És l'últim dia de l'any, i per fer una recopilació final, us deixo els 10 posts més llegits d'aquest any segons Google analytics. Han estat 159 posts el 2009, a veure si el 2010 els igualo almenys!

No deixeu de veure també els resums de Carlos Guadián i de Francisco Polo.


I de regal, una cançó:

La invitació de blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és rés nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser d'una altra manera, amb el mateix auge dels blocs i amb els canvis que aquestes noves maneres de comunicar-se estan modificant la societat, que ha canviat radicalment tant els seus hàbits i preferències de consum com les seves formes de comunicar-se, de conèixer-se i relacionar-se. Les organitzacions no són alienes a aquest fenomen i entenen cada vegada més el poder dels blogs en la percepció de la seva imatge en la societat.

El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a bloggers a actes polítics no podem dir que sigui quelcom que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar només els majors exemples.
A Espanya, es va convidar a alguns blocaires a actes de campanya al febrer/març de 2008, i especialment es van obrir a aquest públic en els congressos de molts d'aquests partits en aquell mateix estiu (PSC, CiU, PSOE, PP València, IU...). Des de llavors, molts actes compten amb la presència de bloggers, convidats per institucions polítiques o pels propis partits.

El passat 21 de desembre ens van convidar, a Albert Medrán i a mi, a la recepció anual que fa Convergència i Unió als periodistes per nadal. Per primera vegada s'obria aquest acte a bloggers. No perquè expliquéssim el que allà succeïa, que suposo que també, sinó per donar una sensació de transparència i de respecte i "escolta" als nous mitjans.
Amb l'Albert, parlàvem durant aquest acte de les raons per les quals ens havien convidat a ambdós, preguntant-nos el perquè.

Durant aquests dies que han transcorregut (una semaneta de vacances offline, en el meu cas) vaig pensar a intentar expressar en un post algunes reflexions sobre la importància d'aquestes invitacions en les relacions dels partits i de les organitzacions polítiques amb els denominats "nous influencers" de la ciutadania.

1. En primer lloc, és tremendament difícil mesurar l'abast i l'efectivitat d'aquest tipus d'actes per la pròpia naturalesa dels presents. No hi sol haver una escala quantitativa del bé que ha anat. Com indiquen a ETC. sobre aquest tema: "Tots escriurem i recomanarem? Al blogger no li sol agradar que li diguin que ha d'escriure, així que el tret disparat per la marca, li pot sortir per la culata". No es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones: de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte.

2. A les xarxes socials són encara els bloggers els que poden generar més opinió i difusió, i és per això que en qualsevol gestió de la comunicació un no se n'ha d'oblidar. Alguns bloggers poden donar més visibilitat a un esdeveniment que certs mitjans de comunicació, és per això que són importants, però també ho són per la proximitat que aquests bloggers generen amb el partit/persones que els conviden. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur.
Un altre tema interessant és la percepció que tenen els lectors dels blogs. Tal com indica Hugo García, "tendim a concedir major credibilitat a una altra persona com nosaltres, a un igual, a un individu corrent que comparteix les seves experiències i que ens aconsella partint d'aquestes, que a un mitjà de comunicació sobre el qual sempre recaurà la sospita d'un interès comercial ocult".

3. Un blogger, a més, no sols genera continguts en els seus blogs, sinó que sovint pot ser un prescriptor en xarxes socials (Twitter, Facebook...) el que genera fins i tot més visibilitat als continguts que genera. Tanmateix, i aquest és el gran canvi dels últims mesos: ja no és necessari tenir un bloc per poder ser un prescriptor. Hi ha moltes persones que participen activament en xarxes socials com Twitter i Facebook. No necessiten cap bloc, i poden tenir més influència que qualsevol altre blogger.
Les organitzacions polítiques que fins ara convidaven bloggers ho feien perquè havien "escoltat" a la xarxa, i a qui era més interessant conèixer i donar-se a conèixer com a organització. Ara han de fer el mateix, i mirar també més enllà dels blocs.

4. Canvi en el llenguatge. El que els partits s'obrin a noves maneres d'explicar les coses, sovint sense tenir res a veure amb la pròpia organització, fa que el propi llenguatge amb què s'explicaran les coses que succeeixen (si s'expliquen) sigui diferent. Un nou punt de vista, un llenguatge més personal, més propi, dirigit a nous públics que potser mai no llegirien un article resum en un diari tradicional.

