Yuri Morejón
- "Com crear un partit polític des de zero", amb Gabriel Colomé

Chuck DeVore, republicà i candidat a senador dels EUA a Califòrnia en les eleccions d'aquest 2010, va donar a conèixer la setmana passada una aplicació per a l'iPhone. És el primer iPhone app creat per un candidat al Senat.

L'aplicació està molt ben organitzada i permet, un cop creat el compte, aprendre tot sobre la campanya a través de notícies, esdeveniments, fotos, vídeos, i els twits del candidat,
així com comprometre's amb la campanya (mitjançant una enquesta de voluntaris i omplint les metadades de dades personals).

Amb la integració amb Twitter l'aplicació permet realitzar certes cerques a partir de hashtags conservadors populars (#tcot, #catcot, #rs, #gop, #sgp, etc...). També s'està preparant, segons indiquen a TechRepublican, una aplicació per a fer donacions econòmiques a través d'aquesta eina a l'iPhone.
No és la primera aplicació per iPhone en campanya. Ja Obama va llançar una iPhone app a l'octubre de 2008, però és una nova manera de donar a conèixer, d'una manera ràpida i senzilla, tot el que s'ha de saber del candidat. Serveix, a més, per a que els voluntaris fent porta a porta tinguin un argumentari senzill i directe.

DeVore també disposa de canals a Twitter, Facebook, Linkedin, Youtube i un bloc. Respecte als vídeos és curiós un apartat de la seva web, anomenat Chuck Boxer, on hi ha els vídeos satírics o directament negatius contra l'actual senadora, la demòcrata Barbara Boxer.

Divideix i venceràs ("Divide et impera" o "Divide et Vinces") és un clàssic en les estratègies de l'art de la guerra per debilitar i sotmetre els pobles. El terme, malgrat que ja es coneixia en l'antiguitat, va ser encunyat per Juli Cèsar al seu llibre "De Bello Gallico" (la guerra de les Gal·lies), on explicava com el triomf romà en la Guerra de les Gal·lies es va deure essencialment a una política de "dividir" els seus enemics, posant-se del costat de tribus individuals durant les seves disputes amb oponents locals.
Més recentment està l'exemple de l'imperi colonial britànic, que donant suport a unes tribus i no a d'altres va poder trobar un territori desunit i en guerra constant entre ells i aconseguir el poder. De fet, aquesta situació també va sobreviure a la independència de l'Índia britànica, que es va traduir en una sèrie de batalles internes, fragmentant el que va ser el major imperi de l'Índia britànica en 6 estats independents (L'Índia, el Pakistan, el Nepal, Bangladesh, Bhután i Sri Lanka).
En resum, si pretens conquerir un territori, i, anteriorment a la seva conquesta aconsegueixes que els teus enemics batallin entre si, per mitjà d'una divisió social, cultural o religiosa, aquesta divisió que aconsegueixes gairebé assegurarà la teva victòria sobre aquests territoris.

En política s'usa per definir una estratègia per mantenir un territori o una població dividida. Si estan dividits, no es poden unir contra un enemic comú, i el govern, a més, ha de lluitar contra aquests opositors interns, debilitant les accions de l'Estat. Aquesta estratègia, també teoritzada per Maquiavel en "El príncep", suggereix que la millor manera d'obtenir el poder és sembrant la intriga entre els qui governen (o qui pot arribar a governar) per aconseguir la seva separació. Maquiavel va sentenciar: "Teseo no hagués pogut desenvolupar el seu valor, si no hagués trobat dispersats els atenesos... ".

Durant la guerra freda, aquesta estratègia s'utilitzava per part dels Estats Units a través de la tramesa de missatges, d'allà la creació de Radio Liberty o Ràdio Free Europe, que donava notícies (en les seves respectives llengües) als països de l'est. A Afganistan (de 1985 a 1993) i a Iraq (des de 1994) també era per al mateix. Fins llavors s'havia fet a començaments del segle XX a través del llançament de fulls volants, per exemple la "guerra de paper" a la guerra civil espanyola. Aquesta és una estratègia de propaganda de guerra (que també es fa a la xarxa, per cert), per intentar convèncer i per donar arguments als opositors dels diferents governs "enemics".

