Pàgines com ipraytoday.com, ourprayer.com o prayabout.com han guanyat una gran popularitat als Estats Units en els últims anys i en elles centenars de creients escriuen les seves pregàries i preguen per d'altres, convençuts de que quanta més gent resi per alguna cosa, més probable serà que ocorri, i creant una "eina col·laborativa de resos".
Avui, el Consell Pontifici de les Comunicacions Socials del Vaticà va convidar els sacerdots de tot el món a servir-se dels mitjans digitals per difondre l'Evangeli, segons detalla aquest organisme en un comunicat. Per aquesta raó, el tema de la 44 Jornada Mundial de les Comunicacions Socials que se celebrarà el 2010 serà 'El sacerdot i la pastoral al món digital: els nous mitjans al servei de la paraula'. Amb aquest missatge, el Vaticà vol "convidar de manera particular els sacerdots a veure en els nous mitjans un possible gran recurs per al seu ministeri al servei de la Paraula". Així, "gràcies als nous mitjans" qui predica pot "assolir amb paraules, sons i imatges, que són la verdadera i específica gramàtica de la cultura digital, persones individuals i senceres comunitats a tots els continents", destaca.
No és només al Vaticà, sinó que en diversos països la presència de l'església es fa cada vegada més visible. A Espanya, ahir, la Conferència Episcopal Espanyola va donar a conèixer una pàgina a Facebook per a informar de les seves iniciatives, documents i activitats als milions d'usuaris d'internet. Per a la Conferència Episcopal, "la presència en un entorn en el qual estan a diari milions de persones és una gran oportunitat per a la comunicació i la trobada", ha afirmat per mitjà d'un comunicat. "Es tracta d'estar en sintonia amb el món que vivim".
I sí, les religions, com els partits, com les empreses, han d'estar on és la gent, afavorir intercanvis, informacions i relacions de confiança. Si la gent és a Facebook, l'església ha de ser allà perquè les persones que se sentin religioses puguin accedir a aquestes informacions i a aquestes idees que sols es donen en fulletons o en les misses. La majoria d'aquesta gent no anirà a missa, és a dir que com diu la frase, "si la muntanya no va a Mahoma, caldrà portar Mahoma a la muntanya" (sí, potser l'exemple de Mahoma no té gaire que veure amb el Vaticà).
Tanmateix, aquesta obertura xoca venint de Roma, tant pel que es diu des de la Ciutat del Vaticà sobre qualsevol "apertura" del dogma, com les paraules del propi Papa sobre la xarxa, on critica Internet per "fragmentar" el coneixement.
Imatge d'Oriol Espinal.
El president del PP andalús, Javier Arenas, estava exultante davant de l'èxit de convocatòria del míting que el seu partit, amb Mariano Rajoy al capdavant, va celebrar ahir diumenge al velòdrom de Dos Hermanas (Sevilla), un lloc que ha estat, des dels anys de Felipe González, feu i talismà dels grans mítings del PSOE. En les passada eleccions generals, el PSOE va aconseguir el 60% dels vots, per un 28% del PP, dels 90.000 vots escrutats.
A la convocatòria d'ahir, on van arribar autobusos de tot Andalusia i d'altres punts d'Espanya, amb el lema "Més ocupació, menys impostos", van assistir unes 30.000 persones segons els organitzadors. El partit assegura que ahir van arribar uns 500 autobusos, la meitat de pobles de la província de Sevilla, un 46% de la resta de les províncies andaluses i el 4% restant, de Madrid, Extremadura i València.
Per a Rajoy, la celebració de l'acte a Dos Hermanas, significa que el PP es dirigeix "a tots els espanyols, que ens hagin votat, no ens hagin votat, ens vagin a votar o no ens vagin a votar". L'esdeveniment ha tingut molta difusió, no només per ser un gran míting del PP sinó perquè ha estat en "territori socialista". És això el que ha sorprès, que el PP hagi usat la tàctica de la triangulació (en aquest cas territorial, no ideològica) que politòlegs nord-americans com Dick Morris propugnen: passar al terreny de l'adversari.
Per usar un exemple recent, en aquest cas en el partit contrari, és la mateixa tàctica que va usar el PSE a Euskadi en les passades eleccions de març, és a dir, apropiar-se dels temes del PNB i donar-li una orientació pròpia. Així, van crear tres presentacions per difondre el seu missatge directament a públic "potencial" del Partit nacionalista basc a tres sectors clau per al PNB: empreses, basc i cultura, on van aconseguir aconseguir un gran èxit de públic i on portar el PSE i les seves idees a aquests sectors.
El mateix ha intentat el PP anant a feu socialista, demostrar el seu poder de convocatòria i la seva capacitat per omplir el mateix espai (el velòdrom) que sempre ha omplert el PSOE, i és aquesta també una de les raons que fan que Javier Arenas, president del PP andalús, vagi absolutament cada setmana a visitar aquesta mateixa ciutat encara que tan sols sigui una vegada.
