El pròxim 7 de juny tindran lloc les eleccions europees, on per primera vegada votaran els 27 països membres.
L'altre dia llegia un post de Jordi Vilanova, titulat "L'atomització de la societat o la representació de les nostres identitats?", que em va fer reflexionar sobre una cosa que ell mateix indica, i és fins a quin punt els partits polítics se n'adonen i es preparen per als canvis que s'estan duent a terme a la societat.
Tal com en Jordi diu, "La xarxa ens porta vers un nou paradigma: cadascú de nosaltres és un node d'identitat (política, interessos, cultures, activitats i activisme, etc.) [..] sinó que cadascú de la ciutadania, cadascú de nosaltres, és un centre amb la seva identitat diversa, amb la seva visió diferenciada dels nostres mons respectius. [...] Ens unim a d'altres ciutadans i ciutadanes segons la nostra identitat individual. Per exemple, tu i jo podrem compartir la Xarxa Independentista (per exemple), però no (necessàriament) el grup ERC-Sectorial de la SI de Facebook, o els grups de música clàssica i de “Wicked Jazz Sounds” a Last.fm. És a dir, no s'estan atomitzant esforços, sinó que es representen més precisament els interessos de cadascú de nosaltres, permetent-nos ser actors en allò que més estiguem involucrats i, per tant, en allò que serem més dinàmics, més actius i en que més podrem aportar i col·laborar a la societat".
És a dir, que les noves tecnologies ens permeten arribar i participar en grups diversos de gent i d'activitats, però no cal fer-les presencialment (cosa que per falta de temps impedia fer-les molt sovint), però això no vol dir una pèrdua de valor d'aquestes activitats, sinó al contrari, ja que només fem les que ens agraden, les que ens interessen i segurament de les que més ganes tenim de dir la nostra opinió i d'ajudar a que es dugui a terme.
Potser els partits polítics (la gran majoria) no aprofiten aquesta nova manera d'interactuar, segueixen amb la militància (sovint passiva) que es troba un cop per setmana a la reunió a la seu local del partit, on discuteixen de temes generals amb altres militants.
És aquí on radica el problema (al meu entendre) de la falta de participació i de la pèrdua del sentiment de pertinença al partit. Només hi participa (va a les reunions) els militants actius, tot i que això no significa que puguin aportar el millor que poden oferir.
Són els partits els que han de trobar maneres de flexibilitzar el que fan, o bé buscant noves alternatives per participar (vía web, fent e-campanya, enviant missatges, proposant idees...) i no només a la militància actual, sinó que ha de fer-se extensible a tots els simpatitzants.
El problema no està en la gent. Cadascú de nosaltres és un node i gràcies a la xarxa participem de projectes, fem coses, opinem, donem recolzaments. Tal com deia en Jordi del problema actual dels partits: "no tenen en compte que no són més (ni tampoc menys, però) que nodes d'aquestes identitats. Els partits han d'aprendre a esdevenir eines on hi hagi una interactuació no només de les seves militàncies, actualment més o menys passives, sinó de tota la ciutadania, sigui del seu electorat o no. Han d'aprendre a escoltar, i a més a més, admetre la condició d'actors polítics actius a militància, electorat i ciutadania. [...] Els mètodes de producció d'avui, i encara més les xarxes socials actuals, permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. La xarxa electrònica tot ho està canviant de forma progressiva: la cultura, la producció industrial, l'organització empresarial i, evidentment, la política. Qui no corre, vola. I si no, es queda en darrera i anacrònic".
Europatweets.eu, que pren exemple del TwitterCongress nord-americà, és el nou agregador de twitters dels parlamentaris europeus i dels actuals candidats.
A més, i el que és més interessant, cada twitter té un color, per saber de quin partit europeu són. Per cert, els que més twittegen són els socialistes i els membres del partit verd.
En l'actualitat hi ha 85 twittaires.