En l'actualitat, tanmateix, l'accés a la xarxa està canviant la situació. En primer lloc, no fa falta enviar missatges, ja que amb una connexió a Internet es pot accedir perfectament, d'altra banda, l'oposició a qualsevol dictadura es realitza pels joves a través de telèfons mòbils i de xarxes socials.
Així doncs, ens trobem en un nou escenari en el que la prioritat ja no és enviar missatges per dividir els països, sinó aconseguir que aquests opositors tinguin la tecnologia necessària per organitzar-se entre si. I les xarxes socials estan fomentant aquest rol organitzatiu d'acció col·lectiva i al seu torn són un altaveu internacional del que està passant dia a dia.

Un bon exemple el veiem a Iran, en la denominada revolució verda on milers de persones es van sortir al carrer (i a la xarxa) a protestar i a explicar el que estava passant, organitzant-se i ajuntant-se en manifestacions. La majoria d'aquests activistes són joves estudiants, tots ells "nadius digitals", amb accés a tecnologia mòbil, blocs, xarxes socials i plataformes online. El seu govern intenta combatre'ls al carrer, però també a la xarxa. Els règims repressius cada vegada tenen més experiència en la seva habilitat per a l'ús d'eines sofisticades que censuren, filtren, monitoritzen i busquen a aquests moviments de resistència. No interessa que informin al món i als seus compatriotes, però encara interessa menys que s'organitzin. Per això la repressió a la xarxa i per això també atacs cibernètics per fer caure webs.

Durant aquelles setmanes, Estats Units va crear programari per evitar la censura a Internet per part de l'Iran, fins i tot va parlar amb Twitter perquè no fes cap de les seves típiques "aturades per manteniment" durant les protestes. També va dotar de diners agències perquè busquessin mètodes per permetre l'accés a Internet des de l'Iran a través de fons del departament d'Estat.
Com indica Noah Shachtman a Wired, comparant aquesta situació amb l'anterior tramesa de missatges a través de la ràdio, "la diferència rau en que el contingut ja no és l'important; l'èmfasi està en recolzar la infraestructura tècnica i deixar que la ciutadania decideixi per si mateixa què dir. La pròpia comunicació pot fer caure el despotisme".

Alec Ross és l'assessor d'innovació d'Hillary Clinton, la secretària d'Estat. Sota les seves premisses s'ha creat una xarxa social via mòbil a Pakistan, Humari Awaz ("Our Voice"), des d'on es van enviar més de mig milió de missatges en tan sols les dues primeres setmanes. El secretari de defensa, Robert Gates, afegeix que "the freedom of communication and the nature of it, is a huge strategic asset for the United States".

Aquest és el present, dedicar ingents quantitats de diners a fi de dotar d'accés a la comunicació a ciutadania opositora per debilitar governs. Sun Tzu deia que "si utilitzes l'enemic per derrotar l'enemic, seràs poderós en qualsevol lloc on vagis".
La xarxa i l'accés a ella pot ser també una arma poderosa, i sense haver d'anar enlloc.

[Foto: Hamed Saber / Flickr]

Avui he assistit a la xerrada de Jordi Segarra al Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE), amb el títol la "Noves formes de comunicació institucional".
Us adjunto un resum:

1. La tecnologia es nomes una eina
La xarxa, Internet, els telèfons mòbils, els iPhones, les noves aplicacions... estan al servei de l'estrategia i del missatage. Mai no ha de ser a l'inrevés. A aquestes eines tots hi podem accedir, ja que estan a l'abast, però no ho utilitzarem igual. Segarra ha fet el símil del barça i Messi. Per molt que ens vestim de blaugranes i sortim al Camp Nou, mai no faríem el mateix que fa ell.
Internet és el mateix. Cal saber aprofitar aquestes eines per a enviar un missatge al target corresponent.