5. No es sol convidar a un sol blocaire (solen ser un mínim de 5). La reunió d'aquestes persones genera interacció personal, de manera presencial, i al "terreny" del partit convocant. Som animals socials i la presencialitat és el que millora les relacions virtuals. Les organitzacions polítiques poden interactuar amb els convidats, i els convidats amb ells. I també important: els convidats entre ells.
Són els contactes, el networking, conèixer una altra manera de veure les coses o alguna nova idea rebuda una de les (moltes) raons de la presència de bloggers en aquests actes, i que sigui aprofitat pels partits. Convidant a diferent gent cada vegada, a més, es crea una xarxa de "potencials" col·laboradors, siguin o no votants o ni tan sols simpatitzants del partit. Convidar un blogger no significa que aquest o aquesta vagi a parlar bé del partit o de l'acte, però sí que sol significar que almenys en parlarà coneixent-lo de prop.

6. Sovint, actes partidistes permeten aglutinar un munt de bloggers del propi partit. Aquest acte, d'afirmació de la comunitat, genera una millora en les relacions entre aquests bloggers, i entre aquests i el partit. Poden néixer noves idees, noves amistats i noves col·laboracions que ajudin la campanya del partit polític.
Aquests bloggers, al seu torn, poden relacionar-se presencialment amb bloggers externs. Entendre's, potser convèncer d'alguna cosa (o al revés!), i en resum, relacionar-se.

7. Les organitzacions polítiques no s'han de tancar només a invitacions a bloggers polítics, els quals sempre parlem del mateix ;)
No seria interessant que per parlar del programa electoral de cultura d'un partit es comptés també amb la presència de bloggers que escriuen blogs culturals? Potser que coneguessin el conseller de cultura (present o futur), o al secretari d'estat, o al regidor...?
Però pot ser amb temes esportius, política d'immigració, treball, educació... i de moment no es fa mai per aquí.
Tampoc no s'han de tancar les invitacions a grans actes. Sovint se celebren congressos regionals o fins i tot municipals. Els blogs, a part de temàtics, també es poden diversificar per territori. Cal buscar el més local possible ja que són aquestes persones les que donen als seus lectors la informació de primera mà del lloc en el qual viuen.

8. L'aprenentatge i el divertiment és bàsic. No pots convidar a un blogger i que no tingui rés a explicar (al contrari, això és pitjor, ja que explicarà poc o res i a sobre l'has convidat). No s'ha de ser la seva ombra, sens dubte, però cal donar-li informació, saludar-lo, presentar-li altres persones, que tingui accés al que tenen accés els periodistes... És necessari que pugui escoltar el que es diu per interpretar-ho a la seva manera (per a això se'l convida!), que aprengui del que es diu en aquest esdeveniment.

9. Eines. Un blogger pot tenir moltes ganes de parlar del que ha vist (o no). I potser escrigui ràpidament alguna cosa, però des del partit polític se li han d'oferir incentius perquè el que expliqui encara sigui millor. I no em refereixo a diners o a sopars, sinó a fotografies de l'acte, altres resums, vídeos... i això ha d'estar penjat a la xarxa abans que el blogger convidat arribi a la seva casa, amb un correu electrònic enviat a la seva adreça i un enllaç a aquests continguts, que són, en definitiva el que pot utilitzar per narrar la seva experiència i els que faran que el text millori.

10. La condició humana. Citant de nou a ETC: "Els bloggers som estómacs agraïts [...] Ens sol agradar que ens convidin a menjar i a beure, que ens facin sentir importants i influents i que ens donin una excusa per ajuntar-nos amb nostres iguals... tan senzill com entendre la condició humana". I sí, us (em) conec i sé que a qualsevol normalment li agrada estar en el "fregado", que el convidin, prendre una copa de cava al costat dels polítics que veiem per la televisió... En això, ens tenen el cor guanyat ;)


Crec que no em deixo rés del que se m'havia acudit aquests dies. Sento el "totxo" post-nadalenc!

Articles interessants:
- Els grups de pressió i la invitació a periodistes, de Ricardo Cuevas
- Consells per a muntar un esdeveniment de bloggers de Daniel Calamonte (vía S. Sabaté)

El passat 17 de desembre vam realitzar el IV Beers&Politics, amb el títol "El Candidat davant dels mitjans, Telegenia i imatge personal i política", amb Yuri Morejón com a "estrella" convidada, que ens va parlar de la imatge dels polítics i sobre com millorar-la.
Per als que no van poder venir, us adjunto un resum:

No n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber comunicar-ho. La clau passa per la gestió de la percepció. La gestió de la imatge d'un polític no és només triar quina corbata li escau millor o quina comunicació no verbal és l'adequada. Això és important, sens dubte, però no ho és tot. La imatge és molt més que això.

