El passat 5 de desembre vaig publicar un post comentant que buscava feina. Vull agrair afectuosament les mostres de suport, les recomanacions, els e-mails i les ofertes de feina rebudes.

Finalment em vaig decidir (sense dubtar-ho ni un moment) i avui és el meu últim dia de feina a la Universitat Oberta de Catalunya (després de sis anyets i mig en aquesta gran família), i dilluns vinent tindré l'honor d'incorporar-me a l'excel·lent equip d'Antoni Gutiérrez-Rubí a la seva assessoria de comunicació.
Agrair-li a Antoni la seva confiança, i a tots les mostres de suport.

Per descomptat, aquest blog continua i ens continuem llegint per aquí.

Aquests han estat uns dies estranys, de comiats i abraçades, però dilluns serà un gran dia.

Via un post de Francesc Grau arribo a una reflexió molt important i que polítics i empreses obliden sovint: tenir més suports i seguidors a la xarxa no et garanteix res. El que importa és crear comunitat.

Tal com indica Francesc, "mai abans no havia preocupat tant si tenies molts o pocs 'amics' virtuals. Si és que el que compta és quin tipus de relació tens amb ells! El que importa, en realitat, és la qualitat de l'enllaç que t'hi uneix".

En els últims temps hem vist com tots els candidats obren innumerables comptes a facebook, twitter, tuenti i en qualsevol cosa que faci olor a moda 2.0. És així com el veuen, com una moda, com un lloc on cal ser-hi perquè està tothom, i on el més preat és tenir més amics o seguidors que els teus oponents electorals.

Però tot això no genera cap impacte per a la campanya (a part d'augmentar l'ego del polític). Serveix tan sols per crear unes llistes amb "suports" que tan sols poden fer això, recolzar amb el seu nom i omplir amb el seu nom el gra de sorra per superar als suports de la resta de candidats o polítics. Són un conjunt de números, d'e-mails, de telèfons mòbils... que serveixen per enviar-los informació. Tot això no genera una comunitat de persones amb qui es pugui interactuar, que se sentin partícips de la campanya del candidat, escoltats.

Ho vam poder veure en les passades eleccions generals de març a Espanya amb l'ús de Twitter (amb els twittomavericks que no seguien a ningú i sols feien monòlegs) o amb Facebook. En les eleccions nord-americanes tampoc no han faltat els polítics que tan sol volien generar números com és el cas de Hillary Clinton, que en el seu twitter no seguia ningú. Obama, en canvi, va actuar just de manera contrària.

Si només vols generar xifres importants no és necessari que segueixis a ningú ni que deixis la porta oberta a que et puguin enviar un missatge. Però tard o d'hora la gent s'avorreix, i sens dubte no es crea cap proximitat entre el candidat i els potencials votants.

Si en canvi es donen opcions d'interactivitat, si se't respon quan preguntes, si segueixes als que et segueixen (amb la sensació de ser escoltat que es crea en aquestes persones que segueixes) es genera una comunitat. És a través d'aquesta comunitat que es poden fer coses, que es veu el candidat com una persona pròxima, natural, igual que qualsevol altre ciutadà. I és generant comunitat com es creen llaços afectius, confiança, accions de suport, idees... i això és, entre altres coses, el que fa guanyar campanyes. A més, la comunitat permetrà que molta més gent hi vulgui pertànyer, amb el que el nombre de suports que tant busquen els oponents es multiplicaran.

He llegit al blog de Luís Arroyo un decàleg molt interessant sobre la que ha de ser la nova estratègia republicana a partir de la victòria de Barack Obama en les passades eleccions nord-americanes de novembre.
El decàleg està extret d'un article de Karl Rove, guru dels neocon, publicat a Newsweek sobre el que haurien de fer per recuperar el poder davant Obama:

Sebastián Piñera, candidat a la Presidència xilena el 2005 pel partit de centredreta Renovación Nacional, i que va ser derrotat en segona volta per Michelle Bachelet, fa temps que està preparant la seva campanya per a les eleccions de desembre de 2009, i ho està fent a través de la xarxa, amb una estudiada web plena de "picades d'ull" a la política 2.0 i canals a facebook, youtube, flickr, twitter y fotolog.

Ahir va treure una nova eina, una aplicació Facebook del candidat. En ella es demana que s'expliqui "El Xile que vols", donant idees per a la campanya, i al seu torn, donar a conèixer l'aplicació (ja que es pot enviar als teus amics en facebook). A més, es demanen moltes dades personals, interessos i localització geogràfica. Això és el més interessant de l'aplicació i de la seva aplicació (valgui la redundància) en política, ja que la base de dades estarà connectada amb un CRM que s'estarà usant durant tota la campanya.

Dirigit per Hernán Larraín junior, el grup de comunicació online de Piñera en el que treballen Pablo Matamoros i Renato Bustamante,ve treballant des de fa setmanes en aquesta aplicació que els servirà per a obtenir bases de dades de simpatitzants, possibles votants i també potencials activistes per a la candidatura de Piñera.

Podeu trobar més informació en els blogs de Pablo, Miguel Paz i Pulso Social.