2. Investiga i continua investigant
Cal conèixer l'electorat, els targets, el terreny de joc i a tu mateix.
És molt important el microtargeting. En l'actualitat la política ja no és local, es ja personal.
Hi ha diferents maneres de fer-ho:
- buzzmonitoring: analitzar les converses a la xarxa
- xarxes socials segmentades i especialitzades
- datamining: excel·lents bases de dades
- implantacio territorial offline: a traves de liders locals, obrir delegacions, aquí importa la confiança que tens amb qui et dóna el missatge

3. El copiar/enganxar no funciona
Que la campanya d'Obama a la xarxa anés bé no significa que vagi bé a qualsevol lloc.

4. Diàleg/conversa enlloc de monòleg
Les campanyes actuals es centren en una conversa. Cal generar informacio però cal democratitzar aquesta informacio que es dóna, mitjançant informar a tots els membres de l'organització: revistes internes, correus electrònics, webs...
També s'ha de generar debat a través de xerrades, col·loquis oberts, converses intra organitzacions i a fora, grups de treball... Cal que qui participi senti que forma part de l'organitacio.

5. All politics is personal
Sempre hi havia un emissor i un receptor. En l'actualitat ja no és així.
La facilitat en l'ús d'aquestes eines fa que tothom hi sigui, i que sigui necessari personalitzar al màxim. Tota la politica es individualment segmentable, i amb més segmentacio més arribarem al públic.
Tot i així, no hem d'oblidar que estem en un procés d'hibridació de mitjans. La TV segueix dominant i ho seguirè fent fins que la societat continuï evolucionant, amb l'expansio generacional i geogràfica del 2.0.

6. Tornar als clàssics
Els spots han de ser simples i ràpids, en múltiples formats. Cada cop més anem cap a equips de campanya de resposta ràpida. Cal un spot en 24 hores!!, amb el tema punyent del dia, que es pugui viralitzar. En aquest cas, Segarra ens ha posat l'exemple del vídeo de Maverick de John McCain. 24 hores després de sortir el vídeo, va sortir un vídeo demòcrata atacant el vídeo anterior.
Per a la campanya, el porta a porta és encara la millor eina de comunicació personal. I és important que es faci amb voluntaris, no amb treballadors pagats. En les darreres eleccions nordamericanes, un 26% de persones va rebre visites directes a casa seva de simpatitzants d'Obama. De Mcain només un 18%.

7. Deixa-ho fluir
Els responsables no poden controlar-ho tot, el que es diu o el que es fa a la xarxa. Cal deixar-ho anar i aprofitar-ho quan pot ser aprofitable per part del partit. Un bon exemple, i molt actual, és el vídeo "The massachussettes miracle". Avui hi ha eleccions a senador per Massachussettes. Sempre han guanyat els demòcrates, però aquest vídeo pot fer canviar les coses:



8. Sense emoció no hi ha reacció
En política l'emoció sempre guanya a la raó. No guanyen els programes. Si un candidat et fa sentir ressonància emocional envers ell, també et fa sentir dissonància envers els altres.
Hi ha moltes maneres d'apel·lar a les emocions, les no tant conegudes:
- Anuncis negatius
- Trucades telefòniques (de gravacions) fent-se passar per demòcrates mentre veus la superbowl per la televisió
- porta a porta de travestis fent-se passar per sol·licitants de vot demòcrata en barris conservadors
- Anuncis subliminals (com l'anunci republicà que quan apareix Al Gore surt sobreimpressionat un segon la paraula "RATS").

En resum, si abans parlàvem d'esfera pública ara hem de parlar d'espora pública. Les regles han canviat. És la xarxa la que ho ha fet canviar. Ara, la politica es connectar amb persones, i que aquestes connectin amb els seus contactes, i aquests amb els seus...
No s'ha de convèncer sinó de mobilitzar.


Ha estat una xerrada molt interessant. En realitat no ha parlat gaire de comunicació institucional i sí molt de comunicació política, però a mi ja m'està bé ;).
El proper 9 de març la següent xerrada a les sessions web del CEJFE: El lideratge institucional a la xarxa, d'Antoni Gutiérrez-Rubí.

