En els últims mesos s'han produït diversos exemples que donen una idea de la rellevància que està adquirint per als internautes l'obtenció de resultats immediats sobre esdeveniments que estan succeint en temps real. Les protestes a l'Iran després de les eleccions del passat mes de juny i els disturbis a Hondures després de la tornada de Zelaya són dos exemples clars: en ambdós casos, fins i tot els professionals de la comunicació utilitzaven Twitter per saber què estava passant.
El passat dimarts 27, sobre les 11 del matí començaven a aparèixer a Twitter informacions sobre registres en tres ajuntaments catalans: Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres. No era als diaris o a la televisió on podíem obtenir aquestes notícies, sinó que eren Twitter o les xarxes socials les úniques eines que ens permetien estar al corrent del que succeïa.
Al principi, al saber-se la detenció de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet i vicepresident primer de la Diputació de Barcelona, Bartomeu Muñoz, i el seu regidor d'urbanisme, Manuel Dobarco, ambdós del PSC, Twitter es va omplir de soroll (que no continguts o informacions), de membres del principal partit de l'oposició criticant i dient corruptes a tots els socialistes, amb el silenci d'aquests a la xarxa. Uns minuts més tard, en saber-se que entre els detinguts hi havia membres de CiU, com l'ex-conseller d'Economia Macià Alavedra i l'ex-secretari general de Presidència de la Generalitat Lluís Prenafeta, estrets col·laboradors de Jordi Pujol en els governs de CiU, els comentaris van anar canviant cap a més un: "tots són iguals" o "a qualsevol cistella hi ha ous podrits".
Aquesta no és una crítica a alguns twittaires de CiU, que va actuar més o menys com van actuar alguns twittaires del PSC la setmana anterior. Aquesta és una humil crítica a tots per no aportar res, a fer sang de qualsevol cosa, i a, en realitat, generar només soroll i cap comunicació per a la resta de gent que sí li agradaria interactuar, escoltar idees de millora o escoltar "això no pot repetir-se" i saber què està passant. Se'm pot dir que és fàcil no seguir a algú si no t'agrada, cert, però el curiós és que sí m'agraden el 99% de missatges que escriuen, tant aquests twittaires d'ambdós partits (i de tots els altres) com els propis Twitters oficials dels partits polítics. Per a mi actuar així és portar a la xarxa la política de propaganda i l'estúpida política del "I tu més... " i és el que em molesta i el que crec que no s'ha de veure si de veritat volem que la xarxa sigui un espai d'entesa i de diàleg.
A partir de les primeres informacions, es van saber més notícies i més opinions de polítics, simpatitzants i membres dels partits a través del diàleg i la lectura a la xarxa que a través d'uns partits que continuaven muts (encara que les seves seus estiguessin envoltades de premsa). No va ser fins i tot al cap d'unes hores que el PSC va penjar una nota a la seva web, i una mica més tard, també CiU va donar una roda de premsa.
En resum, si una crítica és divertida, satírica, fins i tot amb mala llet... ho veig perfecte (jo mateix vaig escriure aquesta ximpleria), però si és senzillament odi, demagògia o propaganda, que és la que ja podem escoltar en determinats programes de televisió i radio o en comentaris de diaris online, preferiria tenir-lo lluny del meu abast.
És això la política traslladada a Internet? Doncs segurament sí, però continuo pensant que no és la política que m'agrada. Com tampoc no considero política el que uns quants corruptes d'aquest país fan, però el que hauria de ser una alegria (la justícia els ha agafat) es converteix, com és també lògic, en "tots són iguals" o "només volen robar".
Potser un canvi sigui necessari, com indica Ricard Espelt al seu blog, "s'acaba un cicle de fer política i de gestionar l'administració pública. Nous models més participatius es reclamen en tots costats, molt més enllà de les xarxes socials que ofereix Internet. Una política del diàleg i amb una reforma estructural profunda", o potser es tapi i en uns mesos torni a ocórrer de nou.
Sigui com sigui, l'ocorregut abans d'ahir a Santa Coloma és tan sols una osca més en les raons que molts ciutadans adduiran per no anar a votar en les pròximes eleccions, i és la principal raó per la qual la resta de polítics no corruptes d'aquest país (la grandíssima majoria, no ho oblidem), han de fer alguna cosa més que acusar-se uns a d'altres i explicar-se qui té més militants i càrrecs a presó. Només potser així no es tornaria a repetir.
[Mode utòpic off]
El passat 7 d'octubre, Xavier Trias, candidat de Convergència i Unió a l'alcaldia de Barcelona, va llançar una campanya de difusió i participació amb el lema "Despertem Barcelona", en la qual es proposava als barcelonins que opinessin a través d'Internet sobre 100 mesures, estructurades en 10 eixos de prioritats, "per a despertar Barcelona amb l'ajuda de tots" i afegissin altres noves idees lliurement a través d'Internet. ".
Durant aquestes setmanes ha continuat rebent participació, i la ciutadania ha anat votant les idees amb les que més s'estava d'acord i fent comentaris. El lema de la campanya i el llançament d'aquesta web sembla que va agafar bastant desprevingut el govern socialista actual, que tanmateix ha contraatacat de la mà d'alguns ciberactivistes de dins del partit.
Així, es llança avui la web "Barcelona ja es troba desperta", intentant donar resposta a les 100 propostes que fa Xavier Trias. La novetat és que respon a les idees de Trias de dues maneres: acusant d'estar repetides el 75% d'elles, o dient-les "populistes" i discutint la seva possible aplicació al 25% restant.
Respecte a les "còpies" o adaptacions d'idees, segons aquests membres del PSC es tracta de propostes que ja estan en el Pla d'Actuació Municipal (PAM), un instrument de planificació de les accions de l'activitat municipal durant els quatre anys de mandat, que va ser realitzat a través d'aportacions del govern i de ciutadans, i aprovat en l'any 2008.
La web de Barcelona ja es troba desperta, que en aquest cas no és una web participativa, sinó una crítica directa a les propostes de Xavier Trias, té els mateixos colors que la web original del candidat opositor (blau marí i rosa), i té una secció humorística, creada per Jose Rodríguez, per a crear pancartes virtuals per a Trias, amb la crítica subsegüent a la pre-campanya d'aquest candidat.
La resposta del PSC (en realitat, sembla que només d'alguns activistes) ha trigat 3 setmanes. És una resposta divertida i crítica alhora. Caldrà veure si té la mateixa difusió.