Els votants i els consumidors esperen que se'ls vengui un producte basat en les seves necessitats, manies i preferències. El microtargeting és la "segmentació avançada del mercat a nivell individual, que respon a les preguntes bàsiques del màrqueting: Quines persones volen el que jo ofereixo? On les trobo? Com les convenço?. La gràcia del microtargeting és crear missatges dirigits directament a aquests grups, per a així reclutar votants que d'altra forma no s'haguessin identificat mai amb el candidat.

Ja fa alguns anys que la segmentació o targeting s’utilitza en les campanyes electorals per adaptar els missatges del candidat a cada col·lectiu determinat, amb la finalitat d'aconseguir una aproximació molt més gran a l'electorat, que se sentin propers a un partit i a un candidat.
En l'actualitat, però, aquesta segmentació ja no és entre homes i dones, rics i pobres, hispans, negres o blancs... sinó que s'ha arribat a un punt de posar la mirada en sectors minúsculs de la població. Aquest microtargeting, tal com indica l'expert Guillem López Bonafont, "és utilitzat avui dia per tots els partits nord-americans i també alguns d’europeus per identificar i categoritzar potencials votants tant a nivell individual com en petits grups. A partir d’aquí, s’utilitzen diferents mesures de comunicació per accedir directament a aquest públic i transmetre’ls un missatge monitoritzat pel partit que faciliti la propagació de la campanya". Exemples els trobem en mares del futbol, treballadors blancs de classe baixa, els protestants de les mega-esglèsies, els cubans de Florida, els joves de Starbucks, els habitants de les rulots de les afores de les ciutats, els de l'associació del rifle, etc (vía Pau Canaleta). En aquestes darreres eleccions nordamericanes, Sarah Palin es va autoanomenar una "hockey mum", intentant captar aquest microsector de població.

Va ser Karl Rove el primer en utilitzar aquesta tècnica per a fer campanya, buidant totes les dades possibles (d'intenció de vot, de consum, de dades personals, ...) en una sola base de dades (anomenada "Voter Vault"), que permetia a l'exèrcit de voluntaris de la campanya de George Bush el 2004 saber on anar, amb qui parlar, a quins temes donar més imortància quan parléssin amb els ciutadans, etc... I ha estat Obama i en cert grau McCain els que han començat a utilitzar la xarxa per a aprofitar el que la mateixa població deia a Internet sobre els seus propis gustos, idees, xarxes de contactes i identificacions (per exemple en xarxes socials temàtiques).

Tal com indica en Guillem al seu excel·lent post, una vegada ja coneixem la importància del microtargeting en el màrqueting polític, la pregunta és com es poden identificar aquests grups i com s’hi pot accedir? La resposta és a través del Buzz monitoring i de les xarxes socials.

1. El Buzz monitoring és detectar, rastrejar i establir el seguiment de les converses que es duen a terme a la Xarxa respecte un tema rellevant. La tècnica es basa en robots que rastregen blocs, fòrums i tota la resta de formes que pren la Web social amb el fi de mesurar les tendències i els rumors que corren per Internet respecte allò que interessi analitzar. Generalment s’utilitza per mesurar el grau d’acceptació sobre el llançament de nous productes, però també és força utilitzat als EEUU per a detectar la popularitat d’un candidat polític.
Tal com indicava El País, "amb la informació adequada es pot saber que els bevedors de cervesa Coors i de bourbon són més aviat republicans, i els consumidors de conyac llencen cap als demòcrates; que hi ha molts més republicans entre els que veuen per televisió la lliga universitària de futbol americà que entre els que veuen la lliga professional; que en les cases on hi ha identificador de trucades en el telèfon es tendeix a votar republicà, i que els afeccionats a les apostes, la moda i el teatre solen ser demòcrates".

2. És important detectar també aquelles xarxes socials menys conegudes pel gran públic però que, per la seva pròpia naturalesa, ja et fan la segmentació i et permeten arribar fàcilment a un públic concret. [...] Hi ha moltes xarxes socials específiques i moltes més que queden per sorgir, però la idea principal és que cal aprofitar-se d’aquestes. En Guillem dóna alguns exemples, com pot ser que un partit independentista ha d'estar present en una xarxa social independentista (INDP), o amb l'exemple de l'ex-candidat Kucinick (que afirmava haver vist un ovni), que hauria d'entrar també en xarxes socials de ciències paranormals. Altres exemples podrien ser també la xarxa EONS o la TOTSPOT. La primera és una xarxa exclusiva per a gent gran i la segona és per a mares amb fills en edat preescolar i primària.
També Obama i el seu equip han utilitzat aquesta tècnica, amb la presència destacada del candidat a xarxes temàtiques i ultrasegmentades de per sí com Blackplanet (per a persones de color), Migente (per a hispans) o AsianAve (per a asiàtics).

3. Un tercer factor podrien ser els anuncis amb banners a determinades pàgines web o blogs (per exemple a webs sobre caça hi havia anuncis republicans) o aprofitant l'adwords de google, amb enllaços patrocinats cap al web del candidat i cap a la pàgina on parla del tema (seguint amb l'exemple de la caça, que l'adword que aparegui cercant "caça" et porti a la política d'armes del partit republicà).

A partir de les 18h (hora espanyola), 12h a Washington, tindrà lloc la cerimònia d'investidura de Barack Obama.

