Ahir vaig assistir, a la seu d'UGT Catalunya, a la conferència "La comunicació, factor estratègic de l'acció sindical", d'Antoni Gutiérrez-Rubí.

Es tractava d'una jornada precongressual prèvia al congrès d'UGT Catalunya que tindrà lloc del 21 al 24 d'abril. Tal com va indicar Frederic Monell ens trobem en una època de canvis en la comunicació i en la manera de produir. UGT fa temps que ja ha iniciat l'aventura que representa aprofitar-se de les noves tecnologies, el 2.0 i les xarxes socials. Per a fer-ho bé necessiten aprendre i compartir, arriscar-se. Que el sindicat s'aprofiti i tothom es senti protagonista. S'obre tot un món de noves possibilitats pels sindicats.

Monell va començar presentant Gutiérrez-Rubí com un expert, i agafant aquest terme va començar la xerrada de l'Antoni: "Les tecnologies permeten crear experts. La xarxa permet trobar talent allà on pensem que no hi és. El valor de l'ordinador no serà l'ordinador, sinó les idees, i aquestes idees no estan sent utilitzades sovint per les organitzacions, no ocupen un lloc a la organització. Cal deixar de pensar en el sentit de jerarquies dins de les organitzacions, sinó en autoritat. En el món actual l'autoritat té a veure amb la fortalesa dels arguments i de les idees. La xarxa posa tot això en evidència".

Un vell lema dels sindicats diu "Agrupémonos todos en la lucha final". Ara s'hauria de canviar per "Agrupémonos todos en la red". Els canvis que hem viscut els darrers anys tenen un nivell exponencial, mai vistos en l'evolució i adopcióició d'una nova tecnologia per part de l'home.


Utilitzant la metàfora dels núvols de vapor al s.XIX i XX i de núvols d'informació al segle actual veiem com la informació, les idees, les trobem ja i trobarem encara més en el futur a la xarxa, al ciberespai. Parlarem d'accés i de dispositius, molts mòbils, ja no caldrà ser propietaris i tenir al nostre costat tot el que posseïm, sinó que podrem tenir coses i idees als núvols de la xarxa, compartint-les. Viurem sense sotware ni hardware, només preocupats pel wifi i per poder connectar-nos.

La societat industrial està caracteritzada per elements simbòlics: per exemple el maó, el totxo per a fer construccions. Però fer coses té un límit. En canvi, amb unitats 01010101 es poden fer moltes més coses de les que podem fer físicament. Les idees permeten construir móns diferents. La capacitat de construcció de lo digital és molt superior a qualsevol altre sistema. Hi ha canvis socials, culturals, econòmics, relacionals i geopolítics. Modifica qualsevol contexte anterior, no hi ha fronteres.

Apareixen a més nous actors: ciutadanía conectada, amb influència, activistes... no són afiliats i dirigents, ni líders i seguidors. La nova ciutadania no entendrà de lògiques organitzatives. El món és una xarxa i ens hem d'organitzar així. Som xarxa i pensem en xarxa. Però les organitzacions i la manera de crear continguts ha de ser així i no ho és encara.

Els sindicats van ser les primeres xarxes, però no en xarxa amb uns nodes més grans que altres, sinó com una xarxa en malla, tots amb la mateixa importància. En la realitat, i és el que passa a Internet, hi ha punts que tenen més connexions que altres, persones més referènciades i amb més autoritat i lideratge. Al sindicat, el model de delegació té els dies contats, ja que no va en la direcció en la que va la societat, on per a representar t'has de sentir identificat per la gent. No per a cedir la sobirania, sinó per la identificació i la confiança. Això serà el lideratge.

Hi ha molts exemples de sindicalisme a la xarxa (veieu el ppt o aquest article). Moltes coses i molt bones, moltes de les quals fetes des d'UGT Catalunya (el que fa Jose Rodríguez n'és un bon exemple), però que segueixen estant a la periferia de l'organització. No deixen de ser el "detallet tecnològic de l'organització". I s'ha de convertir en una dinàmica de funcionament.

Les condicions de treball, de sou... dels treballadors són cada cop més individualitzats. I els sindicats no tenen la confiança social i així és impossible tenir valoració pública. S'ha d'estar a la societat i organitzar-se com ella. La xarxa pot assajar noves formes descentralitzades, més enllà de l'afiliació, col·laboracions obertes i puntuals. Com als partits polítics, és millor que algú participi puntualment perque vol que no estar dins l'organització però no anar mai enlloc.

