Una bona manera d'expandir la connectivitat d'un partit polític és creant una xarxa social pròpia. Tenim infinitat d'exemples, com MyBarackObama, la xarxa d'activistas para las elecciones europeas del PSOE, la xarxa de Silvio Berlusconi, "Rebuild the party" del partit republicà d'Estats Units, o les xarxes de partits argentins, com a Nuevo Radicalismo, Peronosfera o Radicalosfera, etc...
La creació de xarxes socials pròpies és una excel·lent eina i de fàcil ús per a crear comunitat i vincles entre els simpatitzants i per a segmentar, i són molt més personalitzades que veure les possibles activitats a fer a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.

Tanmateix, hi ha un problema bàsic en aquestes xarxes pròpies, i és que el més usual és que les seves activitats siguin privades. Només es poden veure si ets dins de la xarxa. Per a aquelles persones interessades en el partit polític, les activitats, campanyes que es planegen i materials que es creen romanen amagats.

El New Democratic Party (NDP), tercera força política del Canadà, és un dels partits fora dels Estats Units que més innova respecte a l'ús d'Internet per a la seva relació amb militants, simpatitzants i potencials votants. Visitant la seva pàgina web he vist que aquest problema d'accés a tot el que realitza la xarxa del partit l'han solucionat creant una xarxa social pública, on qualsevol pot col·laborar pujant material i veure el que s'ha realitzat per part dels membres de la comunitat.

The Orange Room, com es denomina aquesta pàgina, és una xarxa de simpatitzants del NDP, on compartir, trobar i crear qualsevol material que ajudi a la campanya del partit. Es poden compartir vídeos, fotos, notícies, posts de blogs que es considerin interessants, crear aplicacions per a Facebook, i qualsevol cosa que un simpatitzant creï per si mateix.
El seu objectiu bàsic és que la gent se senti partícip de la campanya, però alhora, que qualsevol que vulgui fer campanya pel seu compte pugui trobar aquí qualsevol material o informació que li sigui útil (inclòs el partit, que pot usar el que els seus simpatitzants realitzen).

Aquesta forma de crowdsourcing és bàsica per aprofitar el que els teus simpatitzants fan pel partit, per escoltar el que proposen i per estar en contacte uns amb els altres, creant comunitat.
Es pot accedir a imatges, vídeos, el més popular, eines per a campanyes en blogs (twitter del candidat, banners, logo de l'agregador de blogs, flickr del partit...). També hi ha un rànquing de persones que més col·laboren per a la comunitat.

Una altra cosa que m'ha cridat molt l'atenció és que des de The Orange Room pots apuntar-te a un grup de "Rapid Responders", on rebràs alertes de llocs web o blogs on es parla de la campanya. T'envien on és i si ets un dels rapid responders, pots anar allà i opinar sobre el tema (parlant bé del NDP, sens dubte).

Us recomano que visiteu la web.

Per a una organització política, una administració pública o fins i tot en el cas d'algunes empreses, la reputació de la identitat és bàsica. La reputació és la idea que la resta de gent té de tu, i a la xarxa aquesta reputació és importantíssima (es pot observar en el cas Domino's pizza o el cas Amazon, per citar només dos exemples recents).
Per mantenir la reputació a ETC es recomanen accions bàsiques, que es resumeixen en estar molt atents emprant aplicacions dissenyades per a rastrejar els mitjans socials, tenir presència i ser localitzable en ells, i en afrontar la situació amb naturalitat, dirigint-se als clients enfadats quan faci falta amb sinceritat i proximitat.

Però abans de la defensa de la pròpia reputació a la xarxa, està l'atac preventiu, que no és més que relacionar-te a la xarxa, creant converses i potencials aliats.

A les xarxes socials són encara els blocaires els que poden generar més opinió, i és per això que en qualsevol gestió de la comunicació un no se n'ha d'oblidar. Des de fa uns anys en els principals esdeveniments polítics nord-americans la presència de bloggers convidats (abans amb credencials de periodistes, ara directament com a bloggers) és constant.

