Avui he llegit aquest article a Público, on parla d'un informe del Consell d'Estat per canviar el sistema electoral que s'empra en Espanya des de fa 30 anys perquè presenta alguns problemes de proporcionalitat. Per corregir aquests errors en la relació entre el nombre de vots i la seva traducció en escons, el Consell d'Estat proposa tres canvis: elevar el nombre de diputats dels 350 actuals a 400, reduir la representació mínima de cada província a un diputat (en l'actualitat són dos) i substituir la llei d'Hondt per un altre sistema més proporcional per calcular l'atribució d'escons. L'òrgan consultiu es decanta pel mètode Hare que és, segons el seu parer, "el que aportaria un major grau de proporcionalitat al sistema".

Encara que és molt complicat que aquesta proposta es porti a terme, m'ha fet pensar en la raó que tenen el Consell d'Estat o els partits polítics per no buscar un sistema de llistes obertes, com ja han fet a Finlàndia, Suïssa o Luxemburg.

Admeto que no domino d'aquest tema (en absolut), però que tenir 350 diputats en el Congrés, dels quals a alguns no se'ls coneix massa activitat, fa un flac favor a la democràcia. A més el Consell d'Estat proposa que n'entrin 50 més!

Aquests diputats/es estan elegits pels ciutadans, sens dubte, però per a ésser en la llista i sobretot per estar dalt de la llista (que és on han d'estar per sortir elegits) han estat posats a dit pel seu partit. La ciutadania no ha pogut elegir-los, ni canviar l'ordre de la posició, i fins i tot si vol que surti Fulanito ha de votar igualment un Menganito del partit que no vol que surti ni per equivocació.

En aquest sentit, quina elecció i quin control dels polítics bons i dolents tenen els ciutadans? Si un polític fa alguna cosa malament, o no representa correctament els interessos de la població que l'ha votat, com demostrar que no se'l vol en el càrrec? I fins i tot més interessant, què ha fet aquest polític per apropar-se a la població que el vota i per aconseguir aquests vots si sap que no és necessari, que amb que votin el partit ja haurà entrat?. Una vegada en el congrés o parlament, en molts casos el polític només és un peó del seu partit: vota el que tots, i sap que si no ho fa potser en les pròximes eleccions no serà a la llista. Sovint, una vegada elegits, aquests polítics no tornaran a apropar-se per la circumscripció que els ha votat.
Si un polític ho fa malament i no t'agrada, en les següents eleccions pots no votar-ho, però això significarà no votar ningú del partit, encara que ideològicament et sentis identificat.

La xarxa ens ha permès prendre les nostres decisions, triar el que llegim, compartim i creem. Per què no pot ser així en política i hem de seguir amb l'anquilosada manera de fer política amb maquinàries electorals que no tenen en compte sovint els interessos de la gent que els voten?. Hi ha eines per a això amb només canviar el sistema electoral.
Que un polític sigui responsable del que fa davant dels seus votants, que sàpiguen qui és, que puguin parlar amb ell i s'apropin a les seves activitats, i que ell o ella puguin escoltar el que la gent més propera a ell (la de la seva zona) pensa.
No és necessari que sigui tot el dia al carrer, Internet permet moltes possibilitats de comunicació i d'interactuació.

Amb el canvi òbviament poden sorgir problemes o temors, sobretot en els partits polítics per si sorgeixen lluites intrapartidarias (tal com a vegades passa als Estats Units), però també tenim altres casos (Regne Unit) on no sol succeir. Sens dubte un altre problema està en el menor control del partit cap al representant, la qual cosa podria fer sorgir corrupció.

No ho sé, aquest és un post una mica a vola-ploma sobre algunes preguntes que m'han vingut al cap. Potser no hagin de ser llistes obertes absolutes, o haver-hi llistes mixtes (obertes i tancades alhora), o només llistes obertes en eleccions municipals, on la gent se sol conèixer millor...
Ni idea, però qualsevol reflexió serà ben rebuda ;)

Ahir vaig poder assistir a la Catosfera celebrada a Granollers. Vaig seguir les taules amb interès, al igual que a les converses entre tots els que estàvem per allà.


En aquest post voldria destacar alguna de les coses que em van cridar l'atenció i que crec que es poden utilitzar per a analitzar una mica el futur no només de la política a la xarxa, sinó de la societat digitalitzada.

En primer lloc, l'excel·lent ponència de Nacho Campos (que podeu trobar aquí). Els mòbils permeten arribar a qualsevol persona. No són les eines les que canvien a les persones, sinó que són les persones, nosaltres, els que canviem les eines.
El mòbil crea un nou context, ens dota d'ubiqüitat. En aquest sentit, l'administració pública (i hi sumo els partits polítics) no poden ser aliens a aquest fet. És el M-Government.
Aquesta tecnologia mòbil ens permet fer una vida nòmada, estar sempre connectats. S'ha modificat la percepció de la vida social, ja que pots trobar i et poden trobar arreu, emetre missatges o rebre'ls des de qualsevol lloc.
Així, l'administració que es va digitalitzant s'ha d'adaptar al mitjà i estar sempre disponible. No pot digitalitzar-se només en horari d'oficina de 9 a 15h. S'han de crear ponts amb la ciutadania, i tal com va dir Xavier Tarrés, de l'Ajuntament de Sabadell, s'ha de crear un marc de confiança amb la gent.

També els mitjans de comunicació estan canviant, creixen en experiència a la xarxa i difícilment poden mentir, ja que és la pròpia xarxa la que està vigilant el que es diu i es publica. Saül Gordillo ens deia que vivim en una revolta digital. La presentació d'un relat fals de periodistes no es podrà sostenir, i crec que és el mateix en el cas dels partits, el que em va venir al cap aquest post de Netoratón.
La xarxa permet fer política des de qualsevol lloc, i com va dir Trina Milán, la xarxa es aterritorial i atemporal. Podem generar una comunitat i establir llaços relacionals amb moltíssima gent, superant fins i tot la teoria de Dunbar de la que ens va parlar el Marc Cortès, generant diferents cercles de relació.