"La otra noche le erré a un botón del control remoto y la tele se quedo muda mientras pasaban uno tras otros los avisos de la campaña. Fue como descubrir un mundo nuevo. Allí estábamos todos los de siempre pero sin palabras, ni música, ni locutores, como si nos hubieran puesto en una caja de vidrio y los espectadores pudieran mirarnos despojados de los ruidos que operan como nuestras armaduras y corazas. Me gustó. Pude mirar a Lacalle y sentir que estaba frente a un viejo guerrero regresado del destierro. Me pareció que se le veían las cicatrices y el cansancio, pero que no había perdido el señorío ni el coraje. Y Bordaberry, retozando en su jardín de infantes colorados, tratando y logrando poner vida en un partido que tenía aire de cementerio. ¡Y yo! !Quien te ha visto y quien te ve, Pepe! Muy trajeado, caminando junto a Danilo, como si fuéramos Obama y Putin discutiendo como salvar al mundo. ¡Cuanto más humanos parecemos todos cuando nos sacan el audio! Y en una de esos volvemos a serlo cuando el ruido se termine". Així és com parla en el seu bloc José "Pepe" Mújica, amb gairebé tota seguretat proper president de l'Uruguai.
El Frente Amplio, el partit que totes les enquestes donen per guanyador en les eleccions d'avui a l'Uruguai, representa molt bé el canvi que ha donat una part important de l'esquerra a Amèrica Llatina, contraposat al que signifiquen Hugo Chávez a Veneçuela i Evo Morales a Bolívia. El Frente, que aglutina tot l'espectre d'esquerra i centre-esquerra, ha optat per una línia socialdemòcrata, de continuïtat i negociació, similar a la de Lula da Silva al Brasil o Bachelet a Xile. El seu candidat presidencial, José, Pepe, Mujica, un antic dirigent guerriller, de discurs una mica populista però molt proper al poble, és el màxim favorit a president, el vicepresident del qual seria Danilo Astori, ministre d'Economia amb l'actual president Tabaré Vázquez, que acaba la seva legislatura amb un inèdit 60% d'aprovació popular i que ha estat elogiat fins i tot per la mateixa oposició.
Els sondeigs li adjudiquen a Mujica entre un 44,7 i un 49% dels vots, contra un pronòstic d'entre 28,7% a 32% d'intenció de vot per al màxim opositor, Lacalle. També competeixen, encara que sense expectatives reals, Pedro Bordaberry, del Partit Vermell (entre 13 i 15,6%) i Pablo Mieres, del Partit Independent (2,5 a 3%). Els vaticinis suggereixen que cap candidat no arribaria a sumar la meitat més un dels vots, pel que hi hauria una segona volta entre Mujica i Lacalle per al 29 de novembre.
No ha estat una campanya massa desenvolupada a la xarxa, però sí que he vist alguna cosa curiosa que volia fer ressaltar.
Mujica disposa de blog propi, que actualitza una vegada per setmana, titulat "Pepe tal cual es" (pepemujica.com està ocupat i en venda i, per cert, molt ben posicionat a google), i que funciona com a pàgina del candidat (es poden veure vídeos i fotografies, penjar comentaris, veure la seva agenda o escoltar audios). La pàgina oficial de la candidatura és en la web del partit, Frente Amplio, i podem accedir a documents de campanya i a tots els continguts creats, inclòs un canal de Youtube.
L'agenda dels candidats també es mostra, fins i tot la del dia d'avui, amb l'hora i el lloc (via google maps) on tant Mujica com Danilo aniran a votar.
Per la seva part, Luís Alberto Lacalle ha centrat la seva campanya online en comunitats de simpatitzants, creant una xarxa social pròpia però en la qual es pot entrar tan sols tenint perfil a Facebook (on la candidatura té 21.000 admiradors), el que agilitza i facilita que qualsevol pugui apuntar-se ràpidament i crear la seva pròpia pàgina de suport. A aquesta se li poden sumar amics.
Lacalle també disposa de bloc, encara que en aquest cas no escrit per ell, sinó pels seus simpatitzants, a l'estil colaborativo. Tanmateix, no he vist enlloc com es trien aquests bloggers.
Post dedicat al Bar-Restaurant Cambalache, de Gràcia. Gràcies per les pistes!!
El passat 15 d'octubre, coincidint amb el BlogDay, el Partit Socialista (PSOE) va estrenar el seu canal a Twitter, que ha estat molt actiu aquests dies, difonent informació, però també conversant amb aquelles persones que es posen en contacte amb ells.
Ahir, Ana Aldea publicava al seu blog una "entrevista" al Twitter del PSOE, que m'ha semblat interessant penjar aquí: "Des de fa una setmana està en la xarxa el twitter oficial del PSOE i des del principi ha estat un compte amb un to informal i obert a la conversa. Aixíi que els vaig fer un DM per a veure si podíem fer una entrevista. Aquí està el resultat".
1. Per què el twitter oficial?
Per què no? El PSOE té la necessitat i el deure comunicar les seves idees, polítiques i opinions; així com establir tots les lleres de comunicació ciutadana possibles. La Xarxa és un espai de participació política més.
2. A diferència del Twitter del PP estàs conversant bastant amb altres usuaris. Quina és la funció?
La mateixa que la de la Web 2.0 en general: dialogar i compartir. Estar a Twitter suposa sumar-se a una gegantina conversa col·lectiva. La democràcia s'alimenta del diàleg, no de missatges emesos des d'una torre d'ivori.
3. Per què ha de servir?
Per a tenir una altra via de conversa oberta amb la ciutadania i intentar acostar-nos més a la gent.
4. Per a què no ha de servir?
Per a solucionar tràmits burocràtics o trobar feina a l'Administració. Hi ha gent que tendeix a confondre el nostre Twitter amb una finestreta d'un Ministeri. Cal diferenciar als polítics dels funcionaris
5. Teniu una guia d'estil?
Sincerament, no. Tractem de comportar-nos com els altres, utilitzant les normes de Netiqueta, el sentit de l'humor, les rèpliques i els RT. Sí que tractem d'emetre sempre missatges en positiu. La desqualificació només duu a que la gent es farti dels partits.
6. Hi ha una persona amb dedicació exclusiva?
Sí, encara que els serveis de Premsa del PSOE i la Secretaria d'Organització també tenen accés al compte. Però existeix un community manager que viu pegat al TweetDeck del seu iPhone.