Alguns blocaires poden donar més visibilitat a un esdeveniment que certs mitjans de comunicació, és per això que són importants, però també ho són per la proximitat que aquests blocaires generen amb el partit/persones que els conviden. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur. És això el que millora la reputació virtual d'un partit polític o candidat.
Un blocaire, a més, no només genera continguts en els seus blocs, sinó que sovint pot ser un prescriptor en xarxes socials (Twitter, Facebook...) el que genera fins i tot més visibilitat als continguts que crea.

A Espanya ho hem pogut veure en els congressos del passat any, una vegada transcorregudes les eleccions generals de març, on alguns partits van obrir per primera vegada les seves portes a blocaires (a Catalunya, CiU, PSC i PP; el PSOE a tot Espanya, que jo recordi). Posteriorment, en altres actes (mítings inclosos) la presència de blocaires convidats ha estat habitual en la majoria dels partits.

A la resta del món, tots els grans partits conviden blocaires a seguir els seus esdeveniments més destacats, i fins i tot recentment no ha estat un partit, sinó la marina nord-americana la que va convidar a 16 bloggers a navegar 24 h en un portaavions. Segurament, a partir d'aquesta visita, les reflexions dels blocaires seran més properes a les de la Marina, senzillament perquè les hauran conegut més a fons. A veure si Carme Chacón s'anima! ;)

Convidar un blocaire no significa que aquest o aquesta vagi a parlar bé del partit o de l'acte, però sí que sol significar que almenys en parlarà coneixent-lo de prop. També demostra l'obertura d'aquesta organització cap a opinions externes i la seva transparència.

L'elecció presidencial de Xile de 2009 per al període 2010-2014 es realitzarà el pròxim diumenge 13 de desembre de 2009, junt amb les eleccions de diputats i senadors. En cas que cap candidat no assoleixi la majoria absoluta dels vots, es realitzarà una segona volta el 17 de gener de 2010.
Els principals candidats (per ara) són Eduardo Frei (Concertación democrática, que governa actualment amb Michelle Bachelet), Sebastián Piñera (Coalición por el cambio, ara a l'oposició), Marco Enríquez-Ominami (Independent, ex-concertación), Adolfo Zaldívar (PRI) o Jorge Arrate (Juntos podemos más). Alguns d'ells tenen webs molt interessants que intentaré analitzar en el futur.

En temes de campanyes polítiques a través de la xarxa, Xile, junt amb Argentina, és un dels països pioners a Sud-amèrica, per la qual cosa és molt interessant seguir la seva precampanya electoral. Ja porten diverses eleccions utilitzant la xarxa per difondre els seus missatges polítics i per a interacturar amb els seus potencials votants. Un dels millors llocs per seguir el que realitzen els diferents partits és el blog Ciudadanos y Consumidores.
És allà on he llegit dues idees que m'han cridat l'atenció respecte a la e-campanya que s'està produint a Xile. Tots els candidats usen la xarxa per donar-se a conèixer, però últimament és interessant l'ús que ha fet el candidat independent Marco Enríquez-Ominami.

El candidat, que és diputat, va formalitzar la seva renúncia al partit socialista el passat 12 de juny de 2009 per poder presentar-se com a candidat presidencial independent en les pròximes eleccions presidencials de desembre. El problema amb què es troba és que per ser candidat necessita 36.000 firmes segun la llei electoral xilena. La millor manera amb què ha pensat demanar aquestes firmes és a través de mitjans electrònics com el portal YouTube.