A la taula de política 2.0, l'Antoni Gutiérrez-Rubí ens va parlar de la necessitat que dóna la xarxa per a crear comunitat, per a fidelitzar, que és just el que es necessita en política.
Els missatges que permeten aquesta fidelització han de tenir sentit de l'humor, ser seductors, fer una relació contractual amb la gent, però seran acords puntuals, immediats, per a una activitat o projecte. És la política de la immediatesa.
Les noves eines permeten la connexió i la informació, i en aquest sentit Alana Moceri ens va donar l'exemple de Hillary Clinton i el seu twitter, per a apropar la política exterior nordamericana a tots els públics, o en el cas de l'ús d'Obama d'aquestes eines, el que ha creat, en certa manera, un sentiment de transparència.
Albert Batalla ens parlava amb una metàfora, el nordic walking, un esport per a caminar amb l'ajuda de bastons. Internet i la política és el mateix, una eina per a ajudar a difondre l'activitat política mitjançant una comunicació sense intermediaris: "les eines 2.0 t'ajuden a caminar millor".
En José Antonio Donaire ens va parlar de la diferència entre democràcia participativa i deliberativa, tot defensant la segona opció. Internet permet aquesta deliberació en comú. Tal com ell deia: "ningú no sap mes que el que sap tothom". La política 2.0 permet identitats múltiples i espais de contacte entre la gent, però és aquesta gent connectada la que ha de reclamar a les institucions obrir-se. No ho faran si la gent no ho reclama: "calen més ciutadans 2.0 que reclamin i valorin als polítics 2.0".

En la darrera xerrada, on es parlava de lideratge a la xarxa, es va presentar un gran exemple d'iniciativa nascuda a Internet i traspassada al món presencial: 10.000 a Brussel·les. Àngel Colom va dir que per a agitar a la gent, per a ser verdaders activistes, no s'han de fer només grups a Facebook sobre un tema o un altre, sinó que s'han de fer coses al carrer. No hi estic del tot d'acord: entre fer grups a Facebook i sortir al carrer hi ha 50.000 coses més que es poden fer, una grandíssima tonalitat de grisos que no són ni blanc ni negre, i moltes també es poden fer a la xarxa i que tinguin repercussió fora d'ella. Així, estic molt més d'acord amb el Xavier Mir o l'Enric Canela, quan parlaven de que des de la xarxa es poden activar persones per a dur a terme una idea o un projecte. No es pot fer tot a través d'Internet, però com bé deia el Josep Sort, la xarxa és una altra eina de feina política.
En aquesta taula, també vull destacar un twit que vaig llegir, de Jaime Estévez, que resumia perfectament l'èxit dels 10.000: "Lo bueno de la Web2.0 es que cuando un contenido es realmente bueno, se propaga por si sólo".

Com sempre, un plaer saludar i/o desvirtualitzar a gent com Jordi Vilanova, Fernando Blanco, Roc Fernàndez, Salvador Grifell, Cristòfol-Josep Bordes, Ivan Aranda, Roy Marphille, David de las Heras, Sílvia Cobo, el gran Alorza, Carlos Guadián, Moisès Rial, Marc Arza, Felip Legaz o Guillem López Bonafont, i segur que em deixo a molts/es.

Felicitar a l'organització. Espero que ens veiem l'any vinent!

Ahir vaig tenir el plaer de parlar en el seminari "Ciberactivisme i eleccions europees", a la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya, i compartir taula amb José Antonio Donaire i Marc Murtra. En la meva presentació vaig intentar explicar l'origen de les campanyes 2.0, la història de la comunicació política i un elenc de bons i dolents usos de les i-campanyes.

Us deixo la meva presentació:

Com sempre, un plaer trobar-me amb Raquel Querol, Jose Rodríguez, Jessica Fillol o Carlos Guadián. I un plaer conèixer personalment a Jordina Freixenet o Raimon Obiols, i especialment a Javier Maján, al que llegeixo fa moltíssim temps.

Podeu trobar un bon resum al blog de Daniel Vilosa.

Si una gran quantitat de persones utilitza i es comunica per Internet, s'informa i pertany a comunitats més o menys actives, és una ximpleria que els partits polítics no l'usin per fer exactament el mateix: informar, crear comunitats i generar participació. Aquesta setmana s'ha donat un cas curiós, i és la gran quantitat d'iniciatives que tenen que veure amb la política a la xarxa, llançades pel Partit del Socialistes de Catalunya (PSC).

Divendres passat va tenir lloc la primera reunió de la sectorial de ciberactivisme del PSC. Va ser una posada de llarg o l'oficialització d'una cosa que des del PSC s'està fent fa temps, com és el ciberactivisme per la xarxa, a través de diferents eines però també a través de bloggers com José Antonio Donaire, Jose Rodríguez, Joan Ramon, Jessica Fillol o Carlos Guadián, entre molts altres. Podeu veure un resum de la jornada en el blog de Carme Sánchez.

Continuant amb la presència a la xarxa, el PSC va celebrar el fín de setmana la seva escola d'hivern, que va poder seguir-se en directe i formular preguntes a través de Facebook i Twitter, i que va tenir un notable èxit de participació.

Aquest divendres pròxim té previst un altre acte que sembla molt interessant: Ciberactivisme i eleccions europees, on es donaran consells per poder ser activista a través de la xarxa, amb ponents com Miquel Iceta, José Antonio Donaire, Jose Rodríguez, Jessica Fillol o Carlos Guadián.

Finalment, avui he vist una aplicació per a Facebook que ha llançat el PSC, denominada "Fets. President Montilla". És la primera aplicació de Facebook que conec per a un partit polític a Espanya, i es pot afegir al propi perfil o afegir la pestanya d'informació. En l'aplicació es pot fer un seguiment de les actuacions desenvolupades pel govern de la Generalitat durant aquests dos últims anys i votar les que ens semblin més interessants. També permet (i anima) a enviar-lo als teus amics i a votar.


Aquesta aplicació de Facebook es complementa amb una web, on veure breus fitxes de diferents actuacions del govern sobre diferents temàtiques, i que enllaça directament a l'aplicació de Facebook, al Twitter del partit, a una mini-web amb un resum ràpid de l'acció de govern i amb un enllaç a eines de participació.


En resum, que s'han posat les piles!

Enrique ens enumera unes bones reflexions a l'hora de pensar i portar a terme un projecte de participació:

• No hi ha fórmules màgiques però la participació ciutadana no s'improvisa, requereix d'un treball previ amb el teixit associatiu i definir amb molta claredat que s'entén per participació ciutadana, quins seran els seus límits. En ocasions, l'enlluernament del concepte duu a llançar-se eixelebradament a realitzar experiències participatives sense una labor prèvia adequada.