7. Que pot aportar twitter a la relació del partit amb els ciutadans?
Proximitat i una via més perquè ens coneguem més els uns als altres.
8. S'engegaran polítiques d'escolta activa?
Sí, però tampoc anem a ajustar-nos a una definició de manual de l'escolta activa. Volem esprémer la funcionalitat de l'eina i ser flexibles.
9. Quin paper tindrà twitter en el futur com a eina dins del PSOE?
El mateix que vagi a ocupar per a la ciutadania. Pot convertir-se en essencial, com Facebook o en una moda passatgera, com Second Life.
10. A part d'aquest compte oficial hi haurà comptes personals d'alts càrrecs del partit?
Clar. Càrrecs públics i institucionals del PSOE ja estan en Twitter, entre ells Elena Valenciano o María González Veracruz.
11. Serveix twitter per a recollir estats d'opinió?
Sí, però sent conscients que només corresponen als de la gent que pobla Twitter. A Internet la gent s'interessa, sobretot, per Internet i existeixen altra classe de problemes o inquietuds ciutadanes que també mereixen estar a l'agenda.
12. Que pot aportar el twitter del PSOE a la conversa global?
Una veu més que no es limiti a queixar-se de l'adversari i a rebotar comunicats de premsa.
13. Que pot aportar twitter al PSOE?
Flexibilitat, immediatesa i altra finestra al món.
L'Efecte Bandwagon, també conegut com l'efecte d'arrossegament, és l'observació de que sovint les persones fan i creuen certes coses fundant-se en el fet que moltes altres persones fan i creuen en aquestes mateixes coses. L'efecte és pejorativament anomenat comportament gregari, particularment quan és aplicat als adolescents. Les persones tendeixen a seguir a la multitud sense examinar els mèrits d'una cosa en particular.
En política, l'efecte Bandwagon significa que algunes persones voten per aquells candidats o partits que és probable que resultin guanyadors (o que són proclamats com a tals pels mitjans de comunicació), esperant estar en el 'costat guanyador' al final.
M'ha semblat molt interessant la història del terme bandwagon, que m'ha recordat un post de Daniel Eskibel, un expert en psicologia política. Bandwagon es tradueix com el carro que porta una banda en una desfilada. A la campanya nord-americana de 1848, Dan Rice, un còmic de renom i pallasso, va voler ajudar la campanya de Zachary Taylor (del partit Whig), i del que era membre. Taylor va guanyar, sense ser favorit i sense haver exercit mai un càrrec públic i va ser el 12è president dels Estats Units, i Dan Rice en va tenir bastant que veure.
Com explica perfectament Eskibel, Dan Rice tenia el seu propi carro de música (bandwagon) i se li va ocórrer usar-lo a la campanya electoral de Taylor per atreure l'atenció de la gent amb la música. A mesura que avançava la campanya electoral, més i més popular es tornava el bandwagon. A sobre del mateix, a més de la banda musical, anava el candidat a President i el seu entorn polític més proper. Però quant més i més popular era el bandwagon del candidat Zachary Taylor, més dirigents polítics es pujaven al mateix i l'acompanyaven. Cada vegada més. I la gent es divertia observant cada dia quin nou dirigent es pujava al bandwagon.
Anys més tard, els bandwagons eren peça ineludible de tota campanya electoral als Estats Units. I es va popularitzar la frase "pujar-se al carro" per descriure l'actitud de qui sols busquen associar-se amb l'èxit dels altres més enllà de les seves pròpies conviccions.
Però com Eskibel diu: "No és que simplement pensin que votaran el candidat A perquè A segurament serà el guanyador. És més aviat un estat d'ànim col·lectiu, un impuls ancestral que sembla venir del fons més primitiu del nostre cervell. Aquest impuls a seguir el ramat, a deixar-nos arrossegar per ell, a deixar-nos portar. El cervell humà ha desenvolupat magnífiques habilitats [...] però tot aquest desenvolupament s'ha fet conservant intacte el cervell animal que li subjau. Incloent aquell comportament de ramat que en foscos temps prehistòrics segurament va ser vital per sobreviure en un entorn hostil i perillós. En campanyes electorals, l'efecte bandwagon opera sobre la part menys informada de l'electorat i amb menors definicions partidàries i ideològiques. Però opera. Ho fa sobre un percentatge de vegades major i de vegades menor de l'electorat. Però opera. Per això moltes campanyes electorals busquen provocar aquest efecte bandwagon".
Per això és tan important de vegades per als partits anar bé en les enquestes, per aparèixer com a potencials guanyadors i embolicar-se d'aquest "alè" de positivisme.
Seria interessant pensar si aquest efecte Bandwagon es pot extrapolar a la xarxa. És obvi que abans les campanyes polítiques tenien lloc especialment durant el període electoral. Tanmateix, en l'actualitat el període electoral dura d'elecció a elecció, en un estat gairebé constant de campanya permanent. Aquesta campanya permanent té visibilitat a la televisió i als diaris, però també a la xarxa.
Dia a dia, veiem com la gent participa en política de la manera més simple, a través d'un click de ratolí. Es pot fer política a Facebook (encara que segurament gent a qui la política no li interessa ni ha pensat que la fa), mitjançant els seus vots a notes d'altres persones (m'agrada), compartint aquesta nota amb els seus amics, fent-se admirador de segons quines pàgines, amb les causes... També a Twitter, fent un retweet d'alguna frase que tingui a veure amb la política, o participant en algunes converses o discussions a favor o en contra d'algunes opcions polítiques. A youtube, reexpedint o compartint algun vídeo graciós a favor o en contra d'algun partit o polític...
També en el que llegim que fan els nostres amics/coneguts a les xarxes socials, comentaris, esdeveniments, enllaços,... que tenen a veure amb un partit o un altre.
Totes aquestes accions, no una en sí, sinó totes alhora, de molta gent diferent, també pot, potser, fer que la gent noti alguna cosa en l'ambient, més visibilitat d'un partit que d'un altre, més accions, més "suports" rebuts a la xarxa a cert grup. La xarxa com a multiplicador d'accions, les quals llegim, veiem, que no mirem potser o que tan sols mirem en diagonal, però que són allà, que es noten i que potser puguin fer-nos pensar que aquest partit és al carro guanyador, senzillament perquè li veiem molta més visibilitat allà on ens movem més (a la xarxa), i per tant molta més presència al nostre voltant.
No conec cap estudi sobre això, així que només puc preguntar-me si aquesta reflexió pot ser certa.