En les últimes setmanes, a més, ha llançat la web Chile Cambió, la nova aposta del candidat a la xarxa. És una plataforma senzilla, explicativa i clara per incentivar els seus simpatitzants a que acudeixin a una notària i li donin el seu suport, amb l'objectiu de reunir les 36 mil firmes requerides per presentar la seva candidatura presidencial. En aquest lloc es pot buscar mitjançant un mapa de Google maps la ubicació de la notaria més propera, amb només posar una adreça. Compta a més amb pàgina a Facebook i Twitter (ambdós molt seguits, i l'últim amb la postil·la "atendido por su propio dueño").
L'objectiu clar és que la gent pugui donar-li el seu suport, i per a això facilita al màxim la localització de la notària més propera perquè vagin a apuntar-se.


Un altre ús de la xarxa que m'ha cridat l'atenció és el realitzat pel diputat Fulvio Rossi, candidat al Senat. Com a part de la seva campanya a senador per la primera Regió de Tarapacá, l'actual diputat Fulvio Rossi, ofereix al seu lloc web un original regal als seus seguidors: missatges de text SMS totalment gratuits tan sols per formar part de les seves bases de dades: nom, comuna, número de telèfon mòbil i correu electrònic.

La setmana passada va sortir a la llum el projecte OpenParlamento, una iniciativa d'OpenPolis que vol dotar de transparència a tot el que es realitza en el Parlament italià i informar amb dades oficials del flux continu de notícies, opinions i desenes de dades que produeix cada diputat. Tal com indiquen a Politica due punto zero, a partir d'ara, els ciutadans italians ja no han de veure per televisió el que succeeix en el seu Parlament, sinó que des de casa poden observar i estar atents a qualsevol nova llei, a qualsevol notícia i fins i tot saber què van votar (o si van votar o no) els seus diputats.

Entre les dades a què es pot accedir, a part de les lleis que s'estan discutint, es troben els vots que realitza cada diputat, les seves presències i absències a la càmera, el seguiment de vot del seu partit (si són fidels o no al vot), informació sobre els diputats (e-mail, web, blog...), estadístiques...

Inclús hi ha una versió pro, que fins i tot dóna més informacions, perquè pugui ser utilitzada per mitjans de comunicació i lobbies.

Al món ja s'havien realitzat experiències de monitoratge del que succeeix en els parlaments, tal com indiquen a Viralmente. Els antecedents d'aquesta web són They work for you (Regne Unit), EPVote (Parlament europeu) i Watchdog.net (Estats Units).
Això sí, l'interessant seria que aquestes iniciatives sorgissin també des dels parlaments, i no des de fora d'ell per part de ciutadans que volen informar-se.

GovTwit és el major directori de perfils Twitter de polítics i treballadors d'administracions públiques als Estats Units. A través d'aquesta eina, perfectament organitzada i classificada per organismes, podem contactar a través de Twitter amb qualsevol dels 1.306 twittaires.

Una cosa semblant per a Espanya va idear ahir Carlos Guadián, que demana col·laboració per dur-ho a terme. El primer pas, com no, és aconseguir informació sobre Twittaires espanyols que tinguin algun càrrec polític o en administracions públiques. Per a això, podeu col·laborar omplint el formulari que Carlos ha penjat en el seu post.

Les dades que es busquen són:

• Nom de l'usuari
• Url de Twitter
• Organisme: en el cas que sigui un diputat "Congrés", si és un regidor o un treballador públic l'ajuntament" o "administració" en la qual exerceixin la seva tasca...
• Càrrec que ocupa a l'organisme corresponent
• Àmbit Administratiu: si és "administració autonòmica, local...
• Àmbit Temàtic: àmbit de dedicació, és a dir si és legislatiu, participació, NNTT...
• Territori: àmbit geogràfic en el qual desenvolupa la seva activitat, per tant una escala d'Espanya, comunitat autònoma, diputació, ajuntament....
• Partit polític en el cas que sigui identificable amb un

A veure si entre tots creem un gran directori. De moment ja hi ha 60. Més informació al seu post.

La creació de continguts polítics compartits, és a dir que siguin traslladables a altres webs o blogs, ha estat la tònica normal durant les últimes campanyes polítiques.