Partim d'una base en l'actualitat, i és la desafecció. Els polítics són considerats ja el 4t problema segons els espanyols, per sobre fins i tot del terrorisme. Hi ha una falta de proximitat amb els problemes i inquietuds dels ciutadans. I això és degut especialment a la mala comunicació:
- Missatge difús, incoherent, enrevessat i improvisat
- Format i llenguatge equivocats. Com quan actuen unidireccionalment en la seva relació amb els internautes
- No responen o ni tan sols no concedeixen preguntes als periodistes (cada vegada més són compareixences i no entrevistes)

La falta de credibilitat és una constant: no compleixen les seves promeses, esclaten escàndols de corrupció i per si fos poc el context és el d'una greu crisi econòmica. La credibilitat genera confiança, i sense confiança no hi ha amistat, no hi ha amor, no hi ha client... i tampoc no hi ha vot.

Com crear una bona imatge? 1. No hi ha bona imatge, sense bon missatge
- La imatge mai no ha de robar protagonisme al missatge (projecte, programa, discurs), sinó que l'acompanya, ha de complementar-lo, reforçar-lo o simplificar-lo. En definitiva, perfeccionar-lo.
- La imatge ajudarà a vendre o comunicar millor el que volem. Fer-ho més comprensible, més necessari, més creïble, més atractiu...
- Ser conscient de la primacia de la televisió i dels continguts audiovisuals en Internet.

2. Humanitzar els polítics
- Davant dels mitjans es necessita escenografia. Davant dels ciutadans es necessita missatge.
- En política cada gest, cada fotografia... comunica. Avui en dia la imatge és el missatge i, pràcticament, la notícia. Per sobre d'un text, d'un titular, sempre serà la instantània la que quedarà a la nostra retina. Un bon exemple són els diaris gratuïts, que la gent llegeix en 10 o 20 minuts cada matí. En ells preval la imatge al text, i això és el que veuen els lectors.
- No perdre de vista la photo-opportunity, sense oblidar que en comunicació... tot ha d'estar tan bé preparat que sembli improvisat.


3. Identificació amb l'elector
- La comunicació té molt de sentit comú, d'intuïció... i d'investigació.
- Cal realitzar un diferencial semàntic que mesuri el nostre candidat en termes de capacitat, honradesa, trajectòria, humor, fe, origen familiar, oratòria, sinceritat, credibilitat, empatia, etc. ens donarà pistes per posicionar-lo com un candidat proper al que busca l'electorat.
- Un assessor de comunicació no pot pretendre canviar la personalitat del propi polític per adequar-la a una imatge prototípica.
- Del que es tracta és de potenciar les fortaleses i minimitzar les debilitats.

4. Dissenyar la imatge desitjada. Quins atributs volem transmetre?
- Humanitzar el candidat, buscant la identificació
- Simplificar el missatge, perseguint la comprensió i record
- Orientar-se cap als mitjans: posicionament i difusió

5. Entrenar, projectar i perfeccionar la imatge
- Entrenament audiovisual per donar bones imatges i bons missatges. Això fa el polític més pròxim, més creïble, més segur i més atractiu.
I tot això genera més confiança.

Els polítics també s'han d'entrenar, per comunicar millor, col·locar els seus missatges en els mitjans, fer més atractius els discursos, sortir més convincent en TV... i en definitiva... perquè el coneguin més.

Moltes gràcies a Yuri per la xerrada. Un plaer tenir-lo per Barcelona.

El passat dimarts vaig anar a escoltar una ponència de Guillem López Bonafont sobre “Què significa ser d'esquerres”, al casal d’ERC-Gràcia.

En ella, Marc Marsal va explicar com el partit s’havia adaptat al concepte d’esquerres en cada moment de la seva història, i va analitzar els canvis dins de cada període històric, fent una mirada històrica a la ideologia d'esquerres d'ERC i al seu desenvolupament des de 1931 fins avui. En Guillem, per la seva banda, va desenvolupar la tesi del canvi en l’esquerra actual i del futur i va deixar moltes “perles” que volia compartir aquí.