• Els primers passos no són metodològics sinó polítics. La participació sempre té una base política. L'important no és tant com anem a realitzar el procés participatiu sinó la decisió política de donar un lloc a la participació ciutadana en el procés de presa de decisions. Quan aquesta premissa no està clara és fàcil trobar-se amb sorpreses.

• És important que estiguin convençuts una bona part de l'equip tècnic i polític de l'ajuntament i, sobretot, aquells que es veuran afectats tant pel procés com per les decisions que resultin d'aquest. Obrir una dinàmica participativa implicant a "els de fora" sense comptar amb el convenciment "dels de dintre" és una decisió d'alt risc.

• Apostar per la participació ciutadana no consisteix a redactar reglaments o a crear òrgans en els que tinguin cabuda els ciutadans, com tampoc consisteix a convocar més assemblees, almenys en primera instància. El primer és apostar per noves maneres de fer i de relacionar-se amb la ciutadania que permeti treballar conjuntament a polítics, tècnics i ciutadans en un clima de col·laboració.

• És important saber que la participació ciutadana requereix d'un temps per a la construcció de confiança mútua. Per a això, a més de temps és necessària la paciència i el desplegament d'habilitats com la capacitat d'escolta.

• Abans de llançar-se a convocatòries genèriques és convenient començar amb trobades a petita escala i haver realitzat un treball previ mitjançant contactes informals amb els actors clau.
  

• Cuidar la logística: el lloc, la col·locació, la forma, l'agenda,.... Sovint els polítics i els tècnics no són les millors persones per a trencar el gel.

• Cal assumir l'existència de conflictes en el procés. La construcció de consensos dependrà de com es gestiona aquest conflicte. Pensar que pel mer fet de desenvolupar processos participatius el consens està assegurat duu a la frustració immediata. Quan no hi ha una dinàmica de relació amb la ciutadania i el seu entramat associatiu els primers contactes van fent brollar tot l'acumulat. Saber gestionar aquesta "explosió", no entrar en la dinàmica de justificacions, evitar veure la discrepància com el "cavall de Troia" de l'oposició política, són alguns dels elements que no es poden oblidar per a acabar amb èxit el procés.

No sempre podem tenir més democràcia obrint més la participació, ja que està haurà d'estar ben regulada, difosa i permetre que la ciutadania tingui un sentiment de confiança amb aquesta administració, que es fiï que el que està fent pot canviar alguna cosa, que serà escoltada.
És l'administració (o el partit polític que ho prepara), i no els ciutadans, la que ha de cuidar de que la ciutadania es senti escoltada, atesa, i d'oferir les eines adequades per a aquesta participació.

En aquest cas, Sacanell ens parla de les relacions presencials, però és exactament el mateix que en les relacions participatives virtuals. Jo entenc que una administració pot tenir una vida presencial i una virtual, però en el fons, és unint ambdós elements com crearà la seva pròpia identitat, i ha de ser possible confiar en ella, o qualsevol idea de participació que comenci es veurà minvada des d'un començament.

Només cal fer una mica de memòria per a veure com les passades eleccions generals de març de 2008 van suposar un punt d'inflexió en el que concerneix a la política 2.0 a Espanya. Els partits, encara no del tot convençuts per aquell temps del potencial que li podia oferir la web 2.0, van adoptar les seves eines però encara de forma incipient i amb cert recel, pendents sempre dels resultats en els mitjans tradicionals més que virtuals. Avui ningú podrà negar que després de l'efecte Barack Obama a la xarxa ningú renunciarà a aquesta batalla en endavant.

Així, les passades eleccions del 9 de març van ser les primeres eleccions generals a Espanya on la xarxa va tenir un paper important (que no primordial) en la campanya electoral. En aquest any, aquesta manera de fer política a través de la xarxa ha augmentat en certs aspectes i ha descendit en alguns altres.

En aquest article, Antoni Gutiérrez-Rubí, Rafa Rubio i jo mateix, intentem explicar què ha passat en la política 2.0 espanyola un any després de les eleccions generals, i opinem sobre el que creiem que passarà segons les últimes tendències observades fins al pròxim mes de març de 2010.

Podeu llegir l'article aquí.

Espero que us agradi.

Avui a les 11h, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, ha presentat en roda de premsa el resultat d'uns mesos de reflexions entorn a com donar més difusió a la feina que es fa des del Parlament de Catalunya. Així, s'ha presentat el Parlament 2.0, un agregador de webs on compartir, saber i poder difondre totes les activitats que es realitzen, a través de diferents eines:

1. Youtube. Canal Parlament és una plataforma audiovisual que té per objectiu divulgar l'activitat del Parlament de Catalunya amb continguts informatius accessibles per a tots els públics. Al canal YouTube hi trobareu reportatges sobre l'activitat de la cambra, el funcionament del Parlament, els retrats dels diputats...


2. Facebook. El Parlament de Catalunya disposa d'una pàgina en aquesta plataforma per tal de donar difusió a l'activitat parlamentària a través de les xarxes socials.


3. Twitter. Podeu accedir a l'activitat del Parlament a través del nou canal del portal a Twitter. Aquest canal permet rebre les actualitzacions al propi web, al mòbil, al Messenger o directament al mateix Twitter.

4. Netvibes. El Parlament disposa de diverses funcionalitats i ginys per a la publicació de l'actualitat a través de la plataforma Netvibes. Les trobareu aquí.


Altres eines de web 2.0:

Ginys per a mashups (widgets / gadgets). Un mashup és una aplicació web, normalment configurable pels usuaris, capaç de reunir i mostrar de forma centralitzada en una o més pàgines web, continguts de fonts de diversa procedència (ginys) a través d'Internet..

Subscripció i sindicació (correu-e, RSS i podcast) El Parlament us ofereix un servei d'enviament automàtic de titulars de notícies i altres continguts d'actualització freqüent. Rebreu la informació a través del correu electrònic, per RSS o podcast.

Google translate
Aquesta eina de traducció automàtica us permetrà navegar en diferents idiomes dins del portal i en els documents que conté.

Compartició. Eines per a compartir i difondre de forma amigable els continguts del web del Parlament que considereu més rellevants.

TweetParlament. En aquesta pàgina trobareu les actualitzacions de Twitter dels diputats i diputades que n'han autoritzat la difusió.


Espais de participació:

El meu Parlament
Hi trobareu un espai on gestionar les vostres subscripcions als continguts del web del Parlament.