El Partit Liberal Demòcrata (web) és un partit polític socioliberal del Regne Unit. Se'l considera com el tercer partit britànic, després dels laboristes i els conservadors, i té 63 membres a la Cambra dels Comuns (més diputats que mai), amb un 22% dels vots.
Va ser fundat el 1988 com la fusió del Partit Social Demòcrata i el Partit Liberal, que ja tenien una aliança electoral des de 1983. El seu líder actual és Nick Clegg.

Per descomptat, també té força en els municipis. En un d'ells és coneguda Mary Reid, ex-alcaldessa i ara regidora de Kingston upon Thames. Coneguda per la seva llarga carrera política però també per la seva activitat a la xarxa.

Utilitzant aquesta experiència i per donar consells pedagògics als militants del partit, ha creat un i-book col·laboratiu sobre com crear i donar a conèixer els blocs com a arma de campanya.
En el text, de 28 pàgines i que s'ha penjat a la xarxa social del partit, s'ofereixen idees als militants i simpatitzants liberal-demòcrates per difondre el missatge del partit a la xarxa.
Es pot llegir des de com començar un blog, on trobar idees, nettiquette, com portar el tema dels comentaris... Entre ells destacaria el text de la pròpia Reid, sobre com usar un bloc sent regidora municipal.

Adjunto l'i-book:
Blogging Guide

A Itàlia, com en la majoria de països, ja fa temps que Internet és present a l'hora de fer campanya política. Hi ha hagut iniciatives bones i dolentes, com arreu. La revista Wired Italia recull les 10 pitjors idees d'e-campanya en la història de la política italiana:

10 - YouTube - Napolitano: És l'error més recent. En el tradicional missatge d'Any Nou, el President de la República Italiana Giorgio Napolitano ha creat el seu propi canal a YouTube i ha pujat el missatge de vídeo. L'error està en haver deshabilitat els comentaris, amb el que aquests es realitzen (molts) en altres canals i sense filtre.

9 - ForzaSilvio.it - no és ni social ni xarxa: Segons els seus creadors, la xarxa social creada a finals de maig al voltant de la figura del Primer Ministre va néixer "després de l'èxit d'Obama en relació amb l'ús adequat d'Internet i el seu potencial". Tanmateix, en aquesta plataforma (que poc té de xarxa social) els usuaris no poden participar activament en el diàleg polític, i només poden respondre a enquestes i veure esdeveniments que es fan a prop d'ells.

8 - PD network - la confusió mai no acaba: l'equivalent de xarxa social demòcrata és, sens dubte més oberta (els membres poden enviar els seus comentaris i contribucions dels altres), però manca la capacitat per als usuaris de mantenir-se en contacte i comunicar-se amb els seus perfils.

7 - Vídeo viral d'Itàlia dei Valori: El partit d'Antonio Di Pietro va decidir fer vídeos virals (segons ells). En canvi eren tan dolents i amb tan poc sentit que no van tenir cap èxit. El més destacat és un gos gegantí en mig de la ciutat, criticant el programa nuclear de Berlusconi.

6 - Blog de Prodi - el blog de menys durada en la història: El 16 de febrer de 2005 Romano Prodi va iniciar el seu blog. El primer comentari és una introducció de benvinguda, la segona arriba "tan sols" dotze dies després i diu, "Ho sento pel retard", i després diversos dies de foscor. Després de menys d'un mes des de la primera entrada, Prodi va clausurar el blog.

5 - Berlusconi Nobel de la Pau. De veritat? Quan el setembre passat va aparèixer a YouTube el vídeo "La pace può" demanant el premi Nobel per a Berlusconi molts van pensar en una broma, però no ho era (també tenen un grup a Facebook). Una vegada més, el vídeo va ser clonat i es van crear desenes a la xarxa que es reien del president, i on es van fer milers de comentaris.



4 - Nou èxit dels Village People: I am PD: Era un vídeo realitzat per joves demòcrates per recolzar la campanya de Walter Veltroni, on feien una versió de la cançó YMCA dels llegendaris Village. El vídeo es pot classificar com un dels més ridículs fets mai i va tenir centenars de comentaris, cap bo, i molts d'ells dels propis militants.