Altres curiositats és que es pot buscar per país (d'Espanya no hi ha ningú, però si coneixeu, hi ha l'opció d'afegir-lo/a), i que es pot respondre o retwittejar des de la mateixa pàgina qualsevol missatge que llegim.
També ens dóna accés a tots els twitts que parlen ara mateix del president Barroso o que inclouen el tag #eu09. Tag que s'ha creat per seguir les eleccions europees en la web específica: EU09Twitlive.
El passat dilluns 6 d'abril, aprofitant una visita d'STIC.CAT al Parlament de Catalunya, vaig poder escoltar les paraules que el President Benach ens va adreçar. Entre altres coses, va parlar de la necessitat que tenen els partits de sortir de les seves illes “autònomes” i de relacionar-se. Fins ara era difícil si no es feia a les sales del Parlament o a algun acte, però és amb les noves tecnologies com aquestes illes polítiques, isolades, poden crear ponts entre els partits. Em vaig quedar amb aquesta metàfora, que resumeix perfectament un dels problemes dels polítics (i de la política) actuals.
És amb la xarxa com els partits i els diferents diputats poden compartir opinions, discutir i dialogar amb altres polítics d'altres forces o amb altres militants/simpatitzants. Un polític no ha d'estar aïllat amb els seus, ha d'establir comunicació, ha de fer créixer el seu coneixement del que pensen i opinen els altres, i ha d'aprofitar aquestes eines per a difondre les seves idees a aquells que són fora de les seves “illes”.
La creació de ponts de comunicació no és només per part dels partits o dels seus polítics, sinó que qualsevol militant o simpatitzant pot llegir què diuen els altres militants o simpatitzants d'un altre partit, que poden dialogar i escoltar altres amb altres maneres de pensar sobre un mateix tema.
Un petit exemple són els enllaços des de blogs de polítics d'un partit a polítics d'un altre, però també la comunicació per twitter o els comentaris a blogs. A la xarxa s'ha d'evitar passar les lluites polítiques del carrer que no porten enlloc en les converses. No cal atacar a l'altre, ni seguir les converses amb: "I vosaltres ho vau fer pitjor", i no s'ha de fer perquè aquestes converses tenen espectadors (la gent que està en xarxa) que no estan acostumats (ni volen) aquesta classe de converses inútils.
És la interactivitat entre les diferents forces polítiques i entre la gent de diferents ideologies les que poden fer créixer la democràcia actual. És el que pot anar creant ponts entre les diferents illes polítiques d'avui en dia i que la comunicació serveixi per a tirar endavant el país, de millor manera i amb més consens. És del que es tracta, no?
Si, potser sóc un utòpic ;)
Avui és Sant Jordi, i com no podia ser menys, us recomano uns llibres interessants. Avui potser els trobeu i els podeu comprar (o fins i tot regalar-me'ls!!):
- La Alquimia de las multitudes (Francis Pisani i Dominique Piotet)
Després d'iniciar-se consultant els llocs web, comprant en línia, buscant l'ànima bessona o intercanviant correus, els internautes comencen a participar, a expressar-se, a crear grups. La web és ara tan senzilla que poden utilitzar-la al seu gust, fins al punt de convertir-se en els seus protagonistes. A través dels blogs, els usuaris també s'expressen directament als seus llocs web. En YouTube i Dailymotion comparteixen els seus vídeos, i en MySpace o Facebook amplien les seves xarxes socials. Per entendre aquest fenomen, que en ocasions s'ha denominat «web 2.0», Francis Pisani i Dominique Piotet van recórrer Silicon Valley per parlar del tema amb els millors experts.- Els Spin Doctors. Com mouen els fils els assessors dels polítics. (Toni Aira)
Qui era el gran confident de Bill Clinton en els seus anys daurats a la Casa Blanca? Qui va ser la peça clau per fer de Tony Blair el líder del Nou Laborisme britànic? Qui era el «cervell» de George W. Bush? Qui va impulsar la figura de Rodríguez Zapatero més enllà de «l'efecte ZP»? Qui ha americanitzat la política catalana? Totes les preguntes troben resposta en aquest llibre. L'autor dibuixa el mapa estratègic dels nous líders i posa noms i cognoms que xiuxiuegen a l'oïda dels grans líders, els escriuen el guió de la gran escena política i cuiden els seus gests. Per cert, Toni Aira firma llibres avui de 18 a 19 h a Rbla. Catalunya, 111.