El president respon. Aquest espai està destinat a intercanviar idees, impressions, dubtes i opinions amb el president del Parlament.

Els diputats i diputades responen (en projecte). Aquest espai està destinat a intercanviar idees, impressions, dubtes i opinions amb els membres del Parlament.

Consultes dels ciutadans. El servei d'atenció de consultes dels ciutadans és un canal d'atenció a les consultes relacionades amb les diferents funcions del Parlament. Les qüestions plantejades trobaran resposta en un missatge de correu electrònic que el ciutadà rebrà tan bon punt s'hagi gestionat la seva petició d'informació

Blocs dels diputats i diputades. Hi trobareu els blocs dels membres del Parlament en forma d'agregador

Participació en l'activitat legislativa (en projecte). Espai on podreu participar en la tramitació dels procediments legislatius

Comissió de peticions (en projecte).Tramita les peticions que els ciutadans fan al Parlament en l'exercici del dret de petició individual o col·lectiva.


En resum, moltes felicitats per intentar amb aquest web donar eines a la ciutadania per a informar-se i per a interactuar en política. Crec que hi ha pocs Parlaments al món que disposin de tantes eines participatives i informatives.

Divendres passat vaig llegir a La Vanguardia un curiós article sobre com una petita església nord-americana està aprofitant Internet per donar-se a conèixer i per donar a conèixer el seu missatge.

Així, al contrari que el que sol passar, a l'església cristiana de Mars Hill de Seattle, l'ús del telèfon durant les celebracions religioses no està mal vist i no solament ho permet, sinó que anima els seus fidels a utilitzar tota la tecnologia al seu abast, inclòs el mòbil, per difondre la paraula de Déu. Això ha fet aconseguir a l'església una notable popularitat als EE.UU. gràcies a l'ús de les noves tecnologies, que també atreu a un cada vegada major nombre de fidels, sobretot joves.
Mentre els serveis religiosos es segueixen amb serietat i recolliment en altres congregacions, dotzenes d'assistents a Mars Hill Church usen els seus telèfons iPhone per gravar el sermó i penjar-lo a Facebook, envien missatges als seus amics sobre les pregàries o 'twittegen' els seus comentaris sobre les lectures de la Bíblia.
La congregació penja a la seva pàgina web vídeos dels sermons en els seus centres, xerrades amb els pastors de l'Església, canals de podcasting i música de contingut cristià.

Mars Hill Church utilitza la tecnologia com a mitjà per difondre la paraula de Déu i animar els seus fidels a acudir a l'església, però altres grups religiosos en EE.UU. estan usant Internet gairebé com una alternativa a la missa, animant els seus usuaris a resar online.
Pàgines com ipraytoday.com, ourprayer.com o prayabout.com han guanyat una gran popularitat als EE.UU. en els últims anys i en elles centenars de creients escriuen les seves pregàries i preguen per d'altres, convençuts de que quanta més gent resi per alguna cosa, més probable serà que ocorri.

L'església, i el Vaticà en especial, ja fa un temps que han vist a Internet un canal de comunicació bàsic per difondre les seves idees. Si el mes passat van llançar el seu canal a Youtube, avui m'he sorprès (molt!!) en trobar un llarg document del Vaticà titulat "Pontificio consejo para las comunidades sociales: La iglesia e Internet", on, a partir de lleis i codis del Vaticà es defensa l'ús d'Internet com a canal comunicatiu i es donen consells a seguir.

En ell es desdenya la por de la xarxa, i s'advoca pel seu ple ús: "Ja que anunciar la bona nova a la gent formada per una cultura dels mitjans de comunicació requereix considerar atentament les característiques especials dels mitjans|medis mateixos, l'Església necessita ara comprendre Internet. Això és precís per comunicar-se eficaçment amb la gent, de manera especial amb els joves, que estan submergits en l'experiència d'aquesta nova tecnologia, i també per usar-la bé [...] Els dirigents de l'Església estan obligats a usar «les potencialitats d'aquesta 'edat informàtica', a fi de servir a la vocació humana i transcendent de cada ser humà, i així glorificar al Pare, de qui ve tot bé». Poden emprar aquesta notable tecnologia en molts i diferents aspectes de la missió de l'Església, al mateix temps que aprofiten també les oportunitats que ofereixen per a la cooperació ecumènica i interreligiosa".

Ser a la xarxa, aprofitar els contactes i la comunitat per difondre missatges, per crear-los, per compartir és una cosa que fem habitualment. L'església també ho ha vist clarament i sembla que s'està sumant. El bo és que fent-ho no té rés a perdre i sí molt a guanyar.

Es presenten uns dies amb força coses interessants on anar a veure què expliquen. Per a tots aquells que esteu interessats i interessades, us explico:

Emprendre el futur - 4 d'abril (Girona)
La jornada és un acte organitzat per STIC.CAT (associació de la en que sóc membre) basat en la presentació de 18 micro-ponències de 5 minuts amb la intenció d’aportar una visió constructiva al moment econòmic actual i al mateix temps destacar els valors dels emprenedors. Son temes sobre l’emprenedoria que al mateix temps compten amb la visió personal i professional d’un grup seleccionat d’emprenedors del país.

Catosfera 2009 - 27 a 29 de març (Granollers)
Del 27 al 29 de març tindran lloc les segones jornades de la Catosfera. Entre els ponents: Enrique Dans, Saül Gordillo, Susana Alosete, Antoni Gutiérrez-Rubí, Ícaro Moyano, Javier Capitán, Alana Moceri, Gina Tost, Didac Lee, Carlos Blanco, Antonio Fumero, Ramon Sangüesa, Toni Mascaró, Nacho Campos, Marc Cortés, Trina Milán...

Giambattista Vico: mimbres para una ciudadanía retórica y democrática - 25 de març (BCN)
Xerrada de Victor Alonso Rocafort (universitat d'Alacant), i organitzada per l'ICPS (l’Institut de Ciències Polítiques i Socials)

e-STAS. Symposium de las Tecnologí­as para la Acción Social - 26 i 27 de març (Màlaga)
e-STAS, Symposium de las Tecnologías per a l'Acció Social i el Desenvolupament Humà, neix per donar continuïtat a l'activitat que va tenir la Fundació Cibervoluntarios en la Cimera Mundial de la Societat de la Informació (2003-2005).
Aquest any, e-STAS tindrà per tema central la "Innovació per a l'Empoderament de la ciutadania". Entre els ponents: Millán I. Berzosa i Jack Dorsey (fundador de Twitter).