I sí, els ha sortit bé, pel cop d'efecte i per la visibilitat que ha tingut l'acte. Una prova fefaent d'això és el bombo que li han donat dind de la seva pàgina web, on totes les seves notícies, imatges (també a Flickr) i destacats del portal parlen o enllacen el que va ocórrer en aquest míting i fins i tot les fotografies, declaracions i una quedada a Sevilla dels simpatitzants del partit a Facebook, on van acudir entre altres Esteban González Pons, Carlos Floriano, José Luis Ayllón, José Antonio Monago o Juan Ignacio Zoido. 
Els prop de 250 cartells originals que formen la mostra destapen algunes de les estratègies més utilitzades pels polítics contemporanis en la construcció del seu discurs.
L'amic del poble", el "visionari" o l'home "vulgar" són alguns dels perfils que, segons van explicar els organitzadors, empren els propagandistes i dissenyadors en la construcció de la imatge pública dels polítics. "Els polítics són elegits no pel que són, sinó pel que es pensa que són", van aclarir els organitzadors, que van destacar la importància d'una imatge que, igual com una marca, "condensi informació, estigui associada a un missatge i perduri en les ments dels ciutadans".
Les mateixes fonts van recordar que en un any com 2009, en el qual s'han celebrat eleccions al Parlament Europeu a més d'altres comicis nacionals, els partits dediquen una bona part del seu pressupost a la construcció de la "marca política".
"Cara a cara" comença amb la sèrie d'instantànies "Línies de poder: com un càrrec pot transformar un ésser humà", de la fotògrafa Herlinde Koelbl, on analitza el llenguatge corporal de la canceller alemanya, Angela Merkel, des de començaments dels anys noranta fins a l'actualitat.
A més de les imatges de "la dona més poderosa del món", l'exposició inclou retrats que encaixarien en el perfil de "visionaris": Che Guevara, John Fitzgerald Kennedy, Barack Obama o Francois Mitterrand; i d'"amics del poble": Nelson Mandela, Eva Perón, Bill Clinton, Adolf Hitler o Nicolás Sarkozy, entre d'altres.En una exhibició dedicada al màrqueting polític, no podia faltar el cartell "Hope" (Esperança) en tons vermell, beix i blau dissenyat per Shepard Fairey. "La il·luminació en la part superior de la imatge i la mirada cap a l'horitzó representa a Obama gairebé com un il·luminat amb la capacitat d'enfrontar-se als desafiaments que s'aproximen", expliquen els organitzadors.
La mostra presta especial atenció a l'obra iconogràfica produïda entorn de quatre figures polítiques de rellevància mundial: Lenin, Ernesto Guevara, Arnold Schwarzenegger i Yulia Timoshenko.
"Cara a cara" destaca la capacitat de la primera ministra ucraïnesa i del governador de Califòrnia per reinventar-se a si mateixos: la primera perquè "no té rival quant a autopromoció estètica" i el segon perquè va aconseguir liquidar "Terminator" per iniciar una carrera política.
L'exposició dedica una secció als cartells que joves estudiants parisencs van crear per als treballadors en vaga durant el convuls maig del 68 i tampoc no s'oblida dels creadors que qüestionen la imatge política de forma irònica a través de caricatures i muntatges fotogràfics.En l'apartat "Desmuntatge" apareixen Margaret Thatcher i Adolf Hitler, encara que l'expresident nord-americà George W. Bush acapara un major nombre de muntatges que critiquen algunes de les seves polítiques, com la guerra contra l'Iraq.
Encara que Internet i les noves tecnologies constitueixen una innovadora eina per captar vots en els períodes electorals, els organitzadors consideren que encara perduren els clàssics cartells que mostren al polític sense retocs fotogràfics amb un missatge clar: "sóc un de vosaltres, conec les vostres preocupacions i recolzaré les vostres causes", apunten.
Els cartells de "cara a cara", que romandrà al museu de moda de Lisboa fins a finals de setembre, procedeixen de la col·lecció del museu de Zuric, que a més va demanar a tots els països amb els quals Suïssa manté una relació diplomàtica un retrat del seu cap d'estat i, els que van respondre a la petició, són inclosos a la mostra lisboeta. A Internet, podeu veure una altra exposició virtual interessant a "Nations of the World".
Vía The Communications Lab i Enlace Digital.
El Governador Schwarzenegger va llançar a finals d'agost el lloc web per a usuaris de Twitter "My Idea for California" per compartir i parlar de les seves idees per fer avançar l'Estat.
Al principi, el fòrum de Twitter de MyIdea4CA es va realitzar per ampliar una conversa popular que va començar el juny de 2009 a Twitter quan Schwarzenegger (gran usuari d'aquesta eina amb més d'un milió de seguidors) va demanar la participació pública per trobar noves idees sobre el pressupost estatal i sobre altres temes que puguin millorar Califòrnia.