En resum, la societat actual i la de futur té tres claus principals:

1. Una nova cultura de comunicació
   
2. Un nou model d'organització
   
3. Talent creatiu, aflorar talent. Hi ha més talent fora que a dins de l'organització, en la creació de contingut

La xarxa no és tenir blog, twitter, facebook, sinó una nova cultura de comunicació. El sindicat, per naturalesa, té els valors 2.0: compartir, acció, xarxa, participació... cal aprofitar-los, anar cap a ells.

Aquest divendres surto cap al País Basc amb un grup de politòlegs i experts i interessats en comunicació política per seguir les eleccions en directe durant tot el cap de setmana.

Tant Laura Ballarín com jo mateix ens hem apuntat a l'"excursió electoral" de la majoria dels "Setze de Washington": Albert Medran, Ferran Fernandez, Laia Castro, Vicent Martínez, Barbara Alonso, Silvia Majó, Clara Escudero, Marta Alves, Guillem Lopez-Bonafort, Carlos Gomez, Marc Teixidor, Montse Prats, Marc Teixidor i Pau Canaleta.

Tenim una agenda repleta i fantàstica, que no hagués estat possible sense l'ajuda de la gran Idoia Llano i de la gent de Politika 2.0, als quals agraeixo sincerament la seva col·laboració desinteressada i la seva simpatia.

Tal com indica Miquel Iceta al seu diari setmanal (via zona web d'Antoni Gutiérrez-Rubí), Politika 2.0 va sorgir arran de la iniciativa per a promoure una trobada en el Parlament Basc entre blocaires i persones de la política. Amb el temps, han anat assumint nous reptes, ampliant els seus continguts i serveis, i generant projectes i iniciatives obertes a la col·laboració com: Parlamento 2.0 o l'Observatorio de Politika 2.0.

Més recents són 119 segundos o el de recentment estrenat Hamaika minutu (Onze minuts) que complementa al primer i es desenvolupa en el context de les eleccions basques del pròxim 1 de març. Convida als màxims representants dels partits presentats que compten actualment amb presència en el Parlament Basc (Juan José Ibarretxe, Patxi López, Antonio Basagoiti, Unai Ziarreta, Javier Madrazo i Aintzane Ezenarro) a participar en una trobada amb un qüestionari comú, secret i breu de set qüestions a respondre en onze minuts, aproximadament, com explica Mikel Agirregabiria.

Per a aquesta pròxima jornada electoral a Euskadi, tenen previstes altres iniciatives interessants com l'Aurreko Eguna (trobada de bloggers el dia anterior), un twitter electoral comunitari o una taula de twitter per anar analitzant els resultats (Hautagaua).
El títol "Aurreko Eguna" (El Dia Anterior) fa referència a les eleccions autonòmiques basques (i gallegues). Aquesta data és una reminiscència prèvia a l'era Internet, l'única finalitat contemporània de la qual és donar un descans a candidatures i a partits. Aquest dissabte de reflexió (28-2-2009), s'ha organitzat un encontre de bloggers interessats en la metapolítica. Tindrà lloc a la seu d'EITB (Euskal Irrati Telebista) de 11:00 a 13:30. Comptarà amb la participació ja confirmada de:

• Membres de Politika 2.0: Iñaki Murua, Mikel Agirregabiria, Juan Karlos Pérez, Cristina Juesas (Maripuchi), Goyo del Sol (Makgregory), Ricardo Ibarra (Erikenea), José Antonio del Moral, Marta Sauca, ...

• Membres catalans de l'equip dels 16 que van estar a Washington durant l'elecció d'Obama (els16dewashington.blogspot.com) i jo!

De la blogosfera i el ciberespai:

• Equip dels cinc investigadors de UPV-EHU del blog de "Elecciones Vascas 2009".
• Javier Domínguez, del blog "Elecciones vascas2009"
• Luis Alfonso Gámez (El Correo, Magonia)
• César Calderón (Netoratón)
• Jon Gaztañaga, Iñigo Lizari, Mikel Ubillos (Aberriberri).
• Igone Porto
• Jorge Escoin

• 
  

• A confirmar, però probable: Equip de David de Ugarte (Sociedad de las Indias Electrónicas).