Als tres primers hi aniré, al de Màlaga no ho crec, però sembla molt interessant.

Aquests últims dies he estat llegint alguns posts que parlen de la importància que té no només la presència de polítics a la xarxa, sinó de la seva presència "real". En aquest sentit, Enrique Dans comentava dimecres passat el cas de la "pillada" a Rosa Díez, "interesantísimo debate el que se ha organizado en la red a cuenta de la supuesta ubicuidad de Rosa Díez, una persona capaz de estar a la vez en un programa en riguroso directo en televisión al mismo tiempo que actualiza (telepáticamente, suponemos, porque no se le vio manejar artefacto alguno) su cuenta de Twitter. [...] Lo sucedido con Rosa Díez era, evidentemente, algo que tenía que pasar. A medida que los políticos empiezan a utilizar herramientas en una web en la que todo queda recogido y deja pistas de alguna manera en algún sitio, estaba claro que viviríamos situaciones de incoherencia como ésta. Si no hay más, es simplemente porque nadie las ha investigado lo suficiente".

Com és lògic (per a molts), alguns polítics no escriuen els seus propis blogs o twitter. Això per si mateix no és dolent, sempre que ho diguin (Obama) i no facin veure que sí que és quelcom personal (molts d'altres). La majoria d'aquests i aquestes polítics que se serveixen d'ajudants per publicar els seus texts (de vegades seus, de vegades dels seus propis ajudants) no diuen res. Se suposa que són ells qui ho escriuen, encara que no sigui veritat. Però si ho pensem, aquest polític que usa les noves tecnologies per parlar i dialogar amb el ciutadà en realitat no ho està fent. En aquest sentit, per a què volem seguir-lo i per a què fer-li comentaris si no ens respon ell o ella, sinó els seus ajudants (si és que ens responen)? Aquests polítics haurien de pensar per a què volen un blog (o un twitter o un facebook) si no escolten el que se'ls diu.

Com indica Dans, "el mite a discutir és el de "el polític està massa ocupat com per dedicar-se a aquestes coses", o al de "que governi i es deixi de blogejar, twittejar i aquestes ximpleries". [El problema és que] no es tracta de falta de temps. Es tracta de falta de prioritats. Actualitzar un Twitter porta escassament mig minut cada vegada que decideixes fer-ho. Escriure un blog porta una mica més, però... votaré un polític que em diu que entre les seves prioritats no hi ha el comunicar directament amb els seus electors? En tal cas, que el polític m'expliqui "veuràs, estic utilitzant un assistent, un 'bot de carn i os' però que escriu el que jo li envio", o que faci obertament un blog dedicat a la seva gestió i escrit per terceres persones, i jo jutjaré si això em sembla adequat i tinc interès en seguir-lo, o no és així. [...] De veritat suposa una mala assignació de prioritats que un polític dediqui temps a escriure en una pàgina perquè els seus ciutadans ho llegeixin? ho sento, però em nego a acceptar-ho".

Si un polític creu que aquestes eines funcionen igual que veure la televisió o llegir un diari, millor que no les utilitzi. Si no entén la importància del diàleg i la importància que la gent que dialoga amb ells li donen a aquesta conversa, millor que no jugui amb aquestes eines, ja que si es descobreix el frau perdrà absolutament tota la credibilitat que tenia a la xarxa, i això és dificilíssim de reconquerir. Tal com comenta Orlando Jorge Mera referint-se també a aquest tema, "El polític que no sigui autèntic i honest en l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, especialment en les xarxes socials, el millor és que romangui desconnectat, i que visqui off-line".

La credibilitat ve de la mà de la identitat, i això s'aconsegueix amb transparència, amb diàleg, amb paciència i de cap manera amb enganys. És una arma molt perillosa contra un polític la pèrdua d'aquesta credibilitat, que a més danya sine die la seva identitat digital.
Perquè no ens enganyem, la falta de credibilitat significa una falta d'honestedat.

Per desgràcia, aquesta falta de credibilitat a la xarxa també se circumscriu a l'adopció d'eines de comunicació i a l'entrada en xarxes socials just abans de la campanya electoral per part de la majoria de candidats. Ho hem pogut veure en les recents eleccions gallegues i basques. Quan ha acabat la campanya, alguns candidats han deixat d'actualitzar blogs, canals de youtube, facebook, blogs comunitaris, twitter... i ho han fet sense que els importés el diàleg que havien començat a aconseguir amb els seus potencials votants, sense importar-los les xarxes i les petites comunitats que anaven teixint. És precisament per això que no aconsegueixen ni aconseguiran aprofitar internet per fer campanya, perquè no saben (ni volen) usar-lo.

Via el blog de José Frechín conec Twitter StreamGraphics, una potent eina de visualització de dades que obté de Twitter i que és capaç de representar amb un només un gràfic un terme i les seves relacions en els últims 1.000 twits.

Però millor que explicar-lo, és veure-ho funcionant, per exemple amb la paraula "Zapatero":


En l'exemple es veuen les paraules més usuals que acompanyen a "Zapatero" en els últims 1000 twits, que en el seu cas tenen molt a veure amb la relliscada en equivocar-se de paraula quan parlava de fomentar el turisme entre Espanya i Rússia, on va dir que "hi ha un gran increment de turistes espanyols cap a Rússia. Estem ara en 500.000 turistes a l'any, per tant hem fet un acord per estimular, per afavorir, 'per follar', per recolzar aquest turisme".

El gràfic, a més de representar els diferents termes relacionats, mostra en la part inferior una petita mostra dels twits, que va canviant de forma dinàmica depenent de l'estrat del gràfic seleccionat, permetent també accedir-hi directament.

En tractar-se dels 1.000 últims twits l'escala temporal és relativa, i de vegades representar unes hores (com amb Obama) o 1 setmana (com amb Zapatero).
Per realitzar les teves pròpies recerques només cal modificar la capsa a la casella central.

Altres exemples:




Cliqueu en la imatge per engrandir.

Cal anar amb compte, perquè el sistema de vegades falla a l'hora d'enllaçar, barrejant una visualització correcta amb una url anterior. La forma directa de crear gràfics és afegint un terme a:

www.neoformix.com/Projects/TwitterStreamGraphs/view.php?q=obama




Hillary Clinton ha llançat una web, Interactive Travel Map, on podem veure en directe on ha viatjat, on és en aquell moment i on té previst viatjar en els pròxims dies.