En un parell d'anys hem passat de la inclusió de banners amb el logo del partit, als vídeos que es podien extreure de la web del partit o del candidat i "embeure" en el teu site. En un augment d'escala, al web del partit laborista britànic ho han millorat, creant verdaders banners animats amb ferotges crítiques polítiques cap al partit conservador i altres banners de suport al partit. Algun d'ells, allotjats en l'espai de la seva web "Tools for your website", permet clicar directament des del banner per publicar-ho en el teu perfil de Facebook o afegir-lo al teu web o blog. Algun té fins i tot format Twitter amb paraules (presumptes) de David Cameron, el candidat conservador.

Des del partit laborista, sumit en una gran crisi interna i del govern de Gordon Brown, intenten contraatacar a la campanya conservadora que demana unes eleccions anticipades al Regne Unit. La inclusió d'aquests widgets en webs, blogs i xarxes socials sol són una arma més en la seva comunicació política.

Us poso algun exemple:

Últimament he vist un anunci de CocaCola que m'ha cridat l'atenció. A l'anunci, estrenat durant la passada Superworld de gener d'aquest any, es parla de les relacions virtuals, dels avatars com a expressió de la nostra identitat a la xarxa, i de com aquestes relacions s'interpreten. Però al final de l'anunci s'intenta demostrar que són les relacions personals, cara a cara, en la presencialitat quan millor s'interactua.

A Internet ens comportem d'una manera que molta gent, especialment en alguns partits polítics, no s'entén. És un canvi de comportament i de comunicació. Citant un post de Francisco Javier Jiménez que en moltes parts comparteixo, el nou públic, la nova ciutadania es comporta amb certs trets comuns:

• Creen i dominen nous llenguatges: Utilitzen emoticones, retallen paraules, utilitzen "nicks" i abreviatures... Es tracta d'un nou llenguatge que s'aprèn amb el simple tracte amb altres persones via Internet. Per exemple, què pot ser un RT? Es tracta d'una abreviatura que s'utilitza a Twitter i que significa "retweet": una repetició d'un "tweet" o canvi d'estat d'un altre usuari que t'ha pogut arribar a semblar interessant com per compartir-lo amb els teus contactes.
• Estan hiperconnectats: Disposen d'una connexió a Internet a tota hora, ja sigui al propi ordinador, com en el mòbil, videoconsola, televisió...
• Estan despreocupats per la seva intimitat: Viuen a les xarxes socials, comenten com se senten i què opinen, comparteixen continguts creats per ells mateixos o de d'altres. La intimitat no els sol importar, encara que hi pot haver excepcions.
• Són multitasking: Mentre naveguen per Internet poden estar menjant, veient la televisió, realitzant tasques domèstiques
• Consumeixen els continguts quan volen: Això és molt important. No depenen del mitjà tradicional per accedir als continguts. Els consumeixen en el moment que els ve bé. De fet, hi ha moltes sèries de televisió que tenen més èxit en Internet que a la televisió (Muchachada Nui, per exemple).
• Comunicació bidireccional: La comunicació entre mitjà i consumidor és d'anada i tornada. Aquests últims comparteixen experiències i valoren productes, notícies, vídeos... A Internet és on veritablement el consumidor té sempre la raó. Les pitjors crisis de reputació corporativa online s'han produït per una falta de comunicació entre el consumidor i l'empresa de productes o serveis.
• Busquen un contingut rellevant: El consumidor 2.0 està sempre a la cerca i captura de continguts interessants per gaudir-ne i després compartir-los amb els seus contactes. A això s'anomena "viralitat" i és veritablement complicat aconseguir-la si no comptes amb una campanya creativa i atractiva.
  