Aquesta discussió va crear un dels trending topics de Twitter el juny, amb el seu ús de l'hashtag "#MyIdea4CA". Amb la creació de la web MyIdea4CA.com, tots els twits que inclouen aquest hashtag són categoritzats en divuit àrees temàtiques, segons del que parlin (educació, legislació, medi ambient...). Es poden categoritzar pels propis usuaris de twitter afegint un altre hashtag, per exemple "#edu" per a educació, i també es categoritzen a través de paraules clau.
El més interessant és que totes aquestes idees de la població californiana poden votar-se o comentar-se, amb la qual cosa la conversa segueix el seu curs, aprofitant aquestes idees i el talent o imaginació de qui les fa. Com indiquen a esTwitter, "mostrar els tweets amb idees a més serveix per fer un gegantí brainstorming que pot multiplicar l'efectivitat i importància de les idees". Encara que això sí, també es poden donar vots negatius, i en aquest cas, aquestes idees que no agraden desapareixen de la vista.
Fins a la data, MyIdea4CA.com ha rebut 1.298 idees de la participació segons la pròpia web.
N'hi ha de tot tipus, però una idea que segur va seguir el governador va ser la d'autografiar els automòbils propietat de l'Estat a fi d'incrementar el seu valor en una subhasta. Com indiquen a El plumilla, la subhasta va suposar més d'un milió de dòlars per a les arques públiques tan necessitades de liquiditat i un reforç per a la fama del governador que, a més, es va deixar veure amb els fundadors de Twitter per a una entrevista pública amb preguntes recollides en aquest mateix canal.
Pablo Matamoros és el director de la campanya online del candidat Piñera, i ha escrit un interessant post amb tot el que han fet, que he volgut transcriure aquí.
Pablo ha volgut "resumir d'alguna manera, la manera en la qual estem conduint la nostra estratègia de campanya, i com a internet s'ha transformat en un component important de difusió del nostre missatge polític [...] Vital per a això ha estat l'organització interna del nostre "comando online", que manté una coordinació, interacció i comunicació permanent [...] Un altre punt, que ha marcat la nostra estratègia, ha estat el mantenir una línia editorial amb una identitat digital".
Sebastián Piñera està a la xarxa des d'octubre de 2007, per la qual cosa han mantingut (i reafirmat) la seva identitat digital, a base d'eines, però també, especialment, amb la creació de continguts que ha estat difós des de diferents canals i xarxes socials que han pogut ser així redifosos pels simpatitzants però també per la premsa en general.
Això és en el que ha consistit:
1. Servidor propi de vídeos
A partir de la gira de Piñera per Europa, amb reunions amb Cameron, Zapatero i Sarkozy, entre d'altres, es publicaren a la web i es van lliurar a la premsa: vídeos, continguts, imatges - en vídeo d'alta qualitat - de la gira.
2. SMS
Del CRM que han anat consolidant es poden extreure números de telèfon segmentats per regió, districte, comuna, edat, gènere, etc. Això permet direccionar i administrar els seus missatges i recursos, fent més eficient el lliurament dels missatges de text.
3. Xarxes Socials i Continguts
S'ha causat impacte en els mitjans tradicionals, a partir del contingut generat pel candidat a la xarxa, des del seu compte de twitter o flickr, per exemple. Per a Pablo, això mostra, al seu judici, "que lentament van canviant els paradigmes de la comunicació política tradicional, i que són els mateixos polítics, qui podran difondre, sense mitjancers, les seves idees i projectes, i el més important: tenir una comunicació més directa bi-direccional amb els ciutadans".
4. Comunicació - TramesaHa estat fonamental el comptar amb un CRM, amb el qual han implementat un sistema de fidelització, comunicació i difusió, molt eficient i personalizable. És important per diversos motius, primer per la construcció autentica de la seva pròpia base de dades (ja que seria molt fàcil comprar bases de dades o enviar missatges sense tenir clar qui rebran un missatge). Un altre motiu interessant és l'ordenar en una mateixa base de dades les bases de contactes d'una campanya. Si es té la capacitat de mobilitzar amb mitjans eficients, econòmics i adaptables, a milers de persones, la fortalesa i èxit d'una campanya online és traspassable a l'offline.
5. Chilecontodos
A finals de l'any 2007, Piñera va desenvolupar una plataforma de comunicació i organització online, anomenada Chilecontodos. En ella, per molt temps, milers de persones van coordinar les seves activitats, van explicar els seus projectes i idees, traspassant aquesta instància la xarxa i formant comissions i grups de treball, que va funcionar tot el 2008.
El 2009 s'ha transformat Chilecontodos en una "Plataforma d'organització de campanya", que permet: congregar, mobilitzar i organitzar, de manera descentralitzada diferents grups de persones al llarg del país.