Si teniu curiositat per seguir-la, a Soitu han publicat dos articles fantàstics amb infinitat de maneres de fer-ho.
Us transcric unes quantes que m'han cridat l'atenció:

• Diversos mitjans i organitzacions d'Estats Units s'han unit en un esforç sense precedents, convidant a ciutadans de tot el país a compartir missatges, fotos i vídeos a través de Inauguration Report. Té la mateixa aparença que Twitter, però també ho pots utilitzar amb Google Earth, i veure així des d'on ha estat enviada cada actualització. Durant tota el matí podràs seguir (en anglès) els missatges que enviïn alguns dels assistents a la cerimònia a Washington o seguidors de l'esdeveniment en altres parts del món.

• En una demostració més de com utilitzar els mapes en esdeveniments especials, 'The New York Times' ha preparat aquesta presentació, en la que pots navegar pel mapa de Washington tal com avui se succeiran els fets: pots veure on jurarà Obama el seu càrrec, el lloc des del qual agafarà el seu helicòpter per a dur-lo a la Casa Blanca o el recorregut que farà la desfilada després de la cerimònia. No us ho perdeu, encara que només sigui per curiositat. En el NY Times també han creat una increïble joguina per a veure les paraules més importants (i el context de l'època) de tots els discursos de presidents des de 1789 fins a l'última de George Bush. Tampoc deixeu de visitar-lo.
  

• Si t'atreveixes amb l'anglès, a MSNBC.com tindràs el discurs en quant ho pronunciï Barack Obama sobre les sis de la tarda. A més, ja estan penjats els discursos d'anteriors presidents i pots comparar continguts.
  

• I si vols la versió més "oficial", aquí tens la pàgina d'Obama, on seguiran la inauguració, molt però que molt de prop.

A Soitu, a través d'un article de Francis Pisani també ens dirigeixen a algunes guies per a seguir la retransmissió:

• La guia de la inauguració de TechCrunch ens diu on buscar la retransmissió en directe del traspàs de poders, en quines pàgines podem compartir emocions, opinions i sentiments i les millors aplicacions per al iPhone.
  

• Bits, el blog de tecnologia del Nova York Times: la inauguració serà televisada (i retransmesa a Twitter i pujada a Flickr) ens diu com seguir-la a Twitter, però també en 3D amb Microsoft Photosynth.
  

• C|Net: Com veure la inauguració d'Obama (i les festes) online a més de les principals fonts d'informació, les festes a les quals no anirem a Washington el dimarts a la nit.

• SiliconValley.com: Per la inauguració d'Obama, compartint un moment històric a Twitter, Facebook i altres llocs, explica com i per a qui aquesta inauguració serà "el moment més retransmès en les xarxes socials (socially networked) de la història política".

A més, altres opcions que m'han arribat:

• Obama Inauguration on CNN.com Live with Facebook. Mira a través de CNN Live la investidura, mentre comentes el que veus amb els teus amics de Facebook.

• Tumblr oficial

• Twitter oficial

• Via Rosa JC, en el País.com, on fan un especial de la jornada, i fins i tot ho segueixen a través de la pàgina a Facebook del diari.
  

• Via un twit de Paloma, llegeixo que es pot seguir en vídeo online a través de Joost, per iPhone des de Ustream TV, Mogulus o un canal especial de YouTube. Es pot seguir per fotos en el canal de flickr oficial o un flickr comunitari per a qui tingui fotografies.
  

• A través de Twitter amb Tweet Grid.

Però el millor i més simple resum del dia és el que ens mostren a Lo dudo Mucho.

El 1861, a l'accedir a la presidència d'Estats Units, Abraham Lincoln, va inaugurar el que ell anomenava "A public opinion bath" (un bany d'opinió pública). Així, obria les portes de la casa blanca a qualsevol ciutadà que volgués parlar amb ell. Era una comunicació directa, sense intermediaris, en el quel el president escoltava al ciutadà, i aquest escoltava de Lincoln, de la seva pròpia veu, les seves solucions i idees per al país. Això generava confiança i proximitat del polític amb el seu poble.

Per descomptat, això no pot fer-se en l'actualitat per raons òbvies d'agenda, de seguretat i perquè hauria cues kilomètriques a Washington DC! Però són les noves tecnologies les que poden ajudar a aconseguir-ho, o almenys a aproximar-se en alguna cosa al que eren les "public opinion baths". En la seva campanya, Obama ho ha intentat, generant comunitat i mitjans perquè els ciutadans tinguessin informació de primera mà del que feia i pensava el candidat, a través de correus electrònics, sms, xarxes socials, twitter... ha intentat (i assolit) un sentiment de proximitat entre ell i els seus votants.
Una vegada assolit guanyar les eleccions va crear change.gov, on els ciutadans poden escriure què necessiten, què pensen, què proposen... el dia que sigui nomenat president, Obama rebrà un llibre amb tots aquests missatges recollits en la seva web.

No és l'únic paral·lelisme que s'ha vist entre Lincoln i Obama, sobretot en els darrers dies. El passat 17 de gener, Obama va fer el mateix recorregut que fes Lincoln el 1861, amb els 220 kilòmetres de tren des de Philadelphia fins a Washington (Obama va parar a Wilmington (Delaware) per a recollir a Joe Biden i esposa, i a Baltimore per a donar un míting). A més, ahir a l'arribar a Washington, Obama va fer un gran discurs en el Lincoln Memorial, als peus de l'estàtua del que va ser el seu predecessor 147 anys abans.