• Politika 2.0
  
• 119 segundos
  
• 11 minutu
  
• Blogs específics creats per a les eleccions o experièncias en la xarxa
  • EleccionesVascas2009 (Javier Domínguez)
  • Metablog Elecciones Vascas y Galapolítica
    
  • El Correo (Luis Alfonso Gámez)
• Observatorio / Estudio hemerográfico (Iker Merodio)
• "Los 16"
• Accions in progress de politika 2.0 (twitteo, hautagaua)

La comunicació amb els polítics és quelcom bàsic i que amb les noves tecnologies es busca cada vegada més. La nostra manera de comunicar-nos entre nosaltres i amb els nostres amics i família ha variat. Tota la nostra comunicació pot ser immediata, amb múltiples emissors i receptors.

Aquesta manera d'entendre el món és la que fa que entenguem que la política i els nostres polítics pot (i ha de) ser així. Hi ha diverses eines per a això, i una d'elles és Twitter.
Als Estats Units i al Regne Unit, Twitter està sent adoptat en massa com a eina de comunicació política i com a eina generadora de "converses" entre polítics i ciutadans. És en l'àmbit local on més a prop som de saber el que ocorre o de conèixer el polític, i per això també és important que aquests polítics tinguin maneres senzilles d'explicar-nos el que fan o de dialogar amb nosaltres.

Si fa poc vam conèixer Twetminster, un directori de twitters dels membres del parlament britànic (tal com indicaven Carlos, César o Pehuen), avui em trobo amb Cllr Tweeps, un llistat exhaustiu de twitters de regidors de tots els ajuntaments britànics.

Al llistat podem trobar 107 municipis, amb més de 130 twitters de regidors.


A veure quan muntem alguna cosa semblança per aquí!

PD: Gràcies a Lola como mola per ensenyar-me la web!!

La permanència en el poder del president veneçolà, Hugo Chávez, serà sotmesa avui a prova mitjançant un referèndum en el que la població decidirà si estan d'acord o no en que s'estableixi al país la reelecció indefinida del mandat presidencial, dels governadors, alcaldes i legisladors.

La pregunta que han de respondre és la següent: "Aprova vostè l'esmena dels articles 160, 162, 174, 192 i 230 de la Constitució tramitada per l'Assemblea Nacional que amplia drets polítics del poble a fi de permetre que qualsevol ciutadà o ciutadana, en exercici d'un càrrec d'elecció popular, pugui ser subjecte de postulació com a candidat per al mateix càrrec pel temps establert constitucionalment depenent la seva possible elecció exclusivament del vot popular?".

Es diu que el resultat serà ajustat, amb la qual cosa l'interès per saber el que passarà és molt gran. En aquest sentit, i si teniu curiositat, via un missatge de Rafael Mourad, llegeixo que es pot seguir i/o participar en la cobertura de l'Esmena 2009 des de Facebook.
Per fer-ho, visita aquest enllaç i instal·la l'aplicació i tindràs accés el live blogging desenvolupat per cover it live.
Podràs xatejar amb usuaris d'altres xarxes, els de Facebook i veure els missatges deixats a twitter, llegir les principals notícies minut a minut dels principals mitjans veneçolans presents a Internet i a més participar en les enquestes flash, veure vídeos i àudio en viu o diferit.
És una oportunitat veure una eina de política 2.0 de Live Blogging en acció.

Twitter és una gran eina en política per interactuar amb els teus seguidors, o perquè qualsevol estigui al cas de les activitats que realitzes, o de les teves opinions o del que fas en el teu temps lliure. Ben usat, es converteix en un mirall, en format de 140 carácteres, de la teva vida quotidiana.

Per això mateix, perquè és seguit i perquè és públic, cal anar amb compte amb el que es diu, ja que qualsevol informació, encara que sigui per error, per rutina o per no pensar massa, pot portar una difusió enorme i més d'un maldecap.

Via Techpresident llegeixo que això és exactament el que està ocorrent aquesta última setmana a Estats Units, on en un petit període de dies s'han produït tres "errors" colossals de polítics, en publicar en el seu twitter coses que no haurien d'haver publicat. Potser els va poder el seu esperit de periodistes, el seu ego o que simplement són una mica bocamolls.