- Storytelling. La máquina de fabricar historias y formatear las mentes (Christian Salmon)
L'autor revela com una bona història és la nova arma de distracció massiva que els polítics utilitzen per vendre els seus missatges al públic. Un llibre de capçalera per entendre com es construeix la imatge de l'actualitat: la narració com una manera de simular, convèncer i mobilitzar l'opinió pública. Comunicació política, construcció d'imaginaris, mentides sofisticades..., el storytelling resulta molt més eficaç que la propaganda perquè no pretén modificar les conviccions de la gent, sinó que busca fer-la partícipa d'una història apassionant, d'una gran novel·la. Hem passat així -com afirma l'autor- de l'opinió pública a l'emoció pública. L'important ja no és el debat d'idees, sinó la regulació de les emocions.
- The Numerati (Stephen Baker)
Imagina que ets en un cafè, potser en el mateix tan sorollós en el qual jo estic assegut ara. Una dona a la taula de la teva dreta està teclejant en el seu laptop. Gires el teu cap cap a la seva pantalla. Ella navega en internet. Tu observes. Les hores passen. Ella llegeix un diari en línia. T'adones que ha llegit tres articles sobre la Xina. Sondeja pel·lícules per veure el divendres en la nit i veu els curts de Kung Fu Panda. Dóna un click en un anunci que promet connectar-lo amb els seus companys de la preparatòria. Tu et quedes assegut prenent notes. Amb cada minut que passa, n'estàs aprenent més sobre ella. Ara imagina que poguessis observar 150 milions de persones navegant alhora". Així inicia el llibre Los Numerati (The Numerati) de Stephen Baker
Alguna recomanació més?
Pels europeus que van viure la segona guerra mundial, entrar a la UE representava una imatge de pau, de reconciliació. Per aquells que van viure dictadures durant la segona meitat del s. XX, entrar-hi representava l'ideal de la democràcia, de ser igual que els altres països, una imatge de normalitat. És una història de percepcions polítiques. En canvi, actualment no percebo cap imatge ni cap valor, o almenys, des de la UE no ens ofereixen cap idea o relat que pugui captar l'atenció de les noves generacions i de les velles, a les que la idea d'una UE que representa els valors de reconciliació o de democratització ja ha quedat enrera.
La idea de la UE ofereix valors que podem compartir. No sé qui deia que a Europa el que més ha servit per a generar una comunitat és l'erasmus i ryanair. I només el primer és una iniciativa de la UE! A dia d'avui es podria afegir l'euro o Schengen: viatjar per 16 països europeus sense haver de canviar de moneda ni d'haver d'ensenyar passaport.
Tot i així, la ciutadania europea no té una imatge real ni en molts casos bona de la UE. És el gegant econòmic que de tant en quant fa una directiva estranya que molesta, i la institució que té el logo en els cartells de les carreteres. Però si aquesta és la visió que es té de la UE no és només culpa de la gent, sinó tal com hem après aquests dies, és culpa de tres factors.
- La premsa, que no fa massa cas al que passa més enllà de l'Estat, i que no informa el suficient de la importància que la UE té tant pels estats com per a la població
- Els Estats, que s'aprofiten de la UE a través de fons econòmics, que a l'hora d'inaugurar quelcom no es diu d'on van sortir la gran majoria de diners
- La mateixa Unió Europea, principal culpable. Són ells qui han de donar-se a conèixer, de demostrar la seva importància, i molt més si els altres dos actors citats, especialment el segon, no fa rés.
Donaré un exemple. Per a la construcció de l'AVE Madrid-Barcelona, la UE va pagar el 72% del cost de les obres. El dia de la inauguració hi havia la Magdalena Álvarez, ministra de foment aleshores, però ningú de la UE. No van ser convidats i tot va quedar (com el 99% de vegades) com un èxit del govern respectiu.