I, repetint la frase del post d'Eskibel... I aquella música de 1848 encara continua sonant.
La passada setmana va començar a rodar la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP), presidit per en Toni Aira.
A Catalunya hi ha un alt interès professional per la comunicació política i electoral. La SCCIEP vol ser el catalitzador d'una part important dels professionals i del talent que es mou al voltant de la comunicació política al nostre país. Per tant, volen fer xarxa amb persones dedicades professionalment a disciplines professionals que vagin des de la publicitat i les relacions públiques, al periodisme, la comunicació audiovisual, l'activisme, la ciència política... i tot amb un nexe comú clar: estar confegint, haver-ho fet o analitzar la política en la seva globalitat, més enllà de la part més visible i explícita de la cosa pública.
La SCCiEP és una societat filial del Col·legi de Publicitaris i Relacions Públiques de Catalunya i, com a tal, té autonomia i capacitat d'organització d'activitats pròpies segons l'interès dels membres que s'hi adscriuen: congressos, seminaris, col·loquis, presentacions de llibres, convenis amb d'altres associacions similars d'àmbit territorial superior...
La SCCiEP neix amb vocació de ser un punt de trobada per als professionals vinculats a la comunicació electoral i política en institucions públiques, partits polítics, entitats privades amb processos electorals, universitats, agències de publicitat, relacions públiques, consultores polítiques, periodisme especialitzat, investigació de mercats, i altres.
Demà, 20 d'octubre, es presenta SCCiEP, a les 19h al Palau Robert de Barcelona, i es presenta ja amb un acte important, com és la taula rodona titulada ‘Qui crea el discurs polític a Catalunya?‘. A l’acte hi participaran els speechwriters, els creadors de discurs, dels principals líders catalans: Mas, Montilla, Puigcercós, Sánchez Camacho i Saura. Seran Jordi Baiget (CiU), Jaume Collboni (PSC), Josep Vall (ERC), Eladio Jareño (PP) i Josep Vendrell (ICV).
Aquí podeu trobar la invitació. Podeu trobar més informació als blocs de Toni Aira, Guillem López Bonafont , Sergi Sabaté, Vicent Martínez o Pau Canaleta. També podeu trobar la SCCiEP a Twitter i Facebook.
Allà ens veurem demà!
Fa algunes setmanes un cartell de Barack Obama amb el rostre pintat a l'estil Joker i amb la inscripció "Socialism" va aparèixer sobre els murs de Los Angeles i d'altres ciutats nord-americanes. Immediatament els mitjans de comunicació van treure la notícia, al principi interpretant el manifest com una incitació a l'odi racial, sense pensar que podria ser un missatge simplement polític.
Transcorreguts uns dies s'ha descobert que la imatge va ser creada per Firas Khateeb, un estudiant de 20 anys de Chicago. La seva obra primogènita consistia només en això: va prendre la portada de Times de març de 2006 i va reconvertir Obama en el dolent de Batman. Sense més (o amb tota) intencionalitat que aquesta, i la va exposar a l'escrutini públic en el seu Flickr. La imatge hauria passat desapercebuda si els crítics conservadors no l'haguessin usat per qualificar la política del president electe Obama com de "socialisme". I la imatge amb el rètol va començar a recórrer els blogs ultraconservadors i antiobamistes, i d'allà va saltar en forma de cartells als murs d'algunes ciutats. A partir de la campanya a la xarxa i de la seva visualització presencial al carrer, els mitjans de comunicació tradicionals en van parlar, creant un efecte dòmino que fins i tot ha fet que es comercialitzi l'Obama-Joker.
De nou, una campanya (innocent o no) surt de la xarxa i es fa coneguda i visible quan és esmentada en els grans mitjans de comunicació. Com indica Vincenzo Cosenza en el seu blog, "la història és interessant per moltes raons: l'ús d'una icona cinematogràfica en el context polític, les dinàmiques participatives i de difusió del missatge, les divergències d'interpretació del mateix segons les conveniències de cada part, la censura de Flickr, o la transformació del gest polític en comercialització".
Segons la meva opinió, una campanya primer ha de tenir molt èxit (també participatiu) i ser molt visible a la xarxa per aparèixer en els mitjans. Una vegada ho fa, la campanya multiplica exponencialment la seva difusió i la seva participació. Aquest ha de ser l'objectiu, no?.
En el blog de Cosenza he trobat també una idea interessant que podria explicar aquesta relació (necessària) en el present i sobretot en el futur entre l'èxit d'una campanya a Internet i la seva aparició en els mitjans tradicionals. Vicenzo Cosenza parla del llibre “Cultura Convergent” del profesor Henry Jenkins, director del Comparative Media Studies Program del MIT. Jenkins analitza amb atenció els canvis que estan ocorrent en els mitjans de comunicació mainstream i els mitjans de comunicació grassroot (és a dir, els produïts des de baix, gràcies a continguts generats pels usuaris/entusiastes no professionals), per a concloure que no es perfila a l'horitzó un enfrontament apocalíptic entre mitjans diferents que conduirà al final de la comunicació de masses tal com la coneixem. Per a Jenkins, el poder dels mitjans de comunicació mainstream està en l'amplificació de la informació, mentre el dels mitjans de comunicació Grassroots està en la seva diversificació, és probable i desitjable que se'n vagi cap a una convergència d'ambdós.
Només aquesta convergència pot fomentar la participació i el desenvolupament d'una intel·ligència col·lectiva.
Per cert, a Itàlia també ha aparegut un Berlusconi-Joker, en el que el gran Antonio Sofi defineix com un procés de photoshop participatiu en política.
Una comunitat no se sosté si no hi ha res de valor en ella, i són normalment els continguts els que poden oferir valor. El compartir-los i comentar-los és el que genera participació, comunicació i, finalment, una comunitat.
Amb una comunitat forta, en política, es poden aconseguir moltes coses, i fins i tot més a través de la xarxa. Des d'activitats diverses a difondre informacions o idees, a posar en contacte a gent que pot pensar el mateix encara que estigui a centenars de quilòmetres, i especialment, a informar-se de les últimes notícies o d'eines de campanya o argumentaris a donar.
Això és el que han pensat des del partit laborista britànic, facilitant al màxim (un click de ratolí) que els seus simpatitzants puguin compartir informació.
Per a això han creat una comunitat d'intercanvi d'informacions, Labour Central, que permet que qualsevol enviï el que cregui convenient perquè sigui vist, llegit o comentat per la resta de participants. Poden ser posts de blogs, notícies o informacions de la premsa i fins i tot vídeos.