Un dels punts importants de la seva ponència van ser els nous reptes als que s’han d’enfrontar el moviments d’esquerres. Si no s’entenen aquests reptes i aquesta nova situació, el moviment d’esquerres (i segurament qualsevol moviment polític) està condemnat a decréixer:

1. Tots els països que tradicionalment han creat l’estat del benestar o han estat coneguts tradicionalment pels seus moviments d’esquerres, ara són governats per partits de dretes (França, Itàlia, Alemanya, Regne Unit (segurament en breu)... fet que indica que l'esquerra està en crisi a Europa, sense que això hagi suposat grans canvis a nivell legislatiu. Han variat les polítiques de govern, sí, però no ha estat exagerat, i normalment no han tombat lleis que varen fer els partits d’esquerra quan governaven anteriorment.

2. L’era micro. Una aportació molt interessant, que es pot dividir en el vessant temporal i en el vessant territorial: en la vessant temporal, la societat actual i tots els corrents d’opinió es desenvolupen d’una forma molt diferent a la que coneixíem fins ara i que s’estructura al voltant del concepte d’immediatesa. Internet estableix unes noves regles del joc en les qual el coneixement és accessible a tothom i de forma gratuïta i en el qual es fomenta la connexió de tots els seus usuaris (social web) eliminant per complet les barreres territorials. En la vessant territorial, cada cop ens interessem menys per qüestions internacionals i més per qüestions de gran proximitat territorial i que ens mobilitzen més. Exemples són els casos de NIMBY, com la mobilització per evitar una narcosala a la Vall d’Hebron o que l’AVE passi per la Sagrada Família. Això és el què Norberto Bobbio anomenava identitats de resistència. Apareixen nous conceptes com el conceptes com el Microvoluntariat o el microtargeting que no fan més que posar èmfasi a aquesta organització en base a la microsegmentació del temps, en base a microcauses territorials i temporals i en base a tasques i funcions cada vegada més acotades.
A més, cada cop més, partits d’esquerres abanderen moviments que porten com a noms: anti-, preservem, salvem, no... que és lingüística més aviat conservadora i no progressista.

3. Desafecció política. La història mostra que són els partits d’esquerres els que més noten (en vots) la crítica als partits i als polítics.

4. Hem passat de la concepció Top-Down a l’aproximació Bottom-Up. La societat actual entén que els petits canvis són poderosos, que si es mobilitza i coopera amb altres activistes pot canviar les coses i tenir visibilitat.

5. Existeix encara la lluita de classes? En l’actualitat la consciència de classe ha desaparegut en gran mesura. Això pot haver canviat el sistema de valors de l’esquerra.

6. Els valors post-materialistes estan ara presents en la societat actual, en contraposició amb els valor materialistes que caracteritzaven els moviments d’esquerres de mitjans del segle XX els quals centraven la seva raó de ser en la redistribució econòmica. Un exemple són els darrers temes d’interès general a Catalunya i a Espanya: matrimonis gais, moviment independentista, religiositat vs laïcitat, immigració, la igualtat de gènere, la reforma de l’impost de successions, la llei antitaurina, i l’energia nuclear. Només un d’aquests temes (successions) és materialista. Si guanyen els valors postmaterialistes, és que no es fa èmfasi en la desigualtat social, pel que el “ser” de l’esquerra deixa d’estar tant clar.

Guillem també ens va parlar del que per a ell serà el futur de l’esquerra. Un futur en el que s’han de canviar les coses i els partits (d’esquerra) s’han d’adaptar a la nova societat.
Les noves tecnologies i la cultura 2.0 porten valors de transparència, col·laboració, participació, Bottom-Up, immediatesa, co-responsabilitat... són valors que han de ser agafats per l’esquerra actual. Evolucionem cap a una nova concepció de partits de masses on el rol dels partits serà el d’aglutinadors, coordinadors i dinamitzadors de micromoviments de grassroots (de bases) transpartidistes (de dins i fora de l’organització).
Això representa un gran canvi en les estructures actuals: tot i que les oligarquies de partit continuaran, l’estructura pròpia del partit serà menor. Ja no hi haurà militància com a tal, però sí que s’estendrà la xarxa de relacions a molts més sectors de la societat.
L’objectiu passarà per l’anàlisi dels temes clau i la gestió de les relacions amb els grups de pressió amb els quals serà necessari cooperar per poder definir i aplicar les polítiques públiques.

Finalment, en Guillem aconsella a ERC un canvi: “Si amb Àngel Colom ERC era la C, amb Carod-Rovira va passar a ser la E, el futur haurà de ser la R. Avui el republicanisme és la corrent que encaixa millor en una societat amb valors participatius, cooperatius i postmaterialistes, ja que busca la construcció comuna de la RES PÚBLICA i dels elements identitaris que la defineixen. En l’era d’Internet ja no existeix una veritat absoluta ni la figura dels experts que advoquen per formes d’estat tecnocràtiques. Avui dia és important abandonar la concepció schumpeteriana de menyspreu a les masses per començar a confiar en el poble a l’hora de definir un bé comú”.