Són els estats els que s'aprofiten del que fa la UE. Si surt bé és gràcies als estats o regions (que són qui es fan la foto), si no surt bé és culpa de la UE. Tot això genera desconfiança vers la institució, i la genera per desconeixement, i per què per a un govern sempre és més fàcil dir que les coses dolentes o que comporten maldecaps per a la ciutadania provenen de Brussel·les. I és cert que provenen de la UE, però també és cert que aquestes lleis (directives) europees i la seva transposició a lleis nacionals, són el 80% de la feina dels parlaments dels països de la Unió, tal com ens van dir Jaume Duch (portaveu del Parlament Europeu). O sigui, que la grandíssima majoria de lleis que s'aproven aquí provenen de la transposició d'una llei ja aprovada a Brussel·les (promoguda normalment per la Comissió europea i consensuada per Parlament i pel Consell). Per tant, el que hauria de ser important per als ciutadans són l'elaboració d'aquestes normes, les quals es preparen a la UE.
És a dir, que crec que la UE s'enfronta a dos grans problemes de comunicació, per una part, la falta d'un relat que expliqui i doni valor al que es fa, alguna cosa que doni valor a pertànyer a una mateixa comunitat, i per altre part, el desconeixement i la ignorància (per culpa de qui sigui) sobre per a què serveix.
Com superar-ho? No és fàcil, però el principal i més urgent crec que hauria de ser donar valor al que es fa, especialment en inversions en infraestructures (que és el que la població veu diàriament). Si s'obligués als Estats no només a posar el logo de la UE als cartells, sinó obligar a que fos algú de la UE (el president de la Comissió, per exemple), qui hagués d'inaugurar l'obra, i que s'informés públicament del cost que paga l'Estat o el govern i del cost i tant per cent que paga la UE. Potser així es guanyaria quelcom, i és que la gent vegi que un dels serveis que més aprofita la ciutadania (les infrastructures) provenen de la UE.Un altre problema que tenen en la seva política de comunicació és a comunicació que fan els seus propis polítics, dels que generalment no se'n parla. El cas més extrem, i que és el més usual, passa durant les eleccions europees (precisament ara que estem en campanya es pot veure clarament), i és que els seus candidats sovint no parlen sobre la UE, sinó sobre aspectes que afecten a tot el país, no expliquen el que faran a Europa, sinó que la campanya sol ser un afegit a les campanyes nacionals.
I tot plegat és culpa de que Europa no s'explica, d'acord, però és que els candidats tampoc s'expliquen, i provoquen que les eleccions europees siguin un entrenament per a les properes eleccions nacionals, una manera de desgastar al govern o a l'oposició, depenent de qui guanyi. Els candidats s'han d'apropiar del mot Europa, se l'han de fer seu i explicar què fan allà i per què volen estar-hi, en què afecta el que es decideix a Brussel·les en la vida de la ciutadania. Tal com van indicar Raimon Obiols i Alejo Vidal-Quadras: “la gent no percep el poder real del Parlament europeu”.
Altres problemes és la visió de la Unió Europea com una lluita constant entre els Estats. A la Comissió Europea hi ha 27 comissaris, un per país, el que fa que, entre altres coses, la gent percebi la política europea com una guerra o una negociació constant per arribar a consensos. Poc a poc, el Parlament Europeu va adquirint més poder, i amb l'entrada en vigor del tractat de Lisboa (primer semestre de 2010, en principi) les coses canviaran: les decisions a la comissió europea es prendran per majoria (que ho votin suficients països per a que s'arribi 65% de la població europea o al 55% dels països) . Tot i així, caldrà veure si les coses canvien molt, o si almenys es percep algun canvi per part de la població.