La web disposa d'un núvol de tags amb el més enviat, junt amb les últimes coses compartides (de blogs, notícies i vídeos).
Però el més nou no és la creació d'aquesta comunitat, sinó la manera de compartir aquests continguts. Si es vol tenir participació, la manera d'inserir aquests continguts a compartir hauria de ser àgil, i això és el que han arreglat en el partit laborista, a través del seu bookmarklet.
L'eina "Bookmarklet" permet que qualsevol persona de la comunitat que estigui veient o llegeixi una cosa interessant, el pugui enviar automàticament a Labour Central (la comunitat de simpatitzants) fent un click en un botó de la seva barra d'eines. Funciona de manera semblant a Evernote (que uso habitualment i que recomano, per cert!) o al botó de delicious que pugui tenir qualsevol a la seva barra d'eines.
Això facilita enviar continguts sense haver d'entrar forçosament a la comunitat.
Avui he assistit a la 17ª sessió web del departament de justícia de la Generalitat de Catalunya "Treballar en xarxa a l'Administració. Per on començar?", a càrrec de Genís Roca.
Genís ha preparat una sessió diferent, basant-se totalment en les idees i opinions dels assistents i en la conversa que a través de Twitter, Facebook i diferents blocs s'ha dut a a terme el darrer mes a la xarxa, a més, durant tot l'acte s'ha pogut seguir i respondre qüestions a través del Twitter de la jornada.
S'ha parlat de cinc elements a tenir en compte a l'hora de discutir la presència d'una administració pública a la xarxa. Passo a explicar el que m'ha semblat més interessant de totes les idees i discussions exposades.
1. Entorn
La societat no demana l'ús de la web 2.0, sinó que demana eficàcia i eficiència en l'administració. Aquesta pot ser una de les raons per a que des de dins de l'administració no es posin les piles a l'hora de pensar en noves eines de difusió i de comunicació basades en aquestes eines. Sobre aquesta frase, alguna puntualització. Pot ser que la societat en general no vegi necessari l'ús d'aquestes eines, però com bé ha dit en Josep Maria Serrinachs o la Marta Continente, la societat tampoc no veia necessari el CD, ni els mòbils, ni els post-its, ni moltes de les coses que ara ens semblen indispensables. La Marta Continente explicava l'exemple de la web "e-Catalunya". Quan es va fer, al 2000, al seu departament pensaven: "però això ho mirarà algú?".
Sí que es comença a veure una necessitat a la societat per a trobar eines per a parlar directament amb les institucions, comunicar-se ràpida i àgilment. Les administracions han de recollir aquesta demanda.
Un altre problema important pot ser que des de l'administració intenten molt sovint crear plataformes per a comunicar-se, i fer que la gent hi vagi per a poder parlar enlloc d'acostar-se allà on la gent ja hi és (Facebook, Twitter...). Es busca la conversa on no hi ha, a més d'implicar-se en espais ja existents.
2. Intorn (paraula inventada -encertadament- pel Genís, que implica la vida diària a l'Adm.)
L'ús d'eines 2.0 no és una prioritat per a l'administració, que té en ment altres coses més importants per a la seva agenda. A més, i com indicava Conxa Rodà, aquestes eines no deixen de significar un risc per a la persona que ho duu a terme.
Una altra "excusa" pot ser la llei 11/2007, que obliga a l'administració a tenir tots els seus serveis digitalitzats per a l'any 2010. La necessitat d'aconseguir-ho merma el temps i les activitats de les administracions a la xarxa. Com deia en un Twit Marta Estella, l'e-administració ofega l'administració oberta?
Un altre possible problema es que la xarxa funciona per meritocràcia, seguint un criteri d'autoritat diferent al que existeix a les organitzacions. És meritocràcia vs. jerarquia. I a vegades això pot posicionar a algú per sobre del seu cap, el que no sempre pot ser ben rebut.
La participació ciutadana que permeten aquestes eines també poden fer por a les administracions: por de no poder respondre o por de que tingui un impacte negatiu electoralment
3. Projectes
Cal tenir clar abans de començar, quines unitats estan preparades o quines unitats poden estendre la taca d'oli a la resta d'administració. Per al Genís, no ho ha de començar un departament per separat, a vegades sense permís ni coneixement dels seus caps. Cal una jerarquia, amb un lideratge clar per part dels caps, encara que el projecte el dugui una persona que sàpiga del que es tracta. Sense aquest lideratge, el projecte pot acabar o no funcionar mai.
És complicat també vendre aquesta nova manera de comunicar-se, especialment perquè és complicat poder mesurar l'èxit amb mètriques.
4. Lideratges
En aquest sentit, en Genís parla de l'escletxa digital, que ja no és tant amb l'accés o no accés a Internet, sinó en l'escletxa que existeix en els directius, que tot i utilitzar Internet no saben com utilitzar (bé) la xarxa i les possibilitats que permet. A aquests caps, cal "evangelitzar-los", i per a fer-ho no se'ls ha d'animar a participar, sinó que se'ls ha de convèncer explicant-los com poden aprofitar aquestes eines. La participació ja vindrà. Cal donar exemple d'èxit, de la mateixa administració o d'administracions semblants.
5. Legalitat
Un problema important és que si es creen continguts a la xarxa (Facebook, Twitter...) no es sap encara qui té els drets sobre aquests continguts. Hi ha por a que el que surti de l'administració pugui ésser mal utilitzat, o que les dades personals que s'hi allotgen estiguin a una empresa, normalment estrangera.
Fotografia de Trina Milán
Més informació:
- Trina Milan
- Miquel Duran
"Decidim jugar-nos-la a l'americana". Jerôme Revon, realitzador del telenotícies, parla de com va ser l'entrevista en exclusiva la setmana passada al president de la República francesa, Nicolas Sarkozy, que es trobava als Estats Units. Aquella mateixa setmana, els equips de comunicació del President van rodar els bastidors, el making off, la intervenció de Nicolas Sarkozy des dels Estats Units, i després ho van difondre tot a la web oficial de l'Elisi. Tan sols un dia després de penjar-ho a DailyMotion (el Youtube francès), el vídeo ja havia estat visionat més de 8.600 vegades. És només un principi, tal com indiquen a Le Journal de Dimanche, on es fan eco de la seva estratègia web.