Però a part d'aquesta comunicació i d'aquesta manera de connectar-nos, especialment en campanyes polítiques és el boca-orella el que continua funcionant. En aquest sentit, les relacions virtuals que tenim amb els diferents partits i candidats, les relacions que fem amb altres activistes o persones que pensen com nosaltres, són molt importants, però no específicament per convèncer ningú, sinó per rebre informació, idees, campanyes, activitats... que serveixen a aquests activistes per a, una vegada desconnectats, fer campanya a favor d'aquest polític o partit al carrer, al seu barri, amb la seva família i amics. Ningú (en principi) no es fia més del que llegeix a Facebook que del que li explica el seu pare, mare o amics.

La generació d'activitats a la xarxa està molt bé, però és quan aquestes activitats traspassen l'ordinador quan són més visibles i quan arriben a més públic. En aquest sentit, la prova de que una acció (política o no) té èxit és quan ja no sols la veiem a la pantalla d'un ordinador, sinó que apareix en els mitjans de comunicació tradicionals, quan la gent en parla al carrer, al metro, als bars... Aquesta és la viralidad.

En resum, em quedo amb una frase de Miguel del Fresno:: "No recomanem marques (o polítics) als nostres amics perquè ens agradin les marques, sinó perquè apreciem els nostres amics" i amb la frase final de l'anunci de CocaCola: "The most meaningful peer-to-peer connections happen face to face".

A l'hora de fer campanya un no s'ha d'oblidar d'enfortir aquestes mateixes relacions virtuals creant relacions presencials. És llavors quan es genera fins i tot més confiança, més interactivitat i més relacions, i per tant, més idees i projectes per a la campanya i per al bé del partit o del candidat.

La comunicació política també té molt a veure amb el que ens rodeja dia a dia com a ciutadans. També en aquesta comunicació de ciutats, de projectes urbans, de noves idees, el relat i la manera de comunicar-se amb la ciutadania és bàsica. És l'anomenat CityMarketing.

Per saber més sobre aquest tema no hi ha rés millor que passar-se els propers 19 i 20 de juny per la vila de Roses, on es realitzarà la jornada Marca Ciutat, que concentrarà durant dos dies als màxims especialistes en CityMarketing així com tècnics i polítics responsables de promocionar la seva ciutat arreu.

El seminari, el més important que es fa a Espanya sobre la utilització de les tècniques del màrqueting per a posicionar una ciutat en la xarxa global de ciutats, aprofundirà en la creació d’una marca de ciutat i en com comunicar-la.

El primer dia, el divendres 19 de juny estarà centrat a la creació de marca de ciutat, i hi participaran grans professionals del marketing i del branding. Alguns dels noms són: Josep Chías, una eminència en el món del màrketing, Toni Puig, el "gurú" de les ciutats, Antonio Núñez, la persona que més sap d'storytelling a Espanya, David Riu, director dels estudis de branding de la URLl/La Salle, etc.

I el segon dia es dedicarà a comunicar la ciutat. I hi participaran reconeguts experts en comunicació com Antoni Gutiérrez-Rubí, Lluís Pastor, Enric Casas, José Antonio Donaire, entre altres.

Us recomano veure el programa de l'esdeveniment, organitzat pels grans Pau Canaleta i Marc Teixidor.

Avui he assistit com a ponent a la 3ª Jornada RedNet que organitzava el PSC i que tractava de les xarxes socials.
En la meva presentació he parlat dels canvis en la comunicació, de com la xarxa ha afectat la nostra manera de relacionar-nos i he ofert un decàleg d'accions que crec s'han de produir per fer una bona campanya política a través de les xarxes socials.