Davant de l'evidència que cada vegada més ciutadans trien no elegir i renuncien a exercir el seu dret al vot, el Parlament Europeu ha decidit canviar d'estratègia per motivar l'electorat i intentar, almenys, frenar la tendència abstencionista dels últims anys. "Volem que la gent vegi que, amb les nostres peculiaritats, som un Parlament normal - explica Jaume Duch, portaveu de la institució per a La Vanguardia-, que quan entre en vigor el tractat de Lisboa tindrà més poder real que els nacionals". Ja ara, el 70% de l'activitat dels parlaments nacionals consisteix a traslladar normes aprovades a l'UE, encara que el tràmit ocorri anys després i els ciutadans no sempre ho sàpiguen, adverteix Duch.
La campanya comuna llançada per primera vegada per a tota l'UE pel Parlament resulta, per a alguns, agressiva: "Si no vota, no es queixi". "Si no es molesta a elegir els seus representants, algú ho farà per vostè", adverteix. El lema comú de la campanya, el mateix en tots els idiomes oficials de l'UE i cooficials a Espanya: "Tu elegeixes". L'eslògan bé podria traduir-se com tu veuràs, perquè l'estratègia consisteix de fet a posar en relleu el molt que es decideix a Europa i com afecta la vida quotidiana: conciliació familiar, immigració, medi ambient...
Com indiquen al mateix articleículo, la campanya es desplegarà a través de tanques publicitàries, internet, xarxes socials com Facebook i caravanes informatives en tots els estats membres de l'UE amb suport dels governs, a excepció de l'italià, per al qual la campanya resulta poc indicada per al seu país. Potser el que no ha agradat a l'Executiu de Silvio Berlusconi és un dels cartells publicitaris dissenyats per il·lustrar la capacitat d'influència dels votants: tres senyals amb un guàrdia de fronteres, cambres|càmeres de vigilància o una empremta dactilar, que recorda al cens llançat per Roma per controlar la població gitana.
La realitat és que només un 16% dels ciutadans europeus coneixen que les eleccions europees se celebraran el 2009, i que més d'un 50% dels Europeus es mostren 'molt desinteressats' o 'bastant desinteressats' sobre les eleccions europees.
S'han creat, a més, altres iniciatives per donar a conèixer les eleccions i el que signifiquen:
- Ucount4EU, on la gent pot informar-se sobre tots els aspectes de les Eleccions Parlamentàries de la Unió Europea, compartir les seves idees i opinions i realitzar suggeriments sobre el rol de la Unió Europea i el nostre futur comú.
- Consultas europeas a la ciudadanía. Els ciutadans tenen un espai per bolcar les seves proposicions, les seves propostes, llegir les d'altres ciutadans, votar-les, valorar-les... i això acabarà el Maig en una cimera|cim europea de ciutadans. Es vota estil digg o remena'm, i té bastant de participació.
- DebateEU. Fòrum sobre les problemàtiques mundials i europees més apressants, i com afecten la Unió europea
- Consultas. Respon a cuaestionarios sobre temàtiques europees específiques que s'estan duent a terme actualment
- Can you hear me?. La Comissió Europea i MTV Networks International han anunciat una iniciativa a escala de l'UE cridada «Europa, em sents?», que aspira a incitar els joves a fer sentir la seva veu en les eleccions de juny el Parlament Europeu. «Europa, em sents?», oferirà als joves una plataforma per expressar-se, perquè diguin qui són a la Unió Europea i perquè Brussel·les conegui les seves preocupacions, els seus somnis, les seves queixes i els seus ideals. La campanya assolirà el seu punt culminant el 30 d'abril, quan la joventut es reuneixi a Berlín, Milà, Praga i altres ciutats per cridar: «Europa, em sents?». Així s'animarà els joves a fer-se sentir políticament, participant en les eleccions de juny al Parlament Europeu.
Podeu trobar aquests i altres recursos que anirem afegint en l'espai Elecciones Europa del blog d'Antoni Gutiérrez-Rubí.