3 - A Facebook pots recolzar Berlusconi, sense saber-ho: Sis dies després del llançament a Berlusconi de l'estàtua en la Piazza del Duomo, alguns usuaris de Facebook van descobrir que de sobte ells mateixos estaven entre els membres de grups com "Recolzem Silvio Berlusconi contra els fans de Massimo Tartaglia", encara que mai no s'haguessin inscrit en el grup. En realitat els usuaris eren membres de grans grups, com per exemple "Made in Italy" al que els seus administradors li havien canviat el nom. Les crítiques a aquests administradors encara no han acabat.

2- L'incomprensible anglès de Francesco Rutelli: prova d'escriure "Rutelli" en la cerca de YouTube. El primer vídeo que apareix és un amb el que el llavors (2007) Ministre de Patrimoni i Cultura va decidir rebre els visitants de la web Italia.it. A causa de la mala pronunciació de l'anglès i la banalitat del que deia, aquest clip és encara un dels més divertits que viatgen per la xarxa.



1-Mastella i les Guerres Clon: Guanya el premi al pitjor error de la política italiana 2.0 la història de la clonació blog de Clemente Mastella. El setembre de 2007 Mastella (llavors Ministre de Justícia) va obrir el seu blog personal i escrivia posts amb regularitat. Però hi havia un error imperdonable: va posar un filtre en els comentaris i dels centenars que rebia sols en publicava uns quants. La resposta de la xarxa va ser immediata. En qüestió de dies es van realitzar clons del blog (per exemple, http://clementepastella.blogspot.com/). Mateixos gràfics, mateix disseny, i mateix text (copiat del blog oficial de Mastella). La diferència? Els comentaris són lliures. El resultat? En només una setmana, les visites al blog clonat eren més freqüents que a l'original.

Vist a politica 2.0. Alguns d'aquests errors els coneixia i a la majoria dels altres no. Aquests són a Itàlia, però i aquí? Algú vol proposar un rànquing o recorda algun mal exemple?

Mrs. Robinson és el títol d'una cançó escrita el 1967 per Paul Simon i cantada originalment per Simon and Garfunkel. Era la cançó principal de la banda sonora de la pel·lícula El Graduat. En ella, el recentment graduat Benjamin Braddock (Dustin Hoffman), de 21 anys, que torna a casa a passar unes vacances, manté una relació amorosa amb una dona casada més gran que ell, la Senyora Robinson (Anne Bancroft), una amiga, junt amb el seu marit, dels pares de Benjamin. Al llarg de la segona part de la pel·lícula, s'utilitzen diversos fragments de la cançó com a banda sonora.
La pel·lícula va tenir molt èxit, igual que la cançó, que quan va ser llançada com a single el 1968 va assolir el número un del Billboard Hot 100 als Estats Units.

Aquesta famosa cançó ha recobrat actualitat després de l'escandalós "affaire" protagonitzat per l'esposa del primer ministre d'Irlanda del Nord, Iris Robinson, i podria tornar a convertir-se en un hit musical.
Iris Robinson, de 60 anys, va reconèixer fa uns dies haver tingut una aventura amorosa amb un jove 40 anys menor que ella, Kirk McCambley, al que va ajudar a més amb operacions financeres no declarades d'acord a les seves obligacions com a parlamentària, i va posar amb això en conflictes el seu marit, Peter Robinson, que va abandonar el càrrec el passat dilluns de forma provisional.

Llegeixo a La Vanguardia que una campanya a Facebook crida a elevar la cançó interpretada pel duet nord-americà Simon & Garfunkel al número u "en honor de la primera dama difamada". El grup de fans ja ha reunit milers de membres.
El tema està tornant a sonar en les emissores de ràdio nord-irlandeses i les seves vendes es disparen a la botiga online d'Amazon. A Youtube, totes les versions tenen comentaris que parlen del tema. A més, té un gran èxit per alguns trossos de la lletra, per exemple "Hide in the plau hidingwhere no one ever goes. Put it in your pantry with your cupcakes. It's a little secret just theRobinsons' affair. Most of all you've got to hide it from the kids".