Segons la meva opinió, la web pot tenir dos objectius, d'una banda ser un signe de transparència de l'administració Obama, indicant-nos els viatges i l'agenda d'Hillary Clinton, i d'altra banda, que ella faci mèrits respecte a la seva implicació en la política americana (i d'aquí vindria el comptador incorporat de milles que porta recorregudes (per ara 57.944)).

L'interessant no és només la visualització mitjançant google maps de l'agenda de viatges de la secretària d'estat nord-americana i amb qui es reuneix, sinó que clicant en viatges anteriors se'ns mostren les fotografies fetes (extretes del canal de Flickr del departament d'Estat), vídeos i enllaços a notícies on es parla del viatge (incloent blogs).

El proper dimecres 11 de març tindrà lloc al Saló d'Actes de la Facultat de Ciències Socials, Jurídiques i de la Comunicació del Campus de Segòvia de la Universitat de Valladolid les 3as Jornadas sobre Comunicación Política, coordinadas per Ignacio Martín Granados i per Miguel Vicente Mariño.

Aquestes portaran el títol de "Lliçons sobre Comunicació de crisi". La justificació d'aquesta temàtica no només ve per l'actual conjuntura de crisi econòmica, sinó també pel cinquè aniversari del 11-M. Cinc anys després, els incidents del 11-M i les eleccions del 14-M es presenten com un dels episodis més estimulants per a la investigació empírica que realitzen tant la comunicació política com la comunicació de crisi, dos àmbits que conflueixen en situacions puntuals com la que dóna cos a aquestes terceres jornades.

Les crisis, siguin puntuals o estructurals, de signe polític, econòmic, industrial... són bancs de prova per formar els líders polítics en la seva tasca habitual. Així, la comunicació política ha de romandre sempre atenta a qualsevol risc de signe crític i ha d'oferir respostes clares per gestionar correctament la imatge pública d'individus i organitzacions.

Sota aquestes premisses han organitzat tres taules rodones que parteixen de punts de vista diferents però complementaris, incidint en aspectes concrets clau per comprendre les dimensions del fenomen de la comunicació de crisi.

La 1a Sessió es denomina "Investigar crisi: veritats, mitges veritats i mentides", i en ella, els professors José Luis Piñuel Raigada (Catedràtic UCM) i Víctor Sampedro Blanco (Catedràtic URJC) il·lustraran sobre els esdeveniments que es van succeir entre l'11 i el 14 de març, les decisions que es van adoptar per afrontar situació tan greu en un clima electoral.

La 2a sessió, anomenada "I ara, què diem?. Els partits polítics davant la crisi" comptarà amb un cartell de polítics nacionals de primer nivell. D'un costat Antonio Hernando Vera, actual Secretari de Política Municipal de l'Executiva Federal Socialista, i fa cinc anys membre de l'equip assessor de la Secretària d'Organització del PSOE. I d'un altre, Carlos Floriano Corrales, actual Secretari de Comunicació del Partido Popular, número dos del portaveu popular Esteban González Pons. A més, aquest taula serà moderada per la prestigiosa professora de la UVa Salomé Berrocal.

Finalment, en la sessió de tarda, consultors polítics respondran a la pregunta "Com estar preparat per a una crisi? Primers passos cap a l'èxit". Els participants d'aquesta taula seran Yuri Morejón (a qui vaig conèixer el cap de setmana passat i que val molt la pena escoltar), Director General de Yescom Consulting, i Gloria Ostos, Sòcia Directora d'Ostos & Sola Asesores de Comunicación, ambdós assessors d'experiència dilatada i àmplia.

Una de les preguntes que tenia abans d'anar a terres basques era si era possible el canvi. No em refereixo al canvi en el govern d'Euskadi (que ja veurem), sinó que del que m'agradaria parlar és d'un altre canvi, el canvi de visió de la política, de la manera de comunicar i comunicar-se, i d'entendre l'organització partidària i la generació de campanyes electorals d'una manera diferent.

Aquesta nova manera de fer política és la política de sempre però amb un canvi substancial: no som espectadors sinó participants. Que no tot el món vol participar? Que no tot el món té accés a la xarxa? Que molta gent no sabrà aprofitar-ho? I que? L'objectiu és donar oportunitats de participació i d'interactivitat a la xarxa a totes aquelles persones que vulguin fer-ho.

Aquest cap de setmana he après (o confirmat) dues coses importants:

1. Hi ha gent compromesa en canviar aquesta manera d'entendre el món i la lògica política organitzativa actual
2. Els polítics comencen a saber que la societat no és la mateixa ni s'organitza de la mateixa manera que fa uns quants (pocs) anys, i saben que hauran de canviar tard o aviat.

El canvi que arriba a cada vegada més parts de la societat i que certament ja ha arribat a moltes persones no és cap canvi que esquinci a la societat ni a les organitzacions, sinó una evolució, una adaptació, basat en les noves maneres de comunicar-se i en les noves tecnologies que ho permeten.
Aquesta comunicació, per si sola, no fa que els partits guanyin mes vots, però sí fa que aconsegueixin una nova manera de difondre el seu missatge a molta més gent (que es sentin partícips de la campanya) i per tot el territori. És això el que dóna vots.
Així, és la presència personal, parlant a la cara de la gent, generant confiança, com sí es poden (i es guanyen) eleccions. Això ho vam veure amb Obama, però no s'ha d'anar tan lluny i tal com Rafa Larreina ens indicava, és amb la proximitat, amb la presència al territori com es genera aquesta confiança i sobretot aquesta capacitat de ser present en l'imaginari d'aquestes persones i d'aquesta població. Amb el sentiment de què és amb aquest candidat/a amb el que et sents representat. Si un polític difon més el seu missatge, si dóna valor al que poden fer per la campanya els simpatitzants o militants, aquestes persones actuaran al seu territori.