Hi ha diferents símbols que s'entremesclen i que expliquen la naturalesa d'aquests paral·lelismes entre ambdós personatges (paral·lelismes que malgrat que puguin existir o no, des de l'equip de campanya de Obama intenten donar a conèixer).
Per a començar, Obama voldria que se'l vegi com un president pròxim, que busca la unitat i la reconciliació (com Lincoln va intentar fer en el seu discurs de Gettisburg), un heroi americà (en la guerra de secessió i per les seves decisions a la casa blanca), un patriota, un símbol de la llibertat (abolició de l'esclavitud de Lincoln vs. candidat negre), una icona americana, símbol de valors del país, figura històrica que remet als orígens d'Estats Units com potència, que genera sentiments, un president estimat per tots els colors i races.
Tot això és el que Obama vol dir al seguir els passos de Lincoln des de Philadelphia a Washington (a més, Philadelphia és el bressol de la declaració d'independència el 1776, un altre símbol).

En el seu discurs d'ahir a Washington, Obama parla sota l'estàtua d'Abraham Lincoln, que ens serveix de referent visual al que diu. Parla també des del mateix lloc que el 1963 Martin Luther King va fer el seu famós discurs "I have a dream", en el qual va recordar també que cent anys abans, el 1863, s'havia abolit l'esclavitud per Lincoln en aquest mateix lloc.
Via El Mundo llegeixo que "en el discurs d'Obama també va parlar Martin Luther King III, que va rendir tribut a la figura del seu pare, el líder dels drets civils assassinat fa 40 anys. A ell es van unir actors com Tom Hanks, que va recordar les paraules de Lincoln, qui va governar enmig d'una guerra civil que va dessagnar a EEUU".

L'equip de campanya ens duu de referència històrica en referència històrica, ens remet al passat, ens remet a paral·lelismes amb grans personatges de la memòria comuna nord-americana, ens comunica com es veuen i com volen ser vistos.
O això, o sóc paranoic! ;)

Ahir va tenir lloc la marató de comunicació sobre Obama, on vaig tenir el plaer de parlar sobre la campanya mòbil de Barack Obama.
Vaig aprendre molt i vaig poder conèixer a gent a la que llegeixo assiduament, a més, va ser tot un èxit de públic i de format, amb mini-ponències de 5 minuts.

Us transcric el que vaig dir (en 4 minuts):


A. Per a situar-nos, context de la telefonia mòbil a Estats Units:

• Hi ha més gent amb telèfon mòbil que connexions a Internet
• El 86% de la població nord-americana té telèfon mòbil, són 265 milions de persones
• El número d’usuaris de mòbil-web ha pujat un 73% en dos anys (2006-2008), arribant als 40,4 milions de persones
• El 75% de sms són enviats per menors de 35 anys. Es llegeixen el 94% dels sms que es reben
• La venda de telèfons de darrera generació ha crescut un 60% des de 2007, un dels creixements més ràpids de la indústria tecnològica
• Els joves entre 18 i 34 anys són qui més en compren
• Els usuaris d’iPhone generen un 30% més de trànsit de dades i fan 50 vegades més cerques que la resta d’usuaris d’altres dispositius mòbils
• Gràcies a les tarifes planes, el 50% dels usuaris de mòbils-web realitzen una mitjana de 5 connexions a Internet per dia

B. Campanya mòbil d’Obama

L'estratègia de campanya d'Obama es va basar en quatre punts:

1. Crear una campanya exclusiva per telèfon mòbil, amb la seva pròpia pàgina web. Des d'allà es podia apuntar qualsevol, només donant el número de telèfon i el codi postal, descàrregues de sintonies i de fons de pantalla, accedir a la pàgina wea on rebre les darreres notícies del candidat i enviar missatges als amics, i descarregar l'aplicació iPhone, amb la qual s'esdevenia un vertader activista: anotar quins amics teus voten Obama, si els has trucat, si s'ho estan pensant, comparar-te amb altres activistes, baixar argumentaris, veure a través de google maps actes propers al teu lloc de residència, etc...

2. Aprofitar tots els actes de campanya per a aconseguir números de telèfons mòbils (amb el ZIP corresponent)

• Constants anuncis de “Send HOPE to 62262” (números de la paraula Obama)
• Convenció de Denver: on va aconseguir 50.000 números de les 100.000 persones que hi van assistir
  
• Mapa de suports via SMS al Jumbotron (concurs per a veure quina ciutat enviava més missatges sms)
  
• Enquestes i concursos (si vols opció 1 envia obama1, si vols opció 2 envia obama2, etc..)

3. Difondre que anunciarà el seu vicepresident a través d’un SMS

• 2’9 milions de missatges enviats
• Major base de dades de mòbils interessats per la política mai reunida

4. Aprofitar tots els números de telèfon mòbil aconseguits per:

• Enviar actualitzacions constants
• Anuncis d’actes polítics locals
• Fer campanya permanent
• Difondre el missatge
• Encoratjar el vot els dies previs a les eleccions

En resum, Obama ha posat en pràctica la idea de que els primers en informar-se són els activistes, no els mitjans.
És una comunicació directa entre el candidat i els simpatitzant, sense hi ha intermediaris.

Podeu veure les imatges i la presentació aquí:

Via La Gaceta de los negocios llegeixo que el Congrés d'EEUU no vol quedar-se enrere en l'ús de les noves tecnologies, pel que tant el congrés com el senat nord-americà han llançat els seus propis canals a YouTube.