També l'amant, Kirk, està sent pujat als altars a les xarxes socials, per venjar-se de Mrs Robinson, sens dubte, però també demanant-li cites o que vagi al programa Big Brother.

I sí, l'humor i la ironia sempre triomfen, especialment a Internet, on una campanya simpàtica, no exempta de mala llet, pot arribar a desenes de milers de persones amb uns simples clics de ratolí.
Les bromes s'accepten dels amics més pròxims, i són ells els que podem trobar a les xarxes socials. I és obvi que si alguna cosa agrada, és divertida i innovadora, ho enviarem també als nostres contactes més propers.

Gaudiu de la cançó. A Irlanda del nord està de moda.

Fa uns mesos vaig anotar un post de Daniel Mehrad que em va cridar molt l'atenció. En ell, Daniel deia que "al llarg de la història hem vist com els grans invents, usualment invents en l'àrea de la comunicació, com la impremta, els micròfons, la televisió, la ràdio, Internet, etc., han anat canviant les formes amb les quals fem que l'art [polític] "sigui possible". La tecnologia ens ha permès (en el costat positiu) fer eficients els processos, massificar i/o ampliar la política, fer-la més transparent i sobretot més accessible".

Tanmateix, en la societat actual veiem que aquesta nova tecnologia no és utilitzada a grans trets per les organitzacions polítiques, tan sols en algunes accions i tan sols per part d'alguns polítics. Hi ha dues raons principals segons Daniel per a això:

1. Por al canvi. Les nostres societats tenen por al canvi. D'una banda, la societat civil sol ser apàtica als canvis i més si són en política. La confiança que es té en els processos polítics ja és mínima, si a això li agreguem innovació, tecnologia i canvi de les formes i els processos confiarem molt menys en ella. D'altra banda, els polítics solen obviar el canvi perquè els obliga a reinventar el seu rol dins del procés i perquè els treu poder.

2. Falta d'actitud ciutadana. Per raons entendibles som apàtics. Segons la teoria de sistemes polítics existeixen dos tipus de pressió: d'una banda està la pressió vertical feta cap a baix que és la que fan els polítics i després estan els inputs horitzontals, que són els que fa la ciutadania. Històricament la pressió que clama per la innovació (drets de les dones, dret a vot....) sol ser a través d'inputs horitzontals. Amb la tecnologia passa el mateix. Les pressions i les demandes per a que s'implementin les noves tecnologies en la política vénen de grups reduïts de la ciutadania que només comencen a ser "escoltades" pels polítics quan la pressió és prou forta per fer-los perdre vots o posar-los en problemes.

"La política i la tecnologia han anat moltes vegades de la mà però sempre costa fer el primer pas. Llastimosament la tecnologia s'adopta ràpidament quan permet augmentar el poder i la influència dels polítics però quan augmenta el poder i influència de la ciutadania sol tenir un recorregut més lent". Vet aquí el quid de la qüestió.

Quan l'ús de la xarxa permet a les organitzacions polítiques o als seus candidats aprofitar aquest mitjà per a la difusió massiva dels seus missatges, llavors Internet està molt bé i fa modern. Quan els ciutadans exigeixen interactuar amb els partits o els polítics a través de la xarxa, quan s'organitzen i creen idees, llavors la xarxa és en moltes ocasions massa caòtica i no és necessari escoltar-la ja que només són individus anònims (tot i que cada vegada menys, en alguns casos) que estan polititzats cap al partit contrari.

I potser sigui cert. En alguns moments el soroll a la xarxa és tal que és impossible dialogar, però ha d'observar-se un altre canvi que s'està desenvolupant a Internet: la velocitat. Amb un simple click podem posar-nos en contacte amb altres individus, amb altres ciberactivistes polítics o no polítics, gent molt aficionada a la política o gent apolítica que sí que pot voler participar en alguna acció puntual que li agradi. Aquesta és la força: la rapidesa i l'hipersegmentació de temes.
Les organitzacions polítiques no han de malgastar aquesta força col·lectiva, una força col·lectiva que pot fer-los guanyar o perdre unes eleccions, no tant amb vots a favor o en contra, que també, sinó a través de l'abstenció i de la desafecció. Una persona no polititzada, que es mou generalment a la xarxa, no crec que estigui molt connectada amb uns polítics que només li envien, de tant en tant, missatges a través de la televisió, que no escolten el que ha de dir, o el que li agrada, i que no li responen quan pregunta.