Us deixo la presentació i les 10 accions que va desenvolupar Obama i que tants èxits li van reportar:

1. Campanya TIC totalment integrada. Els mateixos discursos, frases i lemes a Twitter i Facebook. Segmentació local i per públics (per ètnia, per professió, per interessos)
2. Les accions online es converteixen en offline: buscant contactes personals, comoditat, confiança en els veïns, familiars i amics. El Boca-orella segueix sent bàsic, i les xarxes serveixen perquè ell se t'apropi al candidat i que puguis parlar d'ell en els teus cercles privats.
3. Marca i disseny coherent. Mateixos colors i símbols. Online: en xarxes socials, twitter, webs... Offline: qui no porta el color adequat, no surt en la TV ni en les fotografies.
4. Repeticions del missatge (hope, yes we can, change...)
5. Personalització del missatge. Horizontalidad. Missatges adequats al públic, personalitzats amb el nom
6. Rapidesa. Arriba abans la informació a les xarxes socials que a la premsa. El simpatitzant és el centre
7. Comunitat. No importa la gent que et segueix, sinó com es comporta, que activitats, esdeveniments, accions li ofereixes
8. Cerca de prescriptors i de visibilitat. Cal mimar els prescriptores, conèixer-los i seguir el que fan
9. Socis de campanya vs. simpatitzants. Es cerca que la gent s'asseu partícipa de la campanya
10. Obertura a la xarxa: crowdsourcing extrem. S'està atent a les accions creades des de fora de la campanya. Si són bones, el candidat les adopta (exemple: el vídeo de Will.I.Am)

i 10 bis: Res d'això no serveix si després de la campanya abandones la xarxa.

El passat dijous 4 de juny, Barack Obama va dir a El Caire un esperat discurs de reconciliació amb el món musulmà. Obama, que va citar fragments de l'Alcorà, la Bíblia i el Talmud, volia així, tal com explicava l'assessor polític del president, David Axelrod, intentar suavitzar la "innegable" "ruptura entre EE.UU. i el món musulmà, una ruptura que s'ha gestat al llarg d'anys".

La importància del discurs és òbvia pel seu significat i per on es va fer, però també es pot observar la importància que li van donar des de la Casa Blanca en veure com es podia fer el seguiment d'aquestes paraules d'Obama a través d'Internet i de les xarxes socials.
D'aquesta manera, la Casa Blanca va penjar el text íntegre del discurs en xarxes socials com Facebook o MySpace, i també va llançar les frases més importants a través del Twitter del president. Des de tots aquests espais es va poder participar enviant missatges mentre es veia en directe el vídeo de l'acte.

A més, des de la pàgina web de la Casa Blanca es va poder seguir el discurs en directe, acompanyat de traduccions completes en tretze idiomes. Per si fos poc, el Departament d'Estat nord-americà va demanar les dades de persones que desitjaven rebre SMS mentre Obama pronunciava el seu discurs i aportar les seves opinions, també per SMS, que podien llegir-se a la pàgina web del departament (en anglès, àrab, persa i urdú).
Una vegada acabat l'acte, el vídeo amb el discurs es va penjar al canal Youtube de la Casa Blanca, on ha encapçalat els últims dies el rànquing de vídeos més vistos, i que ja té 1916 comentaris.

Us deixo un vídeo extret de periodismo ciudadano on es veu la participació a través de Facebook:

Les xarxes socials són més presents que mai en la nostra vida diària. Les podem utilitzar molt o poc, però les solem utilitzar. A més, i el que és més interessant, cada vegada solen estar més integrades, i podem veure a Facebook el que posem a Twitter, o en el blog el que posem a Facebook, etc... Aquesta frase (estat) ho llegeixen els teus coneguts i els teus amics (encara que siguin més falsos que un amic a Facebook - Aguirregabiria dixit-), que al connectarse veuen el que estàs pensant, dient o enllaçant.
És un sol "estat" (el que escrivim) el que se sol mostrar a la xarxa, i és per això que aquest "estat" és més visible i important que mai abans.