6. Cobertura online dels esdeveniments de campanya
El dia 3 d'Abril, per a la cerimònia de lliurament del treball de les comissions dels Grups Tantauco, es va fer la primera transmissió online d'un esdeveniment de campanya (segurament el primer a Xile). L'1 de setembre es va transmetre també des de la web el llançament de la Campanya de Sebastián, amb un gran èxit de visites i gent connectada.
També es va realitzar des de twitter: per a la inscripció de la candidatura de Sebastián Piñera, van incloure en la seva web a diferents twittaires membres del comando, que anaven relatant segon a segon, com es desenvolupava l'activitat.
7. Xarxes Socials
El comptar amb videos de totes les activitats de campanya a youtube, el que les "falques" i audios es trobin en podcaster, el que es puguin seguir les imatges a flickr, que es compti amb una xarxa de 90.000 persones a Facebook, o - que ha estat molt important - que Sebastián es comuniqui amb la ciutadania directament per twitter (és el xilè amb més seguidors), ha aconseguit arribar on s'aquesta la gent consumint continguts a la xarxa.
I aquesta és l'estratègia que explica Pablo en el seu blog. En breu (espero), intentaré explicar la de Frei o altres candidats. En qualsevol cas, em quedo amb una frase de seu post: "Això no es tracta de mobilitzar recursos econòmics o tècnics, sinó de mantenir una actitud decidida i permeable als interessos globals de la campanya".
El proper 27 de setembre són les eleccions alemanyes. La canciller Angela Merkel (CDU) aspira a reeditar el seu triomf de les passades eleccions i a mantenir-se en el poder, encara que desplaçant del mateix als seus actuals socis socialdemòcrates (SPD) amb els quals governa en coalició. Merkel anava a "escombrar", segons totes les enquestes, en les eleccions legislatives de 2005, però va guanyar per la mínima i es va veure obligada a formar un govern de coalició amb el partit Socialdemòcrata alemany. Les enquestes també auguren aquests dies a Merkel una gran victòria el proper 27 de setembre i, aquesta vegada, atribueïxen un avanç considerable al partit Demòcrata Liberal (FDL), el que permetria formar un govern de coalició de centre dreta substituint al partit Socialdemòcrata. Però les enquestes sempre solen fallar a Alemanya, i més en el context actual de crisi.
Merkel no està aquests dies en la cimera del G20 precisament per la campanya electoral i per a assegurar-se la victòria, especialment després d'haver perdut moltíssim poder en les eleccions regionals del passat 30 d'agost. A part de mítings, entrevistes a la premsa (incloent un debat a televisió), Merkel ha utilitzat en aquestes eleccions el simbolisme i la proximitat amb els seus ciutadans. En els mítings, els seus partidaris (els que surten darrere d'ella en les fotos), lluïxen cartrons amb el nom de "Angie", tal com indica Antoni Gutiérrez-Rubí.
Respecte al simbolisme, Merkel va utilitzar com a transport el mític tren “Rheingold” (Or del Rhin), per diverses ciutats d'Alemanya. El tren, que va iniciar els seus serveis en 1928 quan aquest llegendari ferrocarril baixava al llarg del riu Rhin fins a Suïssa, va ser usat pel primer canceller federal alemany, Konrad Adenauer, el 1953 per a portar a terme els seus viatges de campanya electoral. Merkel va escollir el 15 de setembre per al seu viatge en el Rheingold perquè es tracta de la mateixa data fa 60 anys, quan Adenauer va resultar electe en els primers comicis democràtics després de la Segona Guerra mundial. Com primer acte del seu viatge en el Rheingold, la canceller federal va dur una ofrena floral a la tomba d'Adenauer als voltants de Bonn. Membres de la família Adenauer van acompanyar durant tot el vitge a la canceller.
He volgut visitar la web electoral del CDU per a veure què estaven fent en aquestes eleccions. Tant la seva web com la del partit socialdemòcrata estan molt treballades, encara que per desgràcia en alemany només sé dir "Ich spreche kein Deutsch" (no parlo alemany), pel que no he pogut entendre'l tot. Tanmateix, intento analitzar la web del probable partit guanyador.
Disposa d'un gran banner destacat, que va canviant informant de les principals novetats de la campanya. A més, disposa de tres banners laterals amb accés a la web personal d'Angela Merkel (que no és tan completa), a materials de campanya i a un mapa amb tots els candidats del partit (més les seves fotos i l'enllaç a les seves respectives webs).
A sota destacat hi ha quatre banners més amb accés a "L'equip Alemanya" (un equip de cibermilitants amb blog, descàrrega de banners, jocs, accions a través de la xarxa...), a la televisió del partit, a una zona d'argumentari per temàtica i a un espai de fundraising.
A la part dreta hi ha un menu vertical de "Action Center", com el qual va utilitzar Barack Obama, la majoria de candidats nord-americans i que usa actualment el partit laborista britànic. L'Action Center inclou: cercador, donacions econòmiques (fins fa poc es podien enviar SMS de suport donant així 5 euros, però ho han tret), botiga, sala de premsa, serveis (RSS, imatges, vídeos, identitat corporativa del partit), fes-te militant, accés a la intranet, newsletter, agenda d'actes, portal per a mòbils (pots donar el teu número perquè t'enviïn SMS) i un àrea de temàtiques diverses (medi ambient, educació...) amb el programa del CDU i amb un enllaç a un microsite específic per a cada àrea.