A partir d'ara, els membres del Congrés i del Senat podran enviar els seus vídeos directament des dels seus despatxos així com els seus discursos i les seves intervencions davant les comissions.

Les dues cadenes són youtube.com/senatehub i youtube.com/househub. La millor idea, a més, és que hagi molta interactivitat amb els usuaris, que puguin subscriure's, enviar els seus propis vídeos i plantejar preguntes als seus representants.

La Gaceta diu que "la utilització de les xarxes socials i d'internet durant la campanya, especialment per part de Barack Obama, ha marcat un abans i un després en la política. Vists els beneficis obtinguts amb la seva aposta per les noves tecnologies, que li va permetre un nivell de suports i una recaptació rècord, tots volen pujar-se al carro". Crec que la moda Obama té a veure, per descomptat, però no és una quelcom nou, ja que ja existeix al Regne Unit ia la casa real britànica i jordana.
El vídeo a Internet i l'auge de la vídeopolítica com quelcom usual i usat per la població és una cosa que ja està aquí, que transmet transparència i que permet donar a conèixer i difondre el que es fa des de les diverses institucions.

En aquest sentit, la novetat no és només l'ús d'un canal de youtube, sinó que en el propi canal s'ha instal·lat un google maps on trobar al teu congressista o senador, i accedir directament als seus vídeos. Una iniciativa molt innovadora que s'hauria d'adoptar per aquí.

Ahir va tenir lloc a la seu de CDC la xerrada "Campanyes electorals i web 2.0. Com fer política avui", organitzada per la sectorial de noves tecnologies del partit, i que va comptar amb les ponències de Jordi Segarra, Antoni Gutierrez-Rubí i Toni Aira.

Properament hi haurà disponible un vídeo sobre tota la jornada, però m'avanço intentant fer un resum sobre el que es va dir. La jornada va ser molt interessant i ple a vessar de gent.

Jordi Segarra. Les claus d'una campanya 2.0

Obama no ha inventat rés. El que s'ha fet durant la campanya és posar en sintonia uns quants factors que ja existien. Les noves tecnologies han donat les eines necessàries. La gent és l'eix de la seva campanya, amb que ha desenvolupat una verdadera "Grassroots campaign".

Hi ha dos eixos principals en la campanya:

1. La seva xarxa social, crear un moviment per estructurar el seu missatge

2. Finançament. Era la campanya més rica. En un 85% eren petites aportacions, moltes de les quals a través de la xarxa.

No és la primera campanya on la xarxa ha tingut un paper principal. Al 2004, ja Howard Dean va canviar les regles del joc participant en política a través d'Internet. Llavors es va adonar que calia canviar la manera de fer campanya, adonant'-se que encara que no es guanyi, s'ha de lluitar a tots els estats, cal tenir presència per a que algun dia es pugui canviar. Cal crear un "caldo de cultiu" i és el que ara s'ha aconseguit amb Obama.

Així, feia falta finançament i un exèrcit de persones per a fer campanya: veïns, familiars, el sócrates de bar al que sempre escoltem, perruquer... són gent que crea opinió, que pot defensar el candidat a llocs allunyats i a lloc on mai no havien guanyat els demòcrates.

Gràcies a la xarxa i a la cohesió de l'equip, unes idees senzilles i clares, un líder, una rigidesa en no canviar el missatge ... Obama va guanyar les eleccions. El candidat va estar present a tots els estats i el seu discurs va ser per a tothom, no només per als seus votants. És un candidat proper amb un missatge proper.

Respecte als voluntaris, molts d'ells aconseguits a través de la xarxa, eren tres milions de persones que no cobraven rés sent treballadors amb dedicació a vegades espartana. S'han de creure que són igual d'importants que els treballadors que cobren, s'han de sentir útils i reconeguts.

La gran xarxa social va ser MyBarackObama. Allà hi havia mil activitats per a fer: donar fons, montar esdeveniments, connectar-te amb els teus amics de xarxes socials, fer porta a porta, trucades...

També un factor important de la campanya va ser segmentar per idees i condicions, jugant amb els logos (la O d'Obama conjugada amb logos de minusvàlids, jueus, feministes...).

Tot conta, són una multiplicitat de factors que Obama ha sapigut unir i sintonitzar, i molt sovint gràcies a les noves tecnologies de comunicació. En aquest sentit, al 2008, la xarxa ha marcat la diferència.

Antoni Gutierrez Rubí. Campanyes electorals i web 2.0

Encara no entenem la transcendència política que té que Obama sigui president d'USA. La campanya ha estat diferent, i una de les principals diferències és que moltes de les millors iniciatives de campanya han estat fetes des de fora de la campanya.

Analitzant com la campanya d'Obama incidirà en el futur de les campanyes que es fan al país, observa tres característiques que ha tingut la campanya:

1. La marca Obama

Anem cap a una societat on la imatge i la seva importància canviarà la manera de fer campanya. La marca Obama ha crescut a nivell mundial d'una manera que mai no s'havia produït.