A començaments de l'any passat, Sarkozy va ser agafat dient "pobre gilipolles" un agricultor francès. Aquest vídeo, vist 1,2 milions de vegades en penjar-se a Le parisien, DailyMotion i Youtube, es va difondre ràpidament per la xarxa, arribant als mitjans de comunicació de tot el món. El gabinet Sarkozy va entendre que ja que parlaran del president a la xarxa, el millor és que siguin ells els que creïn la major part de continguts, per salvaguardar la imatge de Sarkozy a Internet. Davant l'èxit dels vídeos crítics amb la comunicació oficial dels polítics, l'Elisi va decidir ocupar el terreny "enviant" les seves pròpies pel·lícules. Actualment, els motors de cerca ja donen valor a aquestes produccions del govern francès. "És un cercle virtuós", explica el responsable de la comunicació de l'Elisi, Franck Louvrier "com més es mira, més visibilitat té a la xarxa".
De moment, encara estan experimentant. Fa alguns mesos, el director web de l'Elisi, Nicolas Princen, de 35 anys d'edat, ja va començar a portar la pàgina Facebook del President (amb més de 100.000 amics, i en la qual, per exemple, el president va relatar als seus seguidors l'últim que havia llegit o l'última pel·lícula que havia vist.). En l'actualitat, l'equip de comunicació treballa en la creació d'un nou lloc Web, molt interactiu, que hauria de ser efectiu d'aquí a finals de l'any. Nicolas Sarkozy podria inaugurar-lo per felicitar els francesos l'any nou. De moment, la passada setmana es va inaugurar la web de Carla Bruni Sakozy.
Els spins doctors del President Sarkozy preparen ara la seva arribada a Twitter. Hauria d'inaugurar el compte de l'Elisi durant la cimera del clima de Copenhaguen el desembre, relatant les seves impressions en el curs de les negociacions i els diferents trobades. El cap de comunicació de l'Elisi, Franck Louvrier, va explicar que 'la comunicació per internet és un element més de l'estratègia presidencial' però va reconèixer que cada vegada està guanyant més terreny".
A més, la seva estratègia presencial és bàsica per crear continguts que després es pugin a la web o es converteixin en vídeos. Sarkozy, des de 2007, viatja constantment pel país (272 viatges per províncies). Sempre evita les manifestacions i els problemes, perquè aquests no siguin visualitzats ni per televisió ni a la web. Per a això avisa amb poca antelació o pren mesures alternatives (a les Antilles anava de banda a banda en helicòpter, per evitar qualsevol imatge de confrontació amb els opositors).
Els ministres són convidats a seguir l'exemple presidencial. La immensa majoria desenvolupen l'estratègia Web. Des de principis de l'any, una quinzena de ministeris van contractar un especialista. El mateix per a la creació de vídeos. Els ministres són incitats a donar proves d'iniciatives en matèria de comunicació.
Despertem Barcelona: la campanya participativa de Xavier Trias
0 comentaris Publicat per e-Xaps a 19:22Com indica Albert Medrán, les enquestes auguren que el canvi polític pot arribar a la ciutat de Barcelona. Segons els sondejos, Barcelona podria deixar de ser socialista (ho és des de 1979) en les eleccions de 2011, ja que CiU, liderada per Xavier Trias, pot presentar una alternativa al bipartit que governa actualment la ciutat.
És per això que Trias ja porta des de fa mesos en una campanya permanent (i pel que sembla a les enquestes provisionals, sembla que no li ha anat malament). Ahir, el candidat va presentar la campanya de difusió i participació que el grup municipal de CiU impulsarà els pròxims tres mesos amb el lema "Despertem Barcelona", en la qual es proposa als barcelonins que opinin a través d'Internet sobre 100 mesures, estructurades en 10 eixos de prioritats, "per a despertar Barcelona amb l'ajuda de tots" i que afegeixin altres noves idees lliurement a través de la xarxa. "Evidentment, aquestes propostes formaran part del programa electoral", ha assegurat Trias, que ha assenyalat que no ho són encara perquè vol que aquest procés estigui obert a tot el món i en ell no sols hi col·labori la gent de CiU.
Un vídeo d'animació en el qual apareix l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, dormint i fent oïdes sordes al despertador és la imatge més vistosa de la nova campanya. La campanya inclou a més unes octavetes que imiten el típic cartell dels hotels que es col·loca al pom de la porta de l'habitació amb el lema No molestin per a que el servei no entri. En aquesta ocasió, sota el lema s'ha dibuixat l'alcalde dormint. Segons CiU, aquests cartells es penjaràn a 200.000 llars.
A més s'ha obert una pàgina web per canalitzar les aportacions dels ciutadans i està prevista la tramesa de 60.000 correus electrònics que donin a conèixer la web de campanya.
La campanya, amb uns mitjans reduïts, vol donar resposta a tres eixos bàsics: la ciutat està adormida, l'Alcalde malgrat els senyals d'alerta continua sense fer res i, finalment, que fa falta que entre tots 'Despertem Barcelona", una invitació a tot el món a despertar la ciutat.
Per ara està tenint participació, tant en els comentaris o vots sobre les 100 propostes de Trias, com a aconseguir noves idees per part d'altres ciutadans, encara que sens dubte també hi ha crítiques.
Tot i així, la plataforma participativa em sembla molt interessant, generant idees noves de qualsevol ciutadà de Barcelona i especialment donant a conèixer totes les idees que té Trias per a la seva alcaldia, amb la qual cosa comença fort la precampanya, sembla. Caldrà esperar la resposta (si n'hi ha) de la resta de partits, especialment del PSC.
La pròxima primavera de 2010 estan previstes les eleccions britàniques, amb un David Cameron (conservador) que ja avança en les enquestes a l'actual primer ministre Gordon Brown (laborista). La precampaña ha començat (de fet va començar especialment al maig amb l'escàndol per l'abús de diners públics per part dels diputats), i des del partit conservador estan posant tota la seva capacitat per a aconseguir guanyar les eleccions. Saben que la xarxa serà bàsica per a aconseguir suports i difusió de les seves polítiques i de les seves crítiques als laboristes, pel que han començat a realitzar campanyes a la xarxa per a recaptar suports.
Si hi ha quelcom que destaca per sobre de la resta és la seva pàgina MyConservatives.com, llançada el passat mes de setembre. La web, que vol ser el centre del ciberactivisme conservador, es basa (molt) en l'action center que va utilitzar Obama en les presidencials nord-americanes de 2008 (MyBarackObama).