A més, disposa de Twitter i de Flickr, encara que no massa visible.
És interessant llegir altres anàlisis de la campanya electoral, com els de Comunicación electoral i els vídeos de los spots dels candidats o el mapa dels partits que es presenten, Ramón Cotarelo, o el corresponsal del País a Berlín, Lluís Bassets.
"Som l'única democràcia del món que no garanteix la cobertura mèdica universal als seus ciutadans". Així de contundents van ser els primers minuts de l'esperat discurs del president d'Estats Units, Barack Obama, sobre la seva proposta de reforma sanitària, que pretén crear un sistema de salut pública que pugui conviure amb les actuals assegurances privades. De tots els discursos pronunciats fins a la data per Barack Obama (i n'hi ha alguns de memorables) cap com el d'ahir a la nit no decidirà el seu futur a la Casa Blanca.
Per què costa tant reformar la sanitat als Estats Units? Bàsicament per què com indica Pau Canaleta, al voltant de la sanitat pública dels EUA s'ha anat construint un relat que al llarg dels anys ha acabat cristal·litzant en el subconscient d'una bona part de la societat nord-americana. "Aquest relat ha creat un marc de referència. Els marcs de referència són els instruments a través dels quals interpretem la realitat. Aquests marcs es construeixen a través dels valors i és difícil canviar-los a través de raons. La nostra percepció de la realitat es construeix a través d'aquests marcs. És difícil canviar les actituds sense canviar abans les percepcions. I per aconseguir-ho és imprescindible canviar els marcs de referència, canviar els filtres a través dels quals es percep la realitat".
Aquests són els tres marcs, segons Pau, que incumbeixen a la reforma sanitària:
- La reforma sanitària suposarà tenir més gent al sistema sanitari. És a dir, un sistema més col·lapsat i amb més cues als hospitals
- No es pot fer una sanitat universal sense apujar els impostos. Reforma sanitària és sinònim de pujada d'impostos
- La reforma sanitària significarà no poder triar metge. És a dir, es perdrà qualitat i llibertat
Els tres són els problemes de percepció més importants que Obama troba en la seva lluita per aprovar la llei, a més de la necessitat imperiosa de fer caure els mites (alguns surrealistes) que la dreta més conservadora nord-americana ha anat escampant.
El nivell d'acceptació d'Obama va baixant (per la reforma sanitària, però també per l'Afganistan), i el discurs d'ahir ha estat la seva última bala en el revòlver: un discurs en directe, evocant als valors i a les emocions, dirigit a ambdues cambres. Com indica Lluís Bassets, cada vegada que Barack Obama s'ha trobat en una circumstància compromesa ha anat a cercar a la paraula. Ja va succeir durant la seva campanya electoral i això ha fet aquesta passada matinada amb el seu discurs, per al qual ha triat la fórmula solemne i singular de dirigir-se a les dues cambres, Congrés i Senat, en sessió especial, com només es fa obligatòriament una vegada a l'any en l'Estat de la Unió.
Però la paraula i el discurs no només ha estat aquesta matinada, sinó que des de fa setmanes i mesos està desenvolupant una intensa campanya d'informació sobre la reforma sanitària a través de la xarxa.
Entre el que es pot trobar en la seva web, a part d'explicar constantment el que vol fer amb la reforma, es troben tots els vídeos, discursos i missatges que Obama ha fet sobre la reforma. La importància d'aquesta llei és tanta que s'ha creat una pàgina web específica per a això, titulada Health Care Action Center, que com la paraula indica, dóna tot de possibilitats per actuar per la causa als seus simpatitzants:
1. Truca al Congrés. A través del codi postal, et donen el telèfon de l'oficina del teu congressista, perquè truquis
2. Històries sobre la sanitat. A través d'un mapa de google maps on situa a cada persona, es mostren històries reals de ciutadans. Qualsevol pot afegir i compartir la seva història, amb la qual cosa es busca personalitzar al màxim la necessitat de la reforma.
3. Recolza el president. Dóna les teves dades, recolzant la declaració que demana la reforma, que serà enviada a tots els congressistes.
4. Pregunta els teus dubtes. A través d'un formulari web.
A més, tot es pot compartir i difondre per Facebook, Twitter i e-mail. També disposa de Tweet your Senator (enviar Twitts als senadors), trucar els veïns, agenda d'esdeveniments pròxims a la teva casa, cartes als directors de diaris, banners de suport, i vídeos sobre persones que expliquen el seu cas i la necessitat de la reforma. Entre les últimes novetats, està enviar les teves dades a un formulari. Amb això, s'enviarà una carta a tots els congressistes, amb el teu suport per a la reforma sanitària.