El primer cas el vam tenir el passat 4 de febrer, quan Pete Hoekstra, l'antic president del comitè d'Intel·ligència i que fins i tot ara rep molts dels secrets més importants d'Estats Units, va twittejar que acabava d'aterrar a Bagdad, posant en perill a tota la delegació del congrés que l'acompanyava (quan ja havia estat advertit que ningú no digués res). A més, tal com indiquen a Huffingtonpost, no va deixar de donar detalls del seu itinerari (incloent la seva entrada a la "zona verda" i el seu passeig en helicòpter) fins que de sobte va deixar d'escriure en el seu Twitter, se suposa que perquè el van avisar.


El segon cas va ser el del republicà James Tedisco, candidat al districte 20 del Congrés, que va decidir donar més interactivitat a la seva campanya, fent que qualsevol que en el seu twitter posés un missatge acabat en #NY20, aparegués a la seva pàgina web personal. Això va fer que es mostressin molts afalacs i twits de gent que anava al seu favor, però finalment el que va aconseguir és que tot fossin crítiques cap a la seva persona a la pàgina principal de la seva pròpia web. Per cert, ara la pàgina s'està redissenyant.

El tercer cas ha estat el del senat de Virgínia, on republicans i demòcrates estan gairebé empatats. El senador Ralph Northam, demòcrata, anava a votar a favor de la minoria republicana, donant-los el poder. Però just abans de ser anunciat, el president republicà a Virgínia, Jeff Frederick va twittejar: "Big news coming out of Senate: Apparently one dem iseither switching or leaving the dem caucus. Negotiations for power sharing underway". És a dir, que un demòcrata anava a votar a favor dels republicans.
Per descomptat, el líder demòcrata es va assabentar i va convocar una reunió abans de les votacions, on es va convèncer Northam que votés demòcrata. En resum, el tweet li ha costat al partit republicà de Virgínia perdre la majoria.

En resum, que els polítics tinguin cuidat amb el que diuen pel seu canal de Twitter, que de qualsevol comentari innocent es pot fer una muntanya.

Vaig llegir en un post del blog d'Iñaki Anasagasti un interessant enllaç a un article de Pablo Pardo a El Mundo, on es feia una interessant pregunta: Per què les campanyes electorals nord-americanes són el major espectacle del món? Per tres raons: als americans se'ls ha que convèncer per que es registrin en el cens electoral i votin; l'aparell dels partits és inexistent; i la lluita es desenvolupa en un país immens en el qual el vencedor sol guanyar per la mínima.

I a Espanya no captem sovint aquest estil genuïnament americà de fer campanya. «Aquí tendim a copiar el màrqueting electoral dels Estats Units, però només en la forma, no en el fons. Posem vídeos a YouTube, o llancem missatges de text en mòbils, però no usem això per mobilitzar els ciutadans», explica Rafael Rubio, un consultor polític que ha treballat a la campanya de John McCain.

Aquestes són les sis grans diferències entre les campanyes als Estats Units i a Espanya:

La televisió.

A Espanya, les campanyes només compten per a la seva publicitat amb el temps que els regala la televisió pública. Als EUA, compren temps per emetre anuncis a tot el país. Això fa que al nostre país cada partit només produeixi dos o tres anuncis per campanya. Als EUA, una campanya produeix fins 12 espais publicitaris en una setmana.

Internet.

No solament serveix per captar donacions. També com mitjà publicitari. Segons Joe Trippi -l'home que va descobrir la importància d'internet com mitjà d'electoral quan va dirigir el fallit intent de Howard Dean per aconseguir la nominació demòcrata l'any 2004-, només al portal YouTube hi ha 14,5 milions d'hores de vídeos al canal oficial de Barack Obama.

A Espanya, internet tot just ha estat utilitzat. En les eleccions de març passat hi va haver alguns intents per encoratjar els debats en blogs, per exemple, però aquests esforços ni tan sols no assoleixen el nivell d'EUA en les eleccions de 2000, quan una ben coordinada campanya online de George W. Bush va liquidar les esperances de John McCain d'aconseguir la nominació republicana.

El professionalisme.