En resum, molt interessant la xerrada. Gràcies a Jordi Vilanova per convidar-me!

El proper dijous 17 de desembre celebrem el IV Beers&Politics, que per a aquells/es que mai no heu vingut es tracta d'una trobada absolutament informal per conèixe'ns i debatre sobre algun tema en concret, comptant amb un ponent per començar el debat però que s'organitza a través de converses i preguntes de tots/es els presents.

Solem reunir de 10 a 20 persones i funciona així:

1. Algú és ponent principal i parla 10 minuts sobre un tema
2. Se'l pot interrompre quan es vulgui i preguntar coses
3. Al final es parla de qualsevol cosa sobre comunicació política o política en general i ni recordem quin era el tema ;)

Aquest dijous, el títol de la jornada és "El candidat davant dels mitjans: telegènia i imatge personal i política", a càrrec de Yuri Morejón, un consultor basc expert en el tema.
La trobada tindrà lloc al barri de Gràcia de Barcelona: Cafè-bar Catalluna (C/ Encarnació, 21). A prop dels metros Joanic i Fontana.
Comença a les 20 h, encara que com de costum, es pot arribar i marxar quan un ho desitgi.

Espero que ens veiem allà.

Confirmeu, si us plau, la vostra presència a l'esdeveniment de Facebook.

L’estrella twittaire del Parlament britànic, Kerry McCarthy, va ser inundada el passat dimarts amb centenars de missatges irreverents al seu Twitter, després que el comediant surrealista Ross Noble llancés una campanya per a que la bombardegessin amb preguntes a través d’aquesta eina.

Kerry McCarthy, diputada per Bristol Est, va ser nomenada portaveu de campanyes de nous mitjans del govern a l'agost passat, i es va dir d’ella que havia estat el MP més influent a la xarxa aquest 2009.
Dimarts, Noble, que té gairebé 30,000 seguidors, va fer una crida als seus followers per a que fessin preguntes a la diputada a través de Twitter. En aquest "Twitterbombard Tuesday" es tractava de fer-li preguntes ximples (però amables), i veure què deia McCarthy.

Els seguidors de Noble es van posar mans a l’obra i van fer centenars de preguntes com per exemple si pot domesticar un corb, si creu que abans era l’ou o la gallina, si portaria una disfressa de goril•la al parlament...

McCarthy semblava inicialment confosa per les preguntes, i va comentar al seu Twitter que creia que estava sent víctima d’una broma i que ningú li havia dit.
Un cop va saber de què anava, McCarthy es va repondre i, contràriament al que la majoria pensaven i era esperable, va començar a respondre una a una totes les preguntes, de manera simpàtica. Un exemple, a la pregunta “Farien l’onada mexicana (la ola, vamos) al parlament?”, McCarthy va respondre: “Ja ho fem quan Nick Clegg parla, el que passa és que no et fixes”. O a la pregunta “Creu que King Kong es mereix una disculpa del govern?” va respondre “Crec que això és cosa del govern dels Estats Units, però haurien de fer-ho”.

Així, McCarthy no només va participar de la broma sinó que a més va donar respostes amb gràcia, canviant segurament la percepció que es tenia d’ella i la que esté de molts polítics. És un contraatac en tota regla que diu molt de la (bona) manera d’utilitzar les xarxes socials per a comunicar-se. Sense queixes, silencis ni males respostes. A més, va guanyar prop de 350 seguidors.
També explica com ho va viure al seu bloc.

Podeu trobar més informació a The Telegraph o a The Guardian.

Nicolas Sarkozy obrirà molt aviat un compte de Twitter, durant la cimera del clima de Copenhague. Segons l'Elisi, Sarkozy publicarà missatges des de la seva arribada a la seva partida, com indiquen a Le Figaro.

El compte es titularà @elyseecop15. Portat per l'equip de Sarkozy, aquest canal a Twitter està pensat per seguir els avenços de la negociació, i el paper del president francès en la cimera.
Però durarà molt poc. Un cop acabada la cimera, aquest compte s'eliminarà.

Si l'operació funciona, des de l'Elisi asseguren que potser repeteixen l'experiència durant altres esdeveniments internacionals, com per exemple la cimera del G-20.