Per descomptat, tot es pot seguir a través d'un blog, i les referències a la reforma són constants al canal de Flickr i Youtube del president.
Youtube és una eina de vídeo ja gairebé universal en la societat actual. Qualsevol persona pot veure vídeos, penjar-los en la seva web o blog, enviar-los, recomanar-los o fer comentaris, etc... A més, és una eina útil de connexió amb els joves, que són els que l'usen principalment.
Totes aquestes raons, especialment l'última, són el que explica l'augment de l'ús de Youtube com canal governatiu de comunicació, sigui a través de governs, com el de Gordon Brown (Regne Unit), Nicolas Sarkozy (França), Stephen Harper (Canadà) o el de Barack Obama; però també a través de cases reials, com la britànica o la jordana.
El President rus Dmitry Medvedev s'ha apuntat a la visualització de vídeos per donar a conèixer els seus missatges i idees, i va llançar el passat 1 de setembre el seu propi canal a YouTube, amb l'objectiu, segons les fonts, d'estendre la mà a la joventut. El canal té de moment 168 vídeos i 1867 subscriptors.
El llançament del canal ha coincidit amb el principi d'un nou any acadèmic en Rússia i en el seu primer vídeo Medvedev es dirigeix als alumnes, accentuant la importància dels llaços d'afecte i d'unió entre tots els russos en un país multinacional.
Els observadors comenten que hi ha una competició tàcita entre Medvedev i el seu mentor, el primer ministre Vladimir Putin, per aconseguir l'atenció dels mitjans russos. La televisió és el mitjà preferit per Putin fins ara, i es prediu l'imminent llançament del seu propi canal a Youtube.
També és de destacar que el canal no es titula Medvedev, sinó, tal com puc llegir en el meu macarrònic rus, "President de Rússia".
He vist a el País una imatge d'Obama que la Casa Blanca ha penjat en el seu canal de Flickr. La foto sembla emular a una instantània que va tenir molt èxit en la seva època del mític John F. Kennedy.
Es tracta d'una instantània presa fa 45 anys en el Despatx Oval i que va ajudar a forjar la idea de jove líder que s'ocupava dels problemes del país mentre cuidava de la seva família. Aquella era en blanc i negre i aquesta en color, la primera estava protagonitzada per un nen i la segona, per una nena, els dos amagats i els dos, espiant al seu pare.
La foto original és d'octubre de 1963. La foto d'Obama, distribuïda per l'oficina de premsa de la Casa Blanca i realitzada pel fotògraf oficial, Peter Souza, va ser presa del passat 5 d'agost "al final d'una jornada de treball", segons fonts oficials.
El nen que apareix de cara en la fotografia antiga és el malmès John John Kennedy, quan tenia dos anys. Està jugant sota l'escriptori del Despatx Oval mentre el seu pare llegeix uns informes. En la d'ara, és la filla petita de l'actual president, Sasha, de 8 anys, la que s'amaga darrera d'una butaca en la mítica oficina mentre el seu pare treballa. No se li veu la cara. L'escena, tant el 1963 com el 2009, humanitza encara més la figura de l'home més poderós del món, al mateix temps que sembla voler subratllar el paral·lelisme entre els Kennedy i els Obama.
L'actitud seriosa i concentrada d'ambdós dirigents és molt similar -el gest és idèntic, ambdós sostenen un paper-, excepte per un detall, potser un signe dels temps: Obama no duu jaqueta. Altre signe dels temps: per a donar-la a conèixer, s'ha usat el canal oficial que la Casa Blanca té a Flickr.
El 2004 Barack Obama es va donar a conèixer per la seva retòrica demanant el vot per a John Kerry en la convenció Demòcrata. En aquell discurs, ja es parlava de promoure la reconciliació i apostar pel canvi. Mitjans com el New York Times i el Washington Post parlaven ja d'un “Kennedy negre”.
Va ser en la precampaña, a les primàries demòcrates, quan aquesta associació Obama-Kennedy va arribar la seva màxima esplendor. Durant un míting a Washington previ al “superdimarts”, el patriarca del clan, Edward ‘Ted’ Kennedy, germà de JFK, va assegurar que amb Obama sentia “el canvi en l'aire”.
Ted Kennedy va comparar “la integritat, el coratge i la visió de futur de Obama” amb la del seu germà. “És l'hora d'una nova generació de líders polítics, amb Obama passarem la pàgina de la vella política”.
Perquè hi ha moltes similituds entre l'arribada al poder de JFK en 1960 i l'actualitat. El que en el seu moment va ser Vietnam, avui ho és L'Iraq per a la societat nord-americana i ambdues administracions republicanes sortints deixaven el país en un període de dificultat econòmica.
Sobre aquesta similitud de circumstàncies, el patriarca del clan Kennedy va assegurar: “avui hi ha les mateixes ganes de canvi en aquesta generació de polítics, i veig a un líder amb l'energia i el poder necessari. Aquest líder és Barack Obama”.