El nom d'Obama ja accentúa unes virtuts, segons Trias de Bes: 1. tenir un bon nom, diferent, fresc, que s'entèn a tot arreu; 2. Posseïr un significat (esperança), 3. Un bon eslogan o relat (yes we can), 4. atributs de marca (tecnologia, multiculturalitat...) i 5. Tenir un bon logotip (la O d'Obama, que es converteix en el símbol de la campanya (sortida del sol, prosperitat, plasticitat. La O també ha format part de HOpe, VisiOn, cOurage... La O és fàcil, es poden fer declinacions. Un exemple és la campanya de Pepsi, amb un logo semblant al d'Obama -foto de Roc Fernàndez).

2. Tothom vol ser Obama

El yes we can s'ha convertit en una icona de la resistència activa. Tot ve de la campanya llatina "sí, podemos" i del seu discurs quan va perdre les primàries de 2004, i en el futur s'utilitzarà força. Hi ha ganes de connectar-se amb una marca i una imatge que va més enllà del seu país.

3. Tesi: copiar? Imitar? Canviar

Obama ha entès la manera de comunicar la política. Idees per adequar la seva campanya a les campanyes que es realitzen al nostre país:

1. Importància de la marca i de la comunicació (en la linia dels valors... adèu a la publicitat electoral clàssica)

2. La participació i la mobilització: si no es genera talent, voluntariat, gent... no es guanya (a USA, un de cada 3 electors va ser contactat aquestes eleccions)

3. Coalició amb la ciutadania. Cal fer més sumes que ningú

4. Hi ha d'haver una proposta que respongui a realitats concretes, però ha d'anar més enllà, no estar només adreçada als electors, sinó al país, integradores

5. L'estil. Més que un líder polític ha estat un líder cultural i social (venda de llibres, descàrrega de cançons... líder de la modernitat)

Toni Aira. La influència dels mitjans de comunicació en la política

Avui en dia, per a fer política cal tenir molt en compte els mitjans de comunicació. La política 2.0 és fes-t'ho tu mateix o altres ho faran per tu. Hi ha mitjans importants per a fer-ho i cal aprofitar-los. Cal marcar l'agenda, que no t'arrosseguin. En un món en clau audiovisual, això és clau.

Als polítics no se'ls demana el que se'ls demanava abans. A Sarkozy se'l criticava ser més un líder mediàtic que polític, però això és el que ha de fer. La política és un procés comunicacional (Robert Meadow dixit). Els polítics estan pendents dels mitjans, i la interacció és tan explícita que és complicat jugar-hi.

Avui en dia s'ha d'utilitzar les seves armes per a fer política i anivellar-se amb ells. Els mitjans juguen un rol intrusiu, la premsa fa política. Les noves tecnologies et donen opcions per a tornar-t'hi. D'altra banda, mitjans de comunicació i política estan baixos de consideració, per això hi ha altres alternatives buscades per a la gent, i que es poden trobar a la xarxa. Els partits han d'aprofitar aquestes noves eines de comunicació.

Cal seguir les regles de joc amb els mitjans, que demanen impacte i simplicitat (exemple, campanya de ciutadans, d'Albert Rivera despullat). Els mitjans, fan i desfant líders, icones, marques, producte.

Els partits es veuen abocats a una campanya permanent... on tot compta, tot pot sumar, detalls, estètica, colors corporatius...

Què es pot fer per a superar el propi missatge? Els partits han d'evolucionar cap a mitjans de comunicació. Ara hi ha nous canals i eines, videoblogs, televisió de partits, youtube, facebook, flickr... En resum, guanya pes el marketing i el llenguatge comercial, són els nous protagonistes de la política. I la xarxa fa que la seva difusió sigui exponencial, i el seu circuit és molt més ampli del que tenien abans.

També guanya pes la propaganda negativa. Si trionfa la publicitat i l'estil comercial, el mateix passa amb la publicitat negativa. També guanyen pes els spin doctors, els assessors de comunicació.

S'ha de crear un circuit paral·lel al del mitjans però sense obviar els mitjans de comunicació actual.

Foto de David Madí, presentant l'acte. Al fons, Marc Pallarès, Roc Fernàndez, Albert Medran i jo. (extreta del twitter de Rubèn Novoa).

Aquest dissabte, quan faltin poc més de tres dies per a la presa de possessió de Barack Obama, a Barcelona tindrà lloc un acte que repassarà els aspectes principals que van dur al president-electe dels Estats Units a guanyar les eleccions presidencials.

A ningú se li escapa la importància de la victòria d’Obama. Són molts els aspectes específics i únics que fan del personatge i de la seva carrera a la presidència un moment històric de rellevància.

L’acte, com Obama, també té algunes especificitats. La Marató de Comunicació - Lliçons Obama és un conjunt de micropresentacions de cinc minuts de durada que ens ajudarà a veure la campanya d’Obama en la seva globalitat.

La idea de celebrar aquest acte sorgí del darrer Beers & Politics. D’aquesta manera, l’Antoni Gutiérrez-Rubí i l'Albert Medràn han estat treballant els darrers mesos per aquesta cita que no et pots perdre.