A Espanya, les campanyes les duen a terme essencialment membres de cada partit. Als EUA, el 80% del personal de les campanyes són professionals d'empreses especialitzats en aquest sector. El mateix professionalisme s'aplica als polítics. Tant McCain com Obama han estat gairebé dos anys en campanya, i han viatjat per tot el país. Això els ha donat una tremenda disciplina i un coneixement molt bo de l'electorat. als EUA, un candidat no pot aconseguir la nominació a la Presidència amb un cop de mà en un congrés, o sent designat a dit pel seu predecessor. Allà se l'han de treballar, i molt.

El poc pes del programa electoral.

A EUA, el «programa, programa, programa» de Julio Anguita és una recepta per al desastre. El que importa són els seus punts de vista en una sèrie de qüestions -normalment, menys de 20- que preocupen l'electorat. El candidat pot anar adaptant les seves propostes en aquest sentit a mesura que canvia la situació, com ha succeït per exemple amb McCain en el cas de la crisi financera.

El 'microtargeting'.

Els partits nord-americans identifiquen els votants gairebé un a un. No solament saben qui és republicà i qui és demòcrata, sinó també, per exemple, quin republicà és favorable a l'avortament i partidari de la retirada de l'Iraq, la qual cosa pot fer que voti per Obama. Aquesta informació es deu a les bases de dades que elaboren empreses especialitzades, com la Voter Vault (literalment La caixa forta del votant) del Partit Republicà, que aplica 16 variables a cada elector.

El microtargeting permet a cada candidat personalitzar el seu missatge, com si li parlés directament a cada votant.

A Espanya, els més que s'ha fet són models de cartes diferenciats (home/dona, etcètera). Al nostre país, a més, donades les limitacions que imposa la Llei de Protecció de Dades a l'ús d'informació personal, el microtargeting és virtualment impossible.

Els diners.

Per professionalitzar la campanya, fan falta molts diners. Obama ha recaptat fins a la data 650 milions de dòlars (510 milions d'euros) i McCain porta al voltant de 325 milions de dòlars (255 milions d'euros), segons estimacions del Times de Londres. A això cal sumar la despesa d'altres organitzacions -des de sindicats fins a esglésies- en favor de cada candidat. Obama i McCain en poden haver gastat cada un, directament o indirectament, 2.000 milions de dòlars (1.570 milions d'euros).

El passat 23 de gener es va presentar el canal del Vaticà a Youtube dedicat al papa Benedicte XVI. I en tan sols una setmana, tal com indicava la Vanguardia, ja va registrar un total de 740.000 entrades.

El portaveu del Vaticà, Federico Lombardi va precisar que el canal es col·loca, segons la valoració dels experts de Google en la mateixa línia que altres canals institucionals existents a la xarxa i que porten funcionant molt més temps, com pot ser el canal de la casa reial britànica (The Royal Channel) o de la reina Rania Al Abdullay, de Jordània.
Al canal del Vaticà, ja amb 1.500 subscriptors, s'ofereixen breus notícies en format vídeo sobre l'activitat de Benedicte XVI en diferents idiomes: espanyol, anglès, alemany i italià.

Dels vídeos més vistos (i també destacats en la web) estan els que parlen de l'opinió del Papa sobre l'holocaust, que tantes crítiques li han portat al seu país natal, Alemanya, fins i tot per Angela Merkel, que va instar al Papa Joseph Ratzinger a "deixar clar" que el Vaticà no tolera la negació de l'Holocaust, després de l'escàndol suscitat per la rehabilitació de quatre bisbes seguidors del carismàtic ultraconservador Marcel Lefevre.

No és només per comunicar més personalment el missatge del Papa i donar a conèixer el que fa, sinó que tal com indiquen a PCWorld Itàlia, el posicionament a Internet del Papa i del Vaticà, fins ara infrautilitzat, es veurà molt millorat. Actualment, en efecte, una recerca a Google amb paraules clau com "Papa" porta a una sèrie de resultats que, immediatament després de les pàgines de google News i Wikipedia, recull al capdavant llocs com Nonciclopedia.com que defineix a Ratzinger com "el vell cap dels fonamentalistes catòlics", o el link a la cançó "Papa can you hear me? " molt abans que qualsevol link a webs del Vaticà o a documents oficials del papat.