Depèn dels polítics respondre i crear noves eines de participació perquè participi qui vulgui (que no són tants per ara) i realment cada vegada els partits i els candidats són més presents a la xarxa. Però en realitat, depèn de la ciutadania demandar aquestes eines de participació, de col·laboració i d'escolta activa. Depèn de nosaltres crear coses que no sols depenguin de fer un click a Facebook i oblidar-se del tema per sempre. Depèn de nosaltres que la manera d'interactuar, de compartir i d'elegir les persones que llegim, escoltem o votem sigui a través dels mèrits i no dels càrrecs o del número de la llista electoral en la qual hi vagi.

Ahir, moltes persones van començar a rebre invitacions a Facebook per anar a la festa de proclamació d'Artur Mas com a candidat a presidir la Generalitat de Catalunya en les properes eleccions.

No són invitacions personals des del partit, ni invitacions als militants per carta (que suposo també), ni un missatge o anunci als mitjans de comunicació tradicional. En canvi, la manera de difondre l'acte és a través d'invitacions d'amics o coneguts que conviden als seus amics o coneguts. Tot és més personal i menys institucional. Això és el que m'ha cridat l'atenció.

Ha estat la creació d'un simple esdeveniment a Facebook, on tothom pot convidar a tothom el que CiU ha triat per a donar a conèixer aquest esdeveniment que tindrà lloc el 31 de gener.

És un esdeveniment a Facebook amb un enllaç a una web simple (targetó en PDF i enllaç a FB) que crida a anar a una festa. No s'ha muntat com un gran acte institucional, tot i que ho serà, sinó com una invitació a anar a una festa. I la convocatòria s'ha fet des allà on està la gent que pot omplir el Pavelló de la Vall d'Hebron, des de les xarxes socials.

Veurem si la convocatòria té èxit, tot i les crítiques de que al ser una llista oculta els teus amics no poden veure si hi aniràs i per tant no ho pots difondre al teu mur.
Però del que n'estic convençut és que l'acte arribarà a més gent que no a través d'altres mitjans més tradicionals.

Llegeixo a Factual un petit (almenys per ara) problema amb Obama. Una foto oficial de la Casa Blanca ha creat un petit terratrèmol entre blocaires. És Obama condescendent amb un blanc com Biden? Què diu el seu llenguatge corporal? O és tot pur racisme? Hi ha qui no ho entén.

El canal a Flickr de la Casa Blanca permet veure el dia a dia del president Obama, de les seves activitats, d'alguna imatge familiar, de les seves reunions... Segurament hi ha ja milers en el gairebé any que Obama dirigeix els Estats Units. I aquest és un gran exemple de transparència. Mai cap president no ho havia fet i havia deixat a la llum pública les seves activitats, i menys en una imatge. I aquest també pot ser un problema, ja que aquests milers de fotos són escorcollades per també milers d'opositors, buscant qualsevol cosa per atacar. Cada polític pot elegir, si vol donar una total transparència a la seva gestió i si a més vol fer partícip a la ciutadania (i als mitjans de comunicació) del que fa, o si al contrari prefereix no informar o deixar que només ho facin els mitjans de comunicació per por a algun error.

Dubto molt que en aquesta foto Obama sigui condescendent amb Biden. És una imatge, dins d'un àlbum, de fotos fetes el 16 de desembre. Potser haurien d'haver escollit una altra foto, però mostrar aquesta també demostra transparència en el sentit de deixar lliure l'elecció al fotògraf (una altra cosa és que se'ls hagi passat).

No és la primera "crisi" per una fotografia apareguda en el Flickr de la Casa Blanca. El juny d'aquest mateix any, grups d'israelians es van enfurismar per aquesta altra imatge d'Obama parlant per telèfon amb Benjamin Netanyahu, que van considerar una falta de respecte.