No és una notícia increïble, però potser sigui aquesta la manera que alguns polítics perdin la por d'usar les noves tecnologies per difondre el que fan. És sols una prova, però potser hagin de començar amb proves. Si la gent interacciona amb el compte, i si el compte interacciona amb la gent, es demostrarà el potencial ús que Sarkozy pot fer de Twitter per a la seva comunicació.

Vist gràcies a un tweet de Nicolas Obrist (vía Samuel Laurent).

Demà, 10 de desembre, STIC.CAT ha organitzat la I Campanya Solidària, amb l’objectiu de recollir fons per a la Fundació Banc dels Aliments, una fundació benèfica privada, independent i sense ànim de lucre, que té com a objectiu lluitar contra la fam, i evitar que els aliments consumibles però no comercialitzables siguin destruïts i fer-los arribar a les persones més necessitades del nostre entorn immediat.

Aquesta iniciativa neix amb la voluntat de combatre la crisi econòmica que afecta la nostra societat ajudant els més desafavorits i consisteix en una recollida de diners, que es lliuraran a Banc dels Aliments en un acte que se celebrarà el proper 10 de desembre a l’Hotel Porta Marina de Barcelona.

Les persones que vulguin participar en aquesta campanya d’STIC.CAT poden fer un ingrés mínim de 10 euros al compte corrent de “la Caixa” 2100 – 0002- 54 – 0201614284. Un cop feta l’aportació, es poden sol·licitar les invitacions per l’acte del 10 de desembre enviant un correu electrònic a info@stic.cat.

A més, des d'STIC.CAT hem comptat amb l'aportació de moltes entitats catalanes i de fora, que han donat regals i premis per a lliurar a tots els presents a l'acte.

Això és el que us podeu endur si veniu i ens ajudeu a ajudar al banc dels aliments:

* 1 Viatge cedit per Atrapalo.com
* 2 entrades per la prova de Fòrmula 1 al Circuit de Catalunya
* 2 entrades per a la prova de Moto GP al Circuit de Catalunya
* 1 samarreta oficial del FC Barcelona signada per jugadors del primer equip.
* 1 samarreta oficial del FC Barcelona signada per Xavi Hernàndez.
* 1 samarreta oficial del RCD Espanyol signada per jugadors del primer equip
* 1 samarreta oficial del Reial Madrid signada per Kaká.
* 1 samarreta oficial de la secció de Bàsquet del FC Barcelona signada per Ricky Rubio.
* 1 samarreta oficial signada per l’equip espanyol de la Copa Davis de tennis.
* 1 samarreta i 1 pilota de la USAP de rugbi de Perpinyà, firmades pel seu capità
* 1 estic signat pel Club Patí Vic
* 1 ordinador Netbook cedit per l’empresa Infoself
* 3 CDs dedicats per els Amics de les Arts del seu nou treball “Bed and Breakfast”.
* 5 subscripcions de la revista en llengua anglesa Catalonia Today
* 1 obsequi cedit per la revista cultural Bon Art.
* 1 lot de productes de la marca Munich.
* 1 lot de llibres cedits per l’Ajuntament de Girona
* 2 llibres signats de les memòries de Jordi Pujol.
* 2 lots de llibres cedits per Edicions La Campana.
* 1 lot de llibres cedits per Editorial Alqueria
* 3 sopars per a dues persones cedits per el Restaurant Mimolet de Girona
* 2 ampolles de vi signades per Miguel Bosé.
* 1 CD dedicat per Kylie Minogue i Andrés Velencoso.

Si encara no t'hi has apuntat és un bon moment per fer-ho. L'única condició que et demanem és que facis una aportació voluntària per al Banc dels Aliments (mínim de 10 euros). Pots fer-la mitjançant transferència o, si t'ho estimes més, en efectiu el mateix dia de l'acte.

Ens veiem dijous a les 19.30h a l'hotel Apsis Porta Marina (prop del TNC i L'Auditori).

Actualment, els videojocs són un dels mercats més rendibles i innovadors de l'actualitat, i ho són perquè ha canviat una tendència: els vídeo-jocs ja no són només per a persones de 15 anys (sobretot homes) que es quedaven a casa jugant tot el dia, sinó que aquests, la primera generació que els va utilitzar (el primer vídeo joc es va crear en 1972 -Pong- i es van generalitzar a finals dels 80) han crescut i continuen jugant. Als Estats Units, on més d'un 47% de la població consumeix videojocs, la mitjana d'edat dels usuaris supera els 30 anys. tan sols han passat 37 anys des de Pong, però els vídeojocs o jocs online són ja una constant en les nostres vides, tinguem o no consola.