Per cert, i parlant de religió, llegeixo en el blog de Carlos Guadián que també el Dalai Lama ha entrat al món de les noves tecnologies, en el seu cas, amb un canal a Twitter (encara que a mi ara mateix no m'hi deixa accedir).
Actualització: finalment ha resultat ser un fake. Anava a esborrar-ho però he pensat que donat el gran èxit que ha tingut, dóna una mica la imatge del que la religió pot triomfar utilitzant el web 2.0. Potser s'haurien de pensar fer quelcom semblant, aquest cop de veritat ;)

Dijous passat, el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va llançar la seva nova pàgina web, un compendi de tota la seva activitat en la xarxa resumida en la nova pàgina.
Benach és des de fa temps un exemple de com un polític aprofita les noves tecnologies per a establir comunicació, mitjans de participació i vincles relacionals amb els seus lectors i no tan lectors.

En la seva nova web, a part de la seva biografia, notícies, agenda i enllaços, podem veure els seus últims twits i posts més destacats, i accedir als seus canals a twitter, youtube, twitxr, blog personal, blog del Parlament, facebook i flickr.

Benach ha fet d'Internet una de les seves fonts de coneixement del que la gent pensa i fa, i ho ha aconseguit obrint-se a la participació. És un exemple per a molts altres, i es pot veure clarament al donar una ullada a algunes webs de presidents d'altres parlaments:

• Jose Bono - Espanya. No té web pròpia
• Norbert Lammert - Alemanya. Bundestag. No té web pròpia
• Gianfranco Fini - Italia. No té web pròpia
• Bernard Accoyer - França. No té web pròpia
• Patrick Dewael - Bèlgica. Té una web propia, des d'on es pot enviar alguna pregunta mitjançant un formulari, i accedir al seu perfil de Facebook. També té una galería de fotos molt visual, tot i que sense vídeos.

• Nancy Pelosi - Estats Units. Disposa de la seva pròpia web, molt completa. Té un blog de notes de premsa, amb discursos, galeria de fotos, vídeo, podcasts amb les seves intervencions, i el que més m'ha cridat l'atenció, una pàgina per als nens que entren al web.

• Peter Milliken - Canadà - Té una web personal mínima, bastant dolenta, amb alguns discursos i fotos. Té una altra web personal, no sé quina és pitjor.
• Sauli Niinisto - Finlàndia. Té una web personal, amb blog, fotos i forma de contacte.

En resum, molts presidents de parlaments encara han de millorar la seva comunicació amb la ciutadania.

En contrast amb la teoria tradicional de l'elecció racional provinent de l'economia que emfatitza l'acte de votar com a institució central de la democràcia, els teòrics de la democràcia deliberativa argumenten que les decisions només poden ser legítimes si arriben com a conseqüència d'una deliberació pública per part de la ciutadania.

El terme "democràcia deliberativa" va ser originalment acunyat per Joseph M. Bessette, a "Deliberative Democracy: The Majority Principle in Republican Government" el 1980. L'esmentat autor va elaborar i va defensar posteriorment la noció en "The Mild Voice of Reason" (1994). Altres autors que han contribuït a desenvolupar el concepte de democràcia deliberativa són Jon Elster, Jürgen Habermas, Joshua Cohen, John Rawls, Amy Gutmann, James Fishkin, Dennis Thompson i Seyla Benhabib. (Wikipedia).

Habermas és un dels teòrics que ens situa més clarament en el context de per a què serveix la democràcia deliberativa: si segons Weber hi ha dues esferes de la política: la política carismàtica (polítics) i la política tecnocrática (tècnics i funcionaris), per a Habermas l’opinió pública constitueix la tercera gran esfera de la política. En la democràcia deliberativa les tres esferes, polítics, tècnics i opinió pública deliberen entre si en un circuit democràtic. Es creen doncs les tres esferes polítiques.

La democràcia deliberativa dota de major legitimitat al sistema, ja que és més gran la població que pot participar en la presa de decisions i exercitar el diàleg. Tal com indica Paul Rios, “Els representants no tenen el monopoli de les decisions i es fuig de la partitocracia. A més, com més intensa és la participació de la ciutadania aquesta es desenvolupa, aprèn més, es responsabilitza i se sent partícip de les decisions. El poder de la ciutadania provoca i promou la creativitat i la riquesa cultural. Els representants són més humils perquè la ciutadania té l'última paraula i la possibilitat de revocar les seves decisions”.