Tanmateix, no tot es realitza des de la mateixa Comissió Europea a Brussel·les, sinó que des de les diferents representacions estatals també s'intenta cridar a la participació i a l'interès en el que es fa des de la Unió europea amb diferents armes. Un gran exemple d'això és la iniciativa de la representació de la Comisión Europea de Catalunya i les Balears, que des de demà i fins a divendres ha convidat a 11 periodistes digitals i bloggers catalans i mallorquins a una visita a la Comissió Europea, per informar durantes aquests tres dies des de Brussel·les del qual es fa a la Unió i per conèixer de primera mà les institucions comunitàries i els seus principals projectes, a poques setmanes de les eleccions al Parlament europeu.
Entre els blocaires convidats, Enric Xicoy, Narcís Sastre, Albert Medrán, Salvador Grifell i un servidor.
Agraeixo a la Comissió i a la seva representació a Barcelona la invitació. Us explicaré el que vegi i senti per allà.
Em retiro uns dies d'ultra-relax al meu poble, on per sort no hi ha Internet, ni telèfon, ni cobertura Vodafone per a la blackberry (fa un any no hi arribava ni Movistar!!) .
Ens veiem a la tornada. Felices mini-vacances!
Les xarxes socials estan tenint cada vegada major ús en l'activitat política, però també cada vegada més sembla que tendeixen en el futur cap a noves xarxes socials fins i tot més segmentades que les actuals. Aquest exemple ho podem veure a Ning.
Tal com indiquen a RobinGood, "Ning recentment va llançar la seva versió 2.0 totalment renovada, transformant allò que era una eina mash-up només per a geeks o hackers en una verdadera aplicació web 2.0 senzilla d'usar, per a la creació de xarxes socials. Fa amb prou feines un any Michael Arrington de Tech Crunch va anunciar la mort de Ning pel simple fet que només podia ser utilitzat per un minúscul nombre de persones capaces d'arreglar-les amb codi PHP i API. Tot això ha canviat en l'espai d'un mes, ja que ara Ning 2.0 és tan fàcil d'usar com MySpace, Blogger o YouTube. En suma, si vostè pot seguir un simple assistent que el guiarà a través d'una sèrie formularis senzills de completar i algunes decisions de configuració mitjançant arrossegar-i-deixar anar, vostè tindrà les bases de la seva pròpia xarxa social en el curs d'uns quants minuts. "
Així, una bona manera d'expandir la connectividad d'un blog, una associació o un partit polític, és creant una xarxa social pròpia (i no sol un grup a Facebook, encara que funcioni de semblant forma). Amb Ning sembla que hi ha altres accions que milloren alguna cosa els grups de facebook.
En primer lloc, la configuració del disseny, que igual que un blog, es pot personalitzar. També penjar vídeos, crear fòrums, pujar fotos, rebre missatges, alertes, veure la resta de membres i fins i tot dividir aquesta xarxa en altres grups més reduïts o temàtics. A més, la xarxa pot ser oberta o tancada (sols accessible amb invitació).
En política ja es comença a usar NING en diversos partits. Sens dubte, als Estats Units han estat els primers. Així, hi ha diferents grups de demòcrates: Tennessee democratic party (289 membres), Nevada State Democratic party (298)... fins a arribar a 218 xarxes diferents. Pel que respecta als republicans, hi ha 225 xarxes, a destacar sobretot "Rebuild the party", amb 3.740 membres i que es va crear després de la derrota de McCain. Recomano visitar la pàgina per veure tot el que es pot fer amb aquestes xarxes socials segmentades de Ning.
A Espanya està sent sobretot el PSOE que més l'està usant, especialment amb el seu grup d'Activistas para las elecciones europeas, amb 343 membres per ara, 8 esdeveniments, 121 fotos pujades, 11 vídeos i 22 posts. A més, també es poden crear grups dins de la mateixa xarxa, com és el cas del grup de La Rioja (creat per Chema Buzarra). Altres grups del PSOE en NING són PSOE Palencia (26 membres), PSOE Coslada (18), PSOE Guadix (es necessita invitació), o el Foro de simpatizantes y militantes PSCanario-PSOE (es necessita invitació) i 5 més.