Així, avui en dia el perfil del jugador de videojocs, ja sigui de manera habitual o casual, inclou persones d'ambdós sexes, de tot tipus d'edats, procedència i estudis.
A més hi ha noves maneres de jugar, ja no és només en consola, sinó que es pot jugar online, amb una consola portàtil, o com exemplifiquen a ETC, aplicacions de Facebook com “Farmville”. Un plantejament veritablement senzill a nivell gràfic i narratiu que ha captivat a més de 60 milions de jugadors actius, des d'estudiants a executius, passant per mestresses de casa i fins i tot grangers reals que dediquen les seves estones mortes a conrear la seva granja, recollir la collita i vendre-la al mercat.

La societat juga, és quelcom normal, i sovint juguen entre ells, però tanmateix, a les campanyes polítiques no s'està usant aquest format (i algun un altre com la música o el cinema) per connectar amb aquests jugadors. Els formats canvien, i la comunicació política ha d'adaptar-se a aquests canvis, i ha de fer-se sense por, coneixent aquest format i participant-hi.

En campanyes en vídeojocs vam veure la de Barack Obama, els cartells electorals del qual apareixien en tanques publicitàries d'una dotzena de jocs, tals com el NBA Live`08, Burnout Paradise, Nascar`09, Need For Speed Carbon, Need for Speed Po Street, NFL on Tour, NHL`09, Skate i Guitar Hero. A més, i això és el més curiós, l'esmentada publicitat només va poder veure's en els jocs dels qui jugaven en els 10 principals estats nord-americans, aquells considerats com els “battleground states“: Ohio, Iowa, Indiana, Montana, Wisconsin, North Carolina, Nevada, New Mexico, Florida i Colorado. És a dir, una segmentació en tota regla i usant un nou format per arribar al seu públic (o a un nou públic).

Com bé indica Alberto Pedro en el seu blog, "això no és rés més que l'obertura d'un nou sentit de màrqueting polític, original i intel·ligent i que apunta al votant jove, desinteressat i outsider... aquest mateix del qual els polítics es queixen perquè no participen (com si fos motivant veure mitja dotzena de pseudodebats i 40 minuts diaris de spots televisius) ".

Els jugadors no són frikis, són persones normals, cada vegada més nombrosos, i que a més, poden votar! No s'han de menysprear aquest potencial públic, i petits anuncis no intrusius no només poden tenir visibilitat en el joc i en els jugadors, sinó que per la seva creativitat poden arribar a ser comentats des d'altres àmbits, per exemple des dels mitjans de comunicació tradicionals. A la campanya nord-americana, els anuncis se situaven en llocs del joc que els jugadors podien percebre com a reals, és a dir, on si fos la realitat podrien veure un anunci publicitari. Per tant, la publicitat política fins i tot pot ajudar a donar més veracitat a l'experiència del joc, i que el missatge es mantingui.

La publicitat és una opció, i una altra opció interessant d'ús futur (i present) és la creació de petits vídeojocs o jocs online (amb un joc en flash n'hi ha prou, no és necessari contractar el creador de GTA!).
En ells es pot explicar ràpidament algun tema de la campanya o un partit es pot burlar sarcàsticament d'un altre partit. Aquests són els més comuns, i si són creatius i, especialment divertits, ja que no s'ha d'oblidar que parlem de jocs, poden ser molt difosos i usats per la gent.

Fa un parell de setmanes, en el Personal Democracy Forum Europe de Barcelona es va parlar de la necessitat de transparència en les institucions públiques. De l'objectiu d'obrir les administracions a la ciutadania, i de l'obligació dels governs d'oferir totes les seves dades a qualsevol persona que pugui estar interessada en saber més sobre com s'està governant.

Ellen Miller deia que hi ha un canvi de la relació entre govern i ciutadans, i que aquest canvi es deu a la nova informació oferta per les administracions, basada en la transparència, que podem trobar a la xarxa. Aquesta accessibilitat a les dades genera un augment de confiança en els nostres governs.
La democràcia és igual a participació, sí, però la participació no es pot aconseguir del tot si no s'obté dels organismes públics transparència, col·laboració i compromís. En aquests temps, és la xarxa la que permet que s'accedeixi a les dades, en qualsevol lloc i hora, per la qual cosa Internet es presenta com el millor element democratitzador, sempre que sigui utilitzat per les administracions per informar, comunicar-se i permetre la participació ciutadana.