En el segle XXI, difícilment la democràcia deliberativa es pot dur a terme sense l’aprofitament de les noves tecnologies. Amb l’accés generalitzat a les noves tecnologies s’ha vist un canvi en la participació política de la ciutadania, que ha canviat els seus hàbits, fent de la comunicació i la interrelació, del diàleg, una eina quotidiana. A partir de blogs, fòrums, etc... i de la comunicació que es realitza des d’allà es donen dos circumstàncies: l’augment de la població informada i de la seva capacitat d’expressar-se i donar les seves opinions i idees directament als seus representants polítics, els quals, al seu torn, busquen (alguns més que d’altres) interactuar amb la ciutadania per a informar-se de què pensen i per aprofitar les seves idees consensuades.

Actualment no crec que estiguem preparats per a una democràcia deliberativa, ni la població (fractura digital, manca d’informació i de bones fonts per a informar-se, poca cultura de participació, etc...) ni per part dels actuals polítics (por de perdre el seu poder, estructura de partit jeràrquica, poca cultura d’escoltar), però poc a poc es fan esforços per a aconseguir-ho, amb més maneres de participació de la ciutadania en les decisions. Un bon exemple és la nova web d’Obama, on ja ha recollit idees dels ciutadans, moltes d’elles votades per ells mateixos. En un llibre de l’actual president nord-americà, The audacity of Hope, de 2006, ja parlava de la necessitat de conversa: “conversation, a ‘deliberative democracy,’ in which all citizens are required to engage in a process of testing their ideas against an external reality, persuading others of their point of view and building shifting alliances of consent”.

Potser, tal com indica Idoia Llano, hauríem de fer cas a la proposta d’Ackerman y Fishkin al seu article Deliberation Day. En aquesta proposta, els autors suggereixen que abans de les eleccions la ciutadania debati els temes que els partits han de recollir a les seves campanyes perquè després ells/es puguin jutjar amb criteri si els partits estan ajustant-se als problemes de la ciutadania.
Més a prop, també es realitzen moviments semblants, com en el cas del “Partit d’Internet”, del que també podeu trobar més informació al seu grup de Facebook.

Actualització: El proper 17 de febrer, ERC-Gràcia organitza un acte de formació política amb el títol "Democràcia directa, Assemblearisme i Democràcia representativa" que parlarà sobre aquest tema. Es restringit als militants, però si en voleu fer seguiment, podeu accedir a l'esdeveniment des del seu Facebook. Li agraeixo al Jordi que m'hagi convidat.

L'altre dia vaig descobrir "Publiteca", un blog-biblioteca d'e-books sobre publicitat, màrqueting, comunicació, blogs... creat per Javier Cerezo.

Allà podeu descarregar gran nombre d'e-Books, manuals, guies, normatives i codis, classificats segons el seu any de públicació, idioma i disciplines que tracta. A més, al final de cada ressenya els usuaris poden afegir les seves reaccions o comentaris després de la lectura del eBook per compartir-lo amb la resta de lectors.

Us deixo alguns títols interessants:

The beginner's guide to Social Media

Autor Wayne Smallman
Any 2008
Idioma English
Pàgines 36
+info http://socialmediamarketingtechnology.com

Descarregar aquí (Requereix un petit registre)











Las predicciones para los Social Media en 2009

Coordina Marc Cortés
Any 2009
Idioma Espanyol
Pàgines 18
+info http://interactividad.org

Descarregar aquí











Prácticas comunicativas de los internautas y no internautas en España

Autor Miguel del Fresno
Any 2005
Idioma Español
Pàgines 107
+info http://www.uoc.edu

Descarregar aquí











Facebook for pastors

Autor Chris Forbes
Any 2008
Idioma English
Pàgines 31
+info http://ministrymarketingcoach.com

Descarregar aquí











Guerrilla Marketing

Autor Lay C. Levinson
Any 2004
Idioma English
Pàgines 48
+info http://www.changethis.com

Descarregar aquí

(Aquest se'l dedico al Guillem)









A geek's guide to Twitter


Autor Geek Preneur
Any 2008
Idioma English
Pàgines 48
+info http://www.geekpreneur.com

Descarregar aquí











Us recomano que us passeu pel blog per a trobar moltes més coses.