Que Patxi López ens parli des del seu blog, des de Twitter i des de Facebook no és una casualitat electoral, sinó que ja portava temps fent-ho. El problema està en aquells partits que han usat aquestes eines de comunicació (siguin aquestes o alguna altra) només durant les eleccions. En aquest últim cas, i com és lògic, no es percep confiança.
Com qui diu, la gent acaba de conèixer a aquest candidat/a a la xarxa, no sap si és real o si és ell mateix, no ha tingut temps de conèixer el que opina i publica, i el pitjor: no es fia que continuï amb la seva "vida virtual" una vegada concloses les eleccions. En aquest sentit, és lògic que per molta web, blog, canal de vídeo, twitter o Facebook, molts candidats no poguessin fer-se un buit a la xarxa. No perquè la xarxa els deixés (que també), sinó que ells mateixos (o els seus consellers) no van saber entendre que la xarxa no és publicitat, i que per aconseguir resultats cal tenir una àmplia comunitat, la qual no s'aconsegueix en 15 dies de campanya (i en alguns casos ni en 15 mesos).
La confiança, la reputació i credibilitat online és un treball lent, que necessita el suficient temps com per generar feedback, reconeixement i finalment, la participació (virtual o presencial).

En totes les reunions que hem tingut ens han parlat de la diferent actitud de la societat basca, del canvi en la societat. Així, ja en l'Aurreku Eguna, Ricardo Ibarra ens parlava de la necessitat d'una política diferent i de generar participació. Em va encantar la seva frase de "el futur és un país desconegut". Aquest país del futur és desconegut, però caldrà fer-ho entre tots i amb una nova òptica.
Tots els esforços que fan des de Politika 2.0 van en aquest sentit. Tant Idoia Llano, Iñaki Murua, M@k, Mikel Agirregabiria, Ricardo Ibarra o Josu Garro (que són a qui vaig conèixer) com la resta del grup són pioners a portar a la política i als partits eines i maneres de comunicar-se que la societat ja porta usant anys.

Cal fer que la gent se senti partícip del que es fa, que sàpiguen que es poden informar en qualsevol moment del que necessiten i que poden parlar, dialogar i fins i tot proposar coses als polítics. Els polítics (i són una altra cosa que hem après aquests dies) no són difícils de trobar ni de poder entaular una bona conversa, només fa falta tenir el contacte necessari, i són ells els que han de permetre que aquest contacte sigui possible a través de la xarxa (més ràpid, més fàcil i més còmode que una trobada presencial).
En el sentit d'aportar llocs de contacte, una eine que m'ha encantat i que no vaig citar ahir és el GPS de la web d'Ibarretxe, on es podia veure l'agenda del candidat, però també saber per on va, veure els vídeos de cada acte i veure les fotografies amb els veïns. Aquests veïns es poden sentir més pròxims al candidat si saben per on passarà, on trobar-lo i on podran escoltar el que hagi de dir, i sens dubte més partícips si es veuen en les fotografies o en els vídeos.
És la informació (la capacitat de rebre-la i de generar-la) un altre dels signes d'aquests temps.


Només amb Internet no es poden guanyar eleccions, ni bojos. La xarxa és una eina que ajuda a comunicar-se, a crear comunitat i, ben usada, a generar idees recollint el talent d'aquesta comunitat mitjançant la participació. Podem trobar un altre bon exemple en la política d'incentivament de participació que ha protagonitzat en el Parlament basc la seva Presidenta, Izaskun Bilbao, que ens va explicar tot el que han fet aquesta última legislatura i que dóna per a un altre post (que espero fer aquests pròxims dies). Com la Presidenta deia: "cal compartir el que fem per aprendre tot de tots, aprofitar les idees de la gent per millorar."

A les mans dels polítics està usar la xarxa i aquest esperit colaboratiu i usar-lo correctament, i en aquesta campanya basca hem vist que, en general, i excepte algun cas clar, són lluny malgrat grans idees i iniciatives.

Eskerrik asco!!

Per començar correctament diré que el títol del post és fals, ja que no puc resumir en un post o dos tot el que he pogut aprendre parlant directament amb els protagonistes de la campanya i amb altres bloggers. Tot i així, intentaré resumir-lo en dos posts, a veure si sóc capaç.

Aquests últims tres dies he pogut assistir en directe (amb els 16 de Washington) al desenllaç de la campanya electoral basca. Han estat dies de reunions i agendes atapeïdes (gràcies Idoia!), on ens hem reunit amb moltes forces polítiques (PNB, PSE, PP, EA, EB) i hem analitzat amb ells la seva estratègia de campanya, com han volgut perfilar els seus respectius candidats, com veien els aleshores futurs resultats i pactes i finalment la seva estratègia a Internet (d'aquells que tenien alguna i que l'han volgut comentar). Per desgràcia no són totes les forces polítiques, però són les que ens ha donat temps.

Respecte a la xarxa, l'intercanvi de fotos i cartells de Spock (els membres del PNB vestits de Spock al carnaval) i els porcs voladors (avatars a twitter i Facebook) van animar la campanya, avorrida en general, que d'altra banda va tenir tan sols dos grans dominadors a la xarxa (dic dos per buscar-li contrincant a Patxi López i els seus col·laboradors).


Al PSE, Patxi López amb el seu blog i el seu ús de xarxes socials (a destacar el seu últim cop d'efecte en campanya) va ser el candidat dominant en Internet, generant idees divertides i innovadores amb molta repercussió en mitjans (encara que no tanta en participació presencial).

Pel que fa a la continuïtat de Patxi López a la xarxa, des del PSE ens la van assegurar tant en xarxes socials com en el seu blog (no serà així en el cas d'Unai Ziarreta (EA), per exemple). Patxi porta any i mig i sembla ser que li agrada. Si arriba a Lehendakari també anuncien canvis en la manera de comunicar-se amb la ciutadania, sens dubte aprofitant les noves tecnologies.
Una cosa que pot tenir a veure amb que es senti bé a la xarxa és que no es tracta d'una persona que només té un vessant polític, sinó que té molts gustos i aficions (la música i seu macro-col·lecció de discs sobretot) que fan que tingui moltes coses de què parlar (o això ens van assegurar César Calderón, Idoia Mendía i Txema Oleaga).
A més, tots els mítings eren projectats en streaming directe per la web del partit, amb la qual cosa qualsevol podia accedir al míting sense haver de ser allà.

Un altre projecte a destacar va ser el d'Alorza, creant una web participativa (Las 1001 ideas) per donar idees i millorar la sanitat a Euskadi, que Patxi López es va comprometre a seguir.

També va tenir alguna crítica, com respondre a preguntes en twitter per mitjà d'un vídeo, en comptes d'aprofitar aquest mateix mitjà, tal com va indicar Luís Alfonso Gámez.