MyConservative coordina i centralitza la campanya virtual, a través de la participació de voluntaris que s'organitzen i s'adhereixen a diferents campanyes locals i nacionals, facilitant micro-donacions i organitzant-se per a accions porta a porta, enviament de correus electrònics, actes locals, trucades telefòniques o altres accions. Tot això ajudats per les informacions geolocalitzades de cada participant (segmentats per codi postal). Disposa de mapes de Google integrats i permet també l'ús de Facebook Connect per a facilitar el registre i la integració a la comunitat.
Està dissenyat per a apel·lar als joves que voten per primera vegada, així com a la gent activa digitalment, de 20 a 40 anys, que dóna suport al partit encara que mai ho hagi fet activament. A més, està plagat de vídeos, penjats també a Youtube, per a compartir i inserir en qualsevol lloc. Un exemple de vídeo és aquest criticant al govern Brown, excel·lentment fet.
Quelcom molt novedós és que a través de les activitats de les diferents campanyes, permeten als membres participar en el sondeig telefònic o porta a porta i anar anotant on han estat o a qui han trucat. A canvi de totes les activitats en que participin, des del partit conservador oferiran incentius com l'esmorzar amb el líder Conservador David Cameron a la Càmera dels Comuns, als membres que acumulin la major part de trucades o accions (que es poden veure en un rànquing).
Com indica el propi David Cameron, "MyConservatives is a first in UK politics, and probably the most advanced party political campaigning network of its kind outside of America. [...] Although the general election is still likely to be months away, the campaign to gear up our supporters and give them simple-to-use tools to make campaigning easier is already underway. [...] Over the last few years my party has talked a lot about how the internet is changing the nature of society, we recognise that the nature of modern communications means that we should disperse information and decision-making away from the political elite to the man and woman on the street".
Entre les campanyes que tenen, se'm mostren les que tenen lloc al meu barri (he posat el codi postal de Bloomsbury, a Londres) i altres campanyes nacionals, per exemple una campanya per a salvar als pubs anglesos, baixant els impostos, i amb un vídeo explicatiu del ministre de cultura a l'ombra.
Adjunto un vídeo que explica com funciona la plataforma:
Vía un twit d'Edgar Rovira. Gràcies!!
Per la seva part, els laboristes han contraatacat també a Internet, però això ja serà per a un altre post ;)
En el període Nixon, com indica Christian Salmon, la multiplicació dels mitjans de comunicació, el creixement del nombre de periodistes acreditats i la internacionalització de la cobertura mediàtica van erosionar la relació íntima entre el poder i la premsa. La televisió va obrir un accés directe al públic gràcies als avenços tecnològics (satèl·lits de comunicacions), augmentant l'accés a la informació immediata per a tot el país. Alhora, la presidència Nixon veia com les ingerències de la premsa organitzaven petits "incendis" diaris que minaven la bona premsa del president.
És per això que Richard Nixon va crear la White House Office of Communications, que ha perviscut fins a l'actualitat, i es va envoltar d'un núvol d'assessors de comunicació (entre ells William Safire i David Gergen), per intentar esquivar una mica a la premsa de Washington i, amb els seus missatges a través de la televisió, intentar arribar directament als ciutadans nord-americans. El seu objectiu és controlar l'agenda, i evitar que la controli la premsa. Amb el Watergate es demostra qui va guanyar la batalla, i com va néixer el quart poder (la premsa).
En presidències posteriors, el poder de la premsa es va anar incrementant, i no va ser fins a Reagan que, amb els seus missatges televisius i el màrqueting polític de masses arribava a tota la població nord-americana. Cada dia s'elaborava la "line of the day", el missatge o història diària que calia portar a través de missatges des de la Casa Blanca fins al públic, a través de la premsa i de la televisió. Es preparaven les frases i els escenaris, les imatges i les aparicions televisives, que Reagan, com a bon actor, interpretava a la perfecció. En posteriors eleccions, el poder de la premsa va ser variable, incrementant-se o diluint-se en successius anys, i incrementant la seva politització.
A qualsevol part del món, la premsa és el pas intermedi entre els polítics i la ciutadania, per les seves opinions o pels seus filtres. Els missatges directes polític-població són possibles a través de la televisió o la ràdio, però no és possible fer-ho tots els dies. La relació personal amb els votants tampoc no és massa plausible, malgrat sortir al carrer i saludar i interactuar. El missatge no arriba directament.
Amb l'arribada d'Internet, les coses poden canviar, per primera vegada existeix una manera de posar-se en contacte directe i ràpid amb la ciutadania. Obama ho va entendre, amb constants trameses de correus electrònics i de missatges als mòbils a tots aquells que ho desitjaven. És la comunicació directa, sense mitjancers.
Sembla poca cosa, però és una revolució. Hi pot haver, en certa manera, l'antic ágora grec. No necessitem als mitjans per informar-nos (o que els polítics ens informin) de les seves activitats. Sempre necessitarem les seves opinions i les seves anàlisis, però per primera vegada podem rebre missatges directes de la classe política. Apareix segons alguns teòrics, el cinquè poder, com va dir Ignacio Ramonet: "la xarxa com a superació dels mitjans de comunicació tradicionals, i les possibilitats d'organització social en xarxa, serien el cinquè poder -en especial la Blogosfera-, que en aquest cas escaparia al seu exercici per part de l'Estat i dels mitjans de comunicació massius privats tradicionals i seria exercit per la societat per si mateixa".
Això sí, sempre que els polítics vulguin fer-ho. N'hi ha molts que no entenen que la ciutadania, en aquests temps i en aquest context, ens hem acostumat a participar, dialogar, compartir i idear coneixement, a relacionar-nos per la xarxa a través de múltiples eines. En un context així, els polítics han de participar de la conversa o quedaran fora, allunyats de la ciutadania i de l'opinió pública.Com indicava Enrique Dans, hi ha dues pors (o por a rebre crítiques) principals que expliquen que molts polítics no conversin i no s'impliquin en apropar-se a la gent: "El polític està massa ocupat per dedicar-se a aquestes coses" i "El que ha de fer és governar i deixar-se d'aquestes coses". La pregunta seria, de veritat és falta de temps o falta de prioritats? Votaré un polític que em diu que entre les seves prioritats no hi ha el comunicar-se directament amb els seus electors? De veritat suposa una mala assignació de prioritats que un polític dediqui temps a escriure (posts o frases curtes a Twitter o Facebook) perquè els ciutadans ho llegeixin?