Aquest dissabte, a les 10 del matí, el Centre Internacional de Premsa serà l’escenari d’aquest repàs a una campanya històrica. 21 mini-ponències de cinc minuts seran presentades seguint aquest agenda:

Juan Victor Izquierdo: Les fortaleses d’Obama
Pau Canaleta: David Axelrod.
Marta Albes: Els valors en el discurs
Albert Medrán: La força del “We”
Carlos Gómez: Canvi: campanyes emocionals vs campanyes de fets
Guillem López-Bonafont: Grassroots
Rubèn Novoa: Fundraising
Antoni Gutiérrez-Rubí: El logotip
Sílvia Majó: Els correus electrònics de barackobama.com
Marc Pallarès: La música i els músics
Xavier Peytibí: La campanya per telèfon mòbil
Marc Cortés: Twitter i interactivitat
Montse Prats: L’arquetip femení en la les xarxes de poder/relació d’Obama
Toni Aira: Jon Favreau i els speechwriters
Vicent Martínez: El spot de 30 minuts
Carlos Guadián: Monitoritzant la campanya
Marc Teixidor: Change.gov
Carles Puigdemont: La influència Obama a casa nostra
José Rodríguez: Impacte a la blogosfera espanyola
Lourdes Muñoz: Obama, lliçons de gènere
Joan Riera: Tema a confirmar

L’entrada és lliure.

En el meu cas, parlaré de com la campanya de Obama ha utilitzat els telèfons mòbils d'una manera mai vista en política, aprofitant no solament els números de telèfon que anava recollint en multitud d'actes i de multitud de maneres, sinó també de com ha utilitzat la nova tecnologia mòbil per a fer campanya. Espero que ens veiem allà.

La propera setmana es presenta apassionant per a seguir el tema de la política 2.0 i de l'augment d'activitats dels partits i els candidats en les campanyes online.

Així, dimarts 13 de gener tindrà lloc a la seu de Convergència Democràtica de Catalunya la jornada "Campanyes electorals i web 2.0. Com fer política avui", organitzat per la Sectorial de Noves Tecnologies i Societat de la Informació del partido. del partit.

La irrupció de la web social està canviant les formes de relacionar-nos. La política no és una excepció, i les campanyes electorals i la participació política s'adapten als nous temps i a les noves eines. És per això que anem a compartir aquesta taula rodona amb la participació de:

• Jordi Segarra. Assessor de la campanya de Barack Obama
• Antoni Gutierrez Rubí.. Assessor en comunicació i autor del llibre "Políticas"
• Toni Aira. Director del Singular Digital i autor del llibre "L'art de guanyar eleccions"

Presenta i modera: David Madí, Secretari Executiu d'Estratègia i Comunicació

D'altra banda, dimecres 14 es realitza l'esdeveniment "Cava&Twitts i Polítics 2.0. Com els afecta en el seu dia a dia l'ús dels Social Media?", la quarta edició de l'esdeveniment Cava&Twitts, aquesta vegada dedicada a la Política 2.0 i que contarà amb la presència de:

• Ernest Benach: President del Parlament de Catalunya (Blog i Twitter)
• Jose Antonio Donaire: Diputat del PSC-CPC en el Parlament de Catalunya (Blog i Twitter)
• Carles Puigdemont: Diputat de CIU en el Parlament de Catalunya (Blog i Twitter)
• Rafa López: Diputat del PP en el Parlament de Catalunya (Facebook)

Es parlarà sobre la influència dels mitjans socials en la política amb exemples tan clars com la recent campanya de les presidencials americanes. Es demana a tots els quals tingueu intenció d'anar-hi que confirmeu la vostra assistència a través d'un breu formulari que trobareu en la web Cavaandtwitts.com. Allà ens veurem!!

Després de les passades eleccions nord-americanes s'ha notat un increment exponencial de la campanya a través de la xarxa. Els partits que estan propers a les eleccions disposen de canals a facebook, twitter, youtube, flickr, blogs, etc... qualsevol cosa que pugui difondre el seu missatge.

Pel que es refereix al vídeo, està sobresortint com eina de campanya, com vam poder veure en la campanya d'Obama (amb 50 persones dedicades exclusivament a editar i pujar vídeos). I ja abans d'Obama vam poder veure precursors com el vídeoblog de David Cameron al Regne Unit (ja inexistent), o LePen a França (ja inexistent), o Artur Mas a Catalunya. També webs creats amb format de canal de televisió, com IPSOE TV, Sarkozy TV (ja sense actualitzar) o la TV dei Democratici da Sinistra a Itàlia (ja inexistent).

Pel que fa a tipologies de campanyes de vídeos a Internet, podem trobar tres tipologies bàsiques: el vídeoblog del candidat, el canal de televisió en la web del partit, i finalment el canal del partit (o del candidat) a Youtube.

Per a les pròximes eleccions gallegues de l'1 de març, els tres grans partits que es presenten ja estan lliurant batalla a Internet per a difondre aquests vídeos als seus simpatitzants i aconseguir el nombre màxim de vistes i de comunicació a través de la seva extracció de la web (del partit o de youtube) per a penjar-lo en webs i blogs. L'objectiu bàsic és donar a conèixer al candidat i a les seves idees.

Veient-lo per partits polítics, en el Partit Socialista de Galicia (PSdG) veiem un canal de televisió a la web del partit (PSdeG TV), molt semblat al que és IPSOE TV. En el canal podem visionar vídeos d'actes, de campanya o d'aparicions en televisió del candidat Emilio Pérez Touriño. També tenen un espai per a veure retransmissions en directe.