Per la seva part, sol he trobat una xarxa del Partit Popular, el PP de Lúcar (Almeria), i un d'Esquerra Unida, el d'IU Cáceres (23 membres). Sense cap partit darrere també està la xarxa "xarxa independentista", que compta amb 102 membres, i creada per Xavier Solano.
Crec que és una excel·lent eina i de fàcil ús per crear comunitat i vincles entre els simpatitzants, i d'una manera molt més personalitzada de veure les possibles activitats a fer que no a través d'altres xarxes més generalistes com Facebook.
Via el blog Fuera de Banda, llegeixo que el PP ha estrenat "casa" a Facebook. Tal com indiquen a La Razón, el partit popular va inaugurar "la seva nova cibercasa a «el país de Facebook, un dels cinc estats amb més habitants del món (més de 180 milions d'usuaris)». A les seves parets es poden veure les fotografies de tots els dirigents del partit que tenen perfil en aquesta xarxa i on el PP introduirà «fotos, vídeos i temes de debat», segons va assegurar ahir el vicesecretari de Comunicació dels populars, Esteban González Pons [que] va assegurar que l'espai dels populars en aquesta xarxa social serà un lloc en el qual desapareguin els mitjancers entre els membres del partit i els usuaris de la xarxa. «No serà ja un gabinet el que actualitzi l'estat del polític del PP o un gabinet el que s'ocupi de traslladar als ciutadans el que un polític pensa. En aquest lloc comú, els polítics del partit entraran directament i sense mitjancers a entaular la relació que correspongui amb els diferents ciudadans», va indicar. D'aquesta manera, intentaran garantir la proximitat i proximitat dels líders populars amb el ciutadà".
Com diuen a La Razón, es pot accedir a tots els perfils de polítics del PP a Facebook (11), i fins i tot veure un àlbum de fotografíes d'aquests polítics, de la nit electoral i de la quedada que van fer amb tots els simpatitzants del partit a Facebook i Tuenti. També diversos vídeos.
També es pot accedir als enllaços a les webs de les seves seus de partit autonòmiques i a aquestes seus a les seves pàgines respectives de Facebook. Com no, enllaços també als canals del PP a Flickr, Youtube i Twitter.
En resum, una pàgina útil per centralitzar totes les activitats del partit a Facebook, i que d'un sol cop d'ull es pugui veure el que fan, qui hi ha i què pensen.
Reagan no parlava de temes puntuals sinó de valors. Tenia més efecte comunicar valors que explicar propostes polítiques específiques.
Reagan connectava amb la gent, transmetia. Reagan semblava ser un home autèntic, semblava creure en el que deia. Connectava amb la gent, resultava autèntic i la gent sentia que podia confiar en ell perquè parlava dels seus valors.
Per aquestes quatre raons -valors, capacitat de transmetre, autenticitat i confiança- els electors s'identificaven amb Reagan; sentien que era un dels seus. No perquè compartissin els seus valors ni la seva classe socioeconòmica, sinó perquè creien en la integritat de la seva relació amb ells i en la connexió entre la seva visió del món i les seves accions.
Les situacions polítiques són reals, tant com els fets que les susciten, però també mobilitzen valors i confiança. Per ser efectives, les campanyes han de comunicar els valors del candidat. El candidat ha d'abordar els temes de manera simbòlica, per poder així transmetre els seus valors morals i la seva honradesa [...] Los assumptes específics són secundaris; no irrellevants ni menors, sinó secundaris. La posició d'un polític respecte a un assumpte determinat ha de reflectir els seus valors, i les mesures i polítiques que proposi ha de simbolitzar aquests valors".
Lakoff, George (2008); Punts de reflexió; Editorial Península
Aquestes són les dues primeres pàgines del llibre. De moment només he arribat fins allà però sona molt suggeridor i ho volia compartir. Espero poder resumir el llibre en breu.
Hi ha una crítica interessant al llibre en el blog Valores políticos.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