Sovint poden sorgir idees dels propis ciutadans que pretenen (i que poden) canviar les coses. Un conjunt d'idees, ben explicades, si aconsegueixen visibilitat i difusió poden arribar a bon terme, a ser escoltades pels polítics i per les institucions públiques. Als Estats Units hi ha plataformes que generen aquesta comunitat i aquesta visibilitat per a qualsevol campanya. Si és bona i acceptada per la comunitat, si es participa fent campanya, enviant correus, trucant per telèfon... pot tenir un èxit real.
Per a aquesta finalitat, avui ha sortit a la llum pública la plataforma YoPolítico.org, una organització que pretén ajudar als ciutadans i ciutadanes de peu a sumar forces per promoure campanyes que provoquin canvis significatius en la societat, inspirant-se en la forma d'actuar de moviments com MoveOn.org i Avaaz.org, que ha aconseguit reclutar més de 9 milions de persones a tot el món.
La política s'ha d'exercir escoltant sempre els ciutadans. YoPolítico.org intenta oferir les eines perquè aquestes veus s'escoltin alt i clar. Per aconseguir-ho els ciutadans podran actuar online, realitzant peticions o enviant emails als representants polítics, a les diferents campanyes que trobaran a la web; en altres ocasions podran fer-ho mitjançant accions com trucar per telèfon o fins i tot visitar-los. Es tracta de trobar, per a cada ocasió, la forma més efectiva de sumar esforços.
Per participar en YoPolítico.org, l'únic que cal fer és prendre partit i unir-se a alguna de les seves campanyes, amb gestos tan senzills com enviar un correu electrònic.
La web www.YoPolitico.org és el centre d'acció de l'organització. Mostra informació actualitzada de les campanyes que funcionen, permet donar-se d'alta i començar a rebre alertes per correu electrònic així com proposar futures campanyes. YoPolítico.org compta també amb una pàgina oficial a Facebook i perfils a Twitter, Flickr, YouTube i Vimeo.
De moment ja disposen de dues campanyes, amb activitats a realitzar. Una és el Blog Action Day (escriure un post el 15 d'octubre sobre el problema del canvi climàtic) i una altra sobre la despenalització de l'homosexualitat (escriure un email a l'atenció d'Ali Abdussalam Treki).
El passat divendres va tenir lloc a Vic la segona edició dels premis blocs Catalunya, que volen premiar, a partir de votacions populars i de la decisió última d'un jurat, els que són els millors blocs en català d'aquest any 2009.
Aquests han estat els guanyadors:
Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Dani Cortijo)
Millor bloc d'Educació: Educació emocional, una filosofia de vida
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra - Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinergies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai
Al novembre de 2008 vaig rebre una trucada de la Trina Milan, on em parlava d'STIC.CAT i parlant-me meravelles de la gent que hi participava, convidant-me a formar part de l'associació. El 29 d'aquell mateix mes vaig assistir a la primera reunió de treball. Des d'aleshores he descobert de molt aprop la passió que aquest grup de persones posa per fer tot el que es proposa i per imaginar coses que ningú ha fet fins ara.
Indescriptible la sensació a l'acabar els premis, d'orgull, de feina ben feta i sobretot, i el més important, d'empenta per a fer noves accions al futur. Per què STIC.CAT és això i molt més, aprofito aquest post per agrair a Trina Milan, Eduard Batlle, Francesc Grau, Mercè Vila-Clara, Josep Campmajó, David Rodríguez, Àlex Hernàndez,Toni Sellas, Miquel Serrabassa, Albert Simó, Albert Martin i Victor Martin la seva empenta, la seva feina i el seu exemple.
Seguim endavant!!
El seminari Personal Democracy Forum és, potser, l'esdeveniment del món amb més concentració d'investigadors i "gurús" sobre la relació entre Internet i política, democràcia i administració. Es realitza anualment als Estats Units i els seus ponents són els principals investigadors i pioners en la implementació de les noves tecnologies en la política i en la participació política. Els seus fundadors són Andrew Rasieg i Micah L. Sifry.
El pròxim 20 i 21 de novembre, el PDF creua l'oceà i per primera vegada té lloc fora d'Estats Units. El primer PDF Europe tindrà lloc a Barcelona, a la torre Agbar, gràcies especialment al treball de Nuestra Causa, amb Javier Maján i Marc López al capdavant.
Aquests són els ponents del PDF Barcelona, en ordre alfabètic:
Kate Albright-Hanna, Obama '08 Video Director (USA)
Michael Bassik, Vice President of Air America Digital (USA)
Javier Cremades, Author of Micropoder (Spain)
Jack Dorsey, Co-Founder of Twitter (USA)
Vincent Ducrey, New Media Advisor, Government of France (France)
Esther Dyson, EDventure.com (USA)
Scott Heiferman, Founder of MeetUp.com (USA)
Jordi Hereu, Mayor of Barcelona (Spain)
Ilyse Hogue, Director of Political Advocacy and Communications, MoveOn.org (USA)
Rolf Luhrs, Coordinator, Pan European eParticipation Network (Germany)
Ellen Miller, Executive Director, Sunlight Foundation (USA)
Alan Moore, Director, Reboot Britain (UK)
David Osimo, Managing Partner, Tech4i2 Ltd. (Italy)
Francis Pisani, Columnist, El Pais; Blogger, Le Monde (Spain/France)
Rishi Saha, Head of New Media, Conservative Party (UK)
Clay Shirky, Author, Here Comes Everybody (USA)
Tom Steinberg, Director, mySociety.org (UK)
Benoit Thieulin, Net-campaign Director for presidential race of Segolene Royal (France)
Joe Trippi, Political Strategist (USA)
Katrin Verclas, Co-founder, MobileActive.org (USA)
Entre els temes que es tractaran estan: Política pan-europea: pot Internet connectar els punts?, Noves possibilitats per a governs colaboratius, Utilització d'Internet per a obrir la política fora dels partits, Transparència i participació: Quin és el veritable e-govern?, Què haurien d'aprendre els polítics europeus i els partits de la victòria de Obama?, Utilització de mitjans de comunicació socials per a transformar la relació entre votants i els seus representants, Estat de l'art politech: com usar mòbil, vídeo i interconnexió social per a fer avançar la nostra causa, Nous mitjans de comunicació contra mitjans de comunicació tradicionals: com navegar en la nova era.
En resum, dos dies que crec seran apassionants per a tots a qui ens agraden aquests temes. Espero explicar el que succeïx aquestes jornades i espero veure a algú per allà.