Una altra de les raons de l'èxit a la campanya que van esgrimir els membres del PSE amb els que vam parlar és la triangulació (encara que ells no van anomenar el terme de Dick Morris). És a dir, apropiar-se dels temes del PNB i donar-li una orientació pròpia. Així, van crear tres presentacions per difondre el seu missatge directament a públic "potencial" del Partit nacionalista basc a tres sectors clau per al PNB: empreses, euskera i cultura, on van aconseguir un gran èxit de públic, i portar el PSE i les seves idees a aquests sectors.

La campanya socialista va buscar generar una dicotomia Patxi vs. Ibarretxe, intentant obviar els altres candidats, com és lògic si es vol aconseguir incloure el màxim espai electoral possible i ser vist com un candidat "real" a lehendakari al qual els altres no votants del PSE podrien votar per fer fora Ibarretxe.
Es va intentar generar un desig de canvi, que tal com ens va dir Carlos Gorostiza, es veu clarament amb els dos lemes de campanya: "Tot sona a canvi a Euskadi" (en precampanya) i "Fes que succeeixi" (en campanya). En el primer cas amb una foto provocadora (el candidat tirat cap a davant) i en el segon amb una altra de més estàndard.

També va tenir una mica d'incidència la campanya de “política-pop” de Basagoiti, per original i pels seus constants intents (alguna vegada encertats) de generar viralidad, com per exemple en la seva versió del vídeo d'El Bicho, que el va fer guanyar el premi de Galapolítica (i va ser l'únic partit que va anar a rebre'l).
A la campanya es volia donar a conèixer un candidat ja conegut a Bilbao i una mica a Biscaia, però molt desconegut a la resta d'Euskadi. A més, es volien desmarcar del discurs constant i monòton anti-ETA de les anteriors eleccions. També hi havia una mica de por a la campanya que la sortida del partit de María San Gil i tota la crisi posterior pogués donar una clatellada electoral al Partit Popular basc.

Tal com ens va dir Alfonso Ibañez, assessor de Basagoiti, en els anteriors resultats de les autonòmiques (2005) pensaven que els abstencionistes eren del PP i per això els anteriors responsables de campanya van forçar la màquina creant crispació, generant por. Després del fracàs a les urnes, van veure que realment aquests abstencionistes de sempre eren del PNB. Per això han après la lliçó i el que volien era suavitzar el missatge i modernitzar-lo, apropant-lo a la societat actual, a la seva manera d'entendre les coses i de parlar al carrer. En aquest punt, la personalitat del candidat i la senzillesa amb què parla els ha ajudat en molts casos i ocasionat més d'un problema també (per exemple quan va anomenar a Patxi López "Txacolí amontillado").
Es busquen (o s'aconsegueixen sense voler a causa del que diu el candidat) missatges i eslogans curts, directes, de vegades fregant el que no és permissible, i amb això s'aconsegueix notorietat en els mitjans de comunicació.

Altres coses que m'han agradat de la e-campanya han estat algunes eines generadores de participació (per rebre idees i suggeriments per al programa de govern), especialment les del PNB, com per exemple les de "Participa” (reforçat durant la precampanya amb l'excel·lent plataforma Think Gaur, on s'aconseguien idees per millorar la gestió del govern).
També és una fantàstica aportació a la participació la web Kompondu (arregla-ho), que tal com ens va explicar Esther Mendialdúa (directora de protocol d'Ibarretxe), va fer que molta gent s'apropés al lehendakari a parlar de com aconseguir la pau i fer-li qualsevol pregunta. Esther ens va comentar alguns d'aquests encontres, en places de braus, amb Ibarretxe al mig rebent i responent preguntes en directe, sense preparar-les. La web, en forma de blog, també té un apartat de fòrums.

El tema gestió també és present a tota hora en l'estratègia del PNB, que han "amagat" una mica els temes sobiranistes per parlar de gestió, en aquest període de crisi econòmica, enfatitzant fins i tot més en la diferència de Patxi López (PSE-PSOE)=crisis a Espanya, amb el que fa i vol fer el PNB a Euskadi. Segons Izaskun Bilbao, la presidenta del Parlament, en aquesta campanya es dóna importància a temes sectorials i de gestió pel tema de la crisi econòmica, deixant una mica de costat aspectes més polítics. S'intenta donar el missatge de seguretat en la gestió d'Ibarretxe vs. descontrol en un possible govern socialista (reflectit en el govern espanyol).



Eusko Alkartasuna, que des de 1998 es presentava amb el partit nacionalista basc, intentava diferenciar-se del PNB i aconseguir vots de descontents (o cansats) d'Ibarretxe i d'idees més sobiranistes. Per això va sortir del govern tripartit el novembre passat, després de compartir Govern en els últims deu anys. El seu divorci obeeix a la fartanera que li ha merescut la política de "braços caiguts" del PNB en la defensa del dret a decidir i de polítiques d'autogovern. Aquestes són les crítiques principals d'EA cap al PNB: el seu abandonament de posicions sobiranistes. Amb la ruptura buscava recuperar aquest vot sobiranista i descontent amb la política que Ibarretxe ha portat aquests últims anys.
El candidat, Unai Ziarreta, és bastant jove i segons Rafa Larreina pot ser un referent en el futur de la política basca.

Ezker Batua tenia també una pàgina de participació "Programa abierto", amb idees per millorar el programa electoral que va tenir bastant èxit, com ens van dir Roberto Míguez i Javier Madrazo.

Finalment, en aquestes eleccions és important destacar, tal com ens va indicar Xavier Oleaga, que són les primeres eleccions des de 1977 amb partits il·legalitzats, per la qual cosa el resultat amb els 9 escons "nous" seria impredictible. Només una gran coalició abertzale (EA, Aralar, il·legalitzats) podia donar poder a la sobirania d'esquerres al país basc, i malgrat que es va intentar, l'ego intrapartidari i mirar per temes de política interna i de quotes de poder va fer que no es dugués a terme, malgrat que no és en absolut descartable en el futur.

En resum, hem après molt, i tot per les persones que amablement ens han rebut. Mil gràcies a tots i totes, i més en ple cap de setmana electoral.

A més, i com sempre, un plaure compartir espai, temps, converses, riures i txacolís amb Albert Medran, Ferran Fernandez, Laia Castro, Vicent Martínez, Barbara Alonso, Silvia Majó, Marta Alves, Guillem Lopez-Bonafort, Carlos Gomez, Laura Ballarín, Montse Prats i Pau Canaleta.

PD: Per veure les eines en Internet que han usat tots els partits, recomano llegir aquest post d'Oikoumene.