Però sens dubte, el que va llançar aquest debat sobre la relació Obama-Kennedy va ser la intervenció de Carolinne Kennedy, filla de JFK, en les Primàries demòcrates. A Washington va assegurar que per tot el país “els ciutadans m'expliquen que Barack Obama els fa sentir la mateixa esperança que els donava el meu pare”.
El misticisme que té JFK vol ser aprofitat per l'equip de comunicació d'Obama, i aquesta imatge és una prova d'això. Hi ha alguna similitud (sobretot l'edat i la retòrica del canvi), però si no l'hagués, ja s'encarregaran, els mitjans i els assessors, en buscar-la, com han fet gairebé tots els presidents nord-americans des de 1963, igual que la busquen amb Lincoln i amb altres referents de la història política d'Estats Units.
Fa temps que volia ressenyar un post que em va cridar molt l'atenció de Rosaura Ochoa, on ens parla del futur de la relació usuaris-marques, i que crec que es pot aplicar perfectament a la política i als diferents candidats, i a la manera que han d'adaptar-se als canvis d'una societat en plena transformació.
Jeremiah Owyang va publicar fa poc un post sobre un dels últims informes de Forrester (empresa capdavantera en l'ús de social media per a la qual ell treballava) The Future of the Social Web, on descriu les 5 eres en les quals estan desenvolupant-se les xarxes socials. També podeu llegir la traducció del post en espanyol per part de Pablo Melchor.
Owyang assenyala que en l'actualitat, l'experiència social està fragmentada perquè els consumidors tenen diferents identitats en cadascuna de les xarxes socials que visiten. Però aviat, un conjunt de tecnologies senzilles que permeten que la identitat sigui “transportable” donaran als consumidors la capacitat de dur les seves identitats amb ells –transformant el màrqueting, el comerç electrònic, el CRM i la publicitat–.
Els IDs són només l'inici d'aquesta transformació en la qual la Web evolucionarà, passant progressivament de llocs socials inconnexos a una experiència social compartida, diu Owyang. Els consumidors confiaran en els seus coneguts per a prendre decisions online, independentment de si les marques decideixen participar o no.
Les noves tecnologies provoquen canvis en el consumidor i les marques haurien d'adaptar-se. Forrester distingeix cinc diferents onades en aquest procés:
1. Era de les Relacions Socials: les persones es connecten entre si i comparteixen.2. Era de la Funcionalitat Social: les xarxes socials adquireixen un paper similar al d'un sistema operatiu.
3. Era de la Colonització Social: cada experiència pot ara ser social.
4. Era del Context Social: contingut personalitzat i optimitzat per a cada usuari.
5. Era del Comerç Social: les comunitats defineixen els futurs productes i serveis.
L'interessant no és aquesta visió del futur, sinó el que implica per a les marques (i afegeixo per als polítics). Owyang aconsella cinc idees per a aprofitar aquests canvis en la societat, els podeu llegir aquí, encara que jo els he "traduït" a la política i a les relacions entre els partits i els ciutadans.
- No ho pensis: Els canvis es presenten ràpidament i haurem entrat en tres de les eres abans de cap d'any. Els partits polítics i els diferents candidats han de crear comunitats de persones afins (o no tan afins) que creen un sentiment de comunicació amb el partit i amb el que fan. Han de sentir-se partícips d'alguna cosa i especialment han de sentir-se escoltats. No et quedis enrere deixant que els teus competidors connectin amb la teva comunitat abans que tu.
- Prepara't per a la transparència: La gent podrà navegar per Internet interactuant amb els seus amics, així que has de tenir un pla. Prepara't perquè cada programa, cada vídeo, cada campanya i acció política sigui revisat pels teus simpatitzants i vist per simpatitzants potencials, inclús si decideixes no participar o no donar-los a conèixer, ja que la conversa continuarà estigui o no estigui el partit en la conversa.
- Connecta amb els teus “fans”: Enfoca't en aquells simpatitzants que siguin veritables fans del teu partit: influiran en la decisió dels teus votants potencials i poden defensar-te dels teus detractors. La seva opinió genera més confiança que la teva, i quan el poder passi a les comunitats i es comenci a definir qui aconseguirà més suports electorals, aquests "aliats" seran més importants que mai.
- Fes evolucionar la teva organització: L'organització política haurà de connectar amb els mitjans socials. Les xarxes socials i els seus usuaris s'estan convertint ràpidament en una font d'informació sobre els possibles simpatitzants i de generació de guies més enllà de la teva VRM (voter relationship management). Els sistemes VRM haurien d'incorporar funcionalitats socials i especialment haurien de segmentar, per localització, per ideologia, per interessos... Només així es podrà aconseguir arribar a la gent. No tot el món estarà d'acord en tot, però si se segmenta correctament, si l'organització està preparada, es podrà connectar amb molta gent i amb aquelles coses que realment li preocupen.