Aquests vídeos també estan disponible a YouTube, en el propi canal del partit, creat al juliol de 2007. El canal té 32 subscriptors i disposa de 53 vídeos. La pàgina ha estat vista 3.879 vegades. És destacable que no està molt actualitzada, i el seu últim vídeo data de fa dues setmanes.

En el Partit Popular de Galícia disposen d'un apartat de vídeos a la seva web, on hi ha penjats dos vídeos sobre el candidat Alberto Núñez Feijoo. El seu veritable canal de vídeos està a Youtube, canal creat a l'octubre de 2006. En ell, tenen 28 subscriptors per a 46 vídeos. La pàgina ha estat visitada 11.214 vegades, mentre que la seva última actualització és de fa tres setmanes.

Pel que fa al Bloque Nacionalista Gallego (BNG), a la seva web disposa d'una galeria de vídeos, extreta directament del seu també propi canal de YouTube, denominat TeleBNG.
Aquí es poden visionar 178 vídeos ara com ara, als quals estan subscrites 276 persones.
La seva última actualització és del dia d'avui, i el seu canal ha estat vist 43.000 vegades des de la seva inauguració al maig de 2007.

També disposa d'un vídeoblog del candidat, Anxo Quintana, molt actualitzat i que funciona ja des de fa temps, on a més es poden enviar vídeos amb preguntes o suggeriments per al candidat, que ell mateix respon.

En la societat actual, informatitzada i totalment depenent de google, la presència dels polítics a la xarxa és òbvia amb només escriure el seu nom en el cercador. Si el polític no fa cap esforç a crear el seu propi espai en Internet, aquesta és la imatge que es tindrà d'ell o ella: el que google posa en les seves primers deu resultats (el 90% de cerques no passen de la primera pàgina de resultats).

Que els polítics utilitzin altres maneres de donar-se a conèixer i d'interactuar amb els seus votants és una manera d'afirmar la seva pròpia identitat digital, i d'aconseguir que aquesta identitat digital sigui la seva "marca" a la xarxa.

Si en el món "presencial", la identitat és una suma de detalls, de converses, de factors històrics... que ens diferencien dels altres, a Internet la identitat és exactament el mateix: un conjunt de dades, frases, opinions, idees, fotografies, vídeos... que estan a la xarxa.

Com indica excel·lentment Julen Iturbe: "El gran problema del digital és que deixa petjada. Però no es tracta només de les petjades que tu deixes, sinó de les petjades que els altres deixen de tu. Això sí que és delicat: aquí radica el moll de l'assumpte. Si Google, com gran germà omnipresent del segle XXI, ens ha abocat a una transparència salvatge, llavors altra vegada, de nou, es tracta de prendre les regnes del que Internet diu de tu. L'escena segueix sent la mateixa: vull saber qui ets i busco en la caixa tonta de Google. El que em retorna ets tu, cada vegada més. [...] Tu decideixes si et deixes fer o si generes el teu discurs. Cada vegada tens més vies: el teu blog, el teu microblog, la teva presència en xarxes socials, les teves fotos. Sigui el que sigui, sigues conscient del que fas. Exerceix la teva responsabilitat i no oblidis que si no gestiones la teva identitat, te la gestionen".

És generant la pròpia identitat com els polítics podran controlar el que es diu d'ells, senzillament perquè no seran opinions sobre el que es creu que pensen, sinó que seran les seves pròpies opinions expressades en el seu blog, facebook, twitter, etc...
I un polític amb la seva pròpia identitat digital és un polític més proper, no solament perquè es pot saber de primera mà el que opina o fa, sinó perquè aquestes eines virtuals permeten la interactivitat directa amb ell o ella, i que el seu missatge arribi a molta més gent. És una manera fàcil de generar conversa i comunicació, i la comunicació genera confiança.

Podeu trobar teories interessants sobre la identitat política digital al blog d'aquest seminari.

Primer de tot, molt bon any! Per motius diversos, bons i no tan bons, i sobretot per vacances, no he actualitzat el blog darrerament.

Aquest 2009 serà un gran any per a veure com la política ha impactat en les noves tecnologies i com les noves tecnologies impactaran en la manera de fer campanyes. Els primers exemples a Espanya els veurem en les eleccions gallegues, basques i europees.

Veurem com la moda de "campanya virtual" d'Obama arriba a tot Europa i a Iberoamèrica, on ja tenim molts bons exemples a Xile, i veurem si l'adaptació d'aquesta nova manera de participació política a través de la xarxa s'adapta a les nostres cultures polítiques.

També la comunicació política a través de tecnologia mòbil tindrà una gran importància, sobretot amb l'ús de les noves tecnologies i la preparació dels telèfons per a rebre i escriure missatges i crear activitats a través de la Internet mòbil.

I la comunicació personal entre els polítics i els ciutadans, ja no tant a través de blogs o pàgines web (que també), sinó mitjançant Facebook, Tuenti i altres xarxes socials, així com Twitter i altres nanoblogs (o miniposts i els seus posteriors comentaris a Facebook).
Un bon exemple és la 1ª trobada d'amics del PP a Facebook, que tindrà lloc a Madrid del 23 al 25 de gener i que ja té 128 persones confirmades.
I de ben segur que naixeran noves eines de marketing que haurem de seguir i utilitzar.

Serà un plaer explicar-vos el que veig, llegir i escoltar el que dieu, i analitzar, en lo possible, el que penso.

En resum, molt bon any 2009!!