I un bon exemple el tenim als Estats Units. El dia després de la seva presa de possessió, el 20 de gener de 2009, el govern Obama va emetre el Memoràndum sobre Transparència i Govern Obert, que demana major transparència governamental i promou la rendició de comptes a la ciutadania.
En altres països també s'han creat lleis semblants, però no se solen quedar més que en paraules. Tanmateix en el cas nord-americà, dos mesos després d'aquest memoràndum, el secretari general del govern Obama, responsable que funcioni tota la maquinària a nivell legal, va emetre una norma de compliment obligat per a totes les agències oficials: cal fer pública a Internet tota la informació, abans fins i tot que algú la sol·liciti.
Això permet, d'una banda, facilitar als ciutadans la informació i les dades de l'administració (despeses, pressupostos...), i per un altre, facilitar a l'administració una eina per veure en què està treballant i com, i especialment fa que augmenti la responsabilitat de tota l'organització, ja que el que fan és públic i trobable a través de la xarxa.

Podem trobar diversos exemples:

Data.gov: Com indiquen en la web del departament d'Estat, encara que virtualment totes les agències federals mantenen els seus propis llocs web, el fet que la informació que contenen estigui fragmentada entre múltiples llocs i en diferents formats pot fer difícil per als usuaris el seguiment de la informació que necessiten. En un esforç per resoldre aquest problema, el Consell Principal Federal d'Informació, un fòrum conformat per diversos organismes i el propòsit del qual és millorar la gestió de la tecnologia de la informació, va llançar Data.gov, una finestreta única per obtenir accés gratuït a dades generades en totes les agències federals, i que en estar en múltiples formats (xml, csv...) pot usar-se per qualsevol per generar noves eines. La web ofereix dades del govern en qüestions econòmiques, d'atenció a la salut, agricultura, naixements, educació i mediambientals així com moltes altres matèries.


Recovery.gov: Web perquè els ciutadans puguin rastrejar a què es dediquen els diners del pla d'estímul contra la crisi. Tal com ho analitzava César, " s'imagina poder identificar mitjançant un mapa actiu i navegable el que s'està gastant el govern a la seva ciutat, municipi o regió? Recovery.gov, el lloc web oficial del govern nord-americà per al seguiment del pla federal contra la crisi, va ser llançat amb un autèntic tresor de noves dades que permet als visitants veure - literalment - on va els diners dels seus impostos".


Transparency.gov: Web, també anomenada USAspending, per a què els ciutadans nord-americans (o de tot el món) controlin la despesa pública del seu govern, els contractes que fan i a qui els hi fan. Fins i tot inclouen un top 5 de les entitats que reben més diners i de les empreses més contractades (i per tal com).


A part, la Casa Blanca disposa de presència en xarxes socials com Facebook o Twitter, i sens dubte del seu blog, on hi han les últimes novetats sobre tot el que concerneix al govern.
La necessitat de transparència sempre ha regnat, més o menys, en la política nord-americana, per exemple en el llistat públic de regals rebuts pels presidents, però la transparència en el govern Obama està arribant a cotes inimaginables fa tan sols un any. Un altre exemple d'això és la publicació a la web de la Casa Blanca dels noms i el nombre de visitants que s'han entrevistat amb el president Obama i alts funcionaris d'aquest país. Com indica Orlando Jorge Mera, en aquesta llista hi ha tots, no hi ha excepcions. Lobbistes, empresaris, exfuncionaris, personalitats, periodistes...

No són els únics, ni molt menys. A Mèxic, en l'Estat de Nuevo León, podem saber fins i tot el que cobra l'últim dels seus empleats (incloent alts càrrecs) o en què es gasten el seu pressupost, i el mateix en l'Estat de Chiapas. Cada vegada més governs, d'estats, regions, municipis... estan entrant en aquesta dinàmica de mostrar el que fan a qui els trien, els ciutadans, que són els que han de decidir si està bé o malament.

Tal com bé va dir Alorza, la informació, igual com altres matèries primeres, és un bé que és necessari gestionar i processar. L'arribada d'Internet i de la web social està redefinint profundament el camp de joc, en un context d'abundància i de major protagonisme de la ciutadania.

Com a ciutadans, aquesta abundància d'informació transparent ens dota d'una informació que mai no haguéssim imaginat, i cal usar-la bé. Molts polítics i moltes administracions tenen por que se sàpiguen les seves dades i les seves despeses. Però en aquesta època, el més segur és que tot acabi sabent-se, i millor que sigui la pròpia administració la que, en un gest de transparència i de responsabilitat envers la ciutadania, ofereixi aquestes mateixes dades. És això el que donarà legitimitat al (bon) govern, el que generarà confiança i la que, en definitiva, permetrà augmentar la democràcia.