- Desmembra la teva Web corporativa: En el futur més radical, el contingut anirà als simpatitzants, en lloc de ser ells qui han d'anar a buscar-lo. Prepara't per a desmembrar la teva Web corporativa i distribuir el contingut en les xarxes socials. Deixa que la informació més important s'estengui per les comunitats on existeixen: pesca on estan els peixos.
He llegit a The Communications Lab que el president brasiler, Lula dóna Silva, va llançar el passat 31 d'agost (blogday) el seu propi blog. El "Blog do Planalto" duu el nom del palau presidencial perquè no només informarà sobre les activitats del president, sinó també sobre les de la resta de la seva administració. No obstant això, Lula és l'estrella del flamant blog i com a tal és l'encarregat de donar la benvinguda als nous usuaris a través d'un vídeo.
En el seu missatge, el mandatari diu que el creixent accés dels brasilers a internet no només permet que aquests estiguin més informats, sinó que també ajuda a les autoritats a estar més connectats a la ciutadania. Segons el propi lloc, el "Blog de Planalto", en creative commons, -que tindrà textos, fotos, àudios i video i serà actualitzat per la Secretaria de Comunicació- serà "un observador de la Presidència des d'un angle diferenciat". En el ''Blog do Planalto'' el president Lula parlarà sobre l'agenda presidencial, així com totes les accions que porta a terme la presidència brasilera.
El blog de Lula Silva s'uneix a una estratègia de comunicació que inclou programes radiofònics i columnes de periòdics, i que a més s'inicia amb un video de benvinguda per als internautes que visiten el portal. A més, he llegit que el blog té una àmplia recopilació dels Twitters de diversos senadors cariocas, per a què el públic pugui tenir de primera mà la informació que està vinculada a les seves diferents xarxes socials i microblogs, encara que jo no ho he trobat.
L'èxit ha estat tal que durant els seus primers dies va tenir tantes visites que van fer que el blog es bloquegés (estan preparats per a 6.000 visites alhora i tenien 10.000).
No obstant això, i a diferència dels blogs tradicionals, no permetrà comentaris dels visitants (encara que si que té enllaços a blogs que parlen d'algun post) ni serà actualitzat personalment per Lula, sinó per un equip de la Secretaria de Comunicació de Presidència.
No és l'única eina del govern brasiler per a comunicar-se amb la seva població, ja que a principis de juny va llançar la columna 'El presidente responde', que és una iniciativa molt interessant també. Abans ja disposava de la iniciativa "Café con el presidente", una entrevista setmanal en ràdio de 6 minuts, que va començar al novembre de 2003.
El passat 26 d'agost moria als 77 anys el senador nord-americà, Edward M. Kennedy, una de les figures més destacades del Partit Demòcrata i membre d'una de les famílies polítiques més importants del segle XX als Estats Units.
Preparant el seu funeral, la família va crear una pàgina web explicant la seva vida, amb imatges de les seves activitats polítiques i familiars, els detalls de com, quan i on anava a ser l'enterrament, el seu epitafi, la seva biografia, els seus discursos més importants (tant en text com en vídeo des de 1962 fins a l'actualitat) i el que han dit d'ell després de la seva mort destacades personalitats nord-americanes i del món sencer: caps d'estat, congressistes i senadors, figures polítiques d'àmbit mundial i, especialment, ciutadans.
Per a aquests ciutadans s'ha habilitat un formulari, titulat "Share Your Memories and Sympathies", on qualsevol persona pot escriure el seu suport a la família i paraules parlant de Ted Kennedy. Així mateix, també se sol·licita que totes aquelles persones que tinguin fotos amb ell les enviïn (mitjançant un upload en la mateixa web) per compartir-les amb la família Kennedy.
També es poden veure imatges del funeral i vídeos sobre l'acte que va tenir lloc tant a Boston, on vivia, com en el cementiri d'Arlington, on va ser enterrat a prop dels seus germans John Fidgerald i Robert.
La família Kennedy també va utilitzar la xarxa per donar a conèixer els prolegòmens del funeral i el que anava passant a cada instant, a través d'un Twitter (@kennedynews) i una pàgina a Facebook creada per a aquesta ocasió (que compta amb 35.000 admiradors). Ambdues eines també rebien missatges de simpatitzants i amics i de suport a la família.
Durant el funeral s'enviaven fotos a través de Twitpic i es podia veure la cerimònia en directe a través de la web.
Ha estat un funeral gairebé d'estat, i gràcies a Internet el seu record podrà perdurar per molt temps. Té "gràcia", a més, que si ja Ted Kennedy va ser un dels primers polítics nord-americans en usar Internet (ja el 1993 va ser un dels 7 membres del senat en fer una prova pilot), és ara, en la seva mort, el que millor ha utilitzat la xarxa per informar a tot el món i fer sentir partícip la gent de tot el que succeïa en el seu funeral i enterrament.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