La importància d'aquest estat a les xarxes socials ho han vist dos partits polítics en aquestes eleccions europees, Convergència i Unió (CiU) i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que de diferent manera han volgut aprofitar aquests estats dels seus militants i simpatitzants per fer campanya a les xarxes socials mitjançant aquests lemes de campanya que podem posar en els nostres estats, que són llegits per tots els nostres contactes.
Tanmateix, la primera vegada que es va utilitzar aquesta estratègia en eleccions a Espanya va ser a la campanya de Patxi López a Euskadi: "Avui divendres [27 de febrer] a les 13:01 i a les 20:01 canvia el teu estatus en facebook i en tuenti i llança un missatge a Twitter en el que posi: Diumenge pot ser un dels dies més important de la nostra vida. El canvi a Euskadi és possible, sol depèn de tu. No ho oblidis, vota".

El 22 de maig, CiU va llançar la seva estratègia a Facebook, amb la creació d'una aplicació que permitia cedir l'estat de Facebook al partit per fer campanya a favor de Ramon Tremosa. Cada dia de campanya es publica un mateix missatge a cada un dels perfils que s'han instal·lat l'aplicació (Obama també va crear una aplicació semblant amb bastant èxit). És el partit el que tria l'eslògan i són els simpatitzants que s'han descarregat l'aplicació els que el difonen als seus amics i coneguts a través de Facebook i els llocs on es veu aquest estat.

Per la seva part, el PSC va llançar el 28 de maig una estratègia diferent i més interactiva per utilitzar aquests estats a les xarxes socials. La seva iniciativa, denominada "Fes el teu propi slogan", es basa en el contrari. Són els simpatitzants i els militants els que poden proposar el seu eslògan per a la campanya en el seu propi perfil de facebook, twitter o a les xarxes socials en què participin, iniciant la seva idea amb la frase: "El meu eslògan és ... ". Aquestes propostes es poden penjar al mur del perfil del PSC a Facebook o bé enviar-les per e-mail. Tots els eslógans es recolliran i aquesta setmana es publicaran al web i al perfil del PSC a Facebook, esmentant cada persona i enllaçant el seu blog (si en té).

Com veieu, ambdues estratègies persegueixen el mateix (difondre el missatge) però ho fan de manera diferent. Top-down, en el cas de CiU (el partit tria la frase i aquesta es mostra en els estats dels seus simpatitzants) i Bottom-up (els simpatitzants creen eslògans i aquests es mostraran (aquesta setmana almenys) al web i al perfil del PSC a Facebook.
I crec que ambdues són vàlides per fer campanya.

A la xarxa no només hi ha persones actives políticament, sinó que hi pot haver moltes persones que no volen participar massa ni ser massa actives, malgrat tenir clar el seu vot. En aquest sentit, l'opció top-down de CiU és correcta, generant participants "passius" en les xarxes socials, però participants en qualsevol cas. A més, que tots diguin el mateix pot generar molta visibilitat a la xarxa. Tot i així, crec que des de CiU es perd una mica d'espontaneïtat, d'escoltar les idees dels seus simpatitzants i d'aconseguir que aquests se sentin més partícips del que fan, ja que ni tan sols no poden elegir quines frases diran en els seus estats de Facebook.

Per a aquelles persones actives políticament, l'opció del PSC és perfecta, poden generar els seus propis continguts i donar-los a conèixer als seus coneguts i al seu partit, que pot aprofitar aquests eslògans i aquesta visibilitat. Tanmateix, caldrà veure quin ús es fa finalment d'aquests continguts aconseguits pel PSC i els seus simpatitzants, i també quina participació (de simpatitzants actius) s'aconsegueix. Els simpatitzants actius són complicats d'aconseguir, pel que no canviaran el seu estat tots els simpatitzants que són, sinó només els que són actius, per la qual cosa no tindrà tanta visibilitat (en teoria).

Per què no s'utilitzen ambdues estratègies? La meva idea la intentaré explicar el proper 13 de juny en la 3ª Jornada RedNet, que organitza el PSC i on agraeixo que m'hagin convidat.

PD: No he participat en cap de les dues opcions, pel qual si he dit quelcom incorrecte, rectifiqueu-